24 de desembre del 2013

El morós


Ser un morós és un esport, però el risc el tens tu, que ets el qui no cobra.

Hi ha el qui no pot pagar i no dorm —pobre—, i després hi ha el morós empedreït, el d'ofici; aquest és el que no et deixa dormir a tu. El que més m'interessa saber del meu morós —del qui m'està arruïnant— és saber quan té per fi l'accident, perquè pagar no pagarà, i per tant, millor que deixi de molestar.

Un morós amb pedigrí no es nega mai a pagar i sempre té una martingala a punt. «Ara mateix no puc». El «ara mateix» s'allarga com un xiclet ben bé cinc anys. Fins que no t'ha explicat la mandanga que fa cinquanta-tres no deixa d'agafar-te el telèfon, després de la cinquanta-tres, sí. És entranyable. Jo conec morosos que han heretat una fortuna dels pares i han seguit devent a tothom, com sempre. De fet, la morositat empedreïda només es cura amb la mort sobtada, sobrevinguda, justa i divina. Tinc morosos que després d'enviar-los quinze mails notificant el deute, em diuen que els hi torni a enviar perquè no en tenen constància. Per ser un morós de categoria primer s'ha de ser un gran catxondo.

El morós va ben pentinat pel davant, però pel darrere va amb la clenxa de la migdiada. Sol vestir amb mocassí Lottusse granate, trajo blau marí de ratlla diplomàtica i sempre porta una maleta de pell de color marró. Dins de la maleta no hi porta les factures que et deu, i ara, les factures que et deu les té arxivades a l'Outlook, en una carpeta que hi diu: MÁS TARDE/LOL. A la maleta hi duu La Vanguardia, les notes simples del Registre de les finques que ja té emmerdades, un bolígraf Pilot per fer el crucigrama del Fortuny i dues magdalenes Martínez.

De seguit us penjo el mail que he rebut aquesta setmana d'un porc senglar morós, que me l'estimo com a un germà. Només per com escriu hauria d'estar privat de llibertat i amb dos agents de l'autoritat a la porta de la cel·la. Aquest pirata em deu 1.300 euros —y subiendo— des de fa dos anys i mig. El mail és aquest:




Subject: Bona tarda. Escolta, CA-BRÓ: ¿Quin contestador t'ha saltat?, no tinc contestador! ¿Què vol dir "ja u se que dec cales i que'ls nire pagan"? ¿De quina façana em parles? ¿El sicari, gualtrapa, te l'envio a Torredembarra?

No, ara de veritat, aquestes no deixen de ser preguntes retòriques que em faig, en realitat li he enviat aquesta resposta: SÍ A TOT. Moltes gràcies i Bon Nadal.


7 de novembre del 2013

Cinto Rodó



El Cinto fou un ésser extraordinari. I un gran amic. Era la persona més simpàtica de la Terra, i allà on era sempre hi tenia un eixam bocabadat al seu costat. Morí molt jove, massa, massa és poc, tenia 34 anys. El Cinto no existia, volava. Quan comptava amb divuit ja s'agafava el bitllet Interrail i marxava tot sol cap a Europa: se n'anava a França, Àustria, Alemanya, Txecoslovàquia, Grècia, que sé jo, després saltava a Míkonos i d'altres illes, i a finals d'agost tornava i m'ho explicava amb uns ulls com taronges. No tenia ni puta idea de parlar cap idioma que no fos el nostre però tenia més cara que esquena; marxava amb 6.000 pessetes i treballava dos dies aquí, tres allà, i anava fent. Dormia on fos: estacions de tren, restaurants on treballava, a qualsevol parc, al carrer; era una bestiota, tenia només divuit anys i el barri ja li quedava molt petit.

