Dietari d'un home fabulós




29.07.2016. Últim matí al despatx abans d'agafar vacances. Una persona que hagi pujat mig dreta —és a dir: que no tingui constantment la sensació de tenir llenya per cremar— no treballa com un boig el darrer matí abans de plegar perquè ja la té feta, la feina, i de fa dies; aquest darrer matí el destina a atendre clients desorganitzats —molt probablement votants de Lluís Rabell, amb tota l'alarma que això comporta— que pretenen llegar-te el seu neguit d'última hora, adjudicar-te'l a cost zero. Els tinc a tots apuntats en una llibreta.


Migdia. Enceto vacances.

En baixar el sol surto cap a la llibreria La Temerària, a veure l'Àlvar. La darrera tarda a Àfrica sempre la dedico a proveir-me de llibres. Hi ha tres tipus d'homes: els que llegeixen, els que no llegeixen i els que només llegeixen diaris esportius; els primers tenen alguna oportunitat de sobreviure un temps i de morir havent-se fet abans alguna pregunta interessant, fins i tot poden arribar a escriure tres rengles de profit; els segons són immensament feliços i arriben tots a fer cent anys, malgrat que no sàpiguen ni on pixen; i els tercers —els pitjors— saben què costa exactament cada jugador del Barça però creuen que Gallina Pelada és un davanter del San Lorenzo de Almagro, en comptes d'un cim d'Ensija. A aquesta mena de gent de la tercera categoria també els hi solen agradar els entrepans de xoriço.

L'Àlvar em proposa «Allò que vaig estimar», de Siri Hustvedt. Diu que la Siri Hustvedt és la dona del Paul Auster i la llesta de la casa. He llegit tot Paul Auster, em sembla un narrador excel·lent. Paul Auster té detractors, com els té Jaume Cabré, normalment savis de Vilatrista. Cap al tard pujo a Berga.


31.07.2016. Berga. Dissabte, dia de mercat. Estic tan guapo amb el nou tall de cabells que la gent quan em veu agafa el vano. El Passeig de la Indústria en va ple. Hauria d'haver previngut la població abans de pujar, aquesta temperatura combinada amb el meu atractiu blega fins i tot l'arbre més fort. A més d'una l'han hagut d'atendre, pobreta. Sóc un home increïble, i ho noto.

Els gitanos de les parades del mercat d'aquí dalt són més catalans que la Mare de Déu de Queralt. I uns catxondos: —«Ho tinc tot d'oferta, senyora, i per què ho tinc tot d'oferta? Perquè em dóna la gana, senyora!»

Diumenge. Es confirma que hauré de conviure un mes amb un home que xiula. Dormo inquiet pensant en aquesta desgràcia.


1-4 d'agost 2016. Enfilem cap al sud de França, a l'Ariège. Em sento molt preparat per entendre'm amb aquesta gent, sé dir: oui, bonjour, Renault, Citröen, croissant i Peugeot. Aquest tros de terra que ens van fotre per l'article vint-i-tres l'hauríem d'haver lluitat més, és fabulós. L'Alta Cerdanya és tan maca com la nostra però sense Ricardos, Álvaros i Carlotas que la confisquin temporalment.

Tot és tan bonic que no tiro cap foto, no puc perdre el temps. Això em fa pensar en una parella que conec. Han fet vacances tres dies a Osca, quatre a l'Empordà i vint-i-tres a Instagram. Després m'han volgut fer creure que s'ho van passar molt bé. En fi.

Foix i Carla-Bayle són per caure de cul. Aquí de forma general la gent diu bon dia i bona tarda i no fan soroll, no criden enlloc, no hi ha un paper a terra i tots els poblets són plens de jardineres curulles de flors embellint els carrers principals. Tot plegat és una cosa tan ordenada i tan turbo-cuqui que no em poso a plorar ara mateix perquè sóc un home increïble. Un home molt fort. Hauríem d'envair-los però per endur-nos la gent i introduir-la a Catalunya, per mirar d'empeltar-nos una mica de seva la manera de fer.


Vull ser francès, però aquest sentiment no té cap fonament sòlid perquè quan vaig ser a Anglaterra també volia ser anglès i quan vaig ser a Escòcia volia ser escocès, per no parlar de quan vaig ser a Sardenya, que no solament volia ser sard, sinó que m'hi volia quedar i vaig estar a punt de perdre l'avió. Crec que aquest sentiment recurrent obeeix a una personalitat poc consolidada, o bé a un instint subconscient de deixar de ser català una bona temporada, que seria certament reparador.

Mentre sóc aquí no em trec del cap que els quatre càtars que van deslliurar-se de la foguera catòlica fossin acollits a Queralt per amagar-los d'aquella colla de piròmans. Aquest fet m'omple de joia, ves quina cosa.

Tot baixant de camí a casa, parem als Banys romans de Dorres. La lleugera pudor de sulfur de les aigües termals em recorda que Iniciativa per Catalunya vol controlar les nostres vides i que cal estar despert.


05.08.2016. Torno a ser a Berga. L'home que xiula segueix xiulant i no s'albira cap canvi en aquest sentit.


06.08.2016. Al matí pugem a la piscina de Sant Jordi de Cercs. La piscina de Sant Jordi és la més bonica de la comarca —amb unes vistes al Catllaràs sensacionals— però Sant Jordi és el poble més lleig de Catalunya, és una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar. I mira que hi tinc amics i me'ls estimo i que és ben cert que llegiran aquest Dietari d'un home fabulós i pensaran: aquest tio és fabulós però també és una mica filldeputa, però noi: jo no puc mentir al meu lector i Sant Jordi és lleig amb mala llet i s'ha acabat.

Bé, entro a la piscina amb el banyador nou i agafant el meu fill com puc —perquè el tema del meu fill vol article exclusiu— i una noia moreneta que anava caminant no parava de mirar-me i no parava de mirar-me i vinga a mirar-me fins que ha topat contra la nova dutxa de maons i li ha quedat el nas ben vermell. L'ha atesa diligentment el noi de les hamaques.


10.08.2016. Aquests dies no he fet gaire cas de les notícies però em cau a les mans una Vanguardia i veig que Ciutadans ara vol pactar amb el Partit Popular la investidura de Rajoy i que el PSOE va tocant l'arpa. Això de signar acords que no sumen al Congrés situa Ciutadans en una esfera totalment esotèrica de gran interès per al món de la màgia i del Tarot. Aquests espanyols són entranyables i cada dia em sap més greu haver de fer les maletes.

11.08.2016. Pugem als Estanys de la Pera. Kilian Jornet es va criar molt a prop d'aquí, al Refugi de Cap de Reg. Em cau bé, el senyor Jornet, una vegada vaig escriure d'ell que estava a un nivell de comunicació molt per sobre dels bojos de ciutat. Vaig fer notar que els bojos urbans parlen sols i que ell com a mínim parla amb la muntanya —un interlocutor tan vàlid com un altre, reblava—, i el nano s'ho va prendre bé, fins i tot en va compartir l'article. El senyor Jornet es lleva amb trenta-cinc pulsacions per minut, és a dir: està clínicament mort, però té sentit de l'humor, i això, venint d'un mort és d'agrair.

A mitja tarda ha plovisquejat una mica a gairebé tot el Principat i les temperatures han baixat vuit graus de mitjana. I no falla: ja han sortit els paladins de la tristor sospirant per l'arribada de la tardor. No hi ha un sol entusiasta del fred que sigui guapo, són tots més lletjos que una gibrella, pobrets; un símptoma curiosíssim que avala sense cap mena de dubte la meva teoria: volen que vingui el fred per poder tancar-se a casa i que no els vegi ningú, com és natural. Aquestes manifestacions luctuoses, fetes amb una melangia calculada i postissa, lluny d'entristir-me, les veig com un senyal: quan començo a veure lletjos recloure's pujo a Peguera a collir els primers ceps.


12.08.2016. De bon matí he sortit a córrer pel Pedret i he tornat a veure la noia del nas vermell, la que va topar amb la dutxa. Li ha fet tanta vergonya de veure'm que ha sortit de la pista de terra per evitar-me i a punt ha estat de caure al Llobregat. Cada vegada tinc més clar que sóc fabulós.

Al migdia dino a Palamós amb uns amics. Quan tens una criatura petita estàs tan enganxat a ella que així que tens un dia per a tu sol sembla que vagis a la discoteca per primera volta; però si t'oblides més de dotze hores del bolet, en caure el sol sembla que t'hagin tallat una cama, sents que l'has abandonat. Té pebrots, la cosa.

Passo un dia magnífic malgrat. De tornada a Berga penso en Jordi Pujol.


14
.08.2016. Ahir quan m'aixecava de jeure, jeia. Em prenc el dia per descansar del descans. Descansar és cansadíssim perquè el descans es nodreix bàsicament de pensaments malaltissos —sovint de caràcter sexual— que poden espatllar-te el cap en dues tardes.


15
.08.2016. Avui el savi ens ve a dir que qui beu vi blanc no és prou home —agafa't. Ens llença aquesta sorprenent invectiva sobre el vi i els homes qui ha estat vist en públic perforant amb el seu gland un préssec de vinya darrere d'un contenidor de deixalles orgàniques. És gros, eh! Molt probablement qui avui ens alliçona sobre homenia no s'ha menjat bé una síndria en sa puta vida, perquè, com hem vist tres rengles enrere, és pràcticament invident.


17
.08.2016. A la nit poso TV3. Vull veure «Cop d'efecte», del Clint Eastwood. D'entrada m'agradaria fer-li un equip de futbol a l'Amy Adams, tots amb aquella carona, un darrere l'altre, sis nenes i cinc nens. A mitja pinícula Clint Eastwood s'enfada molt amb un senyor i li diu «I això a què treu cap?» en comptes de dir-li «Però que polles m'estàs dient, fill de la Gran Puta?», que és el que ha vingut a dir en anglès, suposo. Què ens està passant? A què treu cap aquesta interpretació de les expressions del nostre Home, tros de sabata? El Clint Eastwood de TV3 —que no és ell— només paga la pena quan s'està callat —amb aquell rictus de vidu amb pistola— o quan escup.


19
.08.2016. Se sol tenir una imatge paorosament esbiaixada de la gent de poble pel sol fet que s'expressen amb menys paraules —gairebé sempre més sàvies— que aquests intel·lectuals de ciutat amb pantalons rosa palo. No tenen cotxes gaire esportius però tenen la nevera que fa goig; un fet que, si teniu dos dits de front, és el que us hauria d'impressionar. Les energies les fan servir per allò que toca i amb trenta anys ja han cremat tota la llenya que havien de cremar, no els hi vinguis amb sopars de duro. Aquest matí per primera vegada en tot l'estiu parlo de política amb un vell amic meu de Pont de Rebentí. Hem parlat poc.

—Què farem amb tot això nostre, Ramir?
—Ree no farem, no farem pas re.

Per arribar a aquesta conclusió, les ràdios de la capital catalana duen quatre mil tres-centes trenta tertúlies i encara no hi han arribat.


21
.08.2016. La cosa va a més amb l'home que xiula. Ara xiula també a l'interior del vehicle però de forma irregular, talment com escaïna una gallina. Aquesta nova manera de fer —aquesta discontinuïtat— fa que la tensió en tot el meu cos sigui constant. Xiular és absolutament grotesc, de pobre que ja li està bé, una invasió en tota regla a les llibertats individuals, una coma misteriosa entre el subjecte i el verb.


25
.08.2016. Al matí surto a caminar per la carretera vella de Cercs. En arribar-hi, enfilo camí amunt cap al tancat de cabres tocant de cal Conill. La meva cabreta, la Maria Lluïsa —la blanca amb taques negres—, està més magra que l'estiu passat, i menys xerraire, trobo. Està mal vist parlar amb les cabres però parlar amb els gossos, neteja'ls-hi el cul i dona'ls-hi petons als morros s'ha acceptat amb una alegria que és per arrencar a córrer.


26
.08.2016. Veig que hi ha polèmica amb el tema del burkini. Una passa endavant i tres enrere. És un tema interessant exclusivament per situar els nivells de bonisme i demagògia a màxims històrics. Fins i tot veig feministes defensant-lo. Una feminista defensant el burkini és com un vegetarià donant lliçons mentre es menja una mitjana de bou de tres quarts de quilo. El burkini no s'ha de prohibir, a les dones que porten burkini se'ls hi ha de donar de franc un ventilador de taxi a càrrec dels impostos dels contribuents. I en silenci, sense entrar en polèmiques.


27
.08.2016. Últim dia a Berga. A la tarda anem a fer un volt per la riera de Merlès i assistim a un espectacle extraordinari, a un panorama que no havíem vist mai. Riera amunt, cap al Cobert de Puigcercós, veig un cotxe amb les portes obertes aturat al voral de la carretera i una família a terra. De lluny crec que estan canviant una roda però en aproximar-m'hi descobreixo que estan fent pícnic enmig de l'asfalt. Tal com t'ho explico. Fan cara d'acabar d'arribar directes del Perú, però no per la cara, que la fan ben bé d'Ullastrell, sinó pel desconcert amb què em miren. He de treure de la calçada dues rodes del meu vehicle per poder passar perquè resulta que han parat un hule gegantí sobre l'asfalt i al mig hi tenen un meló de la mida d'una pilota de rugby reglamentaria, un Sprite de dos litres i un pa de pagès —els molt catxondos. Em quedo mirant la nena, i després al pare, i després a la mare, i torno a mirar la nena petita i decideixo no esbroncar al pare ni escarnir la mare davant d'ella perquè prouta pena tenen menjant meló amb pa de pagès i bevent Sprite enmig d'una carretera asfaltada. S'estan exactament a quaranta metres de la riera més maca de Catalunya, per l'amor de Déu. És el berenar-sopar més diabòlic que he vist en ma vida.


28
.08.2016. Deixo enrere l'home que xiula i enfilem cap a Àfrica. Pujo les maletes i els tres-cents trenta-set gadgets del meu fill i vaig a comprar pa per dinar.

—Dues barres de pa.
—Per endur?
—No, me les menjo aquí a peu dret.

Ja torno a ser a ciutat.

30.08.2016. Després de l'èxit internacional que ha tingut el llançament mundial dels dos primers capítols d'aquest Dietari d'un home fabulós, penso que hauria de reescriure'l en forma de llibre i fer-me milionari. És ben sabut que tots els autors catalans que treuen llibre acaben tenint iot i que es passen el dia tocant-se el theremin; només cal veure com viu el Miquel Bonet, per posar un exemple paradigmàtic. La cultura catalana té una salut de ferro i doblers a punta pala.

Quan tregui el llibre i sigui escandalosament ric, només em faré amb escriptors que visquin a la mar amb la seva embarcació i beuré Blanc de Pacs vint-i-quatre hores al dia. Si mai aneu a Formentera, fixeu-vos en els iots que hi ha entre la platja de ses Illetes i S'Espalmador, són tots propietat de joves escriptors catalans.

El segon llibre serà un altre dietari, en aquesta ocasió es dirà Dietari d'un home immensament ric, i em dedicaré a visitar —amb xofer— icones vives d'aquest país per escarnir-les al llibre sense pietat, una darrere l'altra. Faré com Vila-Matas quan començava a Fotogramas, diré que han dit el que a mi em sembli i fins i tot inventaré entrevistes que mai han succeït. Ser milionari no ha de servir exclusivament per tindre la llibertat de dir el que un vol, sinó que també ha de servir per posar en boca dels altres el que a tu et convingui.


31.08.2016. Madurar és posar les modes en quarantena crònica. Absolutament totes, cada dia que passa ho tinc més clar.

Mon fill ja comença a dir les primeres paraules de forma clara. Diu papa, mama, teta (que vol sabateta), teta (que vol dir tieta), teta (que vol dir piloteta) i puta'm (que vol dir puja'm).


01.09.2016. Engego a treballar al despatx. Sense somicar. Aquesta mena de xavalla de coure que es queixa tot l'any dels dilluns —com si fossin tan diferents dels dimarts i no n'haguessin viscut abans tres-cents mil— són els qui quan acaben les vacances miren d'encomanar-nos de la seva fingida recança, que no és res més que una ganduleria molt treballada.

Els clients que em diuen «Gràcies 'de tot'» quan he mirat de resoldre'ls un problema, diria que són els que més m'estimo, molt a prop dels que diuen «Sigüent». Després hi ha aquella senyora que en comptes de «coeficiente» diu «deficiente» (—¿Cuánto tengo que pagar con mi deficiente?) i que, com és natural, juga a una altra lliga molt superior pel que fa a la meva estima. Mai l'he corregida i jo també li dic «deficiente» perquè vull que se senti com a casa.

Es confirma el no a Rajoy en primera volta d'investidura. Rajoy em sembla el millor estadista que ha tingut Castella des de Ferran el Catòlic. Això no obstant, si no hi ha un gir espectacular de guió, Ciutadans haurà batut el rècord mundial de pactar documents de compromís que acaben amb resultat càmping.


02
.09.2016. De bon matí em fa mal la cara de ser tan guapo. He trucat a Agrupació Mútua per demanar hora amb un metge que només atengui guapos.

Al migdia dino amb Garra Estelar. Si els partits polítics independentistes escoltessin les nostres converses, ja seríem independents.

La fruiteria Germans Guerrero d'avinguda Jacquard ha tancat, com és natural, l'amo es jugava mitja caixa diària a les màquines escurabutxaques. CIRSA ha arruïnat moltes vides a Terrassa. Creure que podràs guanyar la màquina a base d'enginy és com creure que li menjaràs les profunditats a Beyoncé perquè t'ha picat l'ullet en un concert. En treure CIRSA la primera màquina, una de petita que descansava sobre una mena de pedestal, a Terrassa la gent feia cua per jugar-hi amb els sobres taronges de la nòmina a la mà. Oferir duros a quatre peles i acabar-ne pagant dos va ser la fórmula encertadíssima per pescar fluixets, i d'entrada va procurar a la família Lao una mansió a Les Pedritxes amb heliport i una rèplica antinuclear subterrània de la casa. Als anys vuitanta estava molt de moda entre els milionaris fer-se refugis per si Fidel Castro es posava a jugar a marcianitus i al rus de torn li donava per prémer el botonet. Quan ja no puguin fotre'm a la presó pel fet de ser escandalosament famós, us parlaré de les aventures d'un dels fills del Manel Lao.

Al capvespre segona volta per investir a Rajoy que acaba càmping.


03
.09.2016. Em llevo pensant que hi ha dos tipus de catalans: els que diuen «de bell antuvi» i els que no.

Anit vaig veure «All good things», del Ryan Gosling i la Kirsten Dunst. Ryan Gosling crec que té el posat seriós més inextricable de la història del cine. Quant a Kirsten Dunst, la trobo una actriu que té un punt misteriós i quan somriu m'entren ganes de passar unes vacances en aquells incisius superiors lleugerament inclinats cap endavant.

Al migdia La Sexta connecta amb Gonzalo Bernardos, que s'està a Salou. A Salou, el catxondo, quina barra. El veig en plena forma i observo que també destrossa el castellà sense cap misericòrdia. És un gran destrossador a discreció i una gran persona. I l'estimo.


04
.09.2016. Tinc una teoria en fase inicial que provarà que com més gros tens el telèfon, més temps fa que no truques a ta mare.

