Dietari d'un home fabulós (capítol 26)

Nit de cap d'any. A casa, esclar. Sortir per cap d'any al carrer té conseqüències no sempre festives. En ma vida he passat tan fred com aquell cap d'any a Madrid. Primers dels noranta, potser deu sota zero. F va perdre dos mil duros que teníem per la tornada en tren. En tornar a Barcelona fent autoestop ens van recollir per l'A2 dos nois molt macos amb un Opel Corsa vermell. Recordo, com oblidar-ho, que van menjar-se la polla del meu amic amb el delit que dóna la novetat. Suposo. Només ho suposo perquè no vaig preguntar-li a F com havien estat els detalls de la cosa. F era un tio molt sanguini. Feia molt de fred en aquella autopista, allà a peu dret, a vint metres d'un cotxe amb vidres entelats, esperant el final del trio, entotsolat amb pensaments diguem-ne molt contradictoris. Teníem vint anys. Xec en blanc i amunt els cors. La llibertat són els vint anys, enllà dels vint comences a pensar en probabilitats i conseqüències i a la llibertat l'engabies, li comences a posar cotilles per sobreviure. 

En fi. A casa. Llums de Nadal a l’arbre fent pampallugues. Balls i coreografies amb els nins. Llagostins bullits, orada al forn, un Costers del Segre molt digne. L'orada com més petita més saborosa. Apunti. 


La «i» entre els cognoms. Treball de Marcelo Capdeferro. El costum d'intercalar la i entre els cognoms, a desgrat que pugui semblar una rèmora medieval catalana, és una pràctica ben castellana. Escolti. Foren els castellans els qui començaren a posar-se dos cognoms (el de pare i mare) i a separar-los amb una «y»; a través de la cort castellana, com ha passat amb tots els transvasaments culturals, és com els catalans —es generalitza a l'últim terç del s. XIX— comencem a imitar-ho. Pompeu Fabra normalitza la «i» en comptes de la «y» a primers del XX. De pàtina catalana res de res. És inevitable que pensant en tots aquests catalans que avui dia encara ho fan servir, concretament en els petimetres que arrufen el nas davant dels qui tenim la patent sanguínia lacrada pels quatre vents, és inevitable que em surti el cafè pel nas. 


Valentí Puig. «El progressisme és una superstició». De fet té un punt religiós, envoltat de creients. Si més no aquest progressisme teleològic, lineal i d'ascensió imparable que, si no fos per la malfiança endèmica dels conservadors, que l'obstaculitzen, situaria les persones d'arreu del món a tocar del Valhalla.

Amb la forma de pensar em passa com amb Netflix, vaig a temporades. Ara que estic amarat de Valentí Puig fins a la soca, trec el conservador que duc dins. I a fe de Déu que me’n reconec una part. També en tinc una altra d’atea, una de cristiana, una part whig, i fins i tot —si me'ls toquen molt— puc treure la part Ted Kaczynski, que com tot animal, duc amagada sota aquest caràcter voluble. 


Córrer. Parc de Vallparadís. Dissabte, quarts de set del matí, al voltant de zero graus. L'hivern és el padrí de la mort, es dedica a assestar-nos l'última empenta, és el seu millor camarlenc. La connexió amb imatges del passat que et produeix anar corrent mentre escoltes la teva música. Imatges i fins i tot vivències de trenta anys enllà que t'arriben al magí per aquesta via tan arbitrària i insondable. La música deu obrir la porta i la carència d'oxigen al cervell deu connectar unes neurones que abans eren a la banqueta, esperant instruccions. Puc reviure una conversa en un pub amb una noia de qui no en recordo el nom, però sí la camisa que duia. Puc trobar-me de nou en aquell banc fumant una cigarreta, puc sentir el fred que feia perquè vestia lleuger a plena tardor. Per què? Per què se'm connecten aquests records quan corro? A voltes surto a córrer a fi de recordar i no deslligar-me del tot de la meva joventut. 

Perdre el temps a Twitter, on s'ha vist! Podent estar discutint amb L!

