13 de març de 2022

Dietari d'un home fabulós (35)

 

Quan un país pateix una decadència tan severa com la nostra, en comptes de sorgir escriptors que ordenin els valors per mirar de confegir el futur, el que tenim és a tota la plana intel·lectual practicant una mena de «xafarderia cultural». Quan els veig barallant-se entre ells ad hominem sense aportar res al debat públic, m'entren ganes de treure'ls els ulls amb una cullera del cafè i bullir-los amb la resta d'ingredients amb què farem l'encanteri que salvarà Catalunya. Es passen el dia barbollant de la gran novel·la que no s'ha escrit mai al país, però no l'escriuen perquè feina tenen a insultar per Twitter l'escriptor de la comarca del costat. Aquesta davallada tan bèstia del nivell, com és natural, només satisfà a qui aspira ser el més pinxet. Amb tot, quan volen atalaiar la mirada per escriure quins són els problemes i les solucions als nostres mals, els és absolutament indispensable tirar les cartes del tarot.

---------------------------------

24.02.2022

Anit Putin va entrar a Ucraïna pel broc gros. De bon matí constato que l'ONU ha passat del «deeply concerned» al «strongly condemn». He sortit de casa amb maldecap i parlant sol. Em pregunto per què aquesta guerra m'afecta i no em va afectar tant la de —posem per cas— Síria. Em responc a mi mateix la veritat: malgrat que els sirians s'assemblen físicament més a mi que un ucraïnès caucàsic, quedàvem massa lluny. Per tant, el dolor del veí m'afecta per proximitat, no per l'aparença. Fins i tot veure patir la Pat (una gossa que em van matar amb verí) m'ha fet cent vegades més mal que saber de la mort d'alguna persona que considerava indesitjable.

---------------------------------

Dissabte. El Roger juga una competició infantil de bàsquet organitzada pel Club Natació Terrassa. Sempre estic content de tornar al club on em vaig criar. I dic criar literalment. Mon pare —que va ser-ne tresorer i president molts anys— ens deixava al club a les vuit del matí i ens recollia al vespre. Ens vigilaven —en diagonal— els treballadors del club. M'hi passava els estius i els caps de setmana. Era (ara és una mena de gegant) un club força gran i tenia tot el que un nen pot desitjar: piscines, futbol, billar, ping-pong, frontó, bar, amagatalls com una sala de màquines amb calderes i un senyor eixut i vinclat que les vigilava, nens i nenes de la meva edat, etcètera. Recordo que al club hi pul·lulava un tal «Quico»; molt més gran que nosaltres, potser aleshores en tenia trenta i nosaltres pels volts dels tretze. El Quico va proposar-me diverses vegades d'anar a casa seva a prendre una coca-cola i a veure pel·lícules porno. Jo feia poc que em masturbava, crec que tan compulsivament com m'era possible, de manera que la pornografia, que a mitjans dels vuitanta era inaccessible per a un nen, la percebia com una mena de viatge interestel·lar al «país dels macarrons quan tens gana». No vaig anar-hi mai, a casa el Quico. Mon pare el tenia clissat, i sempre ens va adoctrinar per tal que no el rondéssim. Anys a venir, el Quico va esdevenir el monstre que intuíem.  Crec que encara és a la presó. Va embolicar-se amb una menor amb qui volia fugir i va assassinar el germà de la nena quan aquest els va enxampar a punt de marxa. Una història molt fosca i molt trista, relatada a la precària premsa local i poca cosa més. Divuit anys abans d'aquests fets, un diumenge al vespre quan el club ja era clos, el Quico va saltar la tanca del frontó i va matar a trets set o vuit gats a la piscina descoberta de cinquanta metres. Els va deixar estesos i esventrats per les grades. Els operaris van haver de cloure la piscina tot el dilluns a fi de netejar la sang i les vísceres de les bestioles. Els monstres existeixen i són una cosa concreta i delimitada: amb nom i cognoms. Punt.