He tornat a tenir el malson recurrent d'haver estat fitxat per un diari nacional —és a dir: català— que m'obliga per contracte a escriure una columna diària de política. A mesura que vaig bregant amb les primeres columnes, m'adono que sóc tan obvi i tan pilota amb l'amo del diari que se m'està posant cara de Carlos Pérez de Rozas. És un somni espantós.

A les quatre de la tarda he aconseguit que el metge que només atén guapos em vingui a casa, i en diumenge. Li comento que em fa mal cara i em diu que amb aquesta cara és normal i que no m'amoïni però que no havia vist mai una cosa igual en quaranta anys de professió.


05
.09.2016. De bon matí quedem per dinar amb l'Òscar. Un amic de veritat —en aquest cas, completament homosexual— és aquell amb qui passen tres mesos sense dir-te ni ase i quan li truques tens aquesta conversa:

—Hola. El senyor Maricón?

—Filldeputa.
—On sempre?
—A dos de dues?
—Nyi.
(fi de la conversa)

El grau d'amistat amb algú el mesuro per la quantitat de formalismes i compromisos que puc estalviar-me de manera natural.

El Món a RAC1 estrena temporada. Ada Colau ara ens diu que és sobiranista i confederal. Puix que això ho diu una senyora d'esquerres en comptes d'un aragonès calb de dretes que baixa pel riu amb quatre troncs lligats, l'independentisme més abocat al somriure i a la gralla ja s'ha afanyat a rebre-ho com un senyal positiu. No és el cas del nostre turbo-patriota Mark Serra, que anuncia que llençarà ous i improperis a tot aquell qui vingui a la Diada i no sigui de raça ària. Sempre m'ha fet molta por la «k» que du el senyor Serra al nom, podria tractar-se d'alguna referència oculta al Ku Klux Klan i mitja família meva és negra del tot i l'altra meitat turbo-xarnigger, que és una variant poc comuna d'encreuament entre xarnego de Ripoll i mulata del Cantàbric. Tinc un fusell al poble esperant-te, Mark. 

Pel que fa al meu criteri, sempre expert i savi, que Podem confirmi la seva assistència a la Diada crec que porta intrínseca una mena d'estafa monumental —o tara— que ara mateix no sóc capaç d'escatir. Suposo que —com diu Garra Estelar— «volen pujar al tren per mirar de fer baixar la màxima gent possible». Garra Estelar no du «Estelar» al nom perquè mira, sinó que al darrere hi ha una mirada zenital de les coses molt propera als estels.


«Quan la Rahola vol guanyar 6-0 normalment crida tant que empata». Aquest tuit meu és el que ha triat Nacho de Sanahuja per estrenar secció a can Basté. L'ha triat per simpatia, per proximitat, per estima, perquè ja ens uneixen no poques batalles, suposo, perquè el tuit és ben mediocre. Encara hi ha llagostes de marge que s'enfaden amb l'Ignasi pel personatge que desplega a RAC1. Malgrat que es declara franquista-independentista, en trobareu de més independentistes —amb tota la reserva que el terme comporta— , però no de més genuïnament catalans, puix que Catalunya és ell.


De tornada a casa penso que l'emprenyada monumental de José Montilla amb Sala i Martín va ser perquè realment no se sabia la lletra del Virolai. No la sabies, José, no la sabies —com jo— i te m'haguessis fotut a butxaca si li haguessis dit que no sabies de què t'estava parlant en comptes d'enfadar-te com un nen petit.



07.09.2016. Surto a córrer pel parc a les sis. Quan surts a córrer normal tot l'any, sense rellotges, sense fer sèries, ni curses, sense guarnir-te, en definitiva: sense ser un runner motivat, al setembre no tens agulletes ni res que se li assembli. Tornes a engegar normal perquè ets un tio que corre normal. Surts a córrer, penses, arribes a casa i et dutxes.

Apple ha tret l'iPhone 7. El que més m'interessa saber de l'iPhone 7 és a quin preu queda l'iPhone 6, per no allargar-me amb el tema. És molt important que l'iPhone 7 sigui resistent a l'aigua perquè jo només el faig servir quan em dutxo. Que la bateria se t'acabi al migdia no és important, suposo. Steve Jobs deu ser al cel mirant-s'ho i a punt de morir-se una altra vegada.


08
.09.2016. La llengua catalana és inexpugnable i una toca-boles de primera categoria. Avui aprenc que la forma correcte és «eradicar» i no pas «erradicar». Eradicar, quins collons. No defalliré i no et fallaré però dóna'm temps, cabroneta.

11
.09.2016. Diada de Catalunya. «El resum és que som prous per liar-la pardíssima i encara no sé què rehòsties esperem des de fa cinc anys». Després de fer aquest tuit, que és fill de l'esveramenta que sempre acabo tenint quan veig la tribu agrupada, ha sortit un savi a dir-me que «liar-la» i «pardíssima» són castellanismes i que hauria d'haver dit «fer-la grossa». L'he blocat automàticament per dos motius: el primer i més important és per creure que jo no sé que són castellanismes i que els dic perquè em surt de l'escamarlà; el segon motiu és perquè «fer-la grossa» em sembla l'alternativa més fleuma i impotent que podia haver-me proposat. Cal dir basta al corrector de pa sucat amb oli.


14
.09.2016. De bon matí m'informen que ahir va deixar Twitter una sabata. La transcendència de la notícia em recorda aquella escena en què al príncipe de Zamunda el fan empleat del mes a l'hamburgueseria del seu sogre. En fi. Ho trec perquè mesos enrere aquesta cosa va insultar-me i escarnir-me en públic —des d'un compte B, esclar— amb una violència fora mida i de manera diria que turbo-gratuïta, atès que, com solc actuar amb les andròmines que no tenen gens d'interès, mai de la vida li havia dit ni ase. Sempre estaré a favor de l'insult merescut a la cara per l'homenia que du implícita, però no tindré pietat amb cap integrant de la Brigada Esquena. Que la ira de Déu caigui sobre vosaltres. Les mostres de condol a Twitter per la baixa i les rèpliques d'agraïment que realitza el difunt des del más allá són per llogar-hi cadires, d'una impostura inaudita. Sembla que s'hagi mort un pare de la física, quan la realitat és que una requincalla que calumnia d'amagat ha deixat una estona Twitter, fet que a tots hauria d'alleujar-nos. Mentre duri la pantomima, embolcallem-la amb una mortalla i que descansi en pau. Reflectiré puntualment en aquest dietari el seu adveniment, que es farà efectiu exactament d'avui en quatre, doncs és el temps que solen aguantar lluny dels flaixos aquestes vedets de supermercat Alcampo.

L'esdeveniment luctuós provoca que a la tarda vagi al despatx de negre rigorós.

15
.09.2016. Ferran Caballero és el meu conservador preferit. D'ara i de l'any vinent i del que vindrà després, m'aventuro a predir. Quan acabes de llegir-lo a ell les lectures posteriors totes fan pujada. Sembla que els textos quequegin, i he de deixar un marge de dues hores per aconseguir acabar un altre article. Deu ser l'únic filòsof que escriu tan planer i separa tant el gra de la palla que a mesura que vaig llegint-lo provoca que se'm connectin neurones que tenia completament mortes. Que aquest home no escrigui en un diari de prestigi dóna la mesura exacta del prestigi dels nostres diaris. Llarga vida a tu i a l'Ignació Peyró, que té el bon gust de publicar-te al seu digital.

Aquesta tarda hem pogut constatar que la alcaldesa que ahora no evita el deshaucio a la vecina es la misma que antes decía que el alcalde deshauciaba al vecino del alcalde; fins aquí el tema està prou clar, però: ¿No es verdad ángel de amor, que no es lo mismo acusar al alcalde del vecino desde el tendido y disfrutando de un cóptel —con pe— de gambas, que no poder detener el deshaucio de la vecina cuando tú, querida alcaldesa, bajas a la arena y te encuentras con la vecina hijo en brazos que maldice no sólo a su suerte, sino a todos los alcaldes que, con vecinos o no, pero siempre sin las competencias necesarias, ahora se han dado cuenta que gobernar es terriblemente más incomodo que COGER UN MEGÁFONO encara que per dissimular ara es dediquin a fer TUITS POPULISTES DE CAL DÉU?   

(cops al teclat) 
xsdj¬¬&/   (/¬¬€¬¬()/)  QTWE$!!//&

(hòstia a la pantalla)
PAM!

16.09.2016. Em fan saber que finalment «erradicar» serà normatiu i no haurem de dir «eradicar». Ara que feia cinc dies que ho havia après. Obro el calaix de la tauleta i faig un petit glop de Macallan Amber per celebrar aital simfonia de la confusió.

Si em paguessin per les hores que escolto RAC1 tindria una casa al camí de ronda entre Aigua Blava i la Platja Fonda amb una hamaca i un nano per ventar-me vint-i-quatre hores al dia. A finals de juliol l'Albert Om va donar una entrevista per explicar les claus del nou programa que ha estrenat aquests dies. Deia que faria un programa «Molt fresc i diferent que crec que sorprendrà molta gent». La que certament està gratament sorpresa és la meva tieta Conxita, Albert, diu que és una meravella de programa. Aneu fent números. Què estàs fent, Albert? No facis coses «fresques», creu-me, fresc només t'hauria d'agradar el rap, el lluç i la Paulaner, Albert Om.

18
.09.2016. La sabata torna a Twitter avui, exactament quatre dies després de pronosticar en aquest dietari que tornaria en quatre dies. Que hagi tornat exactament en quatre dies confirma dues coses: la primera és que sóc un tio fabulós; i la segona és que ara ja sabem el temps màxim que aguanta una sabata sense donar la brasa.

19
.09.2016. A un quart de set del matí llegeixo que aquest estiu el Manchester City va voler fitxar Messi i Neymar. Sense èxit, com és natural. Jo també vull fitxar Marion Cotillard per veure-la passejar en calcetes per casa cada matí però al final no. Aquesta tropa que s'indigna perquè Guardiola vulgui fitxar jugadors del Barça són els mateixos que volen independitzar-se d'Espanya amb somriures. Cada dia tinc més clar que el perill no rau en les ideologies sinó en l'estultícia.

Francesc Homs, el Tigre d'Osona, declara avui davant el Tribunal Constitucional pels fets del 9N. Les mostres d'afecte —i sobretot d'afectació— de la tribu han omplert de sucre el carrer. La Generalitat ha muntat un dispositiu especial per llevar d'edulcorant les principals vies del Principat. A jutjar per les mostres d'admiració i suport, podria semblar que en comptes d'una declaració davant d'un tribunal obsolet, el Tigre d'Osona hagués completat amb èxit una missió per alliberar Raqqa. No farem pas re.

20
.09.2016. Angelina Jolie i Brad Pitt s'han cansat de veure's la part de baix i estan fent números. De cara a la galeria semblava que tot anava bé però no, exactament com passa als matrimonis catalans. La senyora Jolie no m'ha fet mai gràcia però el senyor Pitt que no se'm posi tonto perquè encara creuaré la línia i després tot seran plors etcètera. La Vanguardia assaboreix la ferida amb un periodisme d'investigació profund, de gran calat: «La intérprete no soportaba la forma como la madre de Pitt vestía a Shiloh, con vestidos de hadas y princesas que sacaban a la actriz de sus casillas». Fa molta ràbia que et guarneixin el nen amb segons què i en aquest sentit la ruptura la trobo justificada. Hi ha una altra línia d'investigació que furga en el fet que Brad Pitt podria haver estat olorant la Marion Cotillard. Olorant la meva Marion, concretament. Ets un Fill de la Gran Barjaula, Brad Pitt, i no tinguis cap dubte que la bufera de Déu et farà caure de la moto.

Vesprada fresca, s'ensuma la tardor i la tristesa, valgui la redundància. El senyor Cunit diu que han detectat que el conservant de què està compost el Dalsy es veu que no sé què. El que més em preocupa del Dalsy és no tenir-ne, com és natural. Quan un medicament és mano de santo no es fan preguntes. Les xeringues de plàstic curulles d'aquest miracle seguiran corrent per casa com l'aigua.

21.09.2016. Quarts de nou. L'argentina que cada matí em posa el cafè està per jugar a metges quatre hores seguides; i a sobre em tira unes mirades de garbell que parlen tres idiomes. Són tan potents com les del Clint Eastwood però en comptes de buscar el combat, busquen bastir un niu d'amor. D'altra banda, aquell cul és la representació exacta de tota la luxúria d'aquest món, és l'esca que malda perquè cometis un pecat. Servida en dues meitats exactes. Sort que aquesta situació m'agafa en plena fase post-sexual i amb tota la llenya cremada perquè, si em troba quan l'escamarlà encara era viu del tot, començaria a explicar-li la meva visió del món i cauria com va caure Cardona, però sense setge.

22.09.2016. Confirmat. El meu fill gasta com un Lamborghini Diablo. Ara suma guarderia, roba, bates, sabates, bolquers, crema hidratant per al cos, crema hidratant per a la cara, crema hidratant per al culet, xampús, sabons, pediatres, vitamines, medicines, joguines, llet, fruita, tall, contes, tiquets per als cavallitus que fan voltes i voltes, piruletes i bicicletes i després véns a preguntar-me per què no li donem un germanet.

El Dia Mundial sense Cotxes és un dia on es perjudica la gent que va a treballar a Barcelona per intentar que pensin en un canvi de model que no tenen gens clar i que, en qualsevol cas, no hi hauria diners per canviar. Retòrica municipal de columbari. El que hauríem de fer amb urgència, Morena de la serra, és tirar endavant d'una recontraputa vegada la B-40 i poder anar a Girona o Tarragona sense passar per Àfrica, que és exactament el que hem de fer ara les persones respectables, és a dir: les d'interior. Ho asfalti. Després d'una B-40 sense límit de velocitat i escandalosament ampla, necessitem una C-58 amb dotze carrils, sis cap allà i sis cap aquí, i ampliar aquella rampa celestial del BUS-VAO des de Meridiana fins a Dr. Fleming. Vull volar per sobre de l'Eixample i estacionar l'auto al bell mig del CINESA Diagonal.

Veus tot això, fill? Asfalta-m'ho.

23.09.2016. Escriure és explicar una cosa, escriure bé és explicar una cosa fent-la entenedora, i fer l'imbècil és escriure coses poc interessants farcint-les d'un vocabulari ampul·lós que no fa res més que il·luminar l'engrut que viu rere la vanitat. Podeu seure.

Aquest matí he assistit a un espectacle semblant a aquell del pícnic enmig de l'asfalt. Un altre episodi que no oblidaré mai. Tinc un client, el Sr. Romero, que deu tenir uns setanta anys, des d'avui ídol indiscutible del despatx, a qui li gestiono de fa molts anys el patrimoni. Tenia hora a les nou per parlar amb mi d'un llogater que vol rescindir un contracte en vigor. Quan ha entrat he vist que duia una mena de maleta però no hi he parat atenció. L'he fet passar a la sala de juntes, i aleshores he pogut comprovar que la maleta que duia era un coixí de ratlles verdes i blanques amb una nansa de roba. S'ha presentat a veure'm amb un coixí de jardí transportable, una cosa mai vista. Ha posat el coixí damunt la cadira i s'ha deixat caure amb el seu cul de grans dimensions: Flop! Té un paner que deu fer metre vint. No m'ho podia creure.

—Hombre, señor Romero, veo que viene usted preparao —li he deixat anar.
—Sí, hijo, voy con él a todas partes.

Quan ha acabat la consulta, ha tibat de la nansa i s'ha endut el gadget amb una naturalitat feridora. Com que sóc un professional, no he volgut tafanejar els motius pels quals du sempre aquest estri. Però n'he pagat el preu: m'he passat tota la migdiada pensant quines forces de la naturalesa poden induir-te a transportar alegrement un fenomenal coixí amb nansa. Per què hi ha al mercat coixins amb nansa? Quina mena de furóncol malvat el deu està atacant? I si fos el cas: De quina mida estem parlant? Quin aspecte podria tenir? A quina zona exacta del turbo-pàner hi ha trobat la llar? Té ramificacions? És fibril·lar, o sebaci? Què en pensen els seus fills del coixí transportable i quins traumes arrosseguen? Què en pensa la senyora Romero d'aquest assumpte, va comprar-li ella, l'accessori? N'està en contra i és raó de disputes, o bé hi està a favor i l'esperona cada matí amb un petó al front? Són tantes les incògnites, Sr. Romero, és tanta l'admiració que em provoca la seva llibertat d'esperit, la seva total desconnexió a les regles més bàsiques d'estètica i comportament que aquesta societat ha bastit a cop de prejudicis. L'estimo, Sr. Romero, per dir-ho ras i curt, vingui a veure'm aviat.

25.09.2016. Dino a ca l'home que xiula. Avui va fent refilets. És una cosa que s'ha de veure per creure.

Avui Minyons de Terrassa ha aixecat el primer castell de deu que mai hagi vist Barcelona. Sempre els egarencs dalt de tot, com és natural. El lector habitual d'aquesta casa coneix la fase asexual —o postsexual, o més ben dit: lluminosa— en què em trobo, i sap que no solc emocionar-me amb els estímuls que m'envolten, però quan sento la gralla i veig aquella samarra malva elevant-se cap al cel, sempre neix en mi una força interior que em desencadena una erecció completa. Quan vegeu els Minyons enlairar un castell de deu, penseu en l'alegria que dimana del meu estri.

El cas d'aquest noi, el senyor Fina. El senyor Xavier Fina li ha dit al senyor Adrià Pujol que llegir-lo li fa bola. Això és com si hagués de preocupar-nos que a Paquirrín li fes bola llegir Eugeni d'Ors. De fet, és natural que Pujol li faci bola perquè a aquesta tropa de la Brigada del Dubte amb el català ben escrit li sol passar com a la canalla amb la mongeta tendra. L'escriuen tan malament i estan tan acostumats a llegir traduccions dolentes del castellà, que quan s'enfronten a un text autòcton els hi cau a l'estómac com si fos una llengua eslava. Привет друг, я Тарзан. Déu us aculli en el seu Regne de misericòrdia.

A les vuit connecto amb el senyor Cunit per assabentar-me de les interessantíssimes eleccions basques i gallegues. Són tan decisives que fins i tot jo diria que.

26.09.2016.. No s'és pare fins que a mitjanit vols tapar el teu fill perquè penses mira-vaig-a-tapar-lo-angelet-que-sempre-es-destapa i te'l trobes nedant en un basal de vòmit de dos dits de gruix i setanta centímetres de diàmetre, on hi ha restes de croquetes i d'altres satèl·lits estranys que no solament fan esclatar unes bombolles d'ebullició diabòliques, sinó que també emanen una pudor infernal que t'obliga a canviar tot el llit, a dutxar el nen mentre plora amb els ulls tancats pensant que vols assassinar-lo, a tirar-te dues hores de rellotge per adormir-lo de nou perquè du una mala jeia de cal Déu, a netejar a mà el vòmit de la roba a la pica, a posar una rentadora perquè si esperes a l'endemà hauràs de llençar-ho tot perquè els sucs gàstrics fent xup-xup tota la nit el més probable és que carbonitzin la roba, i a tirar-te dues hores més, ara per adormir-te tu, fins que se't fan les quatre de la matinada. Aquest és el bateig oficial.

«Només és teu el que has donat» —digué Francesc Garriga amb gran encert.

Hi ha una mena de clients que quan surten de casa ja els veig a venir. Per tal de no pagar-te, et diuen que «no han rebut la carta on els informaves del venciment», però contra pronòstic, en la mateixa conversa et deixen anar que mai llegeixen res del que els hi envies. «Ah, no, si no em llegeixo res». És una cosa digna d'estudi. Au-va-calli, calli! 

