18 de novembre del 2017

La família



Hi ha infinits prismes des d’on mirar-t’ho, el meu epítom és que quan formes una família pròpia (la dels pares i tiets et ve donada) hi ha una mena de columna jònica —entenguis com a cosa resistent i vetusta— que comença a vertebrar-te l’esperit. 

També neix un motiu claríssim per partir-te la cara amb qui gosi tocar-te-la un pèl, metafòricament i literal: en certa manera et tornes més primitiu —amb tota la grandesa i alarma del terme— i (més) conservador; a canvi, pagues el preu de la immensa feinada, i el d’haver d’aplacar de forma constant la necessitat de viure, la necessitat diguem-ne d’explorar el rebuf de la teva joventut. 

Val més que quan formis aquesta família tinguis la certesa d’haver viscut folgadament el que et corresponia, perquè, si no és el cas, no deixarà d’importunar-te una sensació d’ansietat constant. Has de sentir-te en pau mentre el veí s’enrola en les més variades peripècies; tu ja vas jugar aquell partit, i no sabràs mai del cert si el vas guanyar o el vas perdre, però el vas jugar; mira-t’ho amb distància, deixa que corrin els runners i les primaveres nervioses, deixa-ho passar amb la mateixa indiferència que deixes passar els cotxes quan ets a un bar de carretera. Alliberar-te d’aquesta pruïja pel «viure» —si ho fas de forma natural— no pot més que elevar-te; i ben mirat, no ha de ser menys plaent que tot allò que deixes enrere, sempre que no tinguis ànima d’artista del rock poc aficionat a la lectura, aleshores no hi ha tria ni dilema que valgui, ni cal que perdis el temps en mirar d’elevar-te una mica: fuma-t’ho tot i mor, que també deu tenir el seu què. 

No hi ha beatitud revivint les coses més simples a través d’un nen que creix? Que no li veus els ulls, tros de sabata? Que no t’hi veus tu, en aquests ulls? Jo sento que sí, i pago de bon grat el preu de quedar-me a casa mentre veig el veí com s’empolaina per sortit dissabte al vespre, i no és perquè sigui cap mesell, ni cap capellà, sinó perquè vaig rebentar-ho tot quan tocava. No sóc cap prodigi: simplement faig trampa; has de fer el que et digui el cor, no el que et digui jo, i el meu cor em diu que la nit és mentida, que amb els nens a coll faig metre vuitanta, i que aquesta biografia de Churchill que tinc entre mans és sensacional.


9 de maig del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XX)





5 de maig. Les perruqueries —i els establiments en general— estan canviant. A pitjor. Estan canviant com ho fa la dita nova política: pensant que substituint el nom de les coses, aquestes ja canvien de forma automàtica. Com la doble placa als carrers de Berga. Però les coses —«res» en llatí— són allà, on han estat sempre, majestàtiques, són allà els carrers, les dones, els homes i les teulades. Entro a la perruqueria de tota la vida i observo que han fet l'enèsim canvi estètic: mateixes cadires, mateixos rentacaps, les noies de sempre, però ara tot de pòsters —d'elles mateixes— et reben a l'entrada. Un passe de models visual que Narcís avui dia hauria farcit de favorits fins a fer-se sang als dits. La noia em posa una bata negra per davant i de seguit em diu: «Pasemos a la zona de aguas». Aquest comentari l'hauria tolerat —no sense inquietud— si me l'haguessin fet en un balneari. Ara els rentacaps de tota la vida són la zona de aguas i suposo que on tenen les tisores acabarà sent la zona de corte con vistas a uno mismo. Tot ve que cau.


Tot ve que cau per culpa de la modernor. Les coses modernes seran antigues la temporada vinent i les coses antigues van ser moderníssimes temps enrere. És absurd. Maldar per anar a l'última és un senyal d'immaduresa total, atès que només el pas del temps treu i dóna raons. La tendència, la tendència no és res més que la direcció que pren una cosa, i la tendència pot arribar a dir-te que surtis de casa amb pantalons curts i una canya de pescar. Modern no vol dir bo, però de cap manera: com a molt vol dir nou, sense cap altra garantia. Modern és això que hem vist aquest hivern, per exemple: els pantalons curts de camal, fent el ridícul com poques vegades s'ha vist i amb els turmells clivellats pel fred.

8 de maig. Pablo Echenique penja aquest tuit: «Aquí, fardando de mi pin de apoyo a la moción de censura (emoticona amb ulleres de sol). Hazte el tuyo en casa siguiendo las instrucciones». Aquí, pasando la tarde. Ho acompanya amb una foto d'ell mateix ben cofoi, amb una fletxa molt grossa que assenyala un pin absurd que du al pit. La revolució que està realitzant Podemos és fascinant. He tingut el fetge d'entrar al tutorial (per fer-te el pin en tu casa o en la mia, o en la clase de los delfines) que també penja Echenique. De bufetada. Podemos és de bufetada i al final em faran creure que allò de la gente —que no he sabut mai ben bé què era— era un sector de població cec, el sector que no veu més enllà de l'eslògan suat.

