7 de març del 2018

Catalunya, Voluntat i Representació



Arthur Schopenhauer (1788-1860), a banda de ser considerat un pessimista pregon, atès que —des del meu punt de vista, amb molta exactitud— va considerar que l'Home sempre està sotmès al desig, i que quan aquest s'assoleix, sempre en neix un altre, en una mena de cicle d'ansietat inacabable, també va aportar molta llum a la pregunta —recurrent en brillantíssims filòsofs coetanis—: «Quina és la veritable natura de la realitat?».

Per respondre-la (en endavant citaré de forma insolent el llibre de Nigel Warburton sobre filosofia), va afirmar que la realitat té dos aspectes: existeix com a Voluntat i com a Representació; dos aspectes que tenen una substanciació senzilla. La més propera a la natura de la realitat és la Voluntat. La Voluntat vindria a ser la força cega que fa créixer les plantes, que un imant marqui el nord, la d'una reacció química, la força que forma un cristall de gel, la que empeny les nostres accions, el nostre moviment. «La Voluntat és la força única, unificada i sense direcció, present darrere de tot allò que existeix». L'altre aspecte, el món com a Representació, és el món tal com l'experimentem, la nostra construcció mental de la realitat. Quan mires per la finestra i hi veus un arbre, un vehicle que passa davant teu, el món que estàs experimentant mitjançant els sentits és el Món com a Representació. Més allunyat de la veritable natura de la realitat.

No experimentem el món com a Voluntat directament, però ens hi apropem molt quan realitzem «accions deliberades, quan volem dur a terme accions corporals i fem que passin». Per això va triar la paraula «Voluntat» per descriure la veritable natura de la realitat. Per poder accedir a aquesta realitat més profunda que existeix més enllà de les nostres experiències, Schopenhauer creia que a banda les accions «deliberades» que fem, com per exemple els moviments, una manera d'acostar-nos-hi força és a través de l'art. I la música és la millor forma d'art per aconseguir-ho; i per una estona, poder deslliurar-nos de l'interminable cicle d'esforç i desig. Segons Schopenhauer això es dóna perquè la música «és una còpia de la Voluntat mateixa». I això explicaria per què el seu poder ens commou tan profundament. Si escoltes una simfonia de Beethoven amb l'estat d'ànim adient, no només estàs sent estimulat emocionalment: «estàs albirant com és veritablement la realitat».

Traslladem el rutilant raonament de Schopenhauer a casa nostra, i apliquem-lo concretament a la sort de la nostra tribu. Centrem-nos en la no-República catalana. Quina realitat tenim? En quina mesura hi juga la Voluntat (força cega) i la Representació (construcció mental)?

La força de fons, soterrada, la veritable i intangible Voluntat, és Espanya i les seves institucions. La nostra realitat és que som espanyols. Pel que fa a la Representació a què som sotmesos és molt variable. La percepció de més de dos milions de catalans ens diu que els governants catalans «estan fent coses», sembla que es moguin, pensem que hi ha un «pensament de conjunt» que malda per aconseguir quelcom. La realitat de la República és que no sortim d'una representació en bucle de tots els papers de l'auca; d'una concatenació d'actors que parlen a desdir, que ordeixen estratègies amb potes de fang, que s'expressen en declaracions solemnes, que signen papers, que aproven lleis que no defensen. Aquesta representació és a anys llum de la realitat. Si el geni alemany fos viu, hauria exposat el nostre cas com a metàfora per explicar la seva lluminosa teoria. En aquesta república «representada» orfe de voluntat, de moment només ens queda el desig etern de l'Home de què parla Schopenhauer. I la bona música.