Santi Vila ens interessa molt perquè arrossega cap al nostre corral el vot de la gent que du una empanada mental fora mida. En comptes d'escarnir-lo per la seva posició criptoindependentista radical però dins d'Espanya —una cosa mai vista—, hem d'estimar-lo i d'esperonar-lo perquè segueixi en aquesta línia, puix que ningú millor que ell recollirà el vot del borni intel·lectual.

27
.09.2016. Ara la CUP demana retirar l'estàtua a Colom. La CUP és com la Policia Nacional: sembla que no hi sigui però no deixa mai d'investigar. I de pensar. Un dels principals maldecaps que té ara la societat catalana és que quan veu el monument pensa de seguida en les atrocitats que van perpetrar els espanyols en el continent americà i no pas en el trànsit que hi sol haver en aquella sinistra plaça turbo-grisa de merda. És gros, eh. Posats a compensar les maldats que van realitzar els nostres cosins contra els Asteques, Maies, Inques i un llarg etcètera de precolombins espantats, hauríem de treure a Colom i redimir-nos alçant-hi un sud-americà il·lustre. Jo hi posaria Messi marcant el gol aquell amb la mà i un periquito a sota queixant-se molt fort a l'àrbitre.

29
.09.2016. Toquen a morts per la caiguda del PSOE. Déu els aculli amb un petó al front i un sugus de pinya.

Malgrat que sempre fa la sensació que vingui d'aparcar un Lada Niva, el president Puigdemont sembla que s'entén millor amb el Komintern de l'Ocurrència. Ahir va declarar davant del Parlament de Catalunya que hi haurà referèndum «Sí o sí». Ara només manca de convèncer els votants de Ciutadans, PPC, CSQEP i PSC d'anar a votar aquest referèndum unilateral. Aquesta gent que als nostres ulls vota tan estrany, certament són ben estranys però no són tan rucs de caure en un parany tan evident que fa llums de discoteca. «Vingui a votar i legitimi'ns, per favor!». Veurem com evoluciona l'unionisme davant d'aquesta crida a la trampa. Si m'erro i la cosa va bé, demanaré perdó de genolls per la meva ceguesa i em posaré al servei dels ideòlegs d'aquesta inquietant nova estratègia, com és preceptiu entre cavallers.



29
.09.2016. Començo Mad Men. Sempre vaig tard però sempre arribo. Man Men, s'hauria de dir, perquè més masclista no pot ser. Com més la miro més em fa pensar que al Manhathan dels anys seixanta Iniciativa per Catalunya no hi tindria res a fer; ni ara tampoc, esclar. Hauria tret zero vots, no s'hauria votat ni el candidat a si mateix, una cosa mai vista. La sèrie bàsicament gira sobre un grup de gent que fuma. Després hi ha la Sra. Draper. És una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar, està literalment per perdre el cap. Està per deixar la dona, els fills i la dignitat completament arraconada i convertir-te en un pària i un desgraciat. Un desgraciat però que ara va amb ella, naturalment. En cas d'haver estat jo Don Draper, li hauria fet tants fills, que al barri residencial on viuen haurien acabat posant-li el meu nom, de la quantitat de nens meus que correrien per allà. «Sí, recte amunt per Lopàmert i després giri a la dreta, vagi amb compte amb el cotxe perquè hi ha nens d'aquest senyor per tot arreu».

30.09.2016. Per tal que aquest Dietari respiri una mica de rigor, cada dia escric dos o tres rengles en una llibreta i hi registro la data corresponent. Trobo una anotació molt inquietant feta la nit del 29 de setembre: «Rebo insults i amenaces per part de Donatello per haver opinat d'ell en aquest dietari que el català li fa bola». És molt gros que una tortuga ninja t'amenaci. Me'n vaig a llit inquiet. L'endemà al matí hi ha una segona anotació: «Donatello esborra els tuits on m'amenaçava i munta una mena de consultori on es presenta com a Jesucrist i assegura que jo formo part d'un grup (?) que sempre l'ataca». Les herbes que va receptar-me el doctor Ravenissa són un miracle i evacuo amb puntualitat britànica.

Els savis del DIEC han decidit per l'article vint-i-tres zruscar-se bona part dels accents diacrítics. I sense consultar-me. No només penso seguir posant tots els accents diacrítics que volen suprimir, sinó que n'inventaré de nòus. D'altra banda, per generar encara més confusió, d'ara endavant sempre accentuaré la paraula «Nó». Tot i que nó nó és un accent diacrític, sinó galàctic, faré ús de la meva repercussió internacional perquè acabi esdevenint un símbol de crítica i resistència contra la —cada vegada més nombrosa— Brigada de l'Ocurrència.

01.10.2016. El regidor Daniel Mòdol ha qualificat la Sagrada Família de «pseudoobra de Gaudí», de «gran farsa que arrosseguem fa temps», i ha reblat que li sembla «una mena de mona de Pasqua gegant». Tirem-la a terra, Mòdol, i hi aixequem un hospital per a guenyos. Una de les diferències entre els francesos i nosaltres és que ells han sabut conservar cada església, cada castell, cada pont i cada refotuda pedra del seu patrimoni cultural i nosaltres ho arrasem tot en nom de la modernitat per elevar-hi —la majoria de vegades— un moderníssim nyap. Per això l'Arieja és tan bonica i en canvi Catalunya cada dia s'assembla més a un pastís fet per un nen de quatre anys.

02
.10.2016. Anit van tallar el cap a Pedro Sánchez, al cel sigui. Totes les cartes que té ara el PSOE són espantoses i a sobre surt a jugar la partida de pòquer contra el PP amb una cosa tan creïble com una mona de fira amb ulleres de sol. («—Poker de reyes! —Y un pimiento!»). Molta sort.

El Barça perd 4-3 contra el Celta. Les vint primeres jornades de lliga són com les patates que acompanyen una mitjana de vedella: te les menges per proximitat. Cesc tenia ADN Barça i jo també, després del 3-0 m'he posat a veure Mad Men. Per bé que als deu primers minuts del capítol encara pensava en la poruga defensa del Barça, tan bon punt he vist la Sra. Draper he començat a avançar les línies.

04
.10.2016. M'assabento que la Brigada de l'Ocurrència ara també admetrà que diguem les hores a la castellana. Són les cinc menys tres quarts de sis i vint-i-set. La mesura certament innovadora fóra passar les hores a pessetes: són tres quarts menys cinc de duro, gairebé a tres rals de migjorn. Si la Brigada segueix oficialitzant l'empobriment de la llengua, acabarem tots escrivint xava i parlant com José Zaragoza.

05
.10.2016. Una hora abans d'entrar a la feina ja sóc a sota prenent cafè i sempre regalo mitja hora al despatx. Per què? Per Catalunya, naturalment. L'argentina de la cafeteria em transmet tota la tendresa i predilecció que pot cabré en l'acció de posar-te un cafè, no és un cafè normal: és un cafè que vol obrir una via a l'escullera que em protegeix dels delits carnals. Cada dia suporto la pressió d'aquells ullets, cada dia poso a prova les meves conviccions i cada dia l'escullera té els blocs de granit més rosegats, no ens enganyem.

08.10.2016. Dinar a Can Vilaró amb diversos integrants de la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC), fundada el 2013 a Cambrils amb la ferma voluntat de trobar la Veritat única i inviolable, de fer Justícia arreu del territori espanyolíssim, i d'investigar sense pausa l'essència, el nucli, la base, el principi fonamental del Catxondeo. Arengades amb pa amb tomàquet, amanida de morro, arròs a la cubana, vedella, peus de porc i mandonguilles entre altres menges, avinentment regades amb un vi de la casa superb. Vint-i-cinc monedes per barba amb les postres incloses. Can Vilaró és la Sra. Draper dels restaurants: hi entraries a xuclar a qualsevol hora del dia. Aparició estelar de Garra Estelar a l'hora del cafè. Abraçada sentida i plors. Posa un científic a la teva vida i fuig dels venedors de pocions i de les dreceres. A la tarda reunió al nou local de la Fundació. Contra pronòstic: regamenta controlada, una cosa mai vista fins ara. Aquest fet —el control—, ens permet empeltar-nos de les propietats sempre favorables del J&B mantenint no només una conversa pausada, sinó pronunciar sentències que romandran permanents en el nostre imaginari. No em deixen agafar l'últim tren, i per tal de retenir-me amb ells més estona, m'abonen part de l'import traumàtic que costa el taxi fins a Egara. De tornada ploro; perquè el taxista escolta heavy de mala qualitat, i pel gest que han tingut els meus amics.

09
.10.2016Diumenge. Només hi ha tres coses que em fan aixecar del llit en dies festius: la mala consciència, sentir Els Segadors —això em fa saltar del llit i quadrar-me— i sentir el meu fill cridant papa-papa-puta'm, que vol dir que m'estima però sobretot vol dir que el tregui del bressol immediatament. El Roger ara llueix un bony a cada banda del front i el nas nafrat, estem esperant que un gos li queixali una orella i que una àliga li faci una marca de guerra a la cara per acabar d'investir-lo Almogàver.

10
.10.2016. Des que vaig treure'm el serrell que tot fa baixada. I s'ha disparat la venda de vanos, com vam veure reflectit aquí el trenta de juliol. Ja ho digué Pere Quart en sortir del barber: «En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com treure't el serrell no hi ha res». Aquella cortina davant dels ulls em donava un aire de poeta que se n'ha fet després d'ésser abandonat per la dona  —és a dir: un aire de derrota profunda i volguda—, i eliminar-lo ha estat un encert. Un home ha d'ensenyar el front. Només duen serrell aquells qui se senten còmodes en la rereguarda, aquells qui es vanten d'herois però amb la sang vessada pels altres. Rere un serrell sempre hi ha un covard, en definitiva. Covards!

11
.10.2016. El cas d'aquest noi, el Manel Vidal. Hi ha dues coses que em fan sentir paüra: la primera és adonar-me que pel fet de ser jo el pensador conservador més destacat —i més guapo i més bona persona— del nostre país sóc un objectiu evident per a Vladímir Putin; i la segona és el Manel Vidal remenant-me tuits del 2012. És una suor freda. És fer un tuit dient que estàs totalment en contra d'Alves i al cap de trenta segons tenir un FAV del senyor Vidal a un tuit del 2014 on dius exactament tot el contrari: que Alves és meravellós. És un prodigi. Un geni del Mal. Sort que no aixeca un pam de terra, perquè si fos ben plantat, podríem estar davant del monstre més gran que ha donat Catalunya amb un mòbil a la mà.

12
.10.2016. El dia de la Hispanitat és bàsicament el dia de l'hortera. Primer l'estètica i després la pàtria, per l'amor de Déu. La metàfora és aquest cartell que llueixen: «Som y seren espanyols». Som y seren analfabets i horteres. Ja fa tres anys que d'aquest dia només n'espero sentir l'Albiol dient «perquè yo li-tin-Cadí». És capaç de dir-ho deu vegades en tres minuts. No hi ha res que m'interessi tant el dotze d'octubre com posar-me a comptar quantes vegades ho diu. Li hauríem de fer un homenatge al Berguedà, al bell mig del Túnel de Cadí. Una gran persona, un dels millors humoristes vius i un gran filòleg.

Enceto la segona temporada de «Man Men, el Hombre», patrocinada per Brummel i Ponche Caballero. Ja puc afirmar que Don Draper està molt espatllat. És a dir: té la Dona a casa —que li ha manifestat manta vegades que està desitjant veure'l entrar per entregar-li la seua flor sense cap preàmbul—, una dona que és la Dona que tot mamífer sobre la Terra voldria tastar, i el noi —noi!— es dedica a arrambar el primer lloro tropical que se li posa al davant. Per què, Don Draper? Saps que la teva dona ha declinat —amb fidelitat de ferro i a esquenes teves— fins a tres ofertes de fru-fru-gim en una sola temporada? Saps que la tens fabricant-se orgasmes apropant la síndria a la rentadora en marxa? Saps que sospita que perfores a tota quanta femella en zel però no et diu res perquè coneix el teu caràcter diguem-ne una mica difícil? Saps que pateix morenes en silenci? Entens que quan dic que pateix morenes vull fer una metàfora del patiment interior que li estàs causant, o ets imbècil? Saps que sempre t'estavellaràs contra el mur del meu puritanisme —que ve de «purità» (puritan en anglès), que ve de càtar, és a dir de bon home— perquè ets un putot i una mala persona? Vols un eslògan que expliqui com se sent la teva dona, Draper? Aquí el tens: «L'amor és com bumerang: normalment no torna».

15.10.2016. La dreta catalana s'ha convertit en un vell rondinaire amb salacot que mentre abraça desesperat la socialdemocràcia tothom l'acusa de liberal. Ja no saben ni on és el centre. A banda de ser entranyable, és un fenomen que més endavant s'estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Cal exposar els glutis dels conversos a la plaça pública i assotar-los sense misericòrdia.

16
.10.2016. Diumenge. Sant Quirze Safaja. Taja larga a la fonda. Els pobles que són accessibles a peu pla no tenen gens d'interès ni cap profunditat intel·lectual. Aixecats dalt d'un turó, com és el cas de Sant Quirze Safaja, tenen tota la meva admiració i respecte. Els pobles han d'oferir una sortida ràpida i un accés dificultós de tornada; a banda de poder contemplar la comarca des d'un punt elevat per veure'n venir els enemics i els imbècils, com és natural. Pals, Begur, Cardona, Tuixent, Montclar, tots ells pobles amb una evident vertebració moral que anuncien cert misticisme ja des de la llunyania.

Enceto «Sàpiens. Una breu història de la humanitat», de Yuval Noah Hahari. Aquest home és un prodigi. No es pot explicar, s'ha de llegir. És d'aquells llibres que et connecten neurones que no es parlaven des de la Guerra del Francès. Et vénen ganes cremar totes les novel·les que tens a les lleixes. Devorades les cent primeres pàgines, ens informa —amb arguments molt sòlids— que l'Homo sàpiens caçador-recol·lector, per bé que arrossega la llufa de terrorista, era molt més savi, s'alimentava i vivia molt millor que el seu successor, el sàpiens agrícola. El caçador-recol·lector —pel fet de ser nòmada— coneixia tots els secrets de la naturalesa: diferents tipus d'aliments, amb què guarir-se, el relleu que l'envoltava, com caçar, etcètera; en canvi, quan l'home va començar a conrear certs aliments (blat, arròs, mill), a domesticar alguns animals i a establir-se en poblats, començaren a sorgir els primers «imbècils» (sic), els quals han arribat en massa i amb salut de ferro fins als nostres dies, com veiem actualment a pràcticament cada casa. L'home agrícola (preludi de l'home ploramiques) va guanyar la partida evolutiva al caçador-recol·lector perquè el fet de tenir excedent de menjar —i no haver de carregar criatures— va augmentar-ne extraordinàriament la natalitat. És a dir: el fet de conrear i establir-nos va fer que incrementéssim la població a la mateixa velocitat que fabricàvem idiotes a punta pala. Harari és el meu pastor, res em manca.

17
.10.2016. La Brigada de l'Ocurrència Jackass estrena avui davant del Born l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà». A còpia d'anar-hi pensant, Franco em resulta un personatge d'allò més esotèric i misteriós ensems. Que un subnormal amb veu aflautada, genocida analfabet, guerxo, camacurt, impotent, amb bigoti de teenager retardat, considerat fins i tot pels seus el pitjor pescador de la península Ibèrica, mig socialista, amb una punteria tan maldestra que els ànecs els disparava un altre per fer-li creure que havia estat ell; que aquesta cosa ens guanyés una guerra, que aquesta cosa volgués entrevistar-se amb Hitler a Hendaia i Hitler en baixar del tren tornés a pujar immediatament perquè va veure de forma clara i diàfana que era retardat, que aquest càntir d'eixida esberlada fes creure a l'opinió pública que els pantans els va pagar ell, que fes llegir el missatge de Nadal a la seva néta mentre ell l'hi dictava de forma descarada davant de tota Espanya sense el més mínim rubor, que aquest indigent mental congènit fill de la gran puta controlés tot un país quaranta anys i morís al llit rodejat de tota la família i cinc metges, i que a sobre mitja Espanya plorés la seva mort com si fos Mahatma Gandhi, és perquè, a banda de tot això: era un geni. Podeu seure.

18
.10.2016. Cinc anys enrere semblava que Felipe González no podria engreixar-se més però al final sí.

19
.10.2016. El Foraster rep el Premi Ondas. El Premi Ondas Tieta Conxita, li haurien de donar. Has provat de parlar a una persona gran com si no tingués tres anys, Quim? Has provat de parlar a les persones d'un poble petit com si no fossin retardats? Podries intentar-ho, i si a sobre tens la paciència d'escoltar-los una mica, potser aprendries alguna cosa, a banda d'estalviar-nos la vergonya que sentim quan te'ls fots a la butxaca abusant de la seva bona fe. Vine a Cercs i entrevista'm a mi; mentre menjo coca de Ca l'Agustí i em subjectes l'escopeta, t'explicaré de forma clara com funciona la cosa.

20
.10.2016. Anit Barça 4, Manchester City, 0. Messi no sap trenar dues frases seguides però li haurien de donar el Nobel de Literatura per haver-nos fet desenterrar adjectius que teníem totalment oblidats. Ha fet més ell per la llengua catalana que Pompeu Fabra. Pompeu va fer una feina ingent per rescatar-la, però Messi està fent una feinada per mantenir-la viva. De jove vaig jugar a futbol, en retirar-me veia tot el futbol que podia, amb Guardiola vaig passar a veure només el Barça, amb Messi només veig el Messi, i quan Messi es retiri deixaré de veure futbol; em dedicaré a pescar truites, a llegir filosofia, i a viure del dolç record d'haver-ho vist tot sobre un camp de futbol.

22.10.2016. Trobada a Gandesa amb la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC). La finca d'estil neoclàssic de què disposa el Sr. Ruana en aquest poble no es pot explicar, s'ha de veure. Immediatament —amb un gest molt comunista però també mig de dretes— la Fundació requisa la finca i totes les terres que fins avui pertanyien a aquesta família insigne de la Terra Alta. Gandesa queda fixada com a capital de la Fundació de la Catalunya interior, és a dir: de la Catalunya bona. En acabar les diligències, dinem al restaurant Ginebrals —un nom que d'entrada inquieta però finalment resulta que tenen bona cuina. A mig dinar s'atansa a la taula un senyor que fa cara d'acabar de sortir d'un pub de Bristol i comença a parlar-nos amb molta dificultat la llengua de Paquirri. Ens fa saber —a la seva manera— que el preocupa molt tenir-nos situats a la seva esquena per una qüestió d'estratègia militar. Agafa't. Es veu que va servir a les Forces Especials de la reina d'Anglaterra i acabem pensant que aquest fet li va deixar unes seqüeles gravíssimes. La beguda sempre fa estralls en els millors. A la tarda tertúlia d'interès màxim sobre la Guerra Civil sota l'ègida d'un whisky de gran qualitat. Aportacions galàctiques —i a destemps, o al seu ritme— del senyor Llaudet, que juga en una lliga molt superior a la nostra. De tornada el Sr. Noriguis condueix el BMW a tópet. Tenint en compte que el Sr. Noriguis no veu un bou a dues passes —que literalment vol dir que si li entrés un bou al menjador de casa, seguiria escoltant Dire Straits perquè no el veuria—, a tópet vol dir que circulem pel carril dret de l'A-7 a 100 km/h. Si a sobre resulta que aquest vehicle disposa d'un motor de 230 cavalls, podríem arribar a la conclusió que circulem a una velocitat situada en la franja slow-baixa-stop. Al Sr. Noriguis no te l'estimes pels seus actes, primer te l'has d'estimar i després has de pensar que collons està fent, i no al revés. Rebuda entusiasta a casa pel fet de no veure'm arribar tort. Plors.