9 de maig. Sóc a l'Antico prenent-me el cafè que m'ha posat l'hamburguesa de porc antipàtic i entra Joan Matraca i s'asseu amb mi, com sempre que em veu. La gent diu que Joan Matraca és boig però no és cert. Fins i tot quan vaig trobar-me'l nu a la plaça del Progrés tocant la guitarra a les cinc de la matinada i vam tenir aquella conversa celestial, sempre he trobat coherència al seu relat. Aquell dia una mica al límit perquè tots dos anàvem una mica carregats. A mi em sembla un home molt enigmàtic. Al Joan li passa que les cotilles que subjecten el comportament diguem-ne estàndard se li van afluixar no sabem ben bé quan perquè ningú ha conegut «el Joan anterior». Diuen els savis de Vilatrista que tot li ve d'un viatge d'LSD; fet que ell sempre m'ha negat, perquè he tingut la valentia de preguntar-li-ho, cosa que no han fet tots els covards que se senten molt normals per contrast, però que no passen de tontets amb riure de conill. No ajuda —des del punt de vista formal, perquè a ell el configura i l'expandeix— que camini fent una mena de saltirons, que dugui barret de palla —i que se'l tregui com antany per saludar tothom amb qui es creua—, la barba grisa fins a l'estèrnum, la vestimenta tortellpoltronesca, i aquella dentadura d'un altre temps. Però és el meu Joan —i per tant és el nostre Joan— i si no hi fos, el món seria molt més tancat i definitivament més trist. S'ha assegut amb mi, deia. En fer-ho, de seguida ha entrat la Britney Spears de Ca n'Anglada amb el seu nou manolo. La vaig batejar amb aquest sobrenom —tan exacte i popular entre els meus— perquè és una senyora de cinquanta-vuit anys que creu que en té vint-i-tres, que du ulleres de sol posades dins de la cafeteria tot l'any, hiverns inclosos, unes ulleres de la mida de dos paraigües oberts, perquè vesteix unes faldilles molt curtes amb volants molt Britney que no li enganxen ni amb cola de fuster, atès que no té edat per dur-les i sobretot perquè fot un paner que quan va al cinema l'obliguen a comprar dues localitats. El nòvio, que du ronyonera, pobret, deu rondar els quaranta, se'l veu net i bon noi, una mica bullit, està completament encisat de la seva Britney, i mentre ella pren cafè amb llet de soja i dues-centes martingales més, ell se la va mirant als ulls amb una cara de babau, que n'hi ha per fotre-li un cop de garrot per veure si desperta i s'adona del ridícul espantós que fan tots dos junts. És una cosa que s'ha de veure. Bé, ha entrat la Britney Spears de barri movent els malucs com si fos el quinto de la tarde, i Joan Matraca s'ha quedat amb la boca oberta. Ha fet un bot de la cadira, i amb un moviment només a l'abast de Neymar, s'ha plantat enmig de la parella, que tot just arribava a la barra, i li ha dit: —Ets molt guapa, ets guapíssima, vas néixer el 62? La Britney, per bé que Matraca l'ha lloada a mitges (li ha dit guapa però indirectament també li ha dit que tenia una edat) s'ho ha pres amb esportivitat i amb un somriure li ha dit que no, que no era del 62. Aleshores el Joan li ha reblat que era clavada a Demi Moore, que Demi Moore va néixer el 62 i que per això li ho preguntava. En tornar a la meva taula, li he dit: —Home, Joan, aquesta senyora no trobes que ha perdut una mica el nord? M'ha dit que no, «aquesta senyora juga, sap jugar amb el seu cos, i si no som capaços de veure les coses bones de la gent acabarem odiant-nos tots». El Joan troba la llum on els altres només veiem tedi, perquè ell no és normal i té regles alienes a nosaltres, que som els qui des del centre determinem qui és boig i qui no, amb unes lògiques còmodes, que ens funcionen molt bé per etiquetar la gent com si fossin productes de supermercat.


5 de maig del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIX)



17 d'abril. El Bernat Dedéu, home cultivat. Il·lustre assot nacional de glandllèpols, un dels pocs qui sempre posa nom i cognom als culs llogats, amb certa homenia, afirmo, i sempre vestint-ho amb un idioma que s'assembla força a allò que fou el català, per a major glòria de la parròquia. Malgrat que costa un disgust arrencar-li una lloança dirigida al veí —o precisament per aquest motiu—, em dedica un tuit que, després de rellegir-lo quatre vegades, em toca la vanitat fins al punt que acabo «emprendiendo un vertiginoso descenso hacia la tontería pura» —per dir-ho a la Torné. El Bernat em diu que si jo mateix em prengués més seriosament, podríem guanyar un bon escriptor i dietarista. La frase du implícit un afalac, cosa que ja de ben petit sempre m'ha debilitat, però també du una advertència o desig: prengui's més seriosament. I aquí m'aturo a pensar. Què vol dir prendre'm més seriosament? Potser hauria de pensar a publicar alguna cosa i deixar de fer la cabra? Potser vol dir que deixi d'amargar-me sota l'ègida humorística que desprenen els escrits? Que deixi d'escriure com un desvagat i m'ho prengui seriosament? Què en faré de l'atàvica por escènica que se'm menja quan he hagut de posar-me davant del món? Tota la barra desinhibida que desplego al blog no és res més que una por immensa a sortir de la cova, un joc de miralls per ocultar-me. És impactant de veure com una crítica que et toqui el moll de l'os pot crucificar-te a preguntes. En començar aquest dietari, de seguida em vaig trobar còmode amb el format, sobretot perquè em permet escriure una entrada en els vint minuts de què solc disposar en període laborable. Escriure m'ha dut al dietari de forma natural perquè em costa molt desplegar els relats llargs, assaig ni parlar-ne, i per tant podríem dir que em permet fer-ho tan curt com vulgui i canviar de terç amb certa acceptació formal, amb simpatia. M'hi ha dut perquè les carències d'un sempre estan en bona disposició d'amagar-se. Potser he tingut el talent per escriure una dotzena de paràgrafs bons en cinc anys, però sempre roman en mi la sensació de quedar-me en la superfície; com més llegeixo els que en saben, més convençut estic d'aquesta mancança. Parlo d'escriure amb un cert gruix, s'entengui, a fer-ho lleuger, a cada volta en sóc més destre. Temps enrere, tant la Marina Porras com l'Adrià Pujol van coincidir a dir-me que si fos capaç d'introduir un fil conductor, una mena d'esca que mantingués la tensió del lector, aquest mateix dietari podria ser d'interès. Cap judici és més benèvol que el que et fan des de l'estima. He passat també consulta amb Aleix Báez, oracle lucidíssim, em manifesta que treballi una mica els escrits, que deixi de pensar i que calli. Em diu el que em diria jo si em veiés allunyat i pensés que sóc un altre. Una eixida possible, de doble via, seria deixar de llegir els bons i deixar de treballar ensems; la primera per no contaminar-me de fites on no arribaré mai, i la segona per no escriure sempre amb presses, encara que hagi de viure una temporada llarga de la nutritiva composició de l'aire. Hi aniré rumiant, ja en són uns quants a qui respecto els qui han mostrat sana inquietud per aquest assumpte, i no hauria de despatxar-ho a la lleugera.