Cavalcada de Reis. Passeig Comte d'Egara, reminiscència de la ciutat importantíssima que fou. Terrassa és filla legítima del tèxtil. Aquells fabricants van aixecar tot el que arquitectònicament encara val la pena. Un passeig amb un parc al mig, tots els carrers haurien de ser així. Jeep n'ha posat tot el transport. Són uns vehicles excel·lents, tenen un toc militar, de fermesa, de resistència. Senyors però sobretot senyores jugant-se la vida en ficar-se sota un Wrangler en marxa per collir un puto caramel quan ja en tenen quilo i mig. Gentola del tercer pis amb bosses del Mercadona per rebre el mannà del cel. Aterra a la zona un personatge amb un paraigua capgirat a fi d’atrapar-ne com més millor. Els deu vendre. Cridòria però pels caramels, no pas per saludar els patges. Els reis són importants pel fet que duen més caramels que ningú, la seva magnificència és secundària. Aquest afany per la cosa gratuïta. Tan català i tan espanyol. No ho necessito però és de franc! Fa riure. Cavalcada i postguerra. Aquest any Baltasar no va pintat amb betum. 


«El método Kominsky». Netflix. Tant de bo arribi a vell amb l'humor tan esmolat com el Norman (Alan Arkin); mala jeia a mans plenes però ajudant els amics per la porta del darrere. Milionari però sense ofendre. Per arribar a tenir l'humor del Norman l'economia domèstica t'ha de resultar un tema del tot intranscendent. Cosa de comptables. Sandy Kominsky (Michael Douglas) pel parc badocant, mirant els nins com juguen, fent-los manyagueries, i les mares que avisen un guàrdia perquè el prenen per un pederasta. Escena fabulosa. Michael Douglas ha tornat quan menys ens ho esperàvem. 

La tribu comença a caure del cavall. L'interès que tinc pels polítics independentistes ja no és polític, és psiquiàtric. 


Dia de Reis. La loteria és l'opi del currante. Aquests mamífers junglívols prementals que en veure’s premiats corren a buscar una càmera amb una copa de cava barat a la mà. Per tapar forats —solen dir—, podrien començar per tapar les escletxes del crani per on se’ls escapa el poc cervell que els queda. Que et toquin 200.000€ i anar-te'n corrents a l'Administració perquè tothom et vegi la cara, i després contractar una empresa de seguretat perquè no t'assassinin a la primera cantonada. Ara tens calés, t'ho pots permetre. Monstre. Sabatot.

Entrar a Barcelona per Meridiana et va llevant les ganes de viure, a l'altura d'Aragó ja vaig buscant un avenc per fotre-m'hi avall. Grisalla de planificació soviètica. Cadena Els Tigres. Bar Meridiana. Bar Tapas. Bar Bar. Amanida russa esgrogueïda. Seitons de plàstic. Croquetes de benzina. Trenta-set semàfors t'esperen per aturar-te sense compassió i obligar-te a veure l’espectacle. Allà penses en la mort. Penses en els teus enemics. Tens enemics. Vols que aparegui un peatge i pagar. Per sortir. Vols que et retirin el carnet i vendre’t l’auto. Vols tornar-te’n. Vols veure el Cadí. Vols enviar una carta. Vols parlar amb ta mare. Amb el sogre. Gravar un tall de veu. Vols algú a qui fer responsable. Assenyalar. Imputar. Vols venjança. Vols matar un periodista. Vols matar un nin. I un gos petit. Vols que passi un desastre natural i la trinxi ben bé pel mig.

Dietari d'un home fabulós (Capítol 25)

Sant Esteve. Sant Esteve Sesrovires. Reunió familiar per la banda Real Madrid. Territori espanyol. Menjar i beure per a un regiment. Mentre travesso el poble miro a banda i banda per veure si em trobo la Rosalía, però no hi ha sort. Artista pop total. El futur la mira amb la por de qui entén que serà engolit sense pietat. I trobo que està com un tren d'aquells que du cotxes. Carregada. La reconquesta de la llibertat va començar aquí mateix, al capítol 23. Quina cosa. Quins malucs. Em recorden els de Beyoncé, tenen la mateixa autoritat. M'agradaria passar unes vacances viatjant de maluc a maluc, prenent notes de les vistes. Trenta dies, sense cantimplora, a l'aventura. Amb el vermut m'enfilo de pressa. A taula hi ha de tot, al pica-pica pots trobar-t'hi éssers d'allò més estranys, s'han entestat a fer-lo progressiu, cada any hi ha més coses. És tot un món, el pica-pica, tanta barreja em desorienta. Canelons de primer, com si ahir no haguéssim menjat, quin disbarat. Me'n menjo dos, menjar després de fart fa de postguerra. Vedella de segon, aquest any és tendre. La família per aquesta banda hem tingut sis nins en tres anys, cinc nins i una nina, pràcticament una plaga. És impossible que es parli d'una altra cosa, sobretot les mares, segons observo amb el tercer vermut. Jo vull parlar de coses profundes perquè el vermut negre em dóna una clarividència esmolada, però no hi ha manera, fins i tot introdueixo temes que trobo eloqüents per sortir de la dictadura, però debades. El meu nin, el teu nin, ai la nina, els nostres nins, els nins del barri, els nins de l'escola, els nins del món, els nins en general i a fons i enllà dels nins una variadíssima temàtica a la banqueta. 

