22 de febrer del 2016

«El xarnego agraït»


Arturo Puente (@apuente), que segons detalla ell mateix al Nació Digital va néixer «a la frontera de Bascònia amb les terres castellanes», avui ha publicat aquest article [Una batalla cultural contra la demanda de drets polítics]. Pots estar-hi més o menys d'acord, amb l'article; a mi m'ha fet pensar, que atès l'estol d'articulistes sus labores i mira, ara escric que tenim al país, no és poca cosa. Però aquest no és el tema. Dos minuts després que el Sr. Puente pengés l'article, ja ha saltat un dels garants de les essències catalanes, un de tants —un de tants que vull oblidar—, a compartir l'article amb un aclariment pretesament enginyós, que deia: «El típic xarnego agraït que ve a explicar-nos...». Que ve a explicar-nos —des de fora— a nosaltres els purs, suposo.

Tinc la botella de Torres 10 tremolant, amb el tema.

Hi ha aquesta expressió tan nostrada, molt de casa nostra, que per bé que és nostra no deixa de ser una autèntica deixalla mental, d'anomenar «xarnego agraït» al primer que ve de ponent i parla bé de nosaltres. Tinc un escamarlà ben erecte, de dimensions extraordinàries, per a tota aquella llagosta de marge preescolaritzada que gosi pronunciar-la davant meu. Jo sóc el rei dels xarnegos, per si encara no ho sabeu, i tota expressió que inclogui el terme «xarnego» haurà de passar pel meu reial sedàs.

La paraula «xarnego», petites defecacions de cabra que empreu l'expressió per definir a tota quanta cosa impura, ve de la Guerra del Francès, això d'entrada. Deixeu de tocar d'oïdes. Mentre els francesos van envair temporalment la nostra catalana terra, van trobar mosses catalanes que els hi picaven l'ullet, i com una cosa porta a l'altra van acabar engendrant un fill mig català i mig francès, ves per on. Aquest nadó de l'indigne invasor fou anomenat xarnego. Molt de temps després, quan la catalana terra va ser poblada d'andalusos que venien a buscar-se la vida (com el meu avi, el meu pare i els seus set germans) també van trobar a la pubilla catalana disposada a fer tractes (com la meva mare, Gumbau de Ripoll, que sé que als catalans-catalans això de Ripoll els hi agrada i quan senten Gumbau fins i tot es quadren) i van engendrar un fill (que sóc jo) que va ser coronat rei, amb el nom de César Xarnigger I «El Gran». Aquí tenim la segona classe de xarnego, ja una mica agafada amb pinces.

Això no obstant, i pel que sembla des de fa mesos, ara un xarnego ja és tot qui no es digui Sucarrats Vallpederas, vingui d'on vingui, i anomenem «puto xarnego» al primer quinqui que passa pel carrer, amb una lleugeresa lamentable. Un dia us parlaré de quinquis catalans i caureu de cul. Quant a l'afegitó «agraït», també m'agradaria reflexionar-hi. Agraït de què? Agraït de respirar el mateix aire pur que vosaltres? Agraït perquè ens veu amb bons ulls, encara que siguem mig imbècils? Xarnego agraït de què? Per a tenir una llengua amb perill d'extinció a llarg termini, em sembla que hauríem de ser més respectuosos amb les persones que fan l'esforç de parlar-la; i per al cas que ens ocupa, no ens ha d'agrair res, el Sr. Puente, en tot cas agrair-li nosaltres que faci l'esforç de parlar català (no matern) amb la senyora del taxi i que després faci l'article que li surti de l'Arc de Berà, per no allargar-me.

5 de febrer del 2016

Carta resposta a La Sotana





Estimats amics de La Sotana i fills de puta en general, valgui la redundància:

Anit —com sempre que hi ha programa— vaig poder escoltar en directe el vostre fabulós espai radiofònic mentre cuidava del meu fill enfebrat. La dada que aporto sobre l’estat de salut del meu fill no és menor, com veureu de seguit. En la secció del Sr. Joel Díaz, es va referir a la meva persona humana traslladant a l’audiència una opinió personal sobre Neymar i les seves cabrioles, saltirons, balls de ionqui precolombí, bicicletes i altres humiliacions al contrari i merdes estèrils amb què ens fa passar vergonya cada setmana. Aquesta opinió la va traslladar fent una veu —que volia imitar la meva— d’autèntic subnormal. [Aquí teniu el tall, a partir del minut 15]. Sobre aquest col·laborador saltimbanqui i miserable que teniu, el Sr. Díaz, voldria deixar clares dues coses:

La primera és —com va dir ell en antena— que no em coneix personalment. Si hagués pretès fer una imitació de la meva veu mitjanament ajustada a la realitat, podia haver-me trucat per sentir-la, o podia haver-se posat en contacte amb el Sr. Manel Vidal —que curiosament estava a Baqueira un puto dijous, que s'ha de tenir barra— i preguntar-li quina veu faig, atès que el Joel sap perfectament que el Manel em coneix. En comptes d’això, va llegir uns tuits meus posant veu de subnormal, mentre la resta del vostre equip i un tal Barquín —que suposo que deu ser propietari d’alguna mena de barqueta— quèieu a terra de riure. I dic que vau caure a terra perquè ho vaig veure en directe a través de la càmera zenital aquesta de merda que teniu instal·lada a l’estudi, mentre bressolava el meu fill malalt.