25 d'abril. Avui faig quaranta-cinc anys, amb pinta de trenta-tres. El 25 d'abril de 1972 nevava a Terrassa, agafa't. Sempre he pensat que per això sóc tan moreno, perquè he vingut al món per fer mitjana amb un entorn tan gris, i tan fred, i tan trist. Això de l'edat ja no sé si mirar-m'ho per baix o per dalt. Vist per baix em sembla desastrós abandonar la fase més idiota —perquè ser idiota és la culminació de la felicitat per la via de l'omissió— i vist per dalt em veig molt jove per ser un vell. Sóc l'enveja de la segona edat, mirem-ho per aquí. La idea a hores d'ara és fer el ridícul el menys possible. A mesura que vas fent anys —si vas més o menys recte—, la sensació de fer el ridícul —situació indestriable de la condició humana— cada vegada em fa més por; per tant, aquesta sensació d'alarma que em neix de forma natural hem de saludar-la amb esperança, res fa més basarda que un home granadet sense vergonya.

Enyoro C.

He decidit de fer un esforç misericordiós amb l'hamburguesa de porc que em posa el cafè en substitució de C. Me l'estic mirant des de tots els angles possibles per veure si li veig un sol gram de bonhomia. De moment res. Ni mirant-la amb la mirada més neta, més justa, més cristiana, sóc capaç de canviar el que ja sabia des del primer dia.

26 d'abril. Li he ensenyat al Roger a dir «Calli, senyor!» i ens fotem uns farts de riure amplis i despreocupats. L'hi diu a tot el que belluga. Estem creant un argot indestructible i personalíssim. L'argot és una eina —i un art— d'una vàlua enorme per fer sentir únics a dos que s'estimen.


20 d’abril del 2017

La dona del jersei blau



Fa una temporada llarga que em sento atret, des d'una visió tan poc luxuriosa com la realista, per aquestes dones que ja han deixat enrere la part més candorosa de la vida —per dir-ho d'una forma alegre— i que alhora, se les veu afrontant el que vindrà amb una mena de tranquil·litat elegant. La joventut, per resplendent que sigui no deixa de ser tramposa, entesa com una interminable successió de fantasies que, el més probable és que no arribin a materialitzar-se, o si ho fan, quedin de seguit aixafades per l'afany, irrefrenable, d'assolir la següent conquesta. Una etapa que vista com un aprenentatge esdevé mal necessari, però des de qualsevol altre prisma, una pèrdua de temps notable. La mirada enrere en fa reviure-la amb una impaciència rampelluda, com un camí molt poc estable, ple de dreceres poc conegudes, massa assaig-i-error per al meu gust. Passats els quaranta, miro de fer els viatges cada vegada més curts, i a destins coneguts, que no em sorprenguin. Ara m'atrauen, deia, aquestes dones que tan dignament caminen amb l'edat que tenen, i no pas maldant per mantenir la que tenien. La línia entre aquesta virtut i la decadència és fina, i potser aquí rau el mèrit de la cosa. Recordo concretament la dona del jersei blau, la que carrega nens pel parc amb una constricció natural, silenciosa. Parlo de la pàtina que li ha deixat reflectida el pas del temps, aquí just a sobre dels pòmuls una zona clivellada, allà unes bosses dels ulls lleugerament inflamades, i quan tot plegat esdevé un misteri, que si se'm permet, és el sinònim més exacte de l'atractiu. Uns estigmes que, de tan ben portats, lluny de revellir-la li fan emergir la bellesa que va atresorar. Deu ser una mena d'encant per simpatia, el que sento, pel fet que tots dos vigilem nens petits, dormim poc, pel fet de tenir la vida llogada. En qualsevol cas, la veus, hi creues quatre frases, i tot queda prudentment protegit pel mur infranquejable que suposa una família aliena. I acabes guardant-t'ho en una capseta. Fins que la tornes a veure.



12 d’abril del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVIII)



8 d'abril. La característica més mortífera que té el pessimista no és el pessimisme: és la tenacitat. La tenacitat amb què voldrà imposar-te el seu relat.

Dissabte. Pujo a Berga, feu carlí per excel·lència però amb govern de la CUP, assumpte que demana un estudi sociològic acurat i profund. Seria convenient de sol·licitar-lo a Dani Mació de la Cockburn, i que el llegeixi cantant a plens pulmons, com d'habitud. Veig que els nois —nois!— de la CUP han col·locat plaques de carrer addicionals a les de tota la vida. Les dedicades a capellans —com la de Mossèn Espelt— ara tenen al costat una segona placa alternativa dedicada a «treballadors i treballadores (sic) de Berga». Si en aquests carrers d'acumulació nominativa hi tingués un amic, a quina adreça li envio una carta, saltimbanquis? Els senyors de mitjana edat amb una pedra de tres centímetres a la vesícula no podem rebre tants canvis importantíssims de cop, necessitem temps per entendre'ls, i sobretot per pair-los. Si em toquen la Mare de Déu de Queralt, només una mica, hi haurà una festa sensacional, això sí que s'entén amb facilitat. Ja tinc el trabuc instal·lat sota l'espiera de la porta.

Malgrat els avenços extraordinaris en llibertats que ens està oferint la Brigada de l'Ocurrència, enlloc s'ensuma la primavera com al Berguedà. Pollancres, pins, cabres i vaques al seu lloc, fent una vida apolítica i aconfessional; la indiferència de boscos i animals a les cuites dels homes és d'una cruesa que eixorda. El petit Lopàmer de Llúria —també aliè a tota quanta problemàtica— s'esvera només de posar-hi els peus. No sé si és gaire normal que, quan regales una bicicleta a un nen de dos anys, bicicleta de dues rodes, el primer que faci sigui llençar-se per una baixada col·locant els peus cap enrere per agafar més velocitat. A mi no m'ho sembla.