El Barcelona —per dir-ho honorant l'humorista més gran de tots els temps— guanya 2-3 al feu del València. El Tebas etcètera, vull dir: el Tebas sobretot que calli! Però que llencin una botella d'aigua mig plena al terreny de joc i caiguin tres tios com torres a terra em fa pensar que la botella duia metralla. Això no es tema menor, estem parlant de la vida de persones molt riques, sense la més mínima decència, però amb unes famílies que no només pateixen per la seva integritat, sinó que els necessiten.

24
.10.2016. Anit Cristiano Ronaldo va desbancar Robbie Fowler en el rànquing d'honestedat sobre un camp de futbol. A Fowler van xiular-li un penal a favor que no era i aquest va queixar-se profusament a l'àrbitre per la injustícia que acabava de cometre, però Ronaldo ahir el supera. Ronaldo es queixa —amb raó— que Morata es troba en fora de joc a l'hora de marcar el gol. És a dir, Ronaldo reclama l'anul·lació del gol, mentre que Fowler reclama un penal indegut «que podria esdevenir en gol» però que en el moment de queixar-se encara no sap si pujarà al marcador. El gest de Ronaldo aixecant la mà —fotografia que ja presideix la sala d'actes de la FVJC—, és clarament més honest que el de l'anglès, o com a mínim, si l'àrbitre li hagués fet cas, podria haver tingut unes conseqüències més funestes per al seu equip. Penya blaugrana «Ronaldo, era fuera de juego» i Creu de Sant Jordi immediata per al portuguès.

25
.10.2016. L'Espanyol guanya la Copa Catalunya, la Champions de Can Palet. El meu fill plora amb Caicedo, però no pel gol, sinó perquè s'espanta quan el veu. No és perquè sigui negre, fet que m'inquietaria profundament, també li passa amb la Rahola.

—Es un hecho real. Dígame, ¿cree que miento? (Dennis Hopper)

26
.10.2016. El cas d'aquests nois del PSC. El seu Consell Nacional confirma que votaran NO a la investidura de Mariano Rajoy-Churchill Brey. Malgrat que estimo profundament a Miquel Iceta, i que si fos independentista, ja tindríem un estat independent i la B-40 acabada, resulta entranyable de veure com el gest més agosarat que farà el PSC davant del PSOE no servirà absolutament per a RES. Una farsa darrere una altra.

Detecto que quan penso bé solc trobar-me en quatre situacions: en llevar-me de la migdiada, soltant llast per l'eixida, quan corro, o bé rentant plats; curiosament en totes sempre em trobo sol. En la resta de situacions, principalment en companyia d'altres persones humanes, penso de forma travada, graponera, sovint en contra de la meva salut mental, senyal que em convida a pensar que hauria de començar a enfilar el refugi de l'ascetisme i l'aïllament.

Siddarta Gautama, més conegut com el Buda (l'il·luminat), després de quaranta-nou dies sota un arbre va veure la llum i escrigué les claus i ensenyances per arribar al Nirvana (literalment: extinció del foc). A partir d'un raonament molt senzill: «Tot patiment prové del desig», i per tant, erradicant el desig t'alliberes del patiment. Per fi he trobat la resposta a la pregunta que formula el meu apreciadíssim David Carabén a «El temple», quan diu: «Què en farem del desig ara que hem trobat l'amor?». La resposta és RES, fer un salt endavant, David, la resposta la va donar Siddarta Gautama fa exactament 2.544 anys, quan tenia quaranta-cinc anys, pràcticament la meva edat.

01.11.2016. Trobo a faltar el Cinto. També som els nostres morts, o més ben dit: sobretot som els nostres morts. M'agradaria fumar-me una cigarreta amb ell jaient al parc del Cementeri Vell, i parlar dels nostres amors, i dels viatges que farem, i de coses, hòstiaputa. Només una cigarreta, i després torno a deixar-lo marxar. T'ho juro.

03.11.2016. El cas d'aquest noi —noi!—, el Chimo Bayo. Lloc comú dels tocats de l'oïda i paradigma de l'economia, de l'escassetat, mentalment parlant. A còpia d'anar-lo entrevistant, es confirma que aquesta cosa amb gorra és l'únic referent que ha quedat en l'imaginari —sobretot periodístic— del que, malgrat la foscor i tristesa que pretenen vendre'ns, va suposar l'arribada de la música electrònica. És una batalla perduda. Amb l'electrònica passa com amb aquella oca; l'amo se l'estimava tant que li va donar una trufa, i l'oca se li va fotre a jugar a futbol.

Hauria de fer un documental amb la banda sonora que realment pertocaria per tal de netejar dels cervells la quantitat ingent de brossa que s'hi ha arribat a abocar amb aquest tema. Profetitzo que aquest documental induiria la meva generació a sortir al carrer amb l'escopeta carregada a l'espatlla, tot entonant Stone Roses, com es natural.

04.11.2016. Detenen l'alcaldessa de Berga per dur-la a declarar davant del jutge. Es genera una batalla per veure qui envia i qui no envia suport a l'alcaldessa, i també amb quina velocitat se li envia. En un acte de generositat metafísica mai vist, dono suport a la gent que dóna suport. Suport.

Dinar amb Garra. Amb Garra ens costa parlar de temes menors. Judaisme, Irak, Síria, ISIS i els nostres fills. Si les converses amb Garra transcendissin, ja seríem independents des de 1884 i el treballador podria dedicar-se a treballar i guanyar moltes garrofes, i l'empresari a invertir l'excedent de capital en la producció, un cercle virtuós que com bé sabeu acabaria amb tota la població rica i completament borratxa escoltant José Luis Rodríguez «El Puma» al paradís.

07.11.2016. Aquest noi, el Cristiano Ronaldo. Noi! Em fa moltíssima gràcia això que fa de posar-se ulleres de secretària quan renova contracte amb el Madrid. Ens vol fer creure que s'acaba de llegir les clàusules i que té les lleixes plenes de llibres d'història. Em diuen que a casa hi té un piano de cua. Me l'imagino en calçotets tocant la melodia del Telediario i m'ho faig a sobre. D'on ha sortit aquest saltimbanqui?

08.11.2016. Eleccions als Estats Units. Dissabte primer vaig zruscar-me un documental d'una hora sobre Ronald Reagan i tot seguit un altre de dues hores —en un canal innombrable de MovistarTV—que es deia Trump-Hillary, si no ho recordo malament. Aquest últim repassava les trajectòries dels dos candidats a presidir la Casa Blanca. En veure les imatges del pis on viu Donald Trump —a la Trump Tower—, se'm van confirmar les sospites que d'ell n'he tingut tota la vida: és un HORTERA de primera categoria. El típic hortera que es fa construir columnes de marbre a l'entrada del menjador i que s'hi fa parets tan daurades que has d'entrar a casa seva amb ulleres de sol. S'ha de ser hortera! El que més hauria de preocupar-nos de la poc probable victòria de Trump és l'estètica, si li dónes els comandaments del món a un hortera el més probable és que la moqueta torni a posar-se de moda.

Trump em recorda un narcotraficant que vaig conèixer profundament. Molt bon noi. El nano va guanyar una quantitat ingent de doblers venent farina al major i no sabia que fer-ne. Finalment va comprar en efectiu un terreny a la muntanya i s'hi va fer una casa tota de fusta. La casa era maca, tenia una bona distribució i recordo especialment un porxo enorme a la part posterior amb unes vistes sensacionals a Sant Llorenç del Munt. Però a l'hora de vestir la casa de mobles i accessoris li va sortir l'hortera que maldava per destruir Occident. El menjador era grandíssim i s'hi va fer una llar de foc petita de collons. Molt petita. En comptes de comprar un bon sofà gros, va comprar cinc sofàs individuals petits, de 6.000 € cadascun, però d'un marró espantós i que semblaven d'escai. Veure'l assegut en aquells sofàs alineats davant d'aquella llar de foc ridícula és una imatge de joventut inesborrable. Però això només és l'aperitiu. A la seva habitació s'hi va fotre un llit com el de Lluís XVI i Maria Antonieta al Palau de Versalles; però no em va tenir prou i després l'abillà amb mosquiteres com si estigués a Nova Orleans, el tio catxondo. Després es va gastar una fortuna amb uns quadres que haguessin quedat meravellosos en un apartament del West Side, però que en aquella casa tota de fusta s'hi donaven unes bufetades que se sentien per tota la vall. Fumar-se una teia en aquella casa era un viatge a un altre planeta. La banyera d'hidromassatge tipus suite Bellagio era per veure-la, no tenia rival. No tenia rival sempre que parlem d'un hortera, naturalment. En aquella banyera la selecció espanyola de waterpolo hi podria jugar un partit oficial. Com no podria ser d'una altra manera, va adquirir unes figures de jardí immenses: un parell d'àligues de metre i mig donaven la benvinguda a la finca, uns nans espantosos distribuïts per llocs estratègics, i va coronar l'obra amb unes zebres situades pel jardí com si estiguessin pasturant tranquil·lament al Serengueti. En aquell terreny inclinat del Vallès edificà un autèntic Tractat de l'Hortera. Com és ineludible que als horteres els hi acabin passant tot tipus de fatalitats, recordo amb precisió que quan vaig veure les zebres vaig decidir posar punt final a la nostra amistat; de forma brusca i en silenci, que és com es fan aquestes coses. Primer va l'estètica i després la misericòrdia.

09.11.2016. Trump guanya contra pronòstic les eleccions als Estats Units. Els que no van encertar res, ja tenen certeses del que vindrà, és acollonant. Els politòlegs són com l'energia —indestructibles— però amb un pèl menys de vergonya. A mi que un senyor de color taronja ocupi la Casa Blanca em sembla bé, però ja us avanço que aquest fotrà moqueta al sostre del Despatx Oval. Los pájaros.




-----------------------



22.02.2017. Aquest hivern —fred com pocs— he deixat d'escriure al dietari perquè de cap manera mereixeu la rastellera d'improperis que aquesta estació-nostàlgia hola tieta com anem mira fill nar fent si no fos, aquest període previ a la vida i eixut de tota esperança, em fa néixer del no-res. Això no us ho podia fer, malgrat que de la nostàlgia n'he tret els millors rengles que s'han escrit mai en llengua catalana; no us ho he fet perquè us estimo, no em fa vergonya admetre-ho, en el fons del meu cor us estimo com l'estiu vol un càntir ple d'aigua fresca.

Els paladins de l'hivern, com és natural, s'han tirat tres mesos fent el ridícul i relliscant per tots els racons del país. Pocs genolls s'han trencat, pel meu gust. Només heu de veure la gent que va a esquiar —paradigma de la cosa—, observeu què fan des que es lleven a les cinc de la matinada fins que arriben a casa a les deu del vespre, fixeu-vos-hi bé perquè aquí rau la resposta definitiva del camí que ens queda per recórrer.

Si les comptem totes: autovia, carretera, peatges, frontera, pàrquing, forfet, cafeteria, remuntadors, restaurant, tendes i més frontera i més carretera i més autovia: fan cinquanta-cinc cues pel cap baix. Només un escarabat amant de les pilotes de caca té la fortalesa mental de llevar-se a les cinc sabent que farà cinquanta-cinc cues. Fixeu-vos sobretot en la gana que porten a sobre, la magnitud de la qual ve de les cues que suporten, naturalment. Unes carpantes de llibre. A les quatre de la tarda són molt capaços de menjar-se un gosset petit. Jo he vist una família d'Agramunt —amb pares, avis i nens— menjant-se un buldog francès a Ordino Arcalís. S'estaven al voltant d'una foguera enmig del pàrquing de dalt. Van empalar el gosset amb un bastó d'aquests que fan servir per esquiar i el rostiren quan encara era mig viu. Com xisclava la pobra bèstia. I els nens, el disgust que es van endur els nens. Fillsdeputa!

Que la força dels meus followers —com va dir aquella pobra noia de les dents— caigui sobre les famílies d'esquiadors afamades. No he tornat a trepitjar ni Ordino ni Agramunt.

24.02.2017. Enyoro A.

25
.02.2017. Els amics de les Arts presenten nou disc. Són molt macos aquests nois. Si els Amics de les Arts fossin realment amics de les arts, deixarien la música. Jo en tinc un disc, no us penseu que parlo per parlar, la meva biografia de Twitter diu clarament que sóc pensador i expert. Aquests enemics de les arts estan vivint de «L'home que treballa fent de gos» des de 1884, una cançó tendre i per tant innecessària, i que per acabar-ho d'amanir em recorda la família d'Agramunt i l'afer amb el gosset i em fa plorar.

26
.02.2017. Carnaval. Tinc un trauma que ve de lluny. Mumare em va vestir de sac de cafè tres anys seguits. Em pintava la cara amb betum i em posava una perruca rinxolada i unes malles negres i un sac i espavilat. En tant que guanyador reincident dels Jocs Florals del col·legi, premi que vaig monopolitzar tant en català com en la llengua de Paquirri, vaig haver de sortir en diverses ocasions amb aquest aspecte a llegir el pregó davant de tots els amics i de totes les noies que m'agradaven. En ma vida he passat tanta vergonya i és des d'aleshores que la meva dicció en públic quedà traumatitzada. Com es pot comprendre, no m'he tornat a disfressar mai més i escarneixo tant com puc tothom qui ho fa perquè m'ho recorden. Una colla de pela-cables tots.   

28
.02.2017. Anuncien que Jóse Cúnit deixa 8TV, una notícia espantosa per a la meva tieta Conxita i per a l'actual junta del Futbol Club Barcelona, és a dir: per a Catalunya. El Procés sense Jóse Cúnit i els grans tertulians que du al programa queda tocat de mort. Volem que el Procés no acabi mai i volem el Cúnit explicant-nos-el. Des que Jordi Pujol no té cotxe oficial que no faig l'amor amb la meva dona, fet que ella entén perfectament perquè també està molt afectada. El nen que tenim és fill de l'Esperit Sant. Però des que sabem que Jóse Cúnit ja no ens endolcirà els vespres, hem decidit prescindir també de la masturbació que trimestralment ens fèiem mútuament davant del pòster del Monestir de Santes Creus que tenim sobre el capçal del llit.

01.03.2017 Luis Enrique marxa a final de temporada. El Futbol Club Barcelona esgota els seus entrenadors fins a trinxar-los, convertint-los en éssers molt desagradables. Si ja véns malcarat de casa, com és el cas de Luis Enrique, pot convertir-te en un terrorista de l'empatia. Això no obstant, sóc amant dels petits detalls que expliquen conceptes més complexos, valgui l'exemple per excusar l'asturià. Jo he vist un barcelonívol al Camp Nou dir-li absolutament de tot a Xavi Hernández al minut tres de la primera part. A Xavi Hernández, minut tres, zero a zero i jugant contra Osasuna. Això no ho veus enlloc, el meu nebot no s'ho podia creure, pobret. Li va dir de tot. Quan vaig preguntar a aquell senyor què havia fet Xavi Hernández per posar-se d'aquella manera, em va dir que no tenia res a veure amb aquell partit, sinó que l'estava insultant per una passada defectuosa que havia fet contra el Sevilla dos mesos enrere. Això és pel dia del Sevilla —em deia, el filldeputa.

El Futbol Club Barcelona està format per una caravana d'insectes coleòpters pilotívols femtosos certament notable, i el Camp Nou és l'hospital on van a extreure's les boletes de caca que duen aferrades al llom. No hi ha una comunitat de persones humanes que expliqui millor la part més fosca de Catalunya.

3 de març. L'hereu de casa ja articula alguna frase més o menys entenedora. Aquest avenç l'ha convertit en un autèntic dictador. —Vine, papa, mira, mira, aquí, put aquí, papa, seu, seu, AQUÍ! AQUÍ!—. T'agafa la mà i et fa seure allà on considera oportú. Ha convertit casa nostra és casa vostra en casa d'ell. Ara és el seu cortij particular. El que no sap aquest petit dictador de somriure manyac és que es troba dins d'una moratòria de llibertat total que venç pròximament i que aviat anirà més recte que un pal d'escombra. Aquestes bestioles treuen el millor de tu; però no perquè tu siguis especial, sinó perquè et veus interpel·lat per un xantatge emocional continu que t'incita a salvar-lo i acabes convertint-te en una mena de Sant Jordi total. I a bodes em convides.

04.03.2017 No tinc Instagram però em fa l'efecte que hi deuen passar coses interessantíssimes. Deu ser el festival de la tonteta del contrapicat competint amb el tontet de la manuella. Jo tinc molta feina. Canelobre i circulen. Vaig tenir Facebook una temporada. Curta. Em va semblar una oda al xampinyó de llauna de primera divisió. Els amics —amb totes les reserves del terme— de Facebook eren com els del món real però explicant-te coses cada dia i amb moltes faltes d'ortografia i un lèxic macarrònic. Els amics expressant-se per escrit, que ve a ser com fer-ho de paraula però fent-te detectar amb tota la nuesa fins a quin punt tenen dificultats per comunicar-se xddd muapa tekiero xat ya. Tenia amics que pel fet de veure'ls escriure coses al Facebook vaig esborrar el seu telèfon per sempre; jo vaig entrar-hi amb tota la il·lusió de mon per fer-hi més amics i Facebook em va fer perdre'ls tots.

Anit, mentre escrivia al dietari, pensava que el castellà m'ha perseguit tota la vida. És un cobrador del frac de primera categoria. El principal obstacle per escriure bé el català és tenir la capacitat de treure't el castellà de sobre. D'extirpar-lo. Entenguis-me-se que se-té que entendre. Jo fa quatre anys que m'hi vaig posar i encara no m'he espolsat les rèmores del tot, i espera't assegut. A aquesta colla de saltimbanquis de tercera que diu lluitar pels drets del castellà a Catalunya els tinc apuntats a tots en una llibreta.

07.03.2017. Demà el F.C. Barcelona guanyarà 6-1 al PSG. Perquè quan dic que el Barça és una merda —seguida d'una caravana de coleòpters carregats d'esquena — és perquè és una merda, però és la meva merda.

08.03.2017. El F.C. Barcelona completa una nit memorable i tinc un record per Josep Lluís Núñez.

16.03.2017. Eleccions a l'Ateneu. Ha guanyat la crosta i han perdut els meus. Uns socis que no voten una candidatura formada pel Xavi Noriguis, la Marina Porras i l'Anna Punsoda mereixen ser enduts per un vendaval a l'altra punta de l'Atlàntic. Així agafin tots unes cagarrines tan macabres que es quedin amb la pell i l'os, per no allargar-me.