El Marc, marit de la Laia, ve al dinar, gràcies a Déu. Anglès del nord i de fa uns anys vivint a Catalunya. Encara tinc viu el record del seu casament. La Laia va acostar-se a l'altar ballant Dear Future Husband de Meghan Trainor a tot drap, amb tal coreografia pèlvica que el Marc va estar a punt de caure a terra. Una entrada total. Definitiva. Una presentació al nuvi d’un altre planeta. El Marc és amb l'únic que puc parlar d'una altra cosa que no sigui de canalla. Ell beu cervesa, a dojo. Com que sóc amb Valentí Puig a Londres, any 1990, li parlo de Margaret Thatcher. Al nord d'Anglaterra, més industrial, em comenta que n'haurien fet salsitxes amb gust de torie, de la Tatcher. El seu pare, que és un home tranquil i bonhomiós, només perdia els papers quan a taula sortia la Margaret. M'ho explica sense cap afectació, sempre amb mig somriure. La conversa deriva cap a uns informes que està fent sobre privacitat a la xarxa i el resum és que el govern Britànic ho sap tot de tothom. Cap a les postres, primer Macallan, el Marc em tira petonets quan no ens veu ningú i m'espanto perquè encara sóc molt català. Els anglesos tenen un sentit de l'humor de primera divisió. El Marc és superior. 


McDonald's. Dissabte. Quarta visita en sis mesos al Mediamarkt del Parc Vallès, segona reparació en garantia de la televisió Sharp que vaig regalar-li a mumare. Ara el comandament. La tele es veia de cine però quan no és un nap és una ceba. Avui recullo un comandament nou perquè el vell es menjava les piles cada dos dies, cada 48 hores. Mai vist. Sharp està matant ma mare a disgustos, creu que com es fa vella, alguna cosa fa malament. La pobra. Sharp ha de pagar aquest greuge. A quarts de deu em dirigeixo al McDonald's del davant i em trobo a Xavi «El Loco» —gran guerrer a les batalles juvenils de l'opi— mortificant a xarrups un cafè amb llet de mig litre i llegint La Vanguardia com un marquès. Terrassa que dóna a migjorn, estampa hivernenca de Los lunes al sol però amb un biaix més xarnego que cantàbric. No ens posem al dia perquè entre excombatents de l'opi no cal, enllà d'aquelles guerres tot és secundari, i em confessa que hi ve sovint perquè s'hi està tranquil i et pots endur La Vanguardia i el Mundo Deportivo sense pagar un ral. Tot legal. Seients de pell sintètica de búfal americà. No gaires catalans. L'acompanyo prenent un cafè curt mentre els meus nins es llencen tobogan avall al parc infantil del Sr. McDonald's. Un somni. Fa un matí lluminós. Madurar fa sentit si vas trobant escletxes a Matrix com aquesta.

Les amistats que han perviscut al pas del temps, com la de Xavi «El Loco», em refermen en l'existència d'un cert progrés en les relacions personals. Fer-te gran et fa abandonar la creença que en tot moment cal resultar complaent. Això pot ser una mena d'alliberació, si la línia amb tornar-te esquerp no fos tan fina. En tot cas, com et vegin és un problema dels altres. Comença a ser impossible trobar-te amb algú amb qui no haver de llençar per la borda de cinc a deu frases narcòtiques abans de situar-te, i no són pas garantia de trobar el formatge. Contra aquesta lletania absurda cal respondre amb silenci; amb un silenci que per força ha de ser glacial i que al principi no s'entendrà, com d’entrada no s'entenen les genialitats, però que a pleret i amb fermesa, centrarà l'interlocutor i el farà treure el bo i millor de si mateix. Serà un home nou. A la llarga serà un home rigorós. 