9 d'abril. Diumenge de Rams. Menys Instagram i més Jesucrist. Aquest dia es commemora l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, és a dir: a l'escorxador, pobret meu. Si Jesús vingués avui a la Terra, el primer que faria és agafar una branca ben forta d'olivera i apallissar el 97% de la població. Començant pels qui el més a prop que han estat d'ajudar el veí —per dir-ho a la Bauçà— és brandant una pancarta que diu que volen ajudar el veí. Ajuda el veí i calla, tros de sabata.

Els mercaders del Temple d'avui, a banda dels menja-cigrons del costat de Tíber, són els qui confonen dir amb fer. Faci i calli.

Al vespre em quedo mirant el Masters d'Augusta fins a quarts de dues. He tingut ocasió de veure Sergio García en directe i és un espectacle d'un altre món. És un idiota de quaranta-cinc graus però la zrusca que no t'ho creus. El dia que va inaugurar el nou camp d'El Prat, a Terrassa, va fer un recital. Quan va agafar el drive al camp de pràctiques ja no veies caure la bola, les envia totes altíssimes i per sobre de 270 metres de vol. La seva victòria m'ha fet pensar de tornar-hi, cosa que no faré perquè amb dos nens no tindré temps ni per tocar-me l'arbre, com es pot comprendre.

10 d'abril. A quarts de set baixo a Àfrica —per dir-ho a l'empordanesa— a treballar fins dimecres. Em couen els ulls d'haver dormit poc. Tercer dia sense la Càrol a l'Antico i tercer dia que el cafè sembla aigua dels Banys de Dorres. On ets, vida meva? En lloc de la Càrol m'hi han posat una mena d'hamburguesa antipàtica amb una Mery al cap. Estic molt inquiet, i transit de dolor com feia anys. Dels tres cafès que m'ha posat: dos massa llargs, un massa curt, i tots tres amb sucre moreno, dec fer cara de passar-les magres. Qui t'ha dit que vull sucre moreno, hamburguesa? Enyoro C.

El fet d'estar aquests dies sol a casa combinat amb aquesta primavera enèrgica m'està produint una pruïja forta a la zona de l'engonal. Contraresto aquests pensaments impurs escanyant dos punts els garfins del cilici i cantant els temes més sentits de Rocío Jurado. Anar calent és una pèrdua de temps més que contrastada. La fase postsexual m'està donant alegries contínues. No vull anar calent, vull tindre el cap fred per escriure millor, canalitzar el vigor sexual en benefici de Catalunya. En benefici de vosaltres.

11 d'abril. Mentre corria pel parc a quarts de set del matí, de baixada cap a la piscina, dues noies amb molt de sobrepès m'han avançat. I ho han fet mentre em dedicaven un comentari despectiu just quan em passaven pel costat. A mi. Bé, no he sentit cap neguit perquè per a mi jo competeixo només és el títol d'un disc de Manel, i sé, perquè sóc un linx, que el punt fort de les gordinflascas motivades és la baixada. Per una qüestió de física elemental, per una raó de pes. En envoltar la piscina i enfilar la pujada, he observat que la distància amb les dues gordes dinàmiques es reduïa notablement. M'he mantingut a l'aguait tot el Pla de Cal Guardiola, i pujant les escales que coronen el Torrent Sant Pere m'he cobrat la peça. Les he avançat mentre apujava el volum del meu vell i estimat iPod, on curiosament hi sonava The man comes around, de Johnny Cash. Les dues vedelles xerraires —a banda de voler escarnir-me sense èxit— avui han entès que jo pujo corrent escales amb les mateixes pulsacions que quan veia La casa de la pradera. Apa, circulin.


♫  Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singin'... ♫



6 d’abril del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVII)




01 d'abril. Abril és el millor mes de l'any, sense matisos. Me parece un mes de una elegancia total, finísimo, ¿no está usted conforme?

Tant Johan Cruyff com jo vam néixer un vint-i-cinc d'abril. Això ja us hauria de dir alguna cosa. Dos genis que han canviat la Història del Futbol i de la Literatura respectivament, com és ben sabut. Dos personatges únics. Els nascuts a l'abril som la contraoferta a la fosca, un Calippo de llimona servit en safata en mig del desert del Sàhara, la part més tendre de la llaminera de porc.

02 d'abril. El cul de Luis Suárez és la primera frontera de Catalunya. El baluard més inexpugnable. El cul de Suárez és el dic que recull totes les pilotades mortíferes d'aquests migcampistes que ens han tocat a la rifa. Et transforma una rentadora espatllada en una ocasió de gol. Diumenge el seu cul aturà els sarraïns de Granada —com abans féu el nostre rei Jaume al País Valencià i Mallorca— i aturarà qualsevol tocacampanes que gosi provar d'assaltar-lo. Res és més ferm. Res ens manca.

Els pentinats d'alguns jugadors del Barça són agressius amb l'entorn, provoquen que el meu fill em faci preguntes, i per tant, mereixen escarni. Aquesta setmana tenim el cas d'aquest noi, Rakitic. Ha endegat una aventura de pentinat sense rumb fix, sense destí. Veiem amb sorpresa aquestes metxes rosses sense comandament, a la deriva. Els mig calbs, com Rakitic, no poden provar coses amb aquesta alegria, han de cenyir-se a unes pautes molt concretes, hi ha més perill sent mig calb que calb sencer, com és natural. També ha començat un viatge amb aquesta mena de tupè a mig crani que, a banda de resultar-nos incomprensible, tindrà conseqüències gravíssimes. Després tenim el cas d'aquest noi, Iniesta. Que sigui un noi molt maco no suposa un pretext per escapar de l'ull crític d'aquest dietari. S'ha rapat els laterals i la part del darrere perquè —per contrast— la part de sobre ens sembli més poblada. Una altra aventura sense control. Et coneixem els trucs, Iniesta, i no has aconseguit el teu propòsit. Has d'entomar la vida de front, sense subterfugis. La part de sobre segueix tenint els mateixos problemes i els laterals han quedat orfes de tota dignitat, en evidència, són l'esca que ens permet veure amb claredat el camp erm que et corona. T'estimem, Iniesta, per molt motius, però sembles un comercial de Jazztel amb ganes de fer clients —amb tota l'alarma que això duu implícita—, i d'altra banda crec que la teva visió perifèrica pot veure's afectada pel fred. Llaura amb mesura les terres encara fortes i procura guaret a les que ja no donen gaire fruit. Parlem-ne més endavant.