---------------------------------

Diumenge. Un matí lluminós, però tot d'una sona el timbre, i la situació s'enfosca. En general, sap que el tinc clissat, sap que conec el mecanisme que mou la seva impostura. Sap que sé que no sap res, i que és un farsant i un mentider. Sap sobradament que no em faria res que fos un ignorant, però també sap que sé que és un ignorant de la pitjor estofa: un ignorant orgullós. La diferència entre un ignorant i un ignorat-orgullós és abismal, operen en dos plans diametralment oposats. L'ignorant i prou, que sol ser de cor senzill (feliç), belluga pel món sense oposició i sense cap tensió que l'examini; pot fer mal per desconeixença però poques vegades per despit, i mai per vanitat. Contràriament, l'ignorant-orgullós vol confrontar la seva ignorància contra el mur del món intel·ligent, i d'aquesta tensió en neix el tedi, l'avorriment i la incredulitat de qui pateix el seu orgull de tercera divisió. Mr. Donkeypride t'ofereix de franc el nivell més baix de conversa imaginable. Un accident a cada revolt. Passes vergonya pel fons, per la forma i per la modulació. La seva presència t'embolcalla d'una injustícia esfèrica, sobrevinguda, gratuïta. Immerescuda.

En particular, avui, sona el timbre i Mr. Donkeypride fa cap a casa meva. S'asseu a taula, la meva taula, i arromangat, menja i beu el que bonament disposo. I comença a barbollar, a xerrotejar, a descarregar, com sempre, el primer que li passa pel carabassot. Bigmouth strikes again. Cap esperança de rigor, només deformacions matusseres de la seva imbecil·litat congènita. Grotesc de naixement com és, no arriba ni al que hom ha establert com a «cunyat»: un cunyat com a mínim va estar a punt de contactar amb la realitat, va flairar-la. Ell no.

Parla de la guerra a Ucraïna i cinc minuts abans de la guerra t'hauria situat Ucraïna al costat Michigan. Xerra de l'URSS amb suficiència, però li anomenes Pravda i creu que és un perfum francès. Garla dels Estats Units com si fossin cosins seus, i si l'interrogues una mica —en sóc un especialista— acaba confessant-te que creu que Henry Kissinger és una marca de màquines de cosir. Hauries de pagar per parlar d'una guerra, imbècil. Trepitja tots els llocs comuns racistes de merda fins a quedar ben tip. A casa meva. Davant dels meus fills. I jo ho aguanto. Jo sostinc des de fa quinquennis tot el pes de la seva estultícia olímpica, traient de dins meu un «saber estar» que m'he d'inventar sobre la marxa. La seva presència em transforma: no sóc el mateix quan arriba que quan marxa. Noto com se'm reubiquen els òrgans, noto com em belluga l'estómac tractant de protegir-se. Sento com la meva paciència i la meva bondat es veuen compromeses fins al límit de l'últim marge de la frontera. Tu saps que jo sé que tota la teva vida és de cartó pedra i tots dos fem comèdia. Jo faig comèdia per mor d'un bé superior, per mor de l'estabilitat de l'edifici, tu fas comèdia perquè has triat la comèdia per substituir la integritat; i ara, carallot, la inèrcia d'aquesta impostura vital no pots aturar-la perquè, fonamentalment, ets un covard. Llengut. Bord. Nyeu-nyeu. Cretí dels setze ous. Arramba-ovelles.

---------------------------------

02.03.2022

Sisè dia d'ocupació i guerra a Ucraïna. Brandar la pancarta de «NO A LA GUERRA» des de plaça Catalunya al mateix temps que a Ucraïna hi ha civils morts pel carrer i nens espaordits malvivint al metro és la quinta essència de la desconnexió de la realitat, el corol·lari del Reial Papanatisme. És immoral, de fet. Els ucraïnesos tenen tot el dret d'agafar un fusell per defensar els seus fills d'un psicòpata desbocat. I tot país civilitzat té el deure d'ajudar-los amb tots els mitjans que els sigui possible. La demagògia exquisida d'alguns és tan subtil que només la pots extirpar amb un cop de rem al cap. A Catalunya podríem tenir Putin al massís de Cadiretes i aquesta patuleia seguiria sense defensar res, perquè per als integrants d'aquests grups tan selectes de bones persones, és molt més important morir mantenint la superioritat moral, que viure havent defensat amb un fusell el teu país, la teva família, o el teu veí.