Fa anys vaig fer-hi un curs d'escriptura, a l'Ateneu. Mig curs, concretament, perquè allò no donava per gaire més. La nit abans del primer dia vaig conèixer el Salvador Sostres i l'endemà m'hi vaig presentar fent rotets de gintònic british style. A l'hora de fer la presentació a la resta d'alumnes vaig quequejar una mena de discurs que no tenia ni cap ni peus. Una entrada lamentable. La senyora que ens feia de professora era molt bona dona i hi posava molta voluntat però no em va ensenyar res, pobreta, tret de descobrir els contes de Calders. I aquí em teniu, escrivint com em surt de l'avió, i tenint molt clar que si mai escric una novel·la, l'escaleta que tant d'interès van tenir en ensenyar-nos me la passaré per l'Arc de Berà; o escric a raig, o m'estimo més sortir a fer un cucurutxo.

18.03.2017. Si mai algun sonat m'edités aquest Dietari d'un home a estones fabulós, el començaria així: «I les que no us explico, Maria Antònia».

Ha tornat a passar. Hi ha aquesta mena de pares molt concrets. Entren amb el seu plançó a la cafeteria com un tifó i comencen a parlar-li amb veu alta per explicar-nos a tots què faran avui. —I avui anirem a veure l'avi, oi, rei? I després al parc a jugar amb el Martí—. Educar els nens és saber dir no i educar els pares és saber dir: Escolti: calli! El seu nen encara no parla però li agradaria molt de fer-ho per poder dir-li: Calla, plom!; i jo sóc aquí precisament fugint del meu, de nen, que aquest sí que parla, li ho ben juro. Calli.

19.03.2017. Diumenge. Sant Josep. Des que sóc pare he sortit al carrer havent oblidat de pentinar-me unes quinze vegades. Cosa que abans de no ser-ho no m'havia passat mai. La primera fou quan va néixer el Roger de Llúria i Lopamer. Feia dos dies que m'estava a l'hospital sense dutxar-me i en vaig sortir amb un aspecte lamentable, amb dues banyes apuntant a zones ben distintes. En adonar-me de la fila que feia, no em vaig tenir prou i vaig entrar a esmorzar a la pastisseria més turbo-pija que vaig trobar, sentint fins al moll de l'os que l'aspecte me la bufava completament. I és aquesta la metàfora: ser pare m'ha alleujat en bona part la carregosa jeca del jo.

Aquestes manifestacions d'unionistes reclamant pa amb oli em tenen molt inquiet. Hi ha molts lletjos. És una cosa que s'ha de veure, jo només he vist tants lletjos junts a Cornellà-El Prat i dins de Galerías del Tresillo, dos espais que són cosins germans. Aquesta colla vindrien a ser com Doble Mechero però en llibertat, amb tota l'alarma que això comporta. Perdran el referèndum perquè no en són prou, perquè no trobaran el nom en català del col·legi electoral i per lletjos. Lletjos en el fons, en la forma i sobretot de prop. Lletjos de manera objectiva. Feos por derecho, per dir-ho en la llengua de Manolete.

Ve la primavera, l'ensumo, i quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent, i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi un raig al front; quan els pit-rojos i les caderneres, els gats, les garses i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar; quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria, d'aquests parracs ja no en direm corbata, d'aquesta espelma ja no en direm llum; quan a la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri calfreds als petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. I ja prego perquè no marxi mai.

20.03.2017. Anit pensava que sóc poca cosa —en fons i forma, en importància i en volum— però mogut, en moviment continu. Els qui som menuts i sense carrera científica, si no ens movem i xerrem molt, la tendència a desaparèixer és irremeiable. Als incauts, als qui es deixen enlluernar pel meu temptador efectisme, la meva vèrbola en constant expansió acaba per confondre'ls i creuen que sóc alguna cosa de més abast. Sóc com aquelles aus de vol gallinaci que despleguen unes ales de moltes coloraines, de poca importància però amb una capacitat notable per triplicar-me el volum amb un senzill truc de miralls.

La somnolència comença a fer-se cada vegada més present i crec que té ganes de quedar-se a destorbar-me una bona temporada. Hauré de fer-me més amic meu del que sóc ara perquè si no les passaré putes. Que algú m'expliqui per què quan no pots dormir només et vénen cabòries insanes que, cap a quarts de quatre, poden estar fent-te imaginar a ton fill patint tota mena d'accidents. La somnolència, de tot el ventall de camins que té per fer-te córrer, sempre et tria el que fa més pujada.

21.03.2017. El pitjor de ser imbècil no és ser imbècil: és la feina que dónes. A dos de nou tenim reserva per sopar a l'enèsim restaurant amb pretensions de Barcelona. Hi he quedat amb els quatre amics que em queden després d'haver-me tornat un imbècil social de primera divisió. Mitja hora esperant una parella a la porta. Es presenten mitja hora tard i sabem —perquè ho confessen— que mitja hora abans de l'hora del sopar estaven passejant el gos per Cardedeu. Cardedeu. Els qui sempre arriben tard ho solen fer per culpa del trànsit i perquè són uns fillsdeputa. L'escrot em pot agafar unes dimensions que no creuríeu de cap de les maneres. La puntualitat ha deixat de ser un valor per convertir-se en una andròmina del passat. Els qui encara som puntuals ens hem convertit en unes persones molestes, extemporànies, llepafils, tristes, antipàtiques, marginals, al llindar de l'extinció. Si el gos és meu i m'ha de fer arribar tard el faig pixar per la finestra.

24.03.2017. El Miquel Bonet, comte del Baix Camp i baró de Miami, més tropical que l'Almendrado, en la seva incansable cerca de la veritat, pregunta: «El que m'interessa saber és si la corrupció del Sistema justifica que els seus súbdits ens toquem la pampa o si hem de remar més». La pregunta, en els temps que corren és pertinent. I quan dic els temps que corren no em refereixo a la corrupció, que ens és tan pròpia com la gana, sinó aquests temps nostres de desconnexió total amb el deure d'un, pel fet d'estar rodejats de les influències més negatives. Si el Miquel hagués parat atenció a la paraula de Jesús de Natzaret —tan vilipendiada, tergiversada, i violada fins a la nàusea per aquesta crosta mil·lenària anticristiana que roman al costat del Tíber— sabria que no només hem de remar més, sinó que ho hem de fer encara millor. Llegia fa poc: «Alguns teòlegs han afirmat que no es tracta de saber si existeix Déu, sinó de si resulta d'utilitat comportar-se com si Déu existís». Sovint la meva admiració per Jesús acostuma a sorprendre, més o menys com la meva puntualitat britànica. Podeu seure.

26.03.2017. Querido diario, vés a prendre pel cul.

27.03.2017. Dilluns. Un saludat m'ha fotut una tabarra sensacional mentre prenia cafè. No venia a tomb de res. La relació entre saludats no hauria de passar de la salutació, cortès però eixuta, sense pretensions. Hi ha saludats que es prenen llibertats pel sol fet d'haver compartit amb tu espais tan circumstancials com un vestuari, o un supermercat. Escolti, saludat, no tenim cap deute afectiu, ni vostè amb mi, ni jo amb vostè, saludi i circuli. El saludat hauria de romandre com un gran desconegut i no maldar per canviar de categoria. Atesa la meva simpatia cap al proïsme, val a dir que forjada a còpia de misericòrdia, la gent no para de tocar-me la pera, la llista de saludats motivats ja comença a produir-me una panxa d'ase a l'esquena. Un gep. Després d'haver-me explicat tantes preocupacions en tan poc temps, ja no sabia com acomiadar-me d'ell. M'ha creat una mena de greuge. Al final li he dit: «Et desitjo molts èxits dins del teu problema».

El Graupera, duc de Ridgewood, assot de saltimbanquis; i com jo, pare primerenc, va fer un comentari que m'hi ha fet pensar. Aquesta mena de gent que quan s'assabenten que tindràs un fill et feliciten en sordina però de seguit t'auguren el final de la teva vida personal, la fi del teu temps. Quin temps? Què en feies, d'aquest temps? I sobretot: Qui eres quan tenies tant de temps? Certament mon fill m'ha robat temps per sotmetre'm a la dictadura de la meva importància, que era la principal tasca a què em dedicava amb una immaduresa palmària. Quant val veure créixer el teu fill, papanates? No voler tenir fills és una opció ben digna, i endreçada, aniràs sempre ben dormit i sense llànties de mocs a les mànigues, però si qui té fills et profetitza les més variades desgràcies perquè seràs pare, és que ho ha entès tot completament al revés. Digues-li que sí fent molts gestos amb el cap, sí-sí, sí, i regala-li un mirall de mà perquè segueixi mirant-se com li queda el serrell cada cinc minuts. 

28.03.2017. Aquests nois de l'adhesiu The North Face al cotxe. Són com els de l'adhesiu d'Apple però en versió rupestre. Els de l'Apple ja sabem que sou molt especials i que teniu la capacitat tecnològica de rebre els correus electrònics directes al colló dret; però, i vosaltres, amics The North Face: Què preteneu? Què ens voleu transmetre? La nevera la teniu tan ben equipada, o amb les mitjanes de vedella anem de cal justet? Ens impressioneu, us juro que ens teniu completament acollonits.

Si Déu vol, al maig tindrem un altre fill. Un altre mascle. Li'n direm Marc. Estem fent un exèrcit, que és la manera més patriòtica i efectiva que coneixem a casa per guanyar el referèndum del 2035. I també el tindrem per anar encara més justos, ens agrada anar justos i passar-les putes perquè ens apropa a Crist. A Crist t'hi acostes per baix, per la banda del patiment, no per la banda còmoda. Deixeu d'opinar —i de queixar-vos— i oferiu vots pel sí i suplici, colla de tocacampanes. Aquesta vegada ningú em podrà dir que se m'acaba el temps perquè ja no en tinc, de temps, i me la bufa, el temps que m'interessa és el que tindré per estar amb aquests dos assalta-taulells que correran per casa, així és que circulen amb els comentaris catastròfics. Si tingués quinze anys menys tindria un equip de futbol, sis nenes i cinc nens, tots corrent per sota la taula, els tindria encara que només fos per fer mitjana amb tant savi de Vilatrista.

29.03.2017. M'arribo a la peixateria i només hi tinc una senyora gran al davant. Demana calamars i la peixatera li comenta que ara no en té però que vagi a fer un volt i que torni en mitja hora, que ja els hauran portat ben frescos. Set de la tarda. La senyora marxa a fer el volt per fer temps i jo demano una mica de mare de lluç —que fa bona cara— i dos punys de musclos, per fer-los al vapor. Mentre una m'està despatxant veig que l'altra, dissimuladament, per sota el taulell, agafa un bloc compacte d'alguna cosa gelada i comença a abocar-hi aigua per sobre amb una mànega. No m'ho podia creure. Quan surto del somni, m'adono que està descongelant els calamars frescos que ha promès a la senyora que li portarien en mitja hora. Calamars frescos, diu, la molt barjaula. —Frescos no ho semblen gaire, però fresquets sí que se'ls fotrà, eh— li he dit, just quan marxava.

01.04.2017. Abril és el millor mes de l'any, sense matisos. Me parece un mes de una elegancia total, finísimo, ¿no está usted conforme?

Tant Johan Cruyff com jo vam néixer un vint-i-cinc d'abril. Això ja us hauria de dir alguna cosa. Dos genis que han canviat la Història del Futbol i de la Literatura respectivament, com és ben sabut. Dos personatges únics. Els nascuts a l'abril som la contraoferta a la fosca, un Calippo de llimona servit en safata en mig del desert del Sàhara, la part més tendre de la llaminera de porc.

02.04.2017. El cul de Luis Suárez és la primera frontera de Catalunya. El baluard més inexpugnable. El cul de Suárez és el dic que recull totes les pilotades mortíferes d'aquests migcampistes que ens han tocat a la rifa. Et transforma una rentadora espatllada en una ocasió de gol. Diumenge el seu cul aturà els sarraïns de Granada —com abans féu el nostre rei Jaume al País Valencià i Mallorca— i aturarà qualsevol tocacampanes que gosi provar d'assaltar-lo. Res és més ferm. Res ens manca.

Els pentinats d'alguns jugadors del Barça són agressius amb l'entorn, provoquen que el meu fill em faci preguntes, i per tant, mereixen escarni. Aquesta setmana tenim el cas d'aquest noi, Rakitic. Ha endegat una aventura de pentinat sense rumb fix, sense destí. Veiem amb sorpresa aquestes metxes rosses sense comandament, a la deriva. Els mig calbs, com Rakitic, no poden provar coses amb aquesta alegria, han de cenyir-se a unes pautes molt concretes, hi ha més perill sent mig calb que calb sencer, com és natural. També ha començat un viatge amb aquesta mena de tupè a mig crani que, a banda de resultar-nos incomprensible, tindrà conseqüències gravíssimes. Després tenim el cas d'aquest noi, Iniesta. Que sigui un noi molt maco no suposa un pretext per escapar de l'ull crític d'aquest dietari. S'ha rapat els laterals i la part del darrere perquè —per contrast— la part de sobre ens sembli més poblada. Una altra aventura sense control. Et coneixem els trucs, Iniesta, i no has aconseguit el teu propòsit. Has d'entomar la vida de front, sense subterfugis. La part de sobre segueix tenint els mateixos problemes i els laterals han quedat orfes de tota dignitat, en evidència, són l'esca que ens permet veure amb claredat el camp erm que et corona. T'estimem, Iniesta, per molt motius, però sembles un comercial de Jazztel amb ganes de fer clients —amb tota l'alarma que això duu implícita—, i d'altra banda crec que la teva visió perifèrica pot veure's afectada pel fred. Llaura amb mesura les terres encara fortes i procura guaret a les que ja no donen gaire fruit. Parlem-ne més endavant.

03.04.2017. En el seu moment vaig fer un intent molt voluntariós per entendre a Los Planetas. Em semblaven un grup enigmàtic i volia entrar en el seu món, empeltar-me del que volien transmetre. L'enigma em va costar de trobar però al final ho vaig comprendre. Són enigmàtics perquè al cantant no se li entén un borrall. Absolutament res, aquí rau l'enigma. La veu és una mena de theremin que va vibrant per acabar transportant-te a la confusió total. M'heu fet molt de mal.

M'he tallat els cabells i ha tornat a passar: tothom qui em veu agafa el vano. Una senyora de mitjana edat m'ha vist de gairell i ha caigut bocaterrosa del banc on era asseguda, pobreta, amb tanta mala sort que s'ha clavat el vano a l'estèrnum. Gros.

04.04.2017. La Càrol, qui m'ha servit el cafè els últims sis anys a l'Antico, avui deixa la feina. Sempre un somriure a la cara, sempre un gest manyac per dedicar-me, i tenint en compte que és de l'Espanyol, intuïm una lluita interna forta. Quan em sentia passar amb la moto ja tenia el cafè a taula. Compressió i mida exactes. Una pèrdua gravíssima. De fa dies una tristesa molt profunda se'm menja per dins. Què faré sense tu, Càrol? Quin amateur pela-cables posaran al teu lloc? De quina banda de delinqüents formarà part? Quants anys i panys i directrius necessitarà per posar-me el cafè al meu gust? Quan perdi l'Espanyol, a qui li diré que allò realment important és participar, amor meu? Sé que demà no hi seràs i ja t'enyoro. Enyoro C.

Gresca important a la tauleta de nit. Esperant-me Limónov, de Carrère; Años felices, de Gonzalo Torné i l'últim de Vila-Matas, naturalment. Ara m'estic zruscant SPQR —de Mary Beard— amb una gana notable. Un exercici més profund que Rubicón, de Tom Holland, per bé que la britànica, per voler ser tan rigorosa es carrega bona part de l'èpica, fet que em costarà de perdonar-li. Una certa sorpresa en constatar que pels volts del 135 aC ja va sortir el primer tribú comunista a repartir terres, Tiberi Semproni Grac, organitzant un ball de bastons considerable. Per tant, hem de concloure que, malgrat que em pesi, Jesucrist va ser el segon comunista de la Història. Aleshores ser comunista era una empresa valuosa, s'entén, avui dia proclamar-te comunista resulta tan folklòric com anar a pescar al riu amb un arc.

Com més llegeixo sobre Roma, més em dol el Tractat dels Pirineus. Allò va ser una amputació sense que el malalt hi fos present, un fet inaudit, un truc de màgia superb. Qui era la Corona de Castella per tallar-nos un braç i regalar-lo al Regne de França sense avisar-nos? Però què collons us heu pensat, fillsdeputa? No tinc cap dubte que, si per ventura encara fóssim província romana, el Corneli Escipió de torn enviaria les seves legions al Rosselló per tal de revisar aquell Tractat de Merda —que és com el coneixem a casa. La llavor dels problemes que tenim avui germina allà, el 1659, malgrat que el Compromís de Casp va ser una errada gegantina, de proporcions bíbliques, com a mínim vam tenir-hi tres notables catalans cagant-la amb el seu vot.

08.04.2017. La característica més mortífera que té el pessimista no és el pessimisme: és la tenacitat. La tenacitat amb què voldrà imposar-te el seu relat.

Dissabte. Pujo a Berga, feu carlí per excel·lència però amb govern de la CUP, assumpte que demana un estudi sociològic acurat i profund. Seria convenient de sol·licitar-lo a Dani Mació de la Cockburn, i que el llegeixi cantant a plens pulmons, com d'habitud. Veig que els nois —nois!— de la CUP han col·locat plaques de carrer addicionals a les de tota la vida. Les dedicades a capellans —com la de Mossèn Espelt— ara tenen al costat una segona placa alternativa dedicada a «treballadors i treballadores (sic) de Berga». Si en aquests carrers d'acumulació nominativa hi tingués un amic, a quina adreça li envio una carta, saltimbanquis? Els senyors de mitjana edat amb una pedra de tres centímetres a la vesícula no podem rebre tants canvis importantíssims de cop, necessitem temps per entendre'ls, i sobretot per pair-los. Si em toquen la Mare de Déu de Queralt, només una mica, hi haurà una festa sensacional, això sí que s'entén amb facilitat. Ja tinc el trabuc instal·lat sota l'espiera de la porta.

Malgrat els avenços extraordinaris en llibertats que ens està oferint la Brigada de l'Ocurrència, enlloc s'ensuma la primavera com al Berguedà. Pollancres, pins, cabres i vaques al seu lloc, fent una vida apolítica i aconfessional; la indiferència de boscos i animals a les cuites dels homes és d'una cruesa que eixorda. El petit Lopàmer de Llúria —també aliè a tota quanta problemàtica— s'esvera només de posar-hi els peus. No sé si és gaire normal que, quan regales una bicicleta a un nen de dos anys, bicicleta de dues rodes, el primer que faci sigui llençar-se per una baixada col·locant els peus cap enrere per agafar més velocitat. A mi no m'ho sembla.

09.04.2017. Diumenge de Rams. Menys Instagram i més Jesucrist. Aquest dia es commemora l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, és a dir: a l'escorxador, pobret meu. Si Jesús vingués avui a la Terra, el primer que faria és agafar una branca ben forta d'olivera i apallissar el 97% de la població. Començant pels qui el més a prop que han estat d'ajudar el veí —per dir-ho a la Bauçà— és brandant una pancarta que diu que volen ajudar el veí. Ajuda el veí i calla, tros de sabata.

Els mercaders del Temple d'avui, a banda dels menja-cigrons del costat de Tíber, són els qui confonen dir amb fer. Faci i calli.