03 d'abril. En el seu moment vaig fer un intent molt voluntariós per entendre a Los Planetas. Em semblaven un grup enigmàtic i volia entrar en el seu món, empeltar-me del que volien transmetre. L'enigma em va costar de trobar però al final ho vaig comprendre. Són enigmàtics perquè al cantant no se li entén un borrall. Absolutament res, aquí rau l'enigma. La veu és una mena de theremin que va vibrant per acabar transportant-te a la confusió total. M'heu fet molt de mal.

M'he tallat els cabells i ha tornat a passar: tothom qui em veu agafa el vano. Una senyora de mitjana edat m'ha vist de gairell i ha caigut bocaterrosa del banc on era asseguda, pobreta, amb tanta mala sort que s'ha clavat el vano a l'estèrnum. Gros.

04 d'abril. La Càrol, qui m'ha servit el cafè els últims sis anys a l'Antico, avui deixa la feina. Sempre un somriure a la cara, sempre un gest manyac per dedicar-me, i tenint en compte que és de l'Espanyol, intuïm una lluita interna forta. Quan em sentia passar amb la moto ja tenia el cafè a taula. Compressió i mida exactes. Una pèrdua gravíssima. De fa dies una tristesa molt profunda se'm menja per dins. Què faré sense tu, Càrol? Quin amateur pela-cables posaran al teu lloc? De quina banda de delinqüents formarà part? Quants anys i panys i directrius necessitarà per posar-me el cafè al meu gust? Quan perdi l'Espanyol, a qui li diré que allò realment important és participar, amor meu? Sé que demà no hi seràs i ja t'enyoro. Enyoro C.

Gresca important a la tauleta de nit. Esperant-me Limónov, de Carrère; Años felices, de Gonzalo Torné i l'últim de Vila-Matas, naturalment. Ara m'estic zruscant SPQR —de Mary Beard— amb una gana notable. Un exercici més profund que Rubicón, de Tom Holland, per bé que la britànica, per voler ser tan rigorosa es carrega bona part de l'èpica, fet que em costarà de perdonar-li. Una certa sorpresa en constatar que pels volts del 135 aC ja va sortir el primer tribú comunista a repartir terres, Tiberi Semproni Grac, organitzant un ball de bastons considerable. Per tant, hem de concloure que, malgrat que em pesi, Jesucrist va ser el segon comunista de la Història. Aleshores ser comunista era una empresa valuosa, s'entén, avui dia proclamar-te comunista resulta tan folklòric com anar a pescar al riu amb un arc.

Com més llegeixo sobre Roma, més em dol el Tractat dels Pirineus. Allò va ser una amputació sense que el malalt hi fos present, un fet inaudit, un truc de màgia superb. Qui era la Corona de Castella per tallar-nos un braç i regalar-lo al Regne de França sense avisar-nos? Però què collons us heu pensat, fillsdeputa? No tinc cap dubte que, si per ventura encara fóssim província romana, el Corneli Escipió de torn enviaria les seves legions al Rosselló per tal de revisar aquell Tractat de Merda —que és com el coneixem a casa. La llavor dels problemes que tenim avui germina allà, el 1659, malgrat que el Compromís de Casp va ser una errada gegantina, de proporcions bíbliques, com a mínim vam tenir-hi tres notables catalans cagant-la amb el seu vot.



29 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVI)



26 de març. Querido diario, vés a prendre pel cul.

27 de març. Dilluns. Un saludat m'ha fotut una tabarra sensacional mentre prenia cafè. No venia a tomb de res. La relació entre saludats no hauria de passar de la salutació, cortès però eixuta, sense pretensions. Hi ha saludats que es prenen llibertats pel sol fet d'haver compartit amb tu espais tan circumstancials com un vestuari, o un supermercat. Escolti, saludat, no tenim cap deute afectiu, ni vostè amb mi, ni jo amb vostè, saludi i circuli. El saludat hauria de romandre com un gran desconegut i no maldar per canviar de categoria. Atesa la meva simpatia cap al proïsme, val a dir que forjada a còpia de misericòrdia, la gent no para de tocar-me la pera, la llista de saludats motivats ja comença a produir-me una panxa d'ase a l'esquena. Un gep. Després d'haver-me explicat tantes preocupacions en tan poc temps, ja no sabia com acomiadar-me d'ell. M'ha creat una mena de greuge. Al final li he dit: «Et desitjo molts èxits dins del teu problema».

El Graupera, duc de Ridgewood, assot de saltimbanquis; i com jo, pare primerenc, va fer un comentari que m'hi ha fet pensar. Aquesta mena de gent que quan s'assabenten que tindràs un fill et feliciten en sordina però de seguit t'auguren el final de la teva vida personal, la fi del teu temps. Quin temps? Què en feies, d'aquest temps? I sobretot: Qui eres quan tenies tant de temps? Certament mon fill m'ha robat temps per sotmetre'm a la dictadura de la meva importància, que era la principal tasca a què em dedicava amb una immaduresa palmària. Quant val veure créixer el teu fill, papanates? No voler tenir fills és una opció ben digna, i endreçada, aniràs sempre ben dormit i sense llànties de mocs a les mànigues, però si qui té fills et profetitza les més variades desgràcies perquè seràs pare, és que ho ha entès tot completament al revés. Digues-li que sí fent molts gestos amb el cap, sí-sí, sí, i regala-li un mirall de mà perquè segueixi mirant-se com li queda el serrell cada cinc minuts. 