---------------------------------

Monarquia. Els catalans no entenem la monarquia, som massa racionals i ens manca sentit de l'humor. La monarquia és una idea supraterrenal. La monarquia no falla, els sobirans poden cometre algun error, comprensible, com és natural, per l'encastellament del càrrec. Som nosaltres els qui fallem, perquè no sabem gaudir de l'espectacle. Fins i tot he sentit catalans preguntant-se: «Quant costa una monarquia?». Es pot ser més mesquí? Quant cobren els actors d'una obra de primera categoria? I a mi què collons m'importa.

---------------------------------

Cambrils. Dinar del YTAC. A quarts de dotze faig cap al Mas Bonet, on viu el kulak més important sud enllà del massís del Garraf. El foc ja està encès. Reunió —després de deu mesos— del Yes to all Club. Un club on encara es fuma en interiors i on la pudor de lloc comú i a actualitat mirem de ventilar-la abans d'entrar. Tots els integrants el club som feministes de la primera onada, però també hi ha feministes de la quarta onada o postestructuralistes, els quals fan cap al mas en poni i llegint Judith Butler. I a l'hora dels espanyols: dos minuts abans de dinar. Aquest retard obre la porta a explicar-me. Li conto al kulak que, a punt de fer-ne cinquanta, ja tinc la crisi dels seixanta. Tenint en compte els meus actuals quaranta-nou anys vampírics (sembla que en tingui, segons diuen, trenta-set) i conjugant-ho amb la crisi avançada del seixanta, la gent que casualment es troba amb mi, s’està enfrontant amb un senyor que té vint-i-dos anys més del que sembla. Aquest equívoc fa que hagi de dir que no cinc o sis vegades per setmana a propostes del tot juvenils, propostes que no tenen cap mena de sentit dins de la meva cosmovisió presenil. En l’esfera interna, aquesta crisi avançada dels seixanta opera, sobretot, pensant al voltant de la mort, del fet que la cosa s’acaba. Per acabar-ho d’amanir, sóc un hiperrealista de tal magnitud, que del vel que —per un mecanisme de defensa— posem sobre la mort per tal de viure sense notar la seva presència, jo me n'he fet un fulard i el llueixo tardor i hivern. Si arribo als noranta, serà un espectacle assistir a les meves conferències sobre aquest tema.

---------------------------------

Les festes a la meva edat les pago 7/1 al mercat de la ruïna mental. No obstant això, si hagués sabut que l'endemà de la festassa moriria Pau Riba, m'hauria agradat acabar la nit fent un gran foc a la platja i ballar una mena de dansa antiga improvisada. Espectacular l’entrada en directe d’Albert Pla a Catalunya Ràdio per puntualitzar-li a Laura Rosel i companyia que de «va treballar fins a l’últim moment» i que «era molt treballador» res de res. Explica que això de catalanitzar-lo amb el «treballar molt» està molt bé, però que Pau Riba, si ser català és això, era la cosa menys catalana de la Terra. Tot el tall d’Albert Pla parlant de les anècdotes i viatges que va viure amb ell és el millor «obituari de tornada contra el tedi» que s’ha dit mai en català. Tant de bo Pau Riba l’hagi rigut tant com jo. Amb tot, crec que Pau Riba ha tingut una vida bona. Només vaig parlar amb ell una vegada; m’agrada pensar que va ser generós, cosa que no sé del cert, només la intueixo. 


4 de febrer de 2022

Dietari d'un home fabulós (34)

 


Els pectorals de Putin són el Montsec quan vas cap a l'Alt Pirineu: la primera barrera que et trobes per entendre el seu cervell. És ben sabut que el caràcter de Putin té molts plecs, i l'indret natural per accedir-hi és pel congost de Mont-rebei. Després tenim uns ulls petits engiponats en aquella carota oriental d'Ulan Bator. Putin és una barreja entre Genguis Kan i un poni del Caucas. De fet, quan munta aquell cavall blanc estepari, és metafísicament un poni muntant un cavall, una cosa que només es pot veure en les fires més especialitzades. Això no obstant, el fet rellevant a ca nostra és que la terregada torna a estar molt animada, disparant a tort i a dret uns judicis baratíssims sobre el conflicte Ucraïna-Rússia. Abans d'il·luminar-nos amb les seves espelmes sinistres, farien bé de posar al cercador «Holodomor». Allí podran entendre una mica què significa Rússia per a un ucraïnès.

