29 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVI)



26 de març. Querido diario, vés a prendre pel cul.

27 de març. Dilluns. Un saludat m'ha fotut una tabarra sensacional mentre prenia cafè. No venia a tomb de res. La relació entre saludats no hauria de passar de la salutació, cortès però eixuta, sense pretensions. Hi ha saludats que es prenen llibertats pel sol fet d'haver compartit amb tu espais tan circumstancials com un vestuari, o un supermercat. Escolti, saludat, no tenim cap deute afectiu, ni vostè amb mi, ni jo amb vostè, saludi i circuli. El saludat hauria de romandre com un gran desconegut i no maldar per canviar de categoria. Atesa la meva simpatia cap al proïsme, val a dir que forjada a còpia de misericòrdia, la gent no para de tocar-me la pera, la llista de saludats motivats ja comença a produir-me una panxa d'ase a l'esquena. Un gep. Després d'haver-me explicat tantes preocupacions en tan poc temps, ja no sabia com acomiadar-me d'ell. M'ha creat una mena de greuge. Al final li he dit: «Et desitjo molts èxits dins del teu problema».

El Graupera, duc de Ridgewood, assot de saltimbanquis; i com jo, pare primerenc, va fer un comentari que m'hi ha fet pensar. Aquesta mena de gent que quan s'assabenten que tindràs un fill et feliciten en sordina però de seguit t'auguren el final de la teva vida personal, la fi del teu temps. Quin temps? Què en feies, d'aquest temps? I sobretot: Qui eres quan tenies tant de temps? Certament mon fill m'ha robat temps per sotmetre'm a la dictadura de la meva importància, que era la principal tasca a què em dedicava amb una immaduresa palmària. Quant val veure créixer el teu fill, papanates? No voler tenir fills és una opció ben digna, i endreçada, aniràs sempre ben dormit i sense llànties de mocs a les mànigues, però si qui té fills et profetitza les més variades desgràcies perquè seràs pare, és que ho ha entès tot completament al revés. Digues-li que sí fent molts gestos amb el cap, sí-sí, sí, i regala-li un mirall de mà perquè segueixi mirant-se com li queda el serrell cada cinc minuts. 

28 de març. Aquests nois de l'adhesiu The North Face al cotxe. Són com els de l'adhesiu d'Apple però en versió rupestre. Els de l'Apple ja sabem que sou molt especials i que teniu la capacitat tecnològica de rebre els correus electrònics directes al colló dret; però, i vosaltres, amics The North Face: Què preteneu? Què ens voleu transmetre? La nevera la teniu tan ben equipada, o amb les mitjanes de vedella anem de cal justet? Ens impressioneu, us juro que ens teniu completament acollonits.

Si Déu vol, al maig tindrem un altre fill. Un altre mascle. Li'n direm Marc. Estem fent un exèrcit, que és la manera més patriòtica i efectiva que coneixem a casa per guanyar el referèndum del 2035. I també el tindrem per anar encara més justos, ens agrada anar justos i passar-les putes perquè ens apropa a Crist. A Crist t'hi acostes per baix, per la banda del patiment, no per la banda còmoda. Deixeu d'opinar —i de queixar-vos— i oferiu vots pel sí i suplici, colla de tocacampanes. Aquesta vegada ningú em podrà dir que se m'acaba el temps perquè ja no en tinc, de temps, i me la bufa, el temps que m'interessa és el que tindré per estar amb aquests dos assalta-taulells que correran per casa, així és que circulen amb els comentaris catastròfics. Si tingués quinze anys menys tindria un equip de futbol, sis nenes i cinc nens, tots corrent per sota la taula, els tindria encara que només fos per fer mitjana amb tant savi de Vilatrista.