28 de març. Aquests nois de l'adhesiu The North Face al cotxe. Són com els de l'adhesiu d'Apple però en versió rupestre. Els de l'Apple ja sabem que sou molt especials i que teniu la capacitat tecnològica de rebre els correus electrònics directes al colló dret; però, i vosaltres, amics The North Face: Què preteneu? Què ens voleu transmetre? La nevera la teniu tan ben equipada, o amb les mitjanes de vedella anem de cal justet? Ens impressioneu, us juro que ens teniu completament acollonits.

Si Déu vol, al maig tindrem un altre fill. Un altre mascle. Li'n direm Marc. Estem fent un exèrcit, que és la manera més patriòtica i efectiva que coneixem a casa per guanyar el referèndum del 2035. I també el tindrem per anar encara més justos, ens agrada anar justos i passar-les putes perquè ens apropa a Crist. A Crist t'hi acostes per baix, per la banda del patiment, no per la banda còmoda. Deixeu d'opinar —i de queixar-vos— i oferiu vots pel sí i suplici, colla de tocacampanes. Aquesta vegada ningú em podrà dir que se m'acaba el temps perquè ja no en tinc, de temps, i me la bufa, el temps que m'interessa és el que tindré per estar amb aquests dos assalta-taulells que correran per casa, així és que circulen amb els comentaris catastròfics. Si tingués quinze anys menys tindria un equip de futbol, sis nenes i cinc nens, tots corrent per sota la taula, els tindria encara que només fos per fer mitjana amb tant savi de Vilatrista.

29 març. M'arribo a la peixateria i només hi tinc una senyora gran al davant. Demana calamars i la peixatera li comenta que ara no en té però que vagi a fer un volt i que torni en mitja hora, que ja els hauran portat ben frescos. Set de la tarda. La senyora marxa a fer el volt per fer temps i jo demano una mica de mare de lluç —que fa bona cara— i dos punys de musclos, per fer-los al vapor. Mentre una m'està despatxant veig que l'altra, dissimuladament, per sota el taulell, agafa un bloc compacte d'alguna cosa gelada i comença a abocar-hi aigua per sobre amb una mànega. No m'ho podia creure. Quan surto del somni, m'adono que està descongelant els calamars frescos que ha promès a la senyora que li portarien en mitja hora. Calamars frescos, diu, la molt barjaula. —Frescos no ho semblen gaire, però fresquets sí que se'ls fotrà, eh— li he dit, just quan marxava.









24 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XV)



18 de març. Si mai algun sonat m'edités aquest Dietari d'un home a estones fabulós, el començaria així: «I les que no us explico, Maria Antònia».

Ha tornat a passar. Hi ha aquesta mena de pares molt concrets. Entren amb el seu plançó a la cafeteria com un tifó i comencen a parlar-li amb veu alta per explicar-nos a tots què faran avui. —I avui anirem a veure l'avi, oi, rei? I després al parc a jugar amb el Martí—. Educar els nens és saber dir no i educar els pares és saber dir: Escolti: calli! El seu nen encara no parla però li agradaria molt de fer-ho per poder dir-li: Calla, plom!; i jo sóc aquí precisament fugint del meu, de nen, que aquest sí que parla, li ho ben juro. Calli.

19 de març. Diumenge. Sant Josep. Des que sóc pare he sortit al carrer havent oblidat de pentinar-me unes quinze vegades. Cosa que abans de no ser-ho no m'havia passat mai. La primera fou quan va néixer el Roger de Llúria i Lopamer. Feia dos dies que m'estava a l'hospital sense dutxar-me i en vaig sortir amb un aspecte lamentable, amb dues banyes apuntant a zones ben distintes. En adonar-me de la fila que feia, no em vaig tenir prou i vaig entrar a esmorzar a la pastisseria més turbo-pija que vaig trobar, sentint fins al moll de l'os que l'aspecte me la bufava completament. I és aquesta la metàfora: ser pare m'ha alleujat en bona part la carregosa jeca del jo.

Aquestes manifestacions d'unionistes reclamant pa amb oli em tenen molt inquiet. Hi ha molts lletjos. És una cosa que s'ha de veure, jo només he vist tants lletjos junts a Cornellà-El Prat i dins de Galerías del Tresillo, dos espais que són cosins germans. Aquesta colla vindrien a ser com Doble Mechero però en llibertat, amb tota l'alarma que això comporta. Perdran el referèndum perquè no en són prou, perquè no trobaran el nom en català del col·legi electoral i per lletjos. Lletjos en el fons, en la forma i sobretot de prop. Lletjos de manera objectiva. Feos por derecho, per dir-ho en la llengua de Manolete.

Ve la primavera, l'ensumo, i quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent, i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi un raig al front; quan els pit-rojos i les caderneres, els gats, les garses i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar; quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria, d'aquests parracs ja no en direm corbata, d'aquesta espelma ja no en direm llum; quan a la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri calfreds als petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. I ja prego perquè no marxi mai.

20 de març. Anit pensava que sóc poca cosa —en fons i forma, en importància i en volum— però mogut, en moviment continu. Els qui som menuts i sense carrera científica, si no ens movem i xerrem molt, la tendència a desaparèixer és irremeiable. Als incauts, als qui es deixen enlluernar pel meu temptador efectisme, la meva vèrbola en constant expansió acaba per confondre'ls i creuen que sóc alguna cosa de més abast. Sóc com aquelles aus de vol gallinaci que despleguen unes ales de moltes coloraines, de poca importància però amb una capacitat notable per triplicar-me el volum amb un senzill truc de miralls.

La somnolència comença a fer-se cada vegada més present i crec que té ganes de quedar-se a destorbar-me una bona temporada. Hauré de fer-me més amic meu del que sóc ara perquè si no les passaré putes. Que algú m'expliqui per què quan no pots dormir només et vénen cabòries insanes que, cap a quarts de quatre, poden estar fent-te imaginar a ton fill patint tota mena d'accidents. La somnolència, de tot el ventall de camins que té per fer-te córrer, sempre et tria el que fa més pujada.