L'evolució total de l'Home en societat la veig com dues persones que es coneixen i es troben pel carrer, s'aturen davant per davant, es miren, entenen que no tenen res a dir-se, i sense badar boca segueixen el seu camí. Els italians, en aquest punt, ja estan molt evolucionats. Recordo estar parat en un semàfor d'un poblet de Sardenya, La Pedraia; dos italians que en creuar-se davant meu un li fa a l'altre el típic gest amb la mà de porca miseria i l'altre li torna el moviment. Continuaren com si res, cadascú a la seva: som on sempre, res de nou. Un sol gest i tot resolt. Sense acritud.


Xarneguisme

1 m [AN] [LC] El xarneguisme, pel fet que la societat ens ha atorgat sense demanar-ho una sang amb dues banderes, és l’art de cagar-nos amb tota la legitimitat en la mare que us va parir als dos costats de l'Ebre.



La Roca Village. Diumenge. 30 de desembre. Ple fins a la bandera. Molt francès i sobretot molt xinès. I els sianos, esclar, a la paret nord del K2 pots trobar-te uns sianos demanant-te foc per encendre uns branquillons. El siano és com Hernan Cortés però avançant per territori hostil amb un BMW de l'any 1996. Xinesos fent cua per entrar a Gucci; funcionaris del capitalisme a l’engròs. Idiotes del catàleg. Tant de Gucci com de Versace em sembla xaró des del logotip fins a l'última camisa estampada. Un mocador per al coll per 515€ a Moncler, però escolti, el teixit de què està fet deu tenir unes propietats definitives, masturbants. Descobrim la tenda Sandro, al dessota del cartell hi diu «París» en petit. Només amb una primera llambregada ja noto que la roba té classe. Tinc el costum —tant negatiu per a la butxaca— d'emprovar-me primer la roba i després, una vegada veig que m'escau, mirar el preu. Fa dos anys que busco un bon abric. L'any passat, ja mig marejat, vaig acabar comprant-me un plumífer d'aquests de la marca de moda, dels que al cap d'un mes acabes saludant-te pel carrer amb tots els qui porten el mateix. Sou com un equip: Amics del carrer Major. La Lorena, que és una mena de linx pel que fa a saber-me el gust, remenant per Sandro em troba un abric de llana blau marí que ni fet a mida. Semblo un altre. Em diu que sóc molt més alt. Sap com estovar-me, la molt barjaula. Està molt ben fet, per la solapa i als punys hi té uns detalls en pell que m'alcen per sobre de la vulgaritat amb unes xanques de dos metres. Dins del vestidor miro l'etiqueta interior: hi marca 753€ ratllat en diagonal i al costat 314€. Llumetes de Nadal voltant-me pel cap. Ara encara em sembla més bonic, tres-cents és una xifra diguem-ne que enterboleix però el fet que fa uns dies valgués per sobre de set-cents cinquanta pràcticament em situa a les portes d'una erecció. 

Dietari d'un home fabulós (Capítol 24)

Roger Montañola. Ara tertulià a El món a RAC 1. Quota unionista del sector «jo ja ho deia» que amb un paternalisme vorejant la indecència senyoreja des d'un pedestal les cendres de l'independentisme. Unió Democràtica va morir però la defensa d'una Catalunya dins d'Espanya té encara una salut de ferro. No coneixia l'ofici de Montañola, tot just l'havia vist mig sentit en una xerrada sobre liberalisme i fins ara creia que era un simple enginyer del trepant. No és així. Va llicenciar-se en l'art d'emprendre mentre es doctorava ensems en filologia catalana. Vegem la rèplica que fa a un senyor que l'interpel·la: «No sé si he nascut pijo però et puc assegurar que no ric. [no sabem si vol dir que no és ric, o que no riu mai, però intentarem escatir-ho pel context] He sapigut [crec que «sapigut» podria ser el nom d'algun emperador persa] emprendre i guanyar-me bé la vida. Si això et fot dos pedres». Dues pedres, doctor Montañola, no «dos pedres», tens el castellà gras com un porc de tant xuclar-te la sang. I no poses una coma on toca ni a punta de pistola. Feta l'anàlisi sintàctica i ortogràfica i bandejat el tuf estantís que desprèn aquesta rèplica tan lluminosa, crec, sincerament, que som davant d’un electricista. 