Així va fer durant dos o tres estius fins que va desaparèixer. Tot d'una va marxar i li vaig perdre la pista, no hi havia mòbils aleshores, faltaven uns anys encara pel llançament mundial del Nokia 5110 —aquella sabata entranyable. Al cap de 5 o 6 anys me'l vaig trobar al bar de davant de casa i vam quedar entesos per sopar plegats i així podria explicar-me les batalles. Primer va estar dos anys treballant a Londres de cambrer, aquí i allà, i això li serví per agafar la base de l'idioma. Després va estalviar pel trajecte i va marxar a Bangkok. Em va dir que allò era molt turístic i que va fotre el camp cap al nord de Tailàndia. Allà va estar vivint al mig de la jungla (sic) en una casa tipus Tom Sawyer, treballant al camp per a una família d'aspecte estrany —les fotos d'aquella estada són de traca. Al cap d'uns mesos va conèixer una holandesa que volava lleugera d'equipatge —com ell— i van trobar l'amor. Van marxar plegats cap a Austràlia. Després de dos anys, saltaren a Nova Zelanda. Allò, m'explicà, era el paradís, hi havia feina per a tothom, de tot tipus, era un país per conquerir i semblava que havia trobat el lloc on volia estar-s'hi. Quan duia dos anys allí, la família el localitzà i li digué que el pare estava molt fotut de salut; una gran mentida, i molt crua, però que el féu tornar; per això ens retrobàrem i per aquest motiu us ho puc explicar.

Quan portava quatre mesos a Terrassa va conèixer a una altra princesa –com deia ell–, l'enèsima, i amb ella marxà a Menorca. Allà van tenir un fill, el Cintet, ros i guapo com ell. Es veu que allí treballava de jardiner i un matí que anava cap a la feina en moto amb una màquina molt grossa penjada a l'esquena –coses del Cinto. En un revolt la màquina se li desplaçà i el va fer caure. Un cotxe que venia de cara li va llevar la vida. La seva princesa al cap de deu minuts va passar per aquell revolt i va veure tot de cotxes aturats i les sabatilles d'esport del Cinto al mig de la calçada.

El van enterrar a Menorca i a Terrassa li van fer un funeral. La germana va sortir al faristol i va fer el discurs més sentit i més serè que he escoltat mai. Va explicar que en tota la vida del Cinto, en tots els seus viatges, sempre l'acompanyà el mateix llibre a la tauleta de nit, un llibre de contes infantil, perquè el Cinto era un nen, i tenia la mirada neta que només pot tenir un nen.

El Cinto per a mi és la primera vegada. La primera moto, les primeres noies, les primeres festes, les primeres substàncies psicotròpiques, les primeres converses siderals. Em coresforço per entendre-ho: i només trobo descans pensant que els teus anys van valer el triple que els meus, és l'únic consol que trobo, cabró, filldeputa, quan penso en tu. El Cinto no era del Barça, ni de l'Espanyol, ni català, ni pijo, ni hipie, ni fatxenda, ni bocamoll, ni el més llest, el Cinto vivia al món i s'estimava la gent, no és tan difícil. Ets l'ànima més lliure que he conegut, mal parit, i quan ric molt me'n recordo de tu. Què t'he d'explicar, ni quines llàgrimes he de vessar, ets el meu amic, collons, i no hi ha dret que no hi siguis, i que encara et trobi a faltar tant.


18 d’octubre del 2013

El Bombilla


De casa del Rubèn i el Jonathan Egea —bessons inseparables, amb els quals formàvem un front català terrorífic, un bastió— des de casa d'ells, deia, fins a l'escola Bisbat d'Egara (malgrat el nom, escola laica que res tenia a veure amb resar ni mandangues) sempre fèiem el mateix recorregut. A mig trajecte vam començar a coincidir, a creuar-nos, amb un sagal més o menys de la nostra edat que era altot i tenia un cap grandíssim, extraordinari, mai vist, cosa que el feia totalment desgarbat; també era lletjot de cara, i blanc, molt blanc, però tanmateix amb cabells negres, arrissats tipus micròfon. 

Nosaltres, sagals al cap i a la fi, que amb aquestes coses ja se sap, vam començar a cardar-nos d'ell, primer entre nós, en petit comitè, fins que un dia, de bon matí, a una distància prudencial, li vam començar a cridar: ¡BOMBILLA! ¡BOMBILLA! ¡BOMBILLA! Ben fort i fins i tot un quart i nítid ¡BOMBILLA!, per deixar clara la nostra posició intel·lectual davant d'aquell —a ulls nostres— desastre irreversible. En aquesta primera ocasió, el nano va quedar tan sorprès que palplantat allà on era, mirant-nos amb els ulls aquells de perdiu, res no va dir, ni res va moure, el pobre.