21 de març. El pitjor de ser imbècil no és ser imbècil: és la feina que dónes. A dos de nou tenim reserva per sopar a l'enèsim restaurant amb pretensions de Barcelona. Hi he quedat amb els quatre amics que em queden després d'haver-me tornat un imbècil social de primera divisió. Mitja hora esperant una parella a la porta. Es presenten mitja hora tard i sabem —perquè ho confessen— que mitja hora abans de l'hora del sopar estaven passejant el gos per Cardedeu. Cardedeu. Els qui sempre arriben tard ho solen fer per culpa del trànsit i perquè són uns fillsdeputa. L'escrot em pot agafar unes dimensions que no creuríeu de cap de les maneres. La puntualitat ha deixat de ser un valor per convertir-se en una andròmina del passat. Els qui encara som puntuals ens hem convertit en unes persones molestes, extemporànies, llepafils, tristes, antipàtiques, marginals, al llindar de l'extinció. Si el gos és meu i m'ha de fer arribar tard el faig pixar per la finestra.

24 de març. El Miquel Bonet, comte del Baix Camp i baró de Miami, més tropical que l'Almendrado, en la seva incansable cerca de la veritat, pregunta: «El que m'interessa saber és si la corrupció del Sistema justifica que els seus súbdits ens toquem la pampa o si hem de remar més». La pregunta, en els temps que corren és pertinent. I quan dic els temps que corren no em refereixo a la corrupció, que ens és tan pròpia com la gana, sinó aquests temps nostres de desconnexió total amb el deure d'un, pel fet d'estar rodejats de les influències més negatives. Si el Miquel hagués parat atenció a la paraula de Jesús de Natzaret —tan vilipendiada, tergiversada, i violada fins a la nàusea per aquesta crosta mil·lenària anticristiana que roman al costat del Tíber— sabria que no només hem de remar més, sinó que ho hem de fer encara millor. Llegia fa poc: «Alguns teòlegs han afirmat que no es tracta de saber si existeix Déu, sinó de si resulta d'utilitat comportar-se com si Déu existís». Sovint la meva admiració per Jesús acostuma a sorprendre, més o menys com la meva puntualitat britànica. Podeu seure.


19 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIV)




1 de març. Luis Enrique marxa a final de temporada. El Futbol Club Barcelona esgota els seus entrenadors fins a trinxar-los, convertint-los en éssers molt desagradables. Si ja véns malcarat de casa, com és el cas de Luis Enrique, pot convertir-te en un terrorista de l'empatia. Això no obstant, sóc amant dels petits detalls que expliquen conceptes més complexos, valgui l'exemple per excusar l'asturià. Jo he vist un barcelonívol al Camp Nou dir-li absolutament de tot a Xavi Hernández al minut tres de la primera part. A Xavi Hernández, minut tres, zero a zero i jugant contra Osasuna. Això no ho veus enlloc, el meu nebot no s'ho podia creure, pobret. Li va dir de tot. Quan vaig preguntar a aquell senyor què havia fet Xavi Hernández per posar-se d'aquella manera, em va dir que no tenia res a veure amb aquell partit, sinó que l'estava insultant per una passada defectuosa que havia fet contra el Sevilla dos mesos enrere. Això és pel dia del Sevilla —em deia, el filldeputa.

El Futbol Club Barcelona està format per una caravana d'insectes coleòpters pilotívols femtosos certament notable, i el Camp Nou és l'hospital on van a extreure's les boletes de caca que duen aferrades al llom. No hi ha una comunitat de persones humanes que expliqui millor la part més fosca de Catalunya.

3 de març. L'hereu de casa ja articula alguna frase més o menys entenedora. Aquest avenç l'ha convertit en un autèntic dictador. —Vine, papa, mira, mira, aquí, put aquí, papa, seu, seu, AQUÍ! AQUÍ!—. T'agafa la mà i et fa seure allà on considera oportú. Ha convertit casa nostra és casa vostra en casa d'ell. Ara és el seu cortij particular. El que no sap aquest petit dictador de somriure manyac és que es troba dins d'una moratòria de llibertat total que venç pròximament i que aviat anirà més recte que un pal d'escombra. Aquestes bestioles treuen el millor de tu; però no perquè tu siguis especial, sinó perquè et veus interpel·lat per un xantatge emocional continu que t'incita a salvar-lo i acabes convertint-te en una mena de Sant Jordi total. I a bodes em convides.

4 de març. No tinc Instagram però em fa l'efecte que hi deuen passar coses interessantíssimes. Deu ser el festival de la tonteta del contrapicat competint amb el tontet de la manuella. Jo tinc molta feina. Canelobre i circulen. Vaig tenir Facebook una temporada. Curta. Em va semblar una oda al xampinyó de llauna de primera divisió. Els amics —amb totes les reserves del terme— de Facebook eren com els del món real però explicant-te coses cada dia i amb moltes faltes d'ortografia i un lèxic macarrònic. Els amics expressant-se per escrit, que ve a ser com fer-ho de paraula però fent-te detectar amb tota la nuesa fins a quin punt tenen dificultats per comunicar-se xddd muapa tekiero xat ya. Tenia amics que pel fet de veure'ls escriure coses al Facebook vaig esborrar el seu telèfon per sempre; jo vaig entrar-hi amb tota la il·lusió de mon per fer-hi més amics i Facebook em va fer perdre'ls tots.

Anit, mentre escrivia al dietari, pensava que el castellà m'ha perseguit tota la vida. És un cobrador del frac de primera categoria. El principal obstacle per escriure bé el català és tenir la capacitat de treure't el castellà de sobre. D'extirpar-lo. Entenguis-me-se que se-té que entendre. Jo fa quatre anys que m'hi vaig posar i encara no m'he espolsat les rèmores del tot, i espera't assegut. A aquesta colla de saltimbanquis de tercera que diu lluitar pels drets del castellà a Catalunya els tinc apuntats a tots en una llibreta.