Bé, però hem de seguir observant amb interès què més ha de dir-nos. Al cap de pocs dies d'aquest replie-llumenera, com d'habitud doctor Montañola torna a alçar la veu a la ràdio i el cafè se'm posa malament; tant, que faig un tuit dient que és «més tòxic que l'Estat espanyol i Txernòbil junts». Exagero però per la franja baixa. No vaig citar-lo amb l'arrova perquè això obre la porta a relacions epistolars i per manca de temps no m'ho puc permetre, i molt menys amb un electricista. Però vet aquí que el doctor és tan emprenedor que fa egosurfing i veu el tuit. Aquesta és la seva resposta, elèctrica: «Ei! Et passo algunes dades pq puguis seguir alimentant el teu odi: sóc extremadament feliç, em guanyo prou bé la vida i tinc bons amics i família sana. Vinga, bon Nadal odiador». Mare de Déu de Queralt, ajuda'm a digerir tant d’enganyatall. «Odiador», doctor, fa pinta de ser un web per comparar assegurances, i que manifestis que ets extremadament feliç no em fa por, potser una mica d'enveja, però us conec els trucs. Tenir un ofici tan digne com el d'electricista i que la teva família estigui sana no et dóna dret a atacar una persona amb tants problemes com jo. Em trobo a l'atur, sóc orfe i l'últim amic que em queda s'està morint. Malànima. 


Valentí Puig. La seva prosa en català m'està produint tal reguerol de llàgrimes que tinc el rostre clivellat; llàgrimes de joia, esclar. Un ventall d'expressions que et fan estimar el català tant com al primer amor. Amb aquella esperança i submissió incondicional. Li ho copiaré tot. Li ho copiaré tot fent veure que no el conec. Sota l'ègida del seu català balear començaré la reconquesta aquí mateix, des d'aquest dietari. Li estic llegint «La bellesa del temps. Dietaris 1990-1993», aleshores Puig era corresponsal per ABC a Londres. Definir-te, com ho fa Puig, com un liberal-conservador «de centre» és envoltar-te d’un mur de protecció de cinc metres de gruix. A desgrat que s'oposa a la sobirania de Catalunya, s'ha de ser molt curt per a no llegir un escriptor com Valentí Puig —o qualsevol altre— pel sol fet que no combregui amb la teva tribu. Així ens va.


Anglaterra. Els britànics estimen i respecten la seva monarquia perquè va ser la primera nació moderna a sotmetre-la. Una vegada has deixat clar qui mana, no deixes de ser vassall però n'ets perquè tu ho vols, la diferència és significativa. 


Sergi Sabrià (ERC), declara: «Si el dia que érem més forts no ens en vam sortir, ens hem de preparar per a guanyar el següent embat. Jo no vull perdre més.» Qui va perdre, ratota? Qui va llençar per l'aigüera el capital dels últims cinc anys? Qui va mentir a mans plenes? Quin embat? Fins quan estirareu el xiclet del «fem república»? Quina república, tros d'ase? Han substituït república per independència perquè república no vol dir res i entreté la Brigada de l'Empènyer. Aquest govern i la Brigada de l'Empènyer són els dos enemics principals de la llibertat de Catalunya.


La publicitat és l'art de tractar-te com un idiota però produint-te la sensació que ets molt especial. Crear-te una necessitat que no tens i fer-te-la desitjar és el repte més pervers del capitalisme. Si adquiríssim els béns de consum i serveis que realment —que biològicament— necessitéssim, demà tancarien dos terços de les empreses mundials. Jo ho sé, tu ho saps i tothom ho sap però mentre ens fem els idiotes el món tira endavant. 

Matrimoni. El matrimoni reeixit és una parella que va traient-se les màscares mútuament i que, per simpatia, per proximitat, per pudor, es deixen posada la penúltima.

Dietari d'un home fabulós (Capítol 23)

Tardor. Marina Porras. El podcast «Les coses fonamentals», que presenta i modera. El nom que ha triat de moment és exacte. Al segon programa [aquí l'enllaç] Enric Gomà destrossa, en poc més de nou minuts, prop de 70 anys de propaganda castellