28 de novembre del 2016

Sóc un imbècil social



Quan ets un imbècil social, com ara jo, només et queda la família i les addiccions. La literatura diguem-ne de morir per dins amb dignitat que estic escrivint darrerament no té preu, com esteu comprovant els qui teniu cert gust i afany intel·lectual. De forma gratuïta, per cert. I ho noto, noto que em dono de franc a la Ciència —que sou qui em llegiu—, que us obro el cor alegrement a canvi de res, i que, com paneroles de cuina, absorbiu els nutrients de les meves ensenyances com si això fos Xauxa. Socialment, com deia, transito la mort clínica, per bé que la gent em veu pel carrer i fins i tot podria tocar-me, o trucar-me, no hi sóc. Ni se m'espera. Només vull quedar amb mi, que sóc el qui realment té interès, des del meu punt de vista. Només vull quedar amb mi però no vull trobar-me, per ser exactes. Aquesta gent que fa esport o excursions per trobar-se a si mateixa el que troba és l'imbècil de sempre però rodejat de natura; fet que agreuja el problema, com és natural, perquè a sobre podrien relliscar amb una pedra roma i caure. Quan per desgràcia em trobo, m'agrada fer-ho rodejat de tot tipus de distraccions que desviïn l'atenció del jo cap a la cosa més propera que no sigui jo. Sóc un expert en l'art metafísic de la fugida del jo. La destrucció via consum de drogues dures seria una eixida ràpida per integrar-me, drecera força interessant quan tens vint anys, quan les cèl·lules motores les pots destruir a l'engròs, però ara em trobo en un estadi de gaudi molt superior. He aconseguit que els coneguts —diguem-ne amics, per fer-ho més transitable— prenguin consciència que sóc un imbècil social i malgrat això m'estimin, cosa que resulta estranya i només s'explica coneixent en profunditat la tara il·lustrada —o desviació il·luminada— que m'assota des que vaig néixer, és a dir: només s'explica per la misericòrdia i l'amor al proïsme. Ara que, no sense esforç, tinc aquest tresor, que com hem vist passa per no donar i rebre, per no trucar i que et truquin, per completar aquest cercle joiós, d'aïllament total, solament em manca no trobar-me gaire a mi mateix myself; que no sóc jo en realitat, sinó un altre que tot el dia em parla, intenta acollonir-me amb les pors més diverses i pretén fer-me creure que ell sóc jo, però jo sé que tan sols és un conegut que només se m'assembla força amb el to de veu.


10 de novembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol XII)



1 de novembre. Trobo a faltar el Cinto. També som els nostres morts, o més ben dit: sobretot som els nostres morts. M'agradaria fumar-me una cigarreta amb ell jaient al parc del Cementeri Vell, i parlar dels nostres amors, i dels viatges que farem, i de coses, hòstiaputa. Només una cigarreta, i després torno a deixar-lo marxar. T'ho juro.

3 de novembre. El cas d'aquest noi —noi!—, el Chimo Bayo. Lloc comú dels tocats de l'oïda i paradigma de l'economia, de l'escassetat, mentalment parlant. A còpia d'anar-lo entrevistant, es confirma que aquesta cosa amb gorra és l'únic referent que ha quedat en l'imaginari —sobretot periodístic— del que, malgrat la foscor i tristesa que pretenen vendre'ns, va suposar l'arribada de la música electrònica. És una batalla perduda. Amb l'electrònica passa com amb aquella oca; l'amo se l'estimava tant que li va donar una trufa, i l'oca se li va fotre a jugar a futbol.

Hauria de fer un documental amb la banda sonora que realment pertocaria per tal de netejar dels cervells la quantitat ingent de brossa que s'hi ha arribat a abocar amb aquest tema. Profetitzo que aquest documental induiria la meva generació a sortir al carrer amb l'escopeta carregada a l'espatlla, tot entonant Stone Roses, com es natural.

4 de novembre. Detenen l'alcaldessa de Berga per dur-la a declarar davant del jutge. Es genera una batalla per veure qui envia i qui no envia suport a l'alcaldessa, i també amb quina velocitat se li envia. En un acte de generositat metafísica mai vist, dono suport a la gent que dóna suport. Suport.

Dinar amb Garra. Amb Garra ens costa parlar de temes menors. Judaisme, Irak, Síria, ISIS i els nostres fills. Si les converses amb Garra transcendissin, ja seríem independents des de 1884 i el treballador podria dedicar-se a treballar i guanyar moltes garrofes, i l'empresari a invertir l'excedent de capital en la producció, un cercle virtuós que com bé sabeu acabaria amb tota la població rica i completament borratxa escoltant José Luis Rodríguez «El Puma» al paradís.