Al vespre em quedo mirant el Masters d'Augusta fins a quarts de dues. He tingut ocasió de veure Sergio García en directe i és un espectacle d'un altre món. És un idiota de quaranta-cinc graus però la zrusca que no t'ho creus. El dia que va inaugurar el nou camp d'El Prat, a Terrassa, va fer un recital. Quan va agafar el drive al camp de pràctiques ja no veies caure la bola, les envia totes altíssimes i per sobre de 270 metres de vol. La seva victòria m'ha fet pensar de tornar-hi, cosa que no faré perquè amb dos nens no tindré temps ni per tocar-me l'arbre, com es pot comprendre.

10.04.2017. A quarts de set baixo a Àfrica —per dir-ho a l'empordanesa— a treballar fins dimecres. Em couen els ulls d'haver dormit poc. Tercer dia sense la Càrol a l'Antico i tercer dia que el cafè sembla aigua dels Banys de Dorres. On ets, vida meva? En lloc de la Càrol m'hi han posat una mena d'hamburguesa antipàtica amb una Mery al cap. Estic molt inquiet, i transit de dolor com feia anys. Dels tres cafès que m'ha posat: dos massa llargs, un massa curt, i tots tres amb sucre moreno, dec fer cara de passar-les magres. Qui t'ha dit que vull sucre moreno, hamburguesa? Enyoro C.

El fet d'estar aquests dies sol a casa combinat amb aquesta primavera enèrgica m'està produint una pruïja forta a la zona de l'engonal. Contraresto aquests pensaments impurs escanyant dos punts els garfins del cilici i cantant els temes més sentits de Rocío Jurado. Anar calent és una pèrdua de temps més que contrastada. La fase postsexual m'està donant alegries contínues. No vull anar calent, vull tindre el cap fred per escriure millor, canalitzar el vigor sexual en benefici de Catalunya. En benefici de vosaltres.

11.04.2017. Mentre corria pel parc a quarts de set del matí, de baixada cap a la piscina, dues noies amb molt de sobrepès m'han avançat. I ho han fet mentre em dedicaven un comentari despectiu just quan em passaven pel costat. A mi. Bé, no he sentit cap neguit perquè per a mi jo competeixo només és el títol d'un disc de Manel, i sé, perquè sóc un linx, que el punt fort de les gordinflascas motivades és la baixada. Per una qüestió de física elemental, per una raó de pes. En envoltar la piscina i enfilar la pujada, he observat que la distància amb les dues gordes dinàmiques es reduïa notablement. M'he mantingut a l'aguait tot el Pla de Cal Guardiola, i pujant les escales que coronen el Torrent Sant Pere m'he cobrat la peça. Les he avançat mentre apujava el volum del meu vell i estimat iPod, on curiosament hi sonava The man comes around, de Johnny Cash. Les dues vedelles xerraires —a banda de voler escarnir-me sense èxit— avui han entès que jo pujo corrent escales amb les mateixes pulsacions que quan veia La casa de la pradera. Apa, circulin.


♫  Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singin'... ♫

17.04.2017. El Bernat Dedéu, home cultivat. Il·lustre assot nacional de glandllèpols, un dels pocs qui sempre posa nom i cognom als culs llogats, amb certa homenia, afirmo, i sempre vestint-ho amb un idioma que s'assembla força a allò que fou el català, per a major glòria de la parròquia. Malgrat que costa un disgust arrencar-li una lloança dirigida al veí —o precisament per aquest motiu—, em dedica un tuit que, després de rellegir-lo quatre vegades, em toca la vanitat fins al punt que acabo «emprendiendo un vertiginoso descenso hacia la tontería pura» —per dir-ho a la Torné. El Bernat em diu que si jo mateix em prengués més seriosament, podríem guanyar un bon escriptor i dietarista. La frase du implícit un afalac, cosa que ja de ben petit sempre m'ha debilitat, però també du una advertència o desig: prengui's més seriosament. I aquí m'aturo a pensar. Què vol dir prendre'm més seriosament? Potser hauria de pensar a publicar alguna cosa i deixar de fer la cabra? Potser vol dir que deixi d'amargar-me sota l'ègida humorística que desprenen els escrits? Que deixi d'escriure com un desvagat i m'ho prengui seriosament? Què en faré de l'atàvica por escènica que se'm menja quan he hagut de posar-me davant del món? Tota la barra desinhibida que desplego al blog no és res més que una por immensa a sortir de la cova, un joc de miralls per ocultar-me. És impactant de veure com una crítica que et toqui el moll de l'os pot crucificar-te a preguntes. En començar aquest dietari, de seguida em vaig trobar còmode amb el format, sobretot perquè em permet escriure una entrada en els vint minuts de què solc disposar en període laborable. Escriure m'ha dut al dietari de forma natural perquè em costa molt desplegar els relats llargs, assaig ni parlar-ne, i per tant podríem dir que em permet fer-ho tan curt com vulgui i canviar de terç amb certa acceptació formal, amb simpatia. M'hi ha dut perquè les carències d'un sempre estan en bona disposició d'amagar-se. Potser he tingut el talent per escriure una dotzena de paràgrafs bons en cinc anys, però sempre roman en mi la sensació de quedar-me en la superfície; com més llegeixo els que en saben, més convençut estic d'aquesta mancança. Parlo d'escriure amb un cert gruix, s'entengui, a fer-ho lleuger, a cada volta en sóc més destre. Temps enrere, tant la Marina Porras com l'Adrià Pujol van coincidir a dir-me que si fos capaç d'introduir un fil conductor, una mena d'esca que mantingués la tensió del lector, aquest mateix dietari podria ser d'interès. Cap judici és més benèvol que el que et fan des de l'estima. He passat també consulta amb Aleix Báez, oracle lucidíssim, em manifesta que treballi una mica els escrits, que deixi de pensar i que calli. Em diu el que em diria jo si em veiés allunyat i pensés que sóc un altre. Una eixida possible, de doble via, seria deixar de llegir els bons i deixar de treballar ensems; la primera per no contaminar-me de fites on no arribaré mai, i la segona per no escriure sempre amb presses, encara que hagi de viure una temporada llarga de la nutritiva composició de l'aire. Hi aniré rumiant, ja en són uns quants a qui respecto els qui han mostrat sana inquietud per aquest assumpte, i no hauria de despatxar-ho a la lleugera.

25.04.2017. Avui faig quaranta-cinc anys, amb pinta de trenta-tres. El 25 d'abril de 1972 nevava a Terrassa, agafa't. Sempre he pensat que per això sóc tan moreno, perquè he vingut al món per fer mitjana amb un entorn tan gris, i tan fred, i tan trist. Això de l'edat ja no sé si mirar-m'ho per baix o per dalt. Vist per baix em sembla desastrós abandonar la fase més idiota —perquè ser idiota és la culminació de la felicitat per la via de l'omissió— i vist per dalt em veig molt jove per ser un vell. Sóc l'enveja de la segona edat, mirem-ho per aquí. La idea a hores d'ara és fer el ridícul el menys possible. A mesura que vas fent anys —si vas més o menys recte—, la sensació de fer el ridícul —situació indestriable de la condició humana— cada vegada em fa més por; per tant, aquesta sensació d'alarma que em neix de forma natural hem de saludar-la amb esperança, res fa més basarda que un home granadet sense vergonya.

Enyoro C.

He decidit de fer un esforç misericordiós amb l'hamburguesa de porc que em posa el cafè en substitució de C. Me l'estic mirant des de tots els angles possibles per veure si li veig un sol gram de bonhomia. De moment res. Ni mirant-la amb la mirada més neta, més justa, més cristiana, sóc capaç de canviar el que ja sabia des del primer dia.

26.04.2017. Li he ensenyat al Roger a dir «Calli, senyor!» i ens fotem uns farts de riure amplis i despreocupats. L'hi diu a tot el que belluga. Estem creant un argot indestructible i personalíssim. L'argot és una eina —i un art— d'una vàlua enorme per fer sentir únics a dos que s'estimen.

05.05.2017. Les perruqueries —i els establiments en general— estan canviant. A pitjor. Estan canviant com ho fa la dita nova política: pensant que substituint el nom de les coses, aquestes ja canvien de forma automàtica. Com la doble placa als carrers de Berga. Però les coses —«res» en llatí— són allà, on han estat sempre, majestàtiques, són allà els carrers, les dones, els homes i les teulades. Entro a la perruqueria de tota la vida i observo que han fet l'enèsim canvi estètic: mateixes cadires, mateixos rentacaps, les noies de sempre, però ara tot de pòsters —d'elles mateixes— et reben a l'entrada. Un passe de models visual que Narcís avui dia hauria farcit de favorits fins a fer-se sang als dits. La noia em posa una bata negra per davant i de seguit em diu: «Pasemos a la zona de aguas». Aquest comentari l'hauria tolerat —no sense inquietud— si me l'haguessin fet en un balneari. Ara els rentacaps de tota la vida són la zona de aguas i suposo que on tenen les tisores acabarà sent la zona de corte con vistas a uno mismo. Tot ve que cau.


Tot ve que cau per culpa de la modernor. Les coses modernes seran antigues la temporada vinent i les coses antigues van ser moderníssimes temps enrere. És absurd. Maldar per anar a l'última és un senyal d'immaduresa total, atès que només el pas del temps treu i dóna raons. La tendència, la tendència no és res més que la direcció que pren una cosa, i la tendència pot arribar a dir-te que surtis de casa amb pantalons curts i una canya de pescar. Modern no vol dir bo, però de cap manera: com a molt vol dir nou, sense cap altra garantia. Modern és això que hem vist aquest hivern, per exemple: els pantalons curts de camal, fent el ridícul com poques vegades s'ha vist i amb els turmells clivellats pel fred.

08.05.2017. Pablo Echenique penja aquest tuit: «Aquí, fardando de mi pin de apoyo a la moción de censura (emoticona amb ulleres de sol). Hazte el tuyo en casa siguiendo las instrucciones». Aquí, pasando la tarde. Ho acompanya amb una foto d'ell mateix ben cofoi, amb una fletxa molt grossa que assenyala un pin absurd que du al pit. La revolució que està realitzant Podemos és fascinant. He tingut el fetge d'entrar al tutorial (per fer-te el pin en tu casa o en la mia, o en la clase de los delfines) que també penja Echenique. De bufetada. Podemos és de bufetada i al final em faran creure que allò de la gente —que no he sabut mai ben bé què era— era un sector de població cec, el sector que no veu més enllà de l'eslògan suat.

09.05.2017. Sóc a l'Antico prenent-me el cafè que m'ha posat l'hamburguesa de porc antipàtic i entra Joan Matraca i s'asseu amb mi, com sempre que em veu. La gent diu que Joan Matraca és boig però no és cert. Fins i tot quan vaig trobar-me'l nu a la plaça del Progrés tocant la guitarra a les cinc de la matinada i vam tenir aquella conversa celestial, sempre he trobat coherència al seu relat. Aquell dia una mica al límit perquè tots dos anàvem una mica carregats. A mi em sembla un home molt enigmàtic. Al Joan li passa que les cotilles que subjecten el comportament diguem-ne estàndard se li van afluixar no sabem ben bé quan perquè ningú ha conegut «el Joan anterior». Diuen els savis de Vilatrista que tot li ve d'un viatge d'LSD; fet que ell sempre m'ha negat, perquè he tingut la valentia de preguntar-li-ho, cosa que no han fet tots els covards que se senten molt normals per contrast, però que no passen de tontets amb riure de conill. No ajuda —des del punt de vista formal, perquè a ell el configura i l'expandeix— que camini fent una mena de saltirons, que dugui barret de palla —i que se'l tregui com antany per saludar tothom amb qui es creua—, la barba grisa fins a l'estèrnum, la vestimenta tortellpoltronesca, i aquella dentadura d'un altre temps. Però és el meu Joan —i per tant és el nostre Joan— i si no hi fos, el món seria molt més tancat i definitivament més trist. S'ha assegut amb mi, deia. En fer-ho, de seguida ha entrat la Britney Spears de Ca n'Anglada amb el seu nou manolo. La vaig batejar amb aquest sobrenom —tan exacte i popular entre els meus— perquè és una senyora de cinquanta-vuit anys que creu que en té vint-i-tres, que du ulleres de sol posades dins de la cafeteria tot l'any, hiverns inclosos, unes ulleres de la mida de dos paraigües oberts, perquè vesteix unes faldilles molt curtes amb volants molt Britney que no li enganxen ni amb cola de fuster, atès que no té edat per dur-les i sobretot perquè fot un paner que quan va al cinema l'obliguen a comprar dues localitats. El nòvio, que du ronyonera, pobret, deu rondar els quaranta, se'l veu net i bon noi, una mica bullit, està completament encisat de la seva Britney, i mentre ella pren cafè amb llet de soja i dues-centes martingales més, ell se la va mirant als ulls amb una cara de babau, que n'hi ha per fotre-li un cop de garrot per veure si desperta i s'adona del ridícul espantós que fan tots dos junts. És una cosa que s'ha de veure. Bé, ha entrat la Britney Spears de barri movent els malucs com si fos el quinto de la tarde, i Joan Matraca s'ha quedat amb la boca oberta. Ha fet un bot de la cadira, i amb un moviment només a l'abast de Neymar, s'ha plantat enmig de la parella, que tot just arribava a la barra, i li ha dit: —Ets molt guapa, ets guapíssima, vas néixer el 62? La Britney, per bé que Matraca l'ha lloada a mitges (li ha dit guapa però indirectament també li ha dit que tenia una edat) s'ho ha pres amb esportivitat i amb un somriure li ha dit que no, que no era del 62. Aleshores el Joan li ha reblat que era clavada a Demi Moore, que Demi Moore va néixer el 62 i que per això li ho preguntava. En tornar a la meva taula, li he dit: —Home, Joan, aquesta senyora no trobes que ha perdut una mica el nord? M'ha dit que no, «aquesta senyora juga, sap jugar amb el seu cos, i si no som capaços de veure les coses bones de la gent acabarem odiant-nos tots». El Joan troba la llum on els altres només veiem tedi, perquè ell no és normal i té regles alienes a nosaltres, que som els qui des del centre determinem qui és boig i qui no, amb unes lògiques còmodes, que ens funcionen molt bé per etiquetar la gent com si fossin productes de supermercat.




-------------------------


01.01.2018. El 25 de desembre se celebra el naixement del meu ídol, Jesús de Natzaret, inventor del comunisme ideal, que només és el teòric, i un revolucionari total des del vessant estoic pur. Els comunistes del s. XX no van entendre pas res de Crist, i les elits eclesiàstiques, de l'edat mitjana ençà, només l'han utilitzat de pretext per anar eixamplant l'hortet que hi ha darrere la sagristia. Als cristians purs com jo, els del segle I, els qui hem llegit a Jacques Duquesne, les esglésies i els bisbes no ens impressionen. Ens impressiona no poder dormir per remordiments; i per resoldre-ho no ens calen intermediaris, sinó esmenar-ho i ser perdonats per aquell a qui hem causat greuge. Hauria de reescriure tota la filosofia des del meu punt de vista. Bé, aquests dies de festa i joia cristiana m'agrada passejar per la ciutat tot recordant el naixement de qui va pagar la festa que actualment encara s'està celebrant. Fent el circuit que mon fill gran i jo anomenem «de cavallitus», que significa sortir de casa fins a la Rambla i pujar-lo a tots —tots!— els cavallitus que ens trobem pel camí, vam atansar-nos amb curiositat al pessebre que han instal·lat davant l'Ajuntament. De primer em va preguntar qui era aquell senyor i li vaig dir que Josep, després em preguntà per la senyora i vaig informar-lo que Maria, i finalment va veure a Jesús i em va preguntar per què, si feia tan fred, anava despullat. El tio és un linx. Li vaig contestar que certament era una vergonya tenir-lo nu a ple mes de desembre i em va preguntar que volia dir «vergonya»; vergonya hauria de ser la sensació que et queda quan fas una cosa mal feta, fill; i finalment, quan jo ja creia que havia guanyat la partida, va fer una passada llarga a l'extrem etzibant-me un «per què?». L'excusa oficial dels mercaders del Temple és que Jesús va mig nu perquè s'escalfa amb els dos bous que hi ha al darrere. Volen que els cristians de bona fe ens empassem aquest argument tan peregrí però jo tinc esmenes a fer. Després d'un estudi que he realitzat sobre totes les establies representades a Catalunya, fent una regla de tres molt simple em surt que la mitjana d’espai útil és d'uns 40 metres quadrats; amb aquesta folgada superfície fins i tot dos bous de mida superlativa tremolarien de fred, com a mínim n’hi hauries de col·locar una dotzena, això per començar. Després tenim el tema de la façana principal de l'establia, que també, segons indica aquest estudi, totes són obertes de bat a bat. Totes. No hi ha una sola establia tancada, o amb un doll d'aire calent tipus botiga de roba que barri el pas del fred, recordem que estem just al començament del segle I. Per tant, amb aquesta segona dada de l'estudi, hem de concloure que un 25 de desembre a Betlem (Judea), mitjanit, suposant que bufés lleugerament de llevant, sense cap paret que tanqui la façana principal, calculo una temperatura de 4 graus positius i una sensació de -1 grau. Atès que l'estudi finalitza senyalant que el 17% de pessebres mostren a Jesús amb un llençolet, i un catastròfic 83% el presenta completament nu, la pregunta del meu fill no només és pertinent, sinó que a tots els pessebristes de Catalunya els duré un parell de bous a casa i els arrancaré la calefacció fins que reconeguin que estan dificultant el normal aprenentatge del meu fill de forma totalment gratuïta i selvàtica.

No he fet mai una llista de propòsits per l'any que comença, és absolutament ridícul. Mantenint les quatre rutines bàsiques per dur el plat a taula, el lliure albir és la base de la llibertat, és a dir: de l'amor. Les fites són ganes de trucar a la porta del perill. M'estimo més destinar les forces a conservar el que ja tinc i mirar de bastir sistemes de seguretat per a no perdre-les. Jo no vull millorar, vull mantenir-me exactament com ara, en tot cas l'empresa, el propòsit que jo tinc, és el de no canviar. Canvi és sinònim de progrés però també de problema, aquí cal filar molt prim. Llista de propòsits: en principi no.

Aquesta gent que diu «en principi» no hauria d'ocupar cap lloc de responsabilitat. No es pot conjugar una frase més dèbil, més falta de convicció, més condemnada al fracàs, que la començada per «en principi». En principi: calli.

M'han regalat uns guants de punt —està fent un hivern terrible, terrible, avui 17 graus— amb un material tècnic a les puntes dels dits que et permet fer anar el mòbil. La meva família comença a entendre'm, ja no volen canviar-me, sinó que intenten adaptar-se a mi. A còpia de molt esforç, m'estic edificant un entorn força benigne.

03.01.2018. Amb els llibres bons em passa que mentre els llegeixo em tenen obsedit, però al cap d'un any d'haver-lo acabat, si ha estat certament un llibre boníssim, em quedaran a foc com a molt tres idees, no gaires més. Mentre hi sóc immers, si et trobo pel carrer, no passaran més de dos minuts que intentaré parlar-te d'alguna cosa que he retingut del llibre, encara que no tingui cap relació amb el que estem parlant, m'és igual, jo vull parlar del meu llibre. Tot just acabar-lo crec que romandran per sempre tots els paràgrafs subratllats, però és com aquell infant que ja ha fet els vuit anys i sotja els pares quan col·loquen els regals dels reis sota l'arbre; malgrat que veu el llautó, vol que continuï la comèdia de l'autoengany. Si tingués la capacitat —que no tinc— de retenir-ho tot, seria un monstre, un pedant d'allò més simpàtic, un predicador generós i didàctic, un tòtem a qui pagaria la pena fer cua per tal d'abraçar-lo, un ídol que, en tocar-me, els fidels creurien englotir per uns instants tot el Coneixement, una lliçó mestra adquirida electrònicament, talment com a Matrix.