L'èxit d'aquell atac furibund sense resposta, ens va encoratjar força i cada matí romaníem amatents a la caça del nostre nou amic. La següent vegada que vam veure'l, ja ens vam animar i la nostra posició ideològica fou acompanyada d'uns arguments més incisius: ¡BOMBILLA!, ¡BOMBILLA! ¡ERES UN CABRÓN!, ¡BOMBILLA, CABRÓN!. La nova crida, amb l'ingredient afegit, no poc important de ¡CABRÓN!, copsà l'atenció del Bombilla i el noi, amb un instint d'orgull que l'honra, va començar a empaitar-nos corrent —com corria el bandarra!— i vam arribar a l'escola amb tot just uns vint metres de marge, esbufegant, i petant-nos de riure a base de bé. I així, aquells matins abans dormilegues i ensopits es van tornar ben divertits amb la conya de trobar-se a Jackson Bombilla. El pobre noi, quan ens veia ja no esperava a sentir què li dèiem —perquè sempre li dèiem el mateix— i es limitava a córrer al darrere nostre; però mai tingué el més mínim èxit perquè nosaltres érem uns atletes dalt nivell i fins i tot —degut a l'entrenament diari que ell ens proporcionava— ens permetíem, alhora que corríem, seguir manifestant-li la nostra indignació per la mida del seu cap.

Van passar els anys, va vindre l'institut, i així, de forma natural, vingué la discotoquin. De primer, la sala La Nau fou la sensació, amb un ventall de cuixa força atractiva, i una música que airejava tot el panorama nacional amb alguns hits internacionals. Però després, ja observat el tema en diverses sessions, vaig voler explorar també un mercat femení de més quillismo atès que les pijas de La Nau, amb l'uniforme encara de l'escola de monges Airina, faldilla a quadres i camisa blanca, no es deixaven fotre gaire mà, només petonets, i això estava perjudicant de forma greu la meva projecció sexual, fins aleshores imparable. De manera que vaig començar a freqüentar la discotoquin NO NAME, de gran prestigi internacional, i que disposava d'un ramat molt interessant, disposat a conèixer-me atès el meu aspecte net i endreçat, el meu vestir estrany però avançat per l'època, la meva Variant Star amb tub HRC, rotor de KTM i foco d'NSR, les meves formes educades, diria cavalleresques, els meus orígens elitistes (fill de ca n'Anglada), el domini total dels dos idiomes, la meva mítica mirada de Tigre de Bengala a partir del segon combinat, i tants i tants d'altres aspectes a destacar, i tal.

Un dissabte tarda, de la barra estant, havent ingerit entre 3 i 4 Four Roses & Cocacola que ja em feien veure nenes mones per tot arreu, quan fins i tot creia que n'hi havia dues que em picaven l'ullet, vaig notar que una bèstia molt grossa, molt forta, un portent, m'agafava d'un braç amb una mà, amb l'altra mà m'estirava l'orella fins a elevar-me lleugerament per sobre del terra, i amb una mestria fora de discussió, encara elevat, va començar a traslladar-me a fora del NO NAME fent unes passes llargues i dient-me a cau d'orella —ja molt dilatada i roja degut a l'estirament—: ¡AHORA TE VAS A ENTERAR! ¡AHORA TE VAS A ENTERAR!

En aquells 15 segons de viatge, sota la mirada atenta de totes les femelles que jo havia estat marcant con un ramader professional, en aquella travessa demencial cap al ridícul més espantós, el meu trànsit intestinal va passar d'intentar digerir els Four Roses, a mirar de trobar un tap natural a l'excreció que degut a la por, sens dubte estava demanant pista per sortir a l'espai exterior. Una vegada fora, el puto Bombilla, aquell cabró d'antany que ens perseguia només per donar-li el nostre punt de vista, em va posar contra la paret, a tres metres de la porta de la sala de prestigi internacional i va començar a dir-me: ¡AHORA QUÉ, AHORA QUÉ CABRÓN!. Jo notava amb força com l'orella palpitava i només volia, desitjava, que la Verge i Nostre Senyor ajudessin a un pobre noi abandonat, amenaçat, ultratjat per una bombeta assassina de metre noranta que amb uns ulls de perdiu injectats en sang em repetia una i una altra vegada: ¡EH!, ¡EH!, ¡EH!, ¡AHORA QUÉ!. Els meus precs, la meva religiositat, en aquell moment tan devota, la meva fe indestructible en un futur millor, tot això, va fer que de sobte aparegués el Jordi, EL GRAN JORDI, aquella bèstia formidable, esdevinguda àuria, d'ulls verd brillant, criada amb les millors mitjanes de vedella del Berguedà, amb les llenties més ferroses del Principat, el Jordi, el Jordi s'atansa al Bombilla, li prem l'espatlla dreta amb força, dibuixa un somriure, de seguretat, de líder, i amb una veu potent, GREU, li digué tranquil·lament: Este chaval es mi amigo, y no lo vas a tocar.