7 de març. Demà el F.C. Barcelona guanyarà 6-1 al PSG. Perquè quan dic que el Barça és una merda —seguida d'una caravana de coleòpters carregats d'esquena — és perquè és una merda, però és la meva merda.

8 de març. El F.C. Barcelona completa una nit memorable i tinc un record per Josep Lluís Núñez.

16 de març. Eleccions a l'Ateneu. Ha guanyat la crosta i han perdut els meus. Uns socis que no voten una candidatura formada pel Xavi Noriguis, la Marina Porras i l'Anna Punsoda mereixen ser enduts per un vendaval a l'altra punta de l'Atlàntic. Així agafin tots unes cagarrines tan macabres que es quedin amb la pell i l'os, per no allargar-me.

Fa anys vaig fer-hi un curs d'escriptura, a l'Ateneu. Mig curs, concretament, perquè allò no donava per gaire més. La nit abans del primer dia vaig conèixer el Salvador Sostres i l'endemà m'hi vaig presentar fent rotets de gintònic british style. A l'hora de fer la presentació a la resta d'alumnes vaig quequejar una mena de discurs que no tenia ni cap ni peus. Una entrada lamentable. La senyora que ens feia de professora era molt bona dona i hi posava molta voluntat però no em va ensenyar res, pobreta, tret de descobrir els contes de Calders. I aquí em teniu, escrivint com em surt de l'avió, i tenint molt clar que si mai escric una novel·la, l'escaleta que tant d'interès van tenir en ensenyar-nos me la passaré per l'Arc de Berà; o escric a raig, o m'estimo més sortir a fer un cucurutxo.



1 de març del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIII)




22 de febrer. Aquest hivern —fred com pocs— he deixat d'escriure al dietari perquè de cap manera mereixeu la rastellera d'improperis que aquesta estació-nostàlgia hola tieta com anem mira fill nar fent si no fos, aquest període previ a la vida i eixut de tota esperança, em fa néixer del no-res. Això no us ho podia fer, malgrat que de la nostàlgia n'he tret els millors rengles que s'han escrit mai en llengua catalana; no us ho he fet perquè us estimo, no em fa vergonya admetre-ho, en el fons del meu cor us estimo com l'estiu vol un càntir ple d'aigua fresca.

Els paladins de l'hivern, com és natural, s'han tirat tres mesos fent el ridícul i relliscant per tots els racons del país. Pocs genolls s'han trencat, pel meu gust. Només heu de veure la gent que va a esquiar —paradigma de la cosa—, observeu què fan des que es lleven a les cinc de la matinada fins que arriben a casa a les deu del vespre, fixeu-vos-hi bé perquè aquí rau la resposta definitiva del camí que ens queda per recórrer.

Si les comptem totes: autovia, carretera, peatges, frontera, pàrquing, forfet, cafeteria, remuntadors, restaurant, tendes i més frontera i més carretera i més autovia: fan cinquanta-cinc cues pel cap baix. Només un escarabat amant de les pilotes de caca té la fortalesa mental de llevar-se a les cinc sabent que farà cinquanta-cinc cues. Fixeu-vos sobretot en la gana que porten a sobre, la magnitud de la qual ve de les cues que suporten, naturalment. Unes carpantes de llibre. A les quatre de la tarda són molt capaços de menjar-se un gosset petit. Jo he vist una família d'Agramunt —amb pares, avis i nens— menjant-se un buldog francès a Ordino Arcalís. S'estaven al voltant d'una foguera enmig del pàrquing de dalt. Van empalar el gosset amb un bastó d'aquests que fan servir per esquiar i el rostiren quan encara era mig viu. Com xisclava la pobra bèstia. I els nens, el disgust que es van endur els nens. Fillsdeputa!

Que la força dels meus followers —com va dir aquella pobra noia de les dents— caigui sobre les famílies d'esquiadors afamades. No he tornat a trepitjar ni Ordino ni Agramunt.

24 de febrer. Enyoro A.

25 de febrer. Els amics de les Arts presenten nou disc. Són molt macos aquests nois. Si els Amics de les Arts fossin realment amics de les arts, deixarien la música. Jo en tinc un disc, no us penseu que parlo per parlar, la meva biografia de Twitter diu clarament que sóc pensador i expert. Aquests enemics de les arts estan vivint de «L'home que treballa fent de gos» des de 1884, una cançó tendre i per tant innecessària, i que per acabar-ho d'amanir em recorda la família d'Agramunt i l'afer amb el gosset i em fa plorar.

26 de febrer. Carnaval. Tinc un trauma que ve de lluny. Mumare em va vestir de sac de cafè tres anys seguits. Em pintava la cara amb betum i em posava una perruca rinxolada i unes malles negres i un sac i espavilat. En tant que guanyador reincident dels Jocs Florals del col·legi, premi que vaig monopolitzar tant en català com en la llengua de Paquirri, vaig haver de sortir en diverses ocasions amb aquest aspecte a llegir el pregó davant de tots els amics i de totes les noies que m'agradaven. En ma vida he passat tanta vergonya i és des d'aleshores que la meva dicció en públic quedà traumatitzada. Com es pot comprendre, no m'he tornat a disfressar mai més i escarneixo tant com puc tothom qui ho fa perquè m'ho recorden. Una colla de pela-cables tots.  

28 de febrer. Anuncien que Jóse Cúnit deixa 8TV, una notícia espantosa per a la meva tieta Conxita i per a l'actual junta del Futbol Club Barcelona, és a dir: per a Catalunya. El Procés sense Jóse Cúnit i els grans tertulians que du al programa queda tocat de mort. Volem que el Procés no acabi mai i volem el Cúnit explicant-nos-el. Des que Jordi Pujol no té cotxe oficial que no faig l'amor amb la meva dona, fet que ella entén perfectament perquè també està molt afectada. El nen que tenim és fill de l'Esperit Sant. Però des que sabem que Jóse Cúnit ja no ens endolcirà els vespres, hem decidit prescindir també de la masturbació que trimestralment ens fèiem mútuament davant del pòster del Monestir de Santes Creus que tenim sobre el capçal del llit.