Si un règim totalitari i genocida hagués matat milions de catalans, ja sia de gana, ja sia per mor d'una enginyeria social destinada a anorrear-nos definitivament —tractant-se de l'URSS no ho sabrem mai perquè a l'URSS dos i dos feien trenta-cinc si així ho determinava el Partit—, potser una bona part de la població catalana també hauria llençat flors al pas dels tancs del segon exèrcit genocida que empaitava al primer. El genocida que m'ajuda a desfer-me del genocida del meu poble: també és un genocida, però amb un matís evident.

*

Em pregunto si aquesta fal·lera pel llegir m'està fent més savi. No tinc ben bé aquesta sensació. En algun punt, llegir el que em fa és engreixar-me les manies, fer que prenguin cos. Acaben agradant-me els autors que me les validen, autors que tenen les mateixes manies que jo, però que saben atorga'ls-hi patent de cors, que tenen la traça de fer-les passar per excentricitats d'erudit.

L'altra incidència del llegir, molt més perillosa, és la intensificació de la indolència. Llegir il·lumina el mecanisme que fa operar les relacions humanes i em provoca repulsa, m'empeny a distanciar-me'n. Com més veig la tramoia del teatre, menys m'agrada l'espectacle. Llegir m'està aïllant, per dir-ho ràpid i planer, fet que patrocina fer-me més amic de mi mateix. A l'últim, direm que llegir és condició indispensable per tal de caminar per la vida posant nom a les coses. Així i tot, els danys col·laterals referits he de vigilar-los molt, perquè puc tornar-me un perfecte psicòpata.

 

Tots els temes que, en aquests temps de desmai intel·lectual, s'eleven a discussió pública, em semblen de nyigui-nyogui, però d'alguna cosa haurem de dir-ne per tal d'aparellar aquest dietari amb una actualitat concreta. Si Kilian Jornet està en contra dels Jocs d’Hivern al Principat, estem en contra dels Jocs d’Hivern. Punt. Un punt ben rodanxó. Cal recordar que el Kilian és l’única persona al món que parla amb les muntanyes i, per tant, és l’únic que sap què pensen les muntanyes.

*

Els mitjans de Catalunya haurien de deixar de convidar gent a la ràdio-tele que s'emocioni, que expliqui dificultats, que ens faci pensar en el cantó costerut de l'existència. Catalunya en general ha de deixar de mercadejar amb els sentiments, ha de deixar de crear una societat sentimental, tova, dèbil i narcotitzada. Catalunya ha d'obrir les finestres i ventilar tots els cervells botits dels catalans que tractant d'informar-se, només troben clergues darrere un micròfon oferint fals consol en horari de màxima audiència.

Fa tants anys que el sentimentalisme barat senyoreja que ja no es tracta d'una dinàmica, sinó d'una mentalitat, que és una cosa molt més pregona. Les mentalitats necessiten dècades per canviar el rumb. Catalunya ha de deixar de ser la més solidària i ha de començar a pensar a ser més forta. Si no canviem la mentalitat, quan esdevingui un problema gros de veritat, en comptes d'agafar l'escopeta i defensar la casa des de l'empit de la finestra, buscarem desesperadament un analgèsic i ens tancarem a resar al soterrani.

Això que ha quedat dit, en aquest ultradecadent «procés cap al no-res» —per dir-ho com el famós antivacunes Capità Noctas-Reynolds de Albal— ho ha pogut veure tothom que no tingui pa a l'ull.

*

A Twitter hi sóc per una barreja d'amistat (per acomboiar vells amics en la seva soledat) i d'enyorança de la meva vanitat «elèctrica» de 2014. Una combinació sense gaire sentit que em recorda el moviment beat psicodèlic dels 60, però travessant els Pallars amb un Ford Fiesta 1.1. Sento una punxada molt fina de vergonya en pensar com sortia «a agradar» al bell mig de la plaça pública.

Surto a córrer molt entrada la fosca. El parc desert. Un fred amb nom i cognom, que vol fer-se present tota l'estona, com l'Administració Aragonès. Veig una noia gronxant-se al Pla de Cal Guardiola a tres quarts de deu del vespre. Absolutament sola, només il·luminada amb les besllums d'un fanal mig boirós. Té una edat en què ningú sol gronxar-se i aquí rau la cosa. M'agrada molt l'escena, és una imatge de llibertat pura. Pujo una marxa i avanço fins a l'Horta dels Frares, força content.