ES MI AMIGO, Y NO LO VAS A TOCAR. Sí, con un salm diví, unes paraules sorgides directament del Creador, perquè jo només crec amb Déu quan m'interessa, quan trona, però Déu no, Déu creu en nosaltres, és collonut, però has de tindre problemes gruixuts, de veritat. I així és com el Bombilla va afluixar el braç i va convindre els detalls de la meva llibertat amb el Jordi, detalls que no vénen al cas, sense importància. I així fou com el puto Bombilla es veié superat novament i com la providència salvà a un pobre noi de metre seixanta-vuit de les urpes del ressentit més gran de la Terra.

Ja han passat 25 anys, Jackson Bombilla. Només érem sagals, home, una mica fills de puta, però sagals. Ja sé que ara t'has fet Policia Municipal, i que vas en moto, amb un casc fet a mida, clar, perquè d'estàndard no te'n cap cap de casc al cap. Ens hem vist moltes vegades i em mires amb ganes de matar-me, o el que és pitjor: de multar-me. T'ho noto, vols atrapar-me amb aquella moto tan ràpida i treure'm la llibreta; però recorda, capgròs, si la cosa es posa lletja, Déu estarà amb mi, perquè des que va aparèixer el Jordi, sóc el seu més humil servidor.


3 de setembre del 2013

Johan Cruyff: «Misma bola todo el partido»


Tee de l'1 del Club de Golf Sant Joan. Camp públic, molt complicat. En aquella època la quota del Club era de vint mil pessetes trimestrals amb dret d'accés full al camp. Puntualitzo per no confondre al respectable sobre el meu poder adquisitiu i sobretot perquè no sembli el relat d'un sopar de duro, Déu me'n guard. No recordo quin torneig s'hi jugava. Era d'hora, això sí. Sento un soroll que no mena a equívoc, el d'un boogie tronat que s'apropa. Conduint Johan Cruyff i la seva senyora al costat. Una senyora rossa. Ell diu «buenos dias» i ella calla, no diu res. Una mal educada, vaja. Ell té unes dificultats per parlar qualsevol tipus d'idioma que no per conegudes deixen d'ésser dignes d'estudi, i pel català una espècie d'al·lèrgia.

Se m'atansa, i mig en castellà mig en galàctic em pregunta com és el forat 1, cap a on va. Li dic, seriós, sense fer el més mínim compliment a l'ínclit personatge, que fa dogleg (un gir) a la dreta i segueixo fent els meus swings d'escalfament. Planta la bola i carda un misto tort, directe als arbres de l'esquerra i la bola es perd pel bosc. «Declara injugable» —diu, el mestre. Planta la segona bola i dispara un altre cop de merda tort, i lleig, directe a l'esquerra, diria que toca el mateix arbre; si ho vol fer a propòsit encara estaria provant-ho. «Declara injugable» —torna a dir, el mestre. Planta la tercera bola (comptant les penalitzacions: 5è cop segons les regles) i carda un slice (efecte) que li va de collons per dibuixar el dogleg. Tot i l'encert en la trajectòria, es queda curt, a uns 175 metres de bandera. No vull mirar-li més el swing perquè és terrible, ràpid com una llebre, i diuen que s'encomana. Marxo.

I ja se sap, Johan, fill, es comença tenint una dona que no diu bon dia quan vas per aquest muntanyós país i s'acaba fent slice i raves baixets i torts per totes les valls i planúries catalanes.

Però la cosa és punyetera perquè al cap d'uns mesos em trobo a l'Ignasi, aquell amic que un dia em va trucar, i m'explica el següent: Lluís Canut, el Johan i Yupp Heynckes estaven jugant una partida de costellada al Club de Golf Montanyà, però amb quartos pel mig. Aquest club és el feu del l'astre del futbol i de la camarilla selecta que el llepa pertot fins a deixar-lo com una patena. També n'hi ha d'altres al club, són la gent normal.

Comença la partida i atès l'aforisme detallat en relació a començar el dia tort, Johan Cruyff comença a disparar cap al bosc de forma sistemàtica. Tot i els problemes, pel que sembla, el nano troba sempre la bola i després d'escoltar-se moviment de fullaraca la bola surt disparada, majestuosa, per sobre dels arbres més alts i aterra dolçament a l'esponjós fairway. I així, un forat rere l'altre, el nostre explorador es va ficant al bosc, troba la bola i se'n surt del problema. El Canut ja el coneix al Johan, però al Yupp Heynckes se li comença a ficar la mosca al nas i determina controlar-lo. Ja al forat 8 s'adona que el Johan cada vegada que surt del tee porta una bola diferent; per entendre'ns, cada vegada que entra al bosc treu una bola de la butxaca i tres per quatre fan dotze. Tu ja m'entens.

Yupp Heynckes porta un dia horrible, pitjor que el Johan, el marcador és força ajustat i comença a pensar en els calers. Al forat 16, a dos forats del final, l'astre del futbol mundial, l'home sobre el que recau tota la filosofia d'un club, el pes d'un país sencer, d'Europa, de l'OTAN, l'home que va dir «esto es uno» i tot i que la frase no vol dir res concret tothom ho va entendre, vull dir que ningú va entendre res però tothom va dir amén; aquest Home, carda un segon cop tan cap a la dreta, amb tant d'slice, que la bola cau clarament a l'interior d'un bosc inhòspit. No suposarà —tampoc— un gran problema: s'endinsa al bosc, remou cel, terra, bardisses, i al cap de minut i mig «una bola» torna a sortir inexplicablement dels arbres i aterra a prop de green, ensumant bandera.

Yupp Heynckes ja no pot més:

—¡Coño, Johan, te estás poniendo una bola todo el rato, hostia!
—No, no, esto es confundido: ¡Misma bola todo el partido!


15 d’abril del 2013

Avui m'ha trucat un amic


Hi ha amics que poden passar quatre mesos sense tenir-hi cap contacte i despenges el telèfon i és com si fos ahir que hi parlaves, perquè, hi ha amics amb els que no has de quedar bé ni res que s'hi assembli, no has ni de pensar en ell si no vols, no tens cap deute, no has de fer cap cosa que no faries, només has d'estimar-lo a la teva manera o com collons es digui això que a vegades el trobes a faltar. Hi ha amics que són tot el contrari d'un maleït compromís. Un amic és un company que tens allà i que et truca quan li surt dels pebrots i tu no hi pensaves que trucaria i tota la hòstia aquesta que té a veure amb quedar bé; i despenges el telèfon i li preguntes que què collons vol. Amb un amic hi sopes si et va bé, amb un amic parles del que et surt del nas i li dius que és un imbècil perquè tens mal dia i saps que el pobre se la menjarà doblegada i punt. Perquè sap que ha fet l'imbècil i tu no tens el dia perquè ell, que és el que t'entén millor de la Terra, no sàpiga que avui li toca aguantar el teu caràcter de merda.

Un amic de veritat, el molt fill de puta et trucarà perquè l'ajudis a fer un trasllat —a sobre el molt cabró està foten trasllats tota la santa vida perquè no sap encara on dar-la— i a tu et rebentaran els pebrots i li diràs que és un gos i que pari quiet d'una vegada i aniràs a ajudar-lo com un sofert imbècil, i quan portis 5 minuts de trasllat estareu parlant de les collonades de sempre que us fan riure d'allò més i tal, i res, estaràs bé i t'ho passaràs mig bé tornant a cavalcar amb els seus putos mobles de l'Ikea que fot 15 anys que els té i tothom diu que són una merda però allà estan, com una rosa, a sobre de la teva contrafeta i vinclada esquena una vegada més, y lo que te rondaré morena.

Un amic li fa senyes al barman quan tu no el veus perquè no et posi la darrera copa que has demanat perquè sap que amb aquesta copa i la bufa que portes vas directe a les roques. La castanya és sensacional però ja està bé, amic —pensa.

Aquest amic em va amagar que li havia sortit un tumor i fins que no va estar operat i li van treure la merda aquesta que li va néixer del no-res que no va trucar-me per explicar-m'ho, el molt cabró. No es pot ser més ben parit, la mare que el va matricular. «—No volia que et mengessis el tarro, ja me l'he menjat prou jo». Es pot ser més refotudament ben parit?

La cosa és que la molt barjaula m'ha trucat avui per dir-me que ha llegit el meu darrer escrit, un que parlo del cul d'una paia que estava tant bona que vaig tenir un sinistre amb el cotxe un dia que li repassava pel carrer la part posterior, i tal... Despenjo i el cabronàs em diu que li ha encantat i que cada dia escric millor i no sé quantes coses boniques més; feia un mes que no parlava amb ell i m'ha fet una il·lusió de ca l'ampla. I sé que m'ha trucat perquè li agradat l'article, i sé que em llegeix quan li surt dels pebrots i tot d'una deu haver pensat vaig a trucar a la bèstia parda, vaig a trucar a l'imbècil social aquest i li vaig a dir que m'ha agradat l'article. La cosa es que fot mil anys li vaig parlar del cul de la catxonda del dimoni i el paio ha flipat amb la història perquè diu que fot mil anys ja l'explicava igual.

M'ha dit també que porta no sé quants mesos entrenant per anar a la cursa aquesta de mountain bike que van pel desert foten la cabra 200 kilòmetres cada dia i no sé quantes putades més. S'ha de tindre poca feina i estar com un llum de ganxo per anar a fer la cabra al Marroc amb un bidonet d'aigua i quatre barretes d'aquestes que després tens uns problemes intestinals que no hi Déu que t'aguanti. Vés a fer la cabra, home! —li he dit. Vés a fer la cabra i passa'ls a tots per sobre de part meva, collons! Que està en forma m'ha dit. Aquest quan diu que està en forma vol dir que acabarà pels seus pebrots encara que s'hi deixi les dents i la poca matèria gris que li queda al cervell de cabra montesa que té. Que tinguis sort home, si et fa il·lusió fer la cabra, vés a fer la cabra. Acaba la cursa i porta'm un regal, no sé, alguna cosa estranya del desert, no tinc ni puta idea que collons hi ha al desert a part de sorra calenta i sonats com tu. Portem un regal un punt, que ja saps que el meu pare no me'n va portar mai cap i aquest es un tema que em té encongit el cor.

Vés a la merda Ignasi! No et puc estimar més, cabró.


5 de febrer del 2013

El càncer del «plaç»


Us ho diré ben clar des del principi perquè no hi hagi confusions: «plaç» en català no existeix, i «plaços» tampoc; és una putada però la vida és així, té aquestes coses. No ens queden 15 plaços d'hipoteca ni se'ns acaba el plaç per pagar una multa. El càncer del plaç ha fet tal destrossa al nostre organisme que no podem passar sense dir plaç a totes hores. Tots els mitjans de comunicació corren a dir plaç a cada oportunitat que se'ls presenta per col·locar-lo. Cap de nosaltres estalviem pas a l'hora de dir plaç perquè el plaç és com el pa amb tomàquet, queda bé a tot arreu.

A TV3 diuen plaç, a 8TV diuen plaç, al forn de pa diuen plaç, a l'Agència de Viatges diuen plaç, a l'Ajuntament et diuen que ja no tens plaç per pagar l'IBI. El metge et diu que tens 14 mesos de «plaç» d'espera per la pròtesi. A la Universitat els alumnes pregunten quin plaç tenen per entregar els treballs. Tu li preguntes a l'Advocat quin plaç teniu per recórrer la sentència, però ell et tranquilitza i et diu que tranquil, que hi ha plaç, que hi ha plaç.

El plaç sembla que no hi sigui però sempre està allà, esperant-nos, és com les petites defecacions de cabra que hi ha als camins, mirem de saltar-les però sempre se'ns enganxa alguna boleta a la sabata. Ha arribat fins aquí i ho ha fet per quedar-se. Hauríem de fixar un termini per exterminar el «plaç» d'una vegada per totes.