La segona consideració —no menor— és informar-vos que el Sr. Joel Díaz va posar-se en contacte amb mi dues hores abans del programa, mentre jo era a la feina fins al coll de problemes que no vénen al cas, per informar-me que aquell vespre parlaria de mi, i que si volia, podia intervenir en directe per Skype —que no sé ni què és, per cert, ni m’interessa. Jo li vaig dir que tenia el meu fill malalt amb bronquitis i febre molt alta, pràcticament a les portes de la mort, i que em seria impossible entrar en antena ni via Skype, ni via Conxita García, perquè la vida del meu petit fill d’onze mesos corria perill i això seria la meva prioritat vital en les pròximes hores. El fill de la gran contrareputa del Sr. Díaz, que com acabeu de veure era coneixedor d’aquests fets, després d’imitar-me com si fos un pobre subnormal, després d’humiliar-me en antena fent veure que jo era un tribunero de merda contrari a tota quanta bellesa en el joc del futbol, va dir: ¡CÉSAR, TENS EL TELÈFON OBERT (no tenen telèfon) PER SI VOLS TRUCAR!

¿A quin telèfon truco, fill de puta? 

I jo pregunto a la mentalment perjudicada audiència de La Sotana: ¿Es pot ser més miserable?

Finalment, i havent deixat clara la forma, del tot desproporcionada i que ha violat fins a tres articles del Codi Penal contra la meva persona, m’agradaria també entrar al fons de l’assumpte. A Neymar el trobo puta-boníssim, un adjectiu que he creat —com tants d’altres neologismes— per a ell exclusivament. Els dos jugadors més ràpids i desequilibrants del món són Messi i Neymar, per aquest ordre. Per donar un argument que expliqui el meu punt de vista sobre què no m’agrada de Neymar, posaré dos exemples del partit contra el València. El primer és el penal. A l’única persona humana que li he vist llençar un penal sense agafar carrera fou al subnormal que teníem al barri, l’Antonio «Nofefe», el tontet de Vallparadís, que va morir en estranyes circumstàncies. L’Antonio, tenia unes dificultats motrius molt acusades i per evitar d’haver de córrer una sola passa —i seguir fent el ridícul—, llençava els penals en estàtic. I els fallava absolutament TOTS, com és natural. No va marcar mai cap gol de penal sense haver pres carrera. Com Neymar, curiosament.

El segon exemple és una jugada que Neymar va fer quan el resultat reflectia un folgat 7-0 al marcador. Escorat a la banda, va fer un seguit de bicicletes acompanyades d’uns moviments de braços sorprenents, que no venien a tomb de res i que a banda d’humiliar als jugadors del València, aquest hematoma mental congènit perenne li va fer perdre la pilota. Fou aquest motiu —i no cap altre— el que va incitar-me a escriure el ja famós tuit que el Sr. Joel Díaz va llegir com si jo fos un miserable periquito amb dificultats evidents en la parla del nostre estimat idioma. Per no allargar-me amb la tesi, finalitzo aclarint conceptes: sotanes: sí; passades de taló que siguin efectives: també; 25 gols al contrari: per descomptat; no abaixar el ritme ni anant 6-0: només faltaria; balls a la banda de brasiler prealfabetitzat que ronaldocristaneja i que et comportaran perdre la pilota, que et trenquin les cames, una baixa de sis mesos i donar una imatge de madridista ionqui de Coslada: doncs no. No i no.   

Com a oient habitualíssim i col·laborador esporàdic del blog de La Sotana, un últim prec. M’agradaria que aquesta carta, que pretén exclusivament restablir el meu honor i que la veritat il·lumini la vostra contrafeta ànima, sigui llegida en antena fent una veu normal, i amb la dicció que la qualitat altíssima dels meus escrits demana.

Cordialment, i sense cap abraçada, ni petó, ni qualsevol altra mostra d'afecte, us saluda.

César López-Pasca M.



-----------------------------------
(Nota: S'avisa a tots els Neymar —aka justets— de la sala, que aquesta carta és de catxondeo —de fet està escrita amb dificultats per mantenir l'estabilitat—, i que adoro sense matís i sense plecs La Sotana, i a tots els seus col·laboradors, en especial al Sr. Joel Díaz)