22 de gener de 2022

Dietari d'un home fabulós (33)

 


2022
 

 

A mitjan gener. Fred rigorós, gràvid. He adquirit un abric que el combat amb banyes de cérvol, gairebé puc observar d’una manera física com el fred s’arronsa en veure’l. D'altra banda, l’abric és tan bonic que, l’altre dia, una noia va caure a terra admirada pel retall de la meva silueta. Sóc el millor dietarista de Catalunya. Sobretot quan Ferran Sáez Mateu dorm.

 

*

 

La imatge pública de Terrassa l’han clos dins d’un femer infecte. La gent de cor balb el que vol són etiquetes fàcils i directes a fi de comprendre les coses de forma immediata. Al seu disc hi han gravat «Terrassa té un problema amb la immigració». I d’aquella etiqueta passem a la genèrica: «Terrassa és una ciutat conflictiva». Terrassa cosida, casada a la força amb una mena de problemàtica latent. Bé, tothom sap que això és rotundament fals. Pinso per a gallines de granja intensiva. Però l’objecte d’aquests rengles és palesar que aquesta imatge estereotipada i espúria s’està conreant amb una alegria insòlita també des d’un mitjà de la ciutat. De la collonada dels robatoris al pessebre de la Plaça Vella, ara m’enduc el nen Jesús, i ara un bou, i ara els torno, una collonada que no passa de rotet enmig d’una conversa entre comares, el Diari de Terrassa n’ha fet una aventura apassionant. Només a tall d’exemple, l’1 de desembre, l’animosa reportera M. Torras ens informa que «El dia després (sic) de la seva inauguració, el pessebre va despertar sense el nen Jesús i aquest dimecres ha despertat sense mula». Els pessebres ara es desperten. Espantats, suposo. Més avall, ens informa d’un fet insòlit, quan ens diu: «Ja és el segon altercat que pateix el pessebre oficial de la Plaça Vella». El segon altercat. La Sra. Torras hauria de saber que per tal que puguem parlar d’«altercat» ha de produir-se per força una disputa. Cap mula de cartó pedra ni cap nen Jesús de polipropilè ha disputat mai res contra ningú, per molt injustos que hagin estat els greuges. Per tant, hem de concloure que parlar d’altercat no és res més que una altra contribució a la significació estúpida de la mateixa ciutat de Terrassa amb una mena de conflicte perpetu. Un no-conflicte que arrosseguem com una penitència ençà del 1999, quan esclatà una manifestació xenòfoba al barri de ca n’Anglada, inflamada fonamentalment per skins ultres vinguts de Sabadell i Barcelona; però aquest detall no té gens d’importància, la gent el que vol és que li validin els llocs comuns i dormir la sesta dels caramots.

 

*

 

M’infecto de Covid-19 per segona vegada en vuit mesos. El doctor Basté ja ho sabia. Anit vaig fer febrícula i avui tinc un malestar amb nom i cognom. No obstant això, tot plegat amb una potència semblant a la que ERC està exercint a la taula de diàleg per a la Segona Victòria Tardofranquista.

 

Ara no recordo com, a través de quin mecanisme, el meu interès —diguem-ne— obsessiu va aturar-se en Ferran Sáez Mateu, així i tot brindo per aquella conjunció. M’hi vaig enamorar llegint-li «Els bons salvatges», és clar. En acabar-lo ja em tenia al sac. Pel fons i per la forma. La forma del doctor Sáez sempre és la mateixa: intel·ligible; i tractant-se dissertacions filosòfiques sobre assumptes de certa complexitat, no és poca cosa. He continuat cruspint-me dues entrevistes amb motiu d’un parell de llibres seus, he seguit devorant una conferència brillant sobre Montaigne, zruscant-me una altra sobre Stuart Mill, y lo que te rondaré morena. Ara estic immers en el dietari «La vida aèria», fet que està empenyent el meu enamorament cap a terrenys que ja fan paret amb la bogeria. Abans de conèixer l’obra escrita i contada de Ferran Sáez jo era un petit gipsy-idiota, és a dir: un idiota nòmada, un perill dinàmic. Tenia intuïcions vagues sobre algun tema, però després de Ferran Sáez les meves intuïcions han estat encimbellades fins al Pollegó Superior del Pedraforca, i en aquell indret tan regi, han estat ordenades i classificades d’una forma divina, fins a esdevenir conviccions inalterables.