29 març. M'arribo a la peixateria i només hi tinc una senyora gran al davant. Demana calamars i la peixatera li comenta que ara no en té però que vagi a fer un volt i que torni en mitja hora, que ja els hauran portat ben frescos. Set de la tarda. La senyora marxa a fer el volt per fer temps i jo demano una mica de mare de lluç —que fa bona cara— i dos punys de musclos, per fer-los al vapor. Mentre una m'està despatxant veig que l'altra, dissimuladament, per sota el taulell, agafa un bloc compacte d'alguna cosa gelada i comença a abocar-hi aigua per sobre amb una mànega. No m'ho podia creure. Quan surto del somni, m'adono que està descongelant els calamars frescos que ha promès a la senyora que li portarien en mitja hora. Calamars frescos, diu, la molt barjaula. —Frescos no ho semblen gaire, però fresquets sí que se'ls fotrà, eh— li he dit, just quan marxava.









24 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XV)



18 de març. Si mai algun sonat m'edités aquest Dietari d'un home a estones fabulós, el començaria així: «I les que no us explico, Maria Antònia».

Ha tornat a passar. Hi ha aquesta mena de pares molt concrets. Entren amb el seu plançó a la cafeteria com un tifó i comencen a parlar-li amb veu alta per explicar-nos a tots què faran avui. —I avui anirem a veure l'avi, oi, rei? I després al parc a jugar amb el Martí—. Educar els nens és saber dir no i educar els pares és saber dir: Escolti: calli! El seu nen encara no parla però li agradaria molt de fer-ho per poder dir-li: Calla, plom!; i jo sóc aquí precisament fugint del meu, de nen, que aquest sí que parla, li ho ben juro. Calli.

19 de març. Diumenge. Sant Josep. Des que sóc pare he sortit al carrer havent oblidat de pentinar-me unes quinze vegades. Cosa que abans de no ser-ho no m'havia passat mai. La primera fou quan va néixer el Roger de Llúria i Lopamer. Feia dos dies que m'estava a l'hospital sense dutxar-me i en vaig sortir amb un aspecte lamentable, amb dues banyes apuntant a zones ben distintes. En adonar-me de la fila que feia, no em vaig tenir prou i vaig entrar a esmorzar a la pastisseria més turbo-pija que vaig trobar, sentint fins al moll de l'os que l'aspecte me la bufava completament. I és aquesta la metàfora: ser pare m'ha alleujat en bona part la carregosa jeca del jo.

Aquestes manifestacions d'unionistes reclamant pa amb oli em tenen molt inquiet. Hi ha molts lletjos. És una cosa que s'ha de veure, jo només he vist tants lletjos junts a Cornellà-El Prat i dins de Galerías del Tresillo, dos espais que són cosins germans. Aquesta colla vindrien a ser com Doble Mechero però en llibertat, amb tota l'alarma que això comporta. Perdran el referèndum perquè no en són prou, perquè no trobaran el nom en català del col·legi electoral i per lletjos. Lletjos en el fons, en la forma i sobretot de prop. Lletjos de manera objectiva. Feos por derecho, per dir-ho en la llengua de Manolete.

Ve la primavera, l'ensumo, i quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent, i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi un raig al front; quan els pit-rojos i les caderneres, els gats, les garses i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar; quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria, d'aquests parracs ja no en direm corbata, d'aquesta espelma ja no en direm llum; quan a la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri calfreds als petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. I ja prego perquè no marxi mai.

20 de març. Anit pensava que sóc poca cosa —en fons i forma, en importància i en volum— però mogut, en moviment continu. Els qui som menuts i sense carrera científica, si no ens movem i xerrem molt, la tendència a desaparèixer és irremeiable. Als incauts, als qui es deixen enlluernar pel meu temptador efectisme, la meva vèrbola en constant expansió acaba per confondre'ls i creuen que sóc alguna cosa de més abast. Sóc com aquelles aus de vol gallinaci que despleguen unes ales de moltes coloraines, de poca importància però amb una capacitat notable per triplicar-me el volum amb un senzill truc de miralls.

La somnolència comença a fer-se cada vegada més present i crec que té ganes de quedar-se a destorbar-me una bona temporada. Hauré de fer-me més amic meu del que sóc ara perquè si no les passaré putes. Que algú m'expliqui per què quan no pots dormir només et vénen cabòries insanes que, cap a quarts de quatre, poden estar fent-te imaginar a ton fill patint tota mena d'accidents. La somnolència, de tot el ventall de camins que té per fer-te córrer, sempre et tria el que fa més pujada.

21 de març. El pitjor de ser imbècil no és ser imbècil: és la feina que dónes. A dos de nou tenim reserva per sopar a l'enèsim restaurant amb pretensions de Barcelona. Hi he quedat amb els quatre amics que em queden després d'haver-me tornat un imbècil social de primera divisió. Mitja hora esperant una parella a la porta. Es presenten mitja hora tard i sabem —perquè ho confessen— que mitja hora abans de l'hora del sopar estaven passejant el gos per Cardedeu. Cardedeu. Els qui sempre arriben tard ho solen fer per culpa del trànsit i perquè són uns fillsdeputa. L'escrot em pot agafar unes dimensions que no creuríeu de cap de les maneres. La puntualitat ha deixat de ser un valor per convertir-se en una andròmina del passat. Els qui encara som puntuals ens hem convertit en unes persones molestes, extemporànies, llepafils, tristes, antipàtiques, marginals, al llindar de l'extinció. Si el gos és meu i m'ha de fer arribar tard el faig pixar per la finestra.

24 de març. El Miquel Bonet, comte del Baix Camp i baró de Miami, més tropical que l'Almendrado, en la seva incansable cerca de la veritat, pregunta: «El que m'interessa saber és si la corrupció del Sistema justifica que els seus súbdits ens toquem la pampa o si hem de remar més». La pregunta, en els temps que corren és pertinent. I quan dic els temps que corren no em refereixo a la corrupció, que ens és tan pròpia com la gana, sinó aquests temps nostres de desconnexió total amb el deure d'un, pel fet d'estar rodejats de les influències més negatives. Si el Miquel hagués parat atenció a la paraula de Jesús de Natzaret —tan vilipendiada, tergiversada, i violada fins a la nàusea per aquesta crosta mil·lenària anticristiana que roman al costat del Tíber— sabria que no només hem de remar més, sinó que ho hem de fer encara millor. Llegia fa poc: «Alguns teòlegs han afirmat que no es tracta de saber si existeix Déu, sinó de si resulta d'utilitat comportar-se com si Déu existís». Sovint la meva admiració per Jesús acostuma a sorprendre, més o menys com la meva puntualitat britànica. Podeu seure.


19 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIV)




1 de març. Luis Enrique marxa a final de temporada. El Futbol Club Barcelona esgota els seus entrenadors fins a trinxar-los, convertint-los en éssers molt desagradables. Si ja véns malcarat de casa, com és el cas de Luis Enrique, pot convertir-te en un terrorista de l'empatia. Això no obstant, sóc amant dels petits detalls que expliquen conceptes més complexos, valgui l'exemple per excusar l'asturià. Jo he vist un barcelonívol al Camp Nou dir-li absolutament de tot a Xavi Hernández al minut tres de la primera part. A Xavi Hernández, minut tres, zero a zero i jugant contra Osasuna. Això no ho veus enlloc, el meu nebot no s'ho podia creure, pobret. Li va dir de tot. Quan vaig preguntar a aquell senyor què havia fet Xavi Hernández per posar-se d'aquella manera, em va dir que no tenia res a veure amb aquell partit, sinó que l'estava insultant per una passada defectuosa que havia fet contra el Sevilla dos mesos enrere. Això és pel dia del Sevilla —em deia, el filldeputa.

El Futbol Club Barcelona està format per una caravana d'insectes coleòpters pilotívols femtosos certament notable, i el Camp Nou és l'hospital on van a extreure's les boletes de caca que duen aferrades al llom. No hi ha una comunitat de persones humanes que expliqui millor la part més fosca de Catalunya.