Obsedit. La transportabilitat del Kindle em permet llegir pertot. M'he vist llegint amb la mà dreta mentre donava el biberó al Marc —el meu petit— amb la mà esquerra; l'essència de la tragèdia és que no em vaig veure estrany, sinó natural. Els pares de criatures fem miracles que la resta de mortals no creurien, juxtaposicions intergalàctiques del temps amb resultats tan tangibles que Chistopher Nolan és d'on beu per treure les idees de llurs pinícules. Beu de mi donant biberó amb una mà, llegint amb l'altra, i ma mare pel mans lliures explicant-me que li ha caigut un suc de taronja al portàtil i ara no li funciona, tot alhora, així va projectar Interstellar.
A tall d'exemple aquest llibràs d'Antony Beevor, La Guerra Civil Española, que a banda d'obsedir-me en aquests moments, m'ha fet entendre la majoria de rancúnies i pors de què estem fets els catalans —i els espanyols—. Ara ho entenc tot. Aquest llibre l'he llegit molt tard. Un home ha de saber primer la història de casa seva, després la del seu poble, després la de la seva terra, i finalment la del món, per aquest ordre. Bé, doncs jo sé més història de l’Àfrica subsahariana que de Terrassa. Sempre vaig tard però arribo a tot arreu. Si t'ho mires des d'un punt de vista no-ortodox: sóc un geni.

04.
01.2018. Dietari de la derrota: «Junqueras ha defendido su apuesta por la "negociación, bilateralidad y acuerdo" para conseguir su proyecto político. Después de acabar su alegato, un furgón policial le ha devuelto de nuevo a la cárcel donde esperará a conocer la decisión de los tres magistrados». Després de llegir això, faig una deposició sincera. Catalunya corre avall.

06.
01.2018. Contra pronòstic els reis em porten un rellotge molt bonic. Ho estic fent molt bé.

7
.01.2018. Amb el brogit diabòlic de les incomptables joguines que retrunyen per casa, intentem de veure Irrational man, de Woody Allen (2015). La pinícula intenta fer-nos pensar sobre si és moral matar un jutge corrupte quan saps que matant-lo ajudaràs una pobra dona que està a punt de perdre els seus fills. Allen t’ho posa difícil perquè has de lluitar contra l’assassí que et cau bé (Joaquin Phoenix és un professor de filosofia borratxo que ha tocat fons i el projecte d’assassinat el treu del pou) i sobretot contra Emma Stone, perquè a banda de lluitar contra les ganes de fer-li una dotzena de fills, cosa que et distreu amb una força interior feréstec, també acabes comprant-li la seva visió, contraposada a la de Phoenix. Atacaré amb urgència Crim i càstig de Dostoievski per reblar el clau. Allen m’agrada molt, és un gran filldeputa.

14.01.2018. Cas Palau. Amb els meus diners es van pagar viatges a la Polinèsia Francesa i això els honra, aquí van tenir bon gust. Amb la cara d'Artur Mas pots asfaltar la C-16 des de Barcelona fins a Sallent i encara te'n sobra per apedaçar el Túnel del Cadí. Aquest senyor pensa, de forma íntima i profunda, que la gent és imbècil. «Un segon pas al costat», va dir-nos, fent un somriure manyac. Quin fàstic.

15.01.2018. Fer-se gran és veure que el vehicle del davant posa l'intermitent a la dreta i esperar que giri a l'esquerra.

Ahir el grup Furgoneta i Amistat (abans Felices los Cuatro) va celebrar un dinar a Les Grands Buffets, a Narbona, a desgrat de la meva absència. Quina barra. No he pogut assistir-hi perquè el meu fill vol que sigui present quan fa anar el tren que li he muntat a la seva habitació. És molt gros, vol que hi sigui sempre! O aprèn a jugar sol o començaré a veure la finestra del menjador com una porta i em llençaré avall. La plètora de talent concentrat a Furgoneta i Amistat és d'un abús i superioritat totals; l'escreix és de tal magnitud que tot va per la borda. Ni un euro de caixa. És bonic així: quan el talent es comença a remunerar, la llibertat de pensament s'estima més agradar al nou amo que no pas expandir-se.

Surto cap al despatx amb una hora de marge, com sempre que puc. Segueixo amb devoció l'ensenyança «si tens pressa, lleva't més d'hora» que va impartir-me el pare del Sergi. De pressa no en vull cap, no tenim pressa. A desgrat d'haver-me de llevar a les sis, en pago el preu amb comoditat, em sembla un bon tracte. En sortir de casa, se m'atansa un senyor d'uns seixanta anys. L'aspecte és normal tenint en compte la crisi. No prenc mesures de seguretat però no obstant això he de mantenir la musculatura relaxada a dretcient; no m'agrada que els homes se m'atansin pel carrer, no solen dur-te ventura. De forma educada em pregunta «¿Son las ocho de mañana o de la noche, es que acabo de salir de urgencias?». De la mañana, de la mañana, acaba de amanecer —li responc. Com a bon cristià del segle I hauria d'haver-li preguntat si li passava alguna cosa, si necessitava quelcom, com podia ajudar-lo. No ho faig. Em sembla un cas molt inquietant però la seva vida no sembla que corri perill, i el meu subconscient sap que és més important llegir una estona abans d'entrar a la feina que no pas atendre un senyor que no sap si és de dia o de nit. L'home marxa amb una normalitat que no s'avé amb la pregunta que m'acaba de fer. Li he respost en castellà perquè l'home fa la sensació que acabi d'aterrar de Medina del Campo amb una maleta de fusta. No deixo de cometre aquest error, estic segur que va néixer a la província de Valladolid però potser fa quaranta anys que viu a Catalunya. La colonització i el complex és total, he intentat de lluitar-hi però no hi ha res a fer: segueix semblant-me que faig un acte bondadós i el que faig és paternalisme, abaixar el llistó, perpetrar la colònia, enfonsar una mica més les arrels de l'enemic a la nostra terra.

Capvespre. El to de Montserrat Tura, aquesta atmosfera plúmbica que l’envolta, aquesta veritat irrefutable de cementiri. Com em cansa Catalunya.

17
.01.2018. La família Turpin, amb tretze fills. De moment tot és un misteri. «Se ha descartado la enfermedad mental de los padres y la pertenencia a algún tipo de secta», diu, El Mundo. Qui ha descartat la malaltia mental? Ara només ens manca saber de quina secta és el periodista que dóna aquesta notícia tan categòrica. Ho volem saber tot, dels Turpin. Volem que Truman Capote es traslladi immediatament a Perris (California) i ens disseccioni la situació; volem la lletra petita de la història; volem una anàlisi que arrenqui vint anys abans dels fets i que expliqui el que ara mateix és inexplicable. I sobretot no volem que ens ho expliqui cap picatecles que no sàpiga veure que aquí hi ha el cas —i la novel·la— del segle.

Tenim nou president del Parlament. La derrota de l'independentisme ha estat doble: en vots i en programa. Tot just abans de les eleccions vaig confessar a Furgoneta i Amistat que l'única manera d'escurçar el camí era una derrota dels tres partits independentistes i la desfilada cap a casa de tots els honorables senyors i senyores de Junts pel Sí. La mascarada de l'octubre ha estat ratificada per les urnes. Com a bons demòcrates, només ens queda acceptar que aquesta victòria perpetua la plorera: l'independentisme bíblic.

El vent. Infame transportista del fred. Taxista de les més variades penúries. Despentinador oficial de guapos. Està fent un hivern terrible, terrible.

Tardor 2018. Marina Porras. El podcast «Les coses fonamentals», que presenta i modera. El nom que ha triat de moment és exacte. Al segon programa [aquí l'enllaç] Enric Gomà destrossa, en poc més de nou minuts, prop de 70 anys de propaganda castellana sobre la literatura catalana en castellà. Costa de creure però no faig broma, són els nou minuts més èpics del que portem de s. XXI. Dels deu segles d'història de Catalunya, diu Gomà, els quatre primers el castellà no el parlava ningú; ni Ramon Llull, que ho sabia tot, el parlava; del XV fins a 1870 només es parlava en castellà a la cort i en l'àmbit mercantil, però al carrer no el parlava ni el tato. No us faré un resum de la resta, dels contrapunts necessaris de Vila i Cutillas al festival de Gomà, perquè vull que l’escolteu tot, dues o tres vegades, i que el descarregueu, com he fet jo, per tal de tindre'l a mà quan de Catalunya no en quedi res. Una epifania. 

Em ve de cara de conèixer Abel Cutillas. Com que ho afirmo en tant que imbècil social, la cosa té el seu gruix. M'interessa pel fet que l'intueixo tan sanguini com jo. Quan sovint diu «i totes aquestes merdes» per resumir els sobreentesos, m'hi veig, m’hi veig del tot. Va al gra, diguem-ne. Crec que podria ser indicatiu per travar-hi una amistat ferma, que d'esdevenir, m’encarregaria de malmetre i decebre i tocar de mort per manca de temps, esclar.


Tenir dos fills va ser una gran decisió, ara et limites a veure la vida dels altres mentre tu dirigeixes una empresa de transport. The Others, podria dir-se l'empresa. 



Primers d'hivern 2018. «La vista desde aquí. Conversaciones con Valentí Puig», de Ignacio Peyró. A mesura que la conversa entre aquests dos liberals-conservadors de gruix va solcant-me, m'assalta el record d'un paràgraf de Miquel Colomer: «Com que em considero mediocre, ataco i critico la mediocritat. Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes. Retallo una pàgina de "Culturas" de LV. És la crítica de Masoliver a una novel·la de Landero, Retrato de un hombre inmaduro. Calla, dic, aquest deus ser tu. Efectivament. Sóc enamoradís i indecís, una mena de veu sense història que ha tractat sempre, sense aconseguir-ho mai, de forjar un caràcter i pensament propis. Tot fallat. Influenciable i camaleònic, mudo de pell i de pensaments segons l'última persona amb qui hagi parlat o segons el darrer llibre que hagi llegit. No hi ha res meu. Tot és dels altres.» 

Que ha estat fent tombs dins del meu cap, professor Colomer? Com ho ha fet, amb quin permís, confessi! Pel meu gust, l'últim llibre bo que llegeixo em fa bellugar massa les certeses de què m'havia alimentat l'anterior. Per a no morir de pena amb lectures tan eclèctiques i arguments tan contraposats, penso que finalment, a llarg termini, podré ordenar-ho tot una mica i adonar-me que malgrat que hagi canviat molt de parer en aspectes fonamentals, l'important no és tant on et trobes en cada moment —l'immobilisme ideològic és fill del dogmatisme—, sinó si ets noble en defensar-ho. Si quan ho estàs defensant, hi creus.

De les converses de Peyró amb Puig en trec aquesta seguretat que desplega Valentí Puig per atacar el postmodernisme. El fill més espavilat del postmodernisme és el relativisme, entenguis espavilat només com a veloç. Quan et sobreposes als seus paladins, de Nietzsche a Agamben passant per Foucault, malgrat l’impactant foc d'artifici que suposa l'eròtica de la destrucció total i el caos —valgui assenyalar que pel que fa a Foucault l'anàlisi sobre les formes invisibles del poder és definitiu—, no deixen de ser lectures juvenils, dit amb l'accepció més junglívola del terme. Per bé que quan tens 23 anys pensis tot el contrari, sense la família i l’amistat som falgueres de sotabosc. Garlaires efectistes. Creure en l’amor a certes formes de subjecció no és opcional, és un deure moral.


Arran del llibre ordeixo una definició. Una conversa interessant, per definir-la enllà d'estereotips pedants, no és un desplegament de coneixements cultes al voltant d'una taula de marbre, sinó aquella conversa que és capaç de planar per sobre de clixés, tabús, prejudicis i cultura pop de masses. Es pot donar en qualsevol moment i àmbit, no es tracta de parlar sobre alta cultura, ni cal trobar-se en cap espai regi, sinó per ventura, d'abandonar la conversa havent sofert algun dany en la bastida que suporta les teves conviccions. N'he tingudes a peu dret, al carrer, absolutament sobri; i també desmanegat, força ebri, en un banc de fusta atrotinat. Una conversa interessant és la que segueix desplegant-se, amb la imaginació entotsolada, quan ja ets tot sol a casa.



Enceto «Dones que dormen», de Valentí Puig. Vaig per ell sense pietat. Una frase del dietari que interpreto com un fatalisme insalvable: «Mai no serem tan humans com el dia de la derrota.»


Nit de Nadal. El Nadal, entès des de la creença religiosa o des de l’antipatia més indiferent, és l'arma més efectiva per recordar-te que et fas vell. El ressentiment inicial que em provocava, induït per l'enveja i la nostàlgia que neix de la manca d'una família diguem-ne mig normal, aquella por cerval a reviure un any rere l'altre les misèries, les carències afectives més insospitades i els sobreentesos més feridors, ha esdevingut en una conformitat simpàtica. Acrítica. L'empenta al canvi que han jugat els meus dos fills petits, llurs il·lusions d'intensitat vietnamita pels regals, l'abocament explosiu a l'hedonisme més pur, ha estat determinant, total. 

Roger Montañola. Ara tertulià a El món a RAC 1. Quota unionista del sector «jo ja ho deia» que amb un paternalisme vorejant la indecència senyoreja des d'un pedestal les cendres de l'independentisme. Unió Democràtica va morir però la defensa d'una Catalunya dins d'Espanya té encara una salut de ferro. No coneixia l'ofici de Montañola, tot just l'havia vist mig sentit en una xerrada sobre liberalisme i fins ara creia que era un simple enginyer del trepant. No és així. Va llicenciar-se en l'art d'emprendre mentre es doctorava ensems en filologia catalana. Vegem la rèplica que fa a un senyor que l'interpel·la: «No sé si he nascut pijo però et puc assegurar que no ric. [no sabem si vol dir que no és ric, o que no riu mai, però intentarem escatir-ho pel context] He sapigut [crec que «sapigut» podria ser el nom d'algun emperador persa] emprendre i guanyar-me bé la vida. Si això et fot dos pedres». Dues pedres, doctor Montañola, no «dos pedres», tens el castellà gras com un porc de tant xuclar-te la sang. I no poses una coma on toca ni a punta de pistola. Feta l'anàlisi sintàctica i ortogràfica i bandejat el tuf estantís que desprèn aquesta rèplica tan lluminosa, crec, sincerament, que som davant d’un electricista. 

Bé, però hem de seguir observant amb interès què més ha de dir-nos. Al cap de pocs dies d'aquest replie-llumenera, com d'habitud doctor Montañola torna a alçar la veu a la ràdio i el cafè se'm posa malament; tant, que faig un tuit dient que és «més tòxic que l'Estat espanyol i Txernòbil junts». Exagero però per la franja baixa. No vaig citar-lo amb l'arrova perquè això obre la porta a relacions epistolars i per manca de temps no m'ho puc permetre, i molt menys amb un electricista. Però vet aquí que el doctor és tan emprenedor que fa egosurfing i veu el tuit. Aquesta és la seva resposta, elèctrica: «Ei! Et passo algunes dades pq puguis seguir alimentant el teu odi: sóc extremadament feliç, em guanyo prou bé la vida i tinc bons amics i família sana. Vinga, bon Nadal odiador». Mare de Déu de Queralt, ajuda'm a digerir tant d’enganyatall. «Odiador», doctor, fa pinta de ser un web per comparar assegurances, i que manifestis que ets extremadament feliç no em fa por, potser una mica d'enveja, però us conec els trucs. Tenir un ofici tan digne com el d'electricista i que la teva família estigui sana no et dóna dret a atacar una persona amb tants problemes com jo. Em trobo a l'atur, sóc orfe i l'últim amic que em queda s'està morint. Malànima. 


Valentí Puig. La seva prosa en català m'està produint tal reguerol de llàgrimes que tinc el rostre clivellat; llàgrimes de joia, esclar. Un ventall d'expressions que et fan estimar el català tant com al primer amor. Amb aquella esperança i submissió incondicional. Li ho copiaré tot. Li ho copiaré tot fent veure que no el conec. Sota l'ègida del seu català balear començaré la reconquesta aquí mateix, des d'aquest dietari. Li estic llegint «La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993», aleshores Puig era corresponsal per ABC a Londres. Definir-te, com ho fa Puig, com un liberal-conservador «de centre» és envoltar-te d’un mur de protecció de cinc metres de gruix. A desgrat que s'oposa a la sobirania de Catalunya, s'ha de ser molt curt per a no llegir un escriptor com Valentí Puig —o qualsevol altre— pel sol fet que no combregui amb la teva tribu. Així ens va.


Anglaterra. Els britànics estimen i respecten la seva monarquia perquè va ser la primera nació moderna a sotmetre-la. Una vegada has deixat clar qui mana, no deixes de ser vassall però n'ets perquè tu ho vols, la diferència és significativa. 


Sergi Sabrià (ERC), declara: «Si el dia que érem més forts no ens en vam sortir, ens hem de preparar per a guanyar el següent embat. Jo no vull perdre més.» Qui va perdre, ratota? Qui va llençar per l'aigüera el capital dels últims cinc anys? Qui va mentir a mans plenes? Quin embat? Fins quan estirareu el xiclet del «fem república»? Quina república, tros d'ase? Han substituït república per independència perquè república no vol dir res i entreté la Brigada de l'Empènyer. Aquest govern i la Brigada de l'Empènyer són els dos enemics principals de la llibertat de Catalunya.


La publicitat és l'art de tractar-te com un idiota però produint-te la sensació que ets molt especial. Crear-te una necessitat que no tens i fer-te-la desitjar és el repte més pervers del capitalisme. Si adquiríssim els béns de consum i serveis que realment —que biològicament— necessitéssim, demà tancarien dos terços de les empreses mundials. Jo ho sé, tu ho saps i tothom ho sap però mentre ens fem els idiotes el món tira endavant. 



Matrimoni. El matrimoni reeixit és una parella que va traient-se les màscares mútuament i que, per simpatia, per proximitat, per pudor, es deixen posada la penúltima.

26.12.2018. Sant Esteve Sesrovires. Reunió familiar per la banda Real Madrid. Territori espanyol. Menjar i beure per a un regiment. Mentre travesso el poble miro a banda i banda per veure si em trobo la Rosalía, però no hi ha sort. Artista pop total. El futur la mira amb la por de qui entén que serà engolit sense pietat. I trobo que està com un tren d'aquells que du cotxes. Carregada. La reconquesta de la llibertat va començar aquí mateix, al capítol 23. Quina cosa. Quins malucs. Em recorden els de Beyoncé, tenen la mateixa autoritat. M'agradaria passar unes vacances viatjant de maluc a maluc, prenent notes de les vistes. Trenta dies, sense cantimplora, a l'aventura. Amb el vermut m'enfilo de pressa. A taula hi ha de tot, al pica-pica pots trobar-t'hi éssers d'allò més estranys, s'han entestat a fer-lo progressiu, cada any hi ha més coses. És tot un món, el pica-pica, tanta barreja em desorienta. Canelons de primer, com si ahir no haguéssim menjat, quin disbarat. Me'n menjo dos, menjar després de fart fa de postguerra. Vedella de segon, aquest any és tendre. La família per aquesta banda hem tingut sis nins en tres anys, cinc nins i una nina, pràcticament una plaga. És impossible que es parli d'una altra cosa, sobretot les mares, segons observo amb el tercer vermut. Jo vull parlar de coses profundes perquè el vermut negre em dóna una clarividència esmolada, però no hi ha manera, fins i tot introdueixo temes que trobo eloqüents per sortir de la dictadura, però debades. El meu nin, el teu nin, ai la nina, els nostres nins, els nins del barri, els nins de l'escola, els nins del món, els nins en general i a fons i enllà dels nins una variadíssima temàtica a la banqueta. 