 

*

 

Josep Pla, parlant de democràcia: «Catalunya és infinitament més democràtica que Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia. Aquí no hi ha ningú important, tothom és igual, per això els catalans som tan grollers». Josep Pla sempre ha dit millor tot allò que tu puguis dir, és com una mena d’app del s. XX que et retorna els pensaments millorats, fent-te adonar que si vols escriure alguna cosa, sempre, qualsevol rengle, paràgraf o plana que consideris ben dita, habitarà per sota del seu esguard sorneguer.

Ara que estic descobrint la geografia del Principat i del nord del país que ens van manllevar al Tractat-Robatori dels Pirineus (1649), i en algun punt aprenent a odiar amb fonament tota la xavalla que circula impunement pels camins amb aparells destructius: cotxes 4x4, ranxeres Ford Raptor, furgonetes, autocaravanes, motos de trial, d’enduro, de motocròs, bicicletes de muntanya, bicicletes elèctriques, bicicletes elèctriques amb aparells de música adossats, etcètera, Josep Pla m’ho diu millor del que jo m’ho he dit a mi mateix dotzenes de vegades: «L’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota la calma. Fora d’això, tot són il·lusions de l’esperit d’una intranscendència total».

Crec que en bona part escrivia tan bé perquè caminava molt. Deia que fumar l’ajudava a trobar l’adjectiu, i a fe de Déu que hi ajuda, però caminar t’habilita la idea, que és prèvia i condició necessària perquè seguidament puguin néixer els adjectius.

Trescar el territori tenint cura de posar nom a la geografia rius, cims i colls, t’ordena. El que t’ordena és saber on ets, i no les deixalles postmodernes que deriven del «trobar-te a tu mateix» (sic). A tu et vas descobrir pels volts del mig any de vida, tanoca de les dents, que és quan comences a desenvolupar consciència de tu mateix. Actualment, ets un lluç de trenta-cinc anys que viatja a propulsió pensant que descobrirà alguna cosa profunda de si mateix, i l’única cosa que estàs fent és aplegar una col·lecció de selfies que certament t’expliquen, expliquen com n’arribes a estar, de perdut, galundro.

 

*

 

Surto a córrer a zero graus, ho sé perquè si a casa hi marca dos graus, al parc n’hi ha dos menys. Això es produeix pel fet d’estar enclotat i perquè hi passa un torrent. He vist un senyor fent una mena de taitxí al parc i he recordat que totes les aproximacions místiques orientals, en realitat, amaguen unes ganes molt pregones de dormir.

Entro al despatx fent unes passes fortes a dretcient, i l’espetec del parquet fa aixecar una cella a S., que em mira i riu. Li pregunten — crec que a Catalunya Ràdio— a Maria Carme Junyent, aquesta dona tan intel·ligible, què és una llengua? I diu aquesta cosa tan bonica i, per tant, veritable: «Una llengua és una manera d’explicar la realitat i una connexió amb els teus avantpassats»

Un puny d’aforismes que em cremen a la llibreta:


  • Conec molts antiracistes fins que han de llogar casa seva.
  • Envellir és el procés d'entendre sense emmalaltir com la gent té estómac per fer la majoria de coses que fa.
  • Ser perfeccionista no vol dir que no cometis errors, vol dir que quan comets errors ho perceps com una traïció a tot el que creus que ets.
  • La felicitat té a veure amb l’absència de por, però l’absència total de por és impossible en l’ésser humà.
  • Les desgràcies són els nutrients preferits dels demagogs i dels hipòcrites.
  • Catalunya és un lloc —estranyíssim— on els adaptats s'adapten als inadaptats.


Rebaixes. La jugada més impressionant del capitalisme ha estat aconseguir que passem d’anar a una tenda quan necessitem quelcom, a anar a una tenda per veure si se’ns acut què necessitem. Aquest canvi de paradigma l’han dissenyat una caterva de genis que, avorrits de vendre’ns els productes a un preu més o menys ajustat al cost de producció més el guany comercial, van decidir col·locar-nos-els a qualsevol preu, fins i tot perdent-hi dobbés, i d’aquesta manera l’engany sembla que sigui compartit, fet que li dóna un aire familiar.