3 de març. L'hereu de casa ja articula alguna frase més o menys entenedora. Aquest avenç l'ha convertit en un autèntic dictador. —Vine, papa, mira, mira, aquí, put aquí, papa, seu, seu, AQUÍ! AQUÍ!—. T'agafa la mà i et fa seure allà on considera oportú. Ha convertit casa nostra és casa vostra en casa d'ell. Ara és el seu cortij particular. El que no sap aquest petit dictador de somriure manyac és que es troba dins d'una moratòria de llibertat total que venç pròximament i que aviat anirà més recte que un pal d'escombra. Aquestes bestioles treuen el millor de tu; però no perquè tu siguis especial, sinó perquè et veus interpel·lat per un xantatge emocional continu que t'incita a salvar-lo i acabes convertint-te en una mena de Sant Jordi total. I a bodes em convides.

4 de març. No tinc Instagram però em fa l'efecte que hi deuen passar coses interessantíssimes. Deu ser el festival de la tonteta del contrapicat competint amb el tontet de la manuella. Jo tinc molta feina. Canelobre i circulen. Vaig tenir Facebook una temporada. Curta. Em va semblar una oda al xampinyó de llauna de primera divisió. Els amics —amb totes les reserves del terme— de Facebook eren com els del món real però explicant-te coses cada dia i amb moltes faltes d'ortografia i un lèxic macarrònic. Els amics expressant-se per escrit, que ve a ser com fer-ho de paraula però fent-te detectar amb tota la nuesa fins a quin punt tenen dificultats per comunicar-se xddd muapa tekiero xat ya. Tenia amics que pel fet de veure'ls escriure coses al Facebook vaig esborrar el seu telèfon per sempre; jo vaig entrar-hi amb tota la il·lusió de mon per fer-hi més amics i Facebook em va fer perdre'ls tots.

Anit, mentre escrivia al dietari, pensava que el castellà m'ha perseguit tota la vida. És un cobrador del frac de primera categoria. El principal obstacle per escriure bé el català és tenir la capacitat de treure't el castellà de sobre. D'extirpar-lo. Entenguis-me-se que se-té que entendre. Jo fa quatre anys que m'hi vaig posar i encara no m'he espolsat les rèmores del tot, i espera't assegut. A aquesta colla de saltimbanquis de tercera que diu lluitar pels drets del castellà a Catalunya els tinc apuntats a tots en una llibreta.

7 de març. Demà el F.C. Barcelona guanyarà 6-1 al PSG. Perquè quan dic que el Barça és una merda —seguida d'una caravana de coleòpters carregats d'esquena — és perquè és una merda, però és la meva merda.

8 de març. El F.C. Barcelona completa una nit memorable i tinc un record per Josep Lluís Núñez.

16 de març. Eleccions a l'Ateneu. Ha guanyat la crosta i han perdut els meus. Uns socis que no voten una candidatura formada pel Xavi Noriguis, la Marina Porras i l'Anna Punsoda mereixen ser enduts per un vendaval a l'altra punta de l'Atlàntic. Així agafin tots unes cagarrines tan macabres que es quedin amb la pell i l'os, per no allargar-me.

Fa anys vaig fer-hi un curs d'escriptura, a l'Ateneu. Mig curs, concretament, perquè allò no donava per gaire més. La nit abans del primer dia vaig conèixer el Salvador Sostres i l'endemà m'hi vaig presentar fent rotets de gintònic british style. A l'hora de fer la presentació a la resta d'alumnes vaig quequejar una mena de discurs que no tenia ni cap ni peus. Una entrada lamentable. La senyora que ens feia de professora era molt bona dona i hi posava molta voluntat però no em va ensenyar res, pobreta, tret de descobrir els contes de Calders. I aquí em teniu, escrivint com em surt de l'avió, i tenint molt clar que si mai escric una novel·la, l'escaleta que tant d'interès van tenir en ensenyar-nos me la passaré per l'Arc de Berà; o escric a raig, o m'estimo més sortir a fer un cucurutxo.



1 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIII)




22 de febrer. Aquest hivern —fred com pocs— he deixat d'escriure al dietari perquè de cap manera mereixeu la rastellera d'improperis que aquesta estació-nostàlgia hola tieta com anem mira fill nar fent si no fos, aquest període previ a la vida i eixut de tota esperança, em fa néixer del no-res. Això no us ho podia fer, malgrat que de la nostàlgia n'he tret els millors rengles que s'han escrit mai en llengua catalana; no us ho he fet perquè us estimo, no em fa vergonya admetre-ho, en el fons del meu cor us estimo com l'estiu vol un càntir ple d'aigua fresca.