7 de novembre. Aquest noi, el Cristiano Ronaldo. Noi! Em fa moltíssima gràcia això que fa de posar-se ulleres de secretària quan renova contracte amb el Madrid. Ens vol fer creure que s'acaba de llegir les clàusules i que té les lleixes plenes de llibres d'història. Em diuen que a casa hi té un piano de cua. Me l'imagino en calçotets tocant la melodia del Telediario i m'ho faig a sobre. D'on ha sortit aquest saltimbanqui?

8 de novembre. Eleccions als Estats Units. Dissabte primer vaig zruscar-me un documental d'una hora sobre Ronald Reagan i tot seguit un altre de dues hores —en un canal innombrable de MovistarTV—que es deia Trump-Hillary, si no ho recordo malament. Aquest últim repassava les trajectòries dels dos candidats a presidir la Casa Blanca. En veure les imatges del pis on viu Donald Trump —a la Trump Tower—, se'm van confirmar les sospites que d'ell n'he tingut tota la vida: és un HORTERA de primera categoria. El típic hortera que es fa construir columnes de marbre a l'entrada del menjador i que s'hi fa parets tan daurades que has d'entrar a casa seva amb ulleres de sol. S'ha de ser hortera! El que més hauria de preocupar-nos de la poc probable victòria de Trump és l'estètica, si li dónes els comandaments del món a un hortera el més probable és que la moqueta torni a posar-se de moda.

Trump em recorda un narcotraficant que vaig conèixer profundament. Molt bon noi. El nano va guanyar una quantitat ingent de doblers venent farina al major i no sabia que fer-ne. Finalment va comprar en efectiu un terreny a la muntanya i s'hi va fer una casa tota de fusta. La casa era maca, tenia una bona distribució i recordo especialment un porxo enorme a la part posterior amb unes vistes sensacionals a Sant Llorenç del Munt. Però a l'hora de vestir la casa de mobles i accessoris li va sortir l'hortera que maldava per destruir Occident. El menjador era grandíssim i s'hi va fer una llar de foc petita de collons. Molt petita. En comptes de comprar un bon sofà gros, va comprar cinc sofàs individuals petits, de 6.000 € cadascun, però d'un marró espantós i que semblaven d'escai. Veure'l assegut en aquells sofàs alineats davant d'aquella llar de foc ridícula és una imatge de joventut inesborrable. Però això només és l'aperitiu. A la seva habitació s'hi va fotre un llit com el de Lluís XVI i Maria Antonieta al Palau de Versalles; però no em va tenir prou i després l'abillà amb mosquiteres com si estigués a Nova Orleans, el tio catxondo. Després es va gastar una fortuna amb uns quadres que haguessin quedat meravellosos en un apartament del West Side, però que en aquella casa tota de fusta s'hi donaven unes bufetades que se sentien per tota la vall. Fumar-se una teia en aquella casa era un viatge a un altre planeta. La banyera d'hidromassatge tipus suite Bellagio era per veure-la, no tenia rival. No tenia rival sempre que parlem d'un hortera, naturalment. En aquella banyera la selecció espanyola de waterpolo hi podria jugar un partit oficial. Com no podria ser d'una altra manera, va adquirir unes figures de jardí immenses: un parell d'àligues de metre i mig donaven la benvinguda a la finca, uns nans espantosos distribuïts per llocs estratègics, i va coronar l'obra amb unes zebres situades pel jardí com si estiguessin pasturant tranquil·lament al Serengueti. En aquell terreny inclinat del Vallès edificà un autèntic Tractat de l'Hortera. Com és ineludible que als horteres els hi acabin passant tot tipus de fatalitats, recordo amb precisió que quan vaig veure les zebres vaig decidir posar punt final a la nostra amistat; de forma brusca i en silenci, que és com es fan aquestes coses. Primer va l'estètica i després la misericòrdia.

9 de novembre. Trump guanya contra pronòstic les eleccions als Estats Units. Els que no van encertar res, ja tenen certeses del que vindrà, és acollonant. Els politòlegs són com l'energia —indestructibles— però amb un pèl menys de vergonya. A mi que un senyor de color taronja ocupi la Casa Blanca em sembla bé, però ja us avanço que aquest fotrà moqueta al sostre del Despatx Oval. Los pájaros.