El Marc, marit de la Laia, ve al dinar, gràcies a Déu. Anglès del nord i de fa uns anys vivint a Catalunya. Encara tinc viu el record del seu casament. La Laia va acostar-se a l'altar ballant Dear Future Husband de Meghan Trainor a tot drap, amb tal coreografia pèlvica que el Marc va estar a punt de caure a terra. Una entrada total. Definitiva. Una presentació al nuvi d’un altre planeta. El Marc és amb l'únic que puc parlar d'una altra cosa que no sigui de canalla. Ell beu cervesa, a dojo. Com que sóc amb Valentí Puig a Londres, any 1990, li parlo de Margaret Thatcher. Al nord d'Anglaterra, més industrial, em comenta que n'haurien fet salsitxes amb gust de torie, de la Tatcher. El seu pare, que és un home tranquil i bonhomiós, només perdia els papers quan a taula sortia la Margaret. M'ho explica sense cap afectació, sempre amb mig somriure. La conversa deriva cap a uns informes que està fent sobre privacitat a la xarxa i el resum és que el govern Britànic ho sap tot de tothom. Cap a les postres, primer Macallan, el Marc em tira petonets quan no ens veu ningú i m'espanto perquè encara sóc molt català. Els anglesos tenen un sentit de l'humor de primera divisió. El Marc és superior. 


McDonald's. Dissabte. Quarta visita en sis mesos al Mediamarkt del Parc Vallès, segona reparació en garantia de la televisió Sharp que vaig regalar-li a mumare. Ara el comandament. La tele es veia de cine però quan no és un nap és una ceba. Avui recullo un comandament nou perquè el vell es menjava les piles cada dos dies, cada 48 hores. Mai vist. Sharp està matant ma mare a disgustos, creu que com es fa vella, alguna cosa fa malament. La pobra. Sharp ha de pagar aquest greuge. A quarts de deu em dirigeixo al McDonald's del davant i em trobo a Xavi «El Loco» —gran guerrer a les batalles juvenils de l'opi— mortificant a xarrups un cafè amb llet de mig litre i llegint La Vanguardia com un marquès. Terrassa que dóna a migjorn, estampa hivernenca de Los lunes al sol però amb un biaix més xarnego que cantàbric. No ens posem al dia perquè entre excombatents de l'opi no cal, enllà d'aquelles guerres tot és secundari, i em confessa que hi ve sovint perquè s'hi està tranquil i et pots endur La Vanguardia i el Mundo Deportivo sense pagar un ral. Tot legal. Seients de pell sintètica de búfal americà. No gaires catalans. L'acompanyo prenent un cafè curt mentre els meus nins es llencen tobogan avall al parc infantil del Sr. McDonald's. Un somni. Fa un matí lluminós. Madurar fa sentit si vas trobant escletxes a Matrix com aquesta.

Les amistats que han perviscut al pas del temps, com la de Xavi «El Loco», em refermen en l'existència d'un cert progrés en les relacions personals. Fer-te gran et fa abandonar la creença que en tot moment cal resultar complaent. Això pot ser una mena d'alliberació, si la línia amb tornar-te esquerp no fos tan fina. En tot cas, com et vegin és un problema dels altres. Comença a ser impossible trobar-te amb algú amb qui no haver de llençar per la borda de cinc a deu frases narcòtiques abans de situar-te, i no són pas garantia de trobar el formatge. Contra aquesta lletania absurda cal respondre amb silenci; amb un silenci que per força ha de ser glacial i que al principi no s'entendrà, com d’entrada no s'entenen les genialitats, però que a pleret i amb fermesa, centrarà l'interlocutor i el farà treure el bo i millor de si mateix. Serà un home nou. A la llarga serà un home rigorós. 

L'evolució total de l'Home en societat la veig com dues persones que es coneixen i es troben pel carrer, s'aturen davant per davant, es miren, entenen que no tenen res a dir-se, i sense badar boca segueixen el seu camí. Els italians, en aquest punt, ja estan molt evolucionats. Recordo estar parat en un semàfor d'un poblet de Sardenya, La Pedraia; dos italians que en creuar-se davant meu un li fa a l'altre el típic gest amb la mà de porca miseria i l'altre li torna el moviment. Continuaren com si res, cadascú a la seva: som on sempre, res de nou. Un sol gest i tot resolt. Sense acritud.


Xarneguisme

m [AN] [LC] El xarneguisme, pel fet que la societat ens ha atorgat sense demanar-ho una sang amb dues banderes, és l’art de cagar-nos amb tota la legitimitat en la mare que us va parir als dos costats de l'Ebre.



La Roca Village. Diumenge. 30 de desembre. Ple fins a la bandera. Molt francès i sobretot molt xinès. I els sianos, esclar, a la paret nord del K2 pots trobar-te uns sianos demanant-te foc per encendre uns branquillons. El siano és com Hernan Cortés però avançant per territori hostil amb un BMW de l'any 1996. Xinesos fent cua per entrar a Gucci; funcionaris del capitalisme a l’engròs. Idiotes del catàleg. Tant de Gucci com de Versace em sembla xaró des del logotip fins a l'última camisa estampada. Un mocador per al coll per 515€ a Moncler, però escolti, el teixit de què està fet deu tenir unes propietats definitives, masturbants. Descobrim la tenda Sandro, al dessota del cartell hi diu «París» en petit. Només amb una primera llambregada ja noto que la roba té classe. Tinc el costum —tant negatiu per a la butxaca— d'emprovar-me primer la roba i després, una vegada veig que m'escau, mirar el preu. Fa dos anys que busco un bon abric. L'any passat, ja mig marejat, vaig acabar comprant-me un plumífer d'aquests de la marca de moda, dels que al cap d'un mes acabes saludant-te pel carrer amb tots els qui porten el mateix. Sou com un equip: Amics del carrer Major. La Lorena, que és una mena de linx pel que fa a saber-me el gust, remenant per Sandro em troba un abric de llana blau marí que ni fet a mida. Semblo un altre. Em diu que sóc molt més alt. Sap com estovar-me, la molt barjaula. Està molt ben fet, per la solapa i als punys hi té uns detalls en pell que m'alcen per sobre de la vulgaritat amb unes xanques de dos metres. Dins del vestidor miro l'etiqueta interior: hi marca 753€ ratllat en diagonal i al costat 314€. Llumetes de Nadal voltant-me pel cap. Ara encara em sembla més bonic, tres-cents és una xifra diguem-ne que enterboleix però el fet que fa uns dies valgués per sobre de set-cents cinquanta pràcticament em situa a les portes d'una erecció. 


Nit de cap d'any. A casa, esclar. Sortir per cap d'any al carrer té conseqüències no sempre festives. En ma vida he passat tan fred com aquell cap d'any a Madrid. Primers dels noranta, potser deu sota zero. F va perdre dos mil duros que teníem per la tornada en tren. En tornar a Barcelona fent autoestop ens van recollir per l'A2 dos nois molt macos amb un Opel Corsa vermell. Recordo, com oblidar-ho, que van menjar-se la polla del meu amic amb el delit que dóna la novetat. Suposo. Només ho suposo perquè no vaig preguntar-li a F com havien estat els detalls de la cosa. F era un tio molt sanguini. Feia molt de fred en aquella autopista, allà a peu dret, a vint metres d'un cotxe amb vidres entelats, esperant el final del trio, entotsolat amb pensaments diguem-ne molt contradictoris. Teníem vint anys. Xec en blanc i amunt els cors. La llibertat són els vint anys, enllà dels vint comences a pensar en probabilitats i conseqüències i a la llibertat l'engabies, li comences a posar cotilles per sobreviure. 

En fi. A casa. Llums de Nadal a l’arbre fent pampallugues. Balls i coreografies amb els nins. Llagostins bullits, orada al forn, un Costers del Segre molt digne. L'orada com més petita més saborosa. Apunti. 


La «i» entre els cognoms. Treball de Marcelo Capdeferro. El costum d'intercalar la i entre els cognoms, a desgrat que pugui semblar una rèmora medieval catalana, és una pràctica ben castellana. Escolti. Foren els castellans els qui començaren a posar-se dos cognoms (el de pare i mare) i a separar-los amb una «y»; a través de la cort castellana, com ha passat amb tots els transvasaments culturals, és com els catalans —es generalitza a l'últim terç del s. XIX— comencem a imitar-ho. Pompeu Fabra normalitza la «i» en comptes de la «y» a primers del XX. De pàtina catalana res de res. És inevitable que pensant en tots aquests catalans que avui dia encara ho fan servir, concretament en els petimetres que arrufen el nas davant dels qui tenim la patent sanguínia lacrada pels quatre vents, és inevitable que em surti el cafè pel nas. 



Valentí Puig. «El progressisme és una superstició». De fet té un punt religiós, envoltat de creients. Si més no aquest progressisme teleològic, lineal i d'ascensió imparable que, si no fos per la malfiança endèmica dels conservadors, que l'obstaculitzen, situaria les persones d'arreu del món a tocar del Valhalla.

Amb la forma de pensar em passa com amb Netflix, vaig a temporades. Ara que estic amarat de Valentí Puig fins a la soca, trec el conservador que duc dins. I a fe de Déu que me’n reconec una part. També en tinc una altra d’atea, una de cristiana, una part whig, i fins i tot —si me'ls toquen molt— puc treure la part Ted Kaczynski, que com tot animal, duc amagada sota aquest caràcter voluble. 


Córrer. Parc de Vallparadís. Dissabte, quarts de set del matí, al voltant de zero graus. L'hivern és el padrí de la mort, es dedica a assestar-nos l'última empenta, és el seu millor camarlenc. La connexió amb imatges del passat que et produeix anar corrent mentre escoltes la teva música. Imatges i fins i tot vivències de trenta anys enllà que t'arriben al magí per aquesta via tan arbitrària i insondable. La música deu obrir la porta i la carència d'oxigen al cervell deu connectar unes neurones que abans eren a la banqueta, esperant instruccions. Puc reviure una conversa en un pub amb una noia de qui no en recordo el nom, però sí la camisa que duia. Puc trobar-me de nou en aquell banc fumant una cigarreta, puc sentir el fred que feia perquè vestia lleuger a plena tardor. Per què? Per què se'm connecten aquests records quan corro? A voltes surto a córrer a fi de recordar i no deslligar-me del tot de la meva joventut. 




Perdre el temps a Twitter, on s'ha vist! Podent estar discutint amb L!



--------------------------------------



Cavalcada de Reis. Passeig Comte d'Egara, reminiscència de la ciutat importantíssima que fou. Terrassa és filla legítima del tèxtil. Aquells fabricants van aixecar tot el que arquitectònicament encara val la pena. Un passeig amb un parc al mig, tots els carrers haurien de ser així. Jeep n'ha posat tot el transport. Són uns vehicles excel·lents, tenen un toc militar, de fermesa, de resistència. Senyors però sobretot senyores jugant-se la vida en ficar-se sota un Wrangler en marxa per collir un puto caramel quan ja en tenen quilo i mig. Gentola del tercer pis amb bosses del Mercadona per rebre el mannà del cel. Aterra a la zona un personatge amb un paraigua capgirat a fi d’atrapar-ne com més millor. Els deu vendre. Cridòria però pels caramels, no pas per saludar els patges. Els reis són importants pel fet que duen més caramels que ningú, la seva magnificència és secundària. Aquest afany per la cosa gratuïta. Tan català i tan espanyol. No ho necessito però és de franc! Fa riure. Cavalcada i postguerra. Aquest any Baltasar no va pintat amb betum. 


«El método Kominsky». Netflix. Tant de bo arribi a vell amb l'humor tan esmolat com el Norman (Alan Arkin); mala jeia a mans plenes però ajudant els amics per la porta del darrere. Milionari però sense ofendre. Per arribar a tenir l'humor del Norman l'economia domèstica t'ha de resultar un tema del tot intranscendent. Cosa de comptables. Sandy Kominsky (Michael Douglas) pel parc badocant, mirant els nins com juguen, fent-los manyagueries, i les mares que avisen un guàrdia perquè el prenen per un pederasta. Escena fabulosa. Michael Douglas ha tornat quan menys ens ho esperàvem. 


La tribu comença a caure del cavall. L'interès que tinc pels polítics independentistes ja no és polític, és psiquiàtric. 


Dia de Reis. La loteria és l'opi del currante. Aquests mamífers junglívols prementals que en veure’s premiats corren a buscar una càmera amb una copa de cava barat a la mà. Per tapar forats —solen dir—, podrien començar per tapar les escletxes del crani per on se’ls escapa el poc cervell que els queda. Que et toquin 200.000€ i anar-te'n corrents a l'Administració perquè tothom et vegi la cara, i després contractar una empresa de seguretat perquè no t'assassinin a la primera cantonada. Ara tens calés, t'ho pots permetre. Monstre. Sabatot.

Entrar a Barcelona per Meridiana et va llevant les ganes de viure, a l'altura d'Aragó ja vaig buscant un avenc per fotre-m'hi avall. Grisalla de planificació soviètica. Cadena Els Tigres. Bar Meridiana. Bar Tapas. Bar Bar. Amanida russa esgrogueïda. Seitons de plàstic. Croquetes de benzina. Trenta-set semàfors t'esperen per aturar-te sense compassió i obligar-te a veure l’espectacle. Allà penses en la mort. Penses en els teus enemics. Tens enemics. Vols que aparegui un peatge i pagar. Per sortir. Vols que et retirin el carnet i vendre’t l’auto. Vols tornar-te’n. Vols veure el Cadí. Vols enviar una carta. Vols parlar amb ta mare. Amb el sogre. Gravar un tall de veu. Vols algú a qui fer responsable. Assenyalar. Imputar. Vols venjança. Vols matar un periodista. Vols matar un nin. I un gos petit. Vols que passi un desastre natural i la trinxi ben bé pel mig.

Diumenge. Passar d’escoltar Massive Attack a saber-me totes les cançons d'El Pot Petit està sent un viatge fabulós cap als racons més amagats de la meva paciència.

Houellebecq. Treu «Sérotonine». Pels comentaris que desperta la notícia, em fa l'efecte que a la gentada li preocupa amb qui deu pensar el francès quan se la remena, perquè d'altra manera no s'entén que totes les crítiques duguin posada aquesta mena de sotana. Intento extreure'n de què va la novel·la i l'única cosa que en trec és que li fan pagar penitència per novel·les anteriors. De novel·les anteriors mal llegides, és clar. El Sanedrí de la Moral el va etiquetar quan publicà «Plataforma» i ja sabem que en aquest país, una vegada et posen l'etiqueta, no te la treus ni amb aigua calenta. Si hagués de fer cas al Sanedrí de la Moral, ara seria un xai a punt de matar, a punt d'aplaudir la propera intervenció de Pilar Rahola. Plataforma és un tros de novel·la, per cert; però per sota de Mapa i territori, Les partícules elementals i La possibilitat d'una illa. Les hi he llegit totes, i totes són d'un nivell supersònic. Amb Houellebecq jo no entro a valorar si ell és més o menys repulsiu, misogin, racista, o quines piruetes mentals ha de fer per aconseguir una erecció digna de ser complaguda; m’interessa veure fins a on pot arribar amb temes tabú, i en aquest sentit, el trobo un escriptor com una casa de pagès, superb.

Dels pocs que l'han llegit bé, Gonzalo Torné; diu que bàsicament és un conservador, i que la causa de les seves fixacions és la por. M'agrada aquesta analogia del conservadorisme amb la por («el miedo es el verdadero motorcillo del conservadurismo»), tant com les que relacionen el progressisme amb conduir sense mans. El resum és que, malgrat l'exercici sempre contingent de definir-lo, Torné també el troba un fora de sèrie. 

Valentí Puig. A punt d'acabar de llegir La bellesa del temps. «La lleugeresa ens fa amics de tothom i lleials a ningú». Li manllevo totes les parauliues i formes de què en sóc capaç. 

Colònia. La metàfora que explica un país ocupat:

«Si vols que un judici et vagi bé, és millor que parlis en castellà». 

«Al cap de 20 segons de parlar en català a un policia, canvio al castellà perquè vull que em resolgui el problema»

Dues frases que escolto a RAC 1, a propòsit de les detencions efectuades per policies nacionals als alcaldes de Verges i Celrà. A primera hora, davant dels seus fills. No se sap quin jutge ho ordena.

Estem ocupats i ho hem estat sempre, el que ha canviat és que ara hi posem la lupa i abans ho dúiem a sobre com qui porta una jaqueta de primavera. Quan el poder es normalitza —normal ve de norma— és quan t'ha entrat fins a la cuina. El vicepresident Aragonès parla de «desproporció» i demana explicacions a la Lluna. Un atac militar és un fet abrupte i genera una repulsa immediata que crida si no al contraatac, com a mínim a la defensa; trobar normal una detenció policial sense l'ordre d'un jutge és viure en una colònia i restar a l'espera que l'amo decideixi follar-te a tu aquesta nit. 

SotanaGate. Crec que els «límits de l'humor» estan situats exactament a la zona de la galta on t'impacta l'hòstia amb la mà plana que et clava qui se sent perjudicat per la broma. La resta és censura i hipocresia. 

Escriure. Escriure bé és difícil, escriure mitjanament bé per a no dir res és relativament fàcil, és com fer gimnàs. Escriure bé i alhora tenir la capacitat de transmetre la llum de les coses és un art a l'abast de quatre.

Màrius Carol, premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull l'any 2002, director de La Vanguardia. Escoltar-lo declinar el verb «assustar» en prime time la veritat és que espanta. Ernest Folch, llicenciat en filologia catalana, director del diari Sport, diu: «Hi ha un plaç i s'ha de complir el plaç». Així mateix. Per una regla de tres molt simple jo, que per que fa a la literatura vaig representar la meva escola al premi Coca-Cola, hauria de ser director del Washington Post.

Aleix Báez, enginyer aeronàutic. «Garra», per als amics. Doctor des d'avui, dia 10 de gener. Punxada d'orgull com si ho hagués assolit un dels meus nins. A l'Estat el ventall és ampli: a un extrem hi tenim doctor Pablo Casado, i a l'altre doctor Aleix Báez; el primer és doctor en estafes i captació de vot premental, el segon és capaç de construir-te un helicòpter amb dues pinces de roba i una caixa de sabates. Tu tries. Hem parlat del seu viatge a Israel. Diu que Jerusalem és espectacular, el centre del món. Fa segles que vull anar a Israel. Encara el veig entrar per la porta del Grinzing amb aquella pinta de dur un tornavís a sobre. Allà mateix ja intuí que aquest era dels bons, i no m'errava.

Instint. L'instint d'un mosquit que se sent cridat cap a la llum no varia en res de l'instint d'un home que se sent atret per unes cuixes perfectes. Pel mig hi ha la cultura i la moral, entenent això tots seríem una mica menys hipòcrites.