Els paladins de l'hivern, com és natural, s'han tirat tres mesos fent el ridícul i relliscant per tots els racons del país. Pocs genolls s'han trencat, pel meu gust. Només heu de veure la gent que va a esquiar —paradigma de la cosa—, observeu què fan des que es lleven a les cinc de la matinada fins que arriben a casa a les deu del vespre, fixeu-vos-hi bé perquè aquí rau la resposta definitiva del camí que ens queda per recórrer.

Si les comptem totes: autovia, carretera, peatges, frontera, pàrquing, forfet, cafeteria, remuntadors, restaurant, tendes i més frontera i més carretera i més autovia: fan cinquanta-cinc cues pel cap baix. Només un escarabat amant de les pilotes de caca té la fortalesa mental de llevar-se a les cinc sabent que farà cinquanta-cinc cues. Fixeu-vos sobretot en la gana que porten a sobre, la magnitud de la qual ve de les cues que suporten, naturalment. Unes carpantes de llibre. A les quatre de la tarda són molt capaços de menjar-se un gosset petit. Jo he vist una família d'Agramunt —amb pares, avis i nens— menjant-se un buldog francès a Ordino Arcalís. S'estaven al voltant d'una foguera enmig del pàrquing de dalt. Van empalar el gosset amb un bastó d'aquests que fan servir per esquiar i el rostiren quan encara era mig viu. Com xisclava la pobra bèstia. I els nens, el disgust que es van endur els nens. Fillsdeputa!

Que la força dels meus followers —com va dir aquella pobra noia de les dents— caigui sobre les famílies d'esquiadors afamades. No he tornat a trepitjar ni Ordino ni Agramunt.

24 de febrer. Enyoro A.

25 de febrer. Els amics de les Arts presenten nou disc. Són molt macos aquests nois. Si els Amics de les Arts fossin realment amics de les arts, deixarien la música. Jo en tinc un disc, no us penseu que parlo per parlar, la meva biografia de Twitter diu clarament que sóc pensador i expert. Aquests enemics de les arts estan vivint de «L'home que treballa fent de gos» des de 1884, una cançó tendre i per tant innecessària, i que per acabar-ho d'amanir em recorda la família d'Agramunt i l'afer amb el gosset i em fa plorar.

26 de febrer. Carnaval. Tinc un trauma que ve de lluny. Mumare em va vestir de sac de cafè tres anys seguits. Em pintava la cara amb betum i em posava una perruca rinxolada i unes malles negres i un sac i espavilat. En tant que guanyador reincident dels Jocs Florals del col·legi, premi que vaig monopolitzar tant en català com en la llengua de Paquirri, vaig haver de sortir en diverses ocasions amb aquest aspecte a llegir el pregó davant de tots els amics i de totes les noies que m'agradaven. En ma vida he passat tanta vergonya i és des d'aleshores que la meva dicció en públic quedà traumatitzada. Com es pot comprendre, no m'he tornat a disfressar mai més i escarneixo tant com puc tothom qui ho fa perquè m'ho recorden. Una colla de pela-cables tots.  

28 de febrer. Anuncien que Jóse Cúnit deixa 8TV, una notícia espantosa per a la meva tieta Conxita i per a l'actual junta del Futbol Club Barcelona, és a dir: per a Catalunya. El Procés sense Jóse Cúnit i els grans tertulians que du al programa queda tocat de mort. Volem que el Procés no acabi mai i volem el Cúnit explicant-nos-el. Des que Jordi Pujol no té cotxe oficial que no faig l'amor amb la meva dona, fet que ella entén perfectament perquè també està molt afectada. El nen que tenim és fill de l'Esperit Sant. Però des que sabem que Jóse Cúnit ja no ens endolcirà els vespres, hem decidit prescindir també de la masturbació que trimestralment ens fèiem mútuament davant del pòster del Monestir de Santes Creus que tenim sobre el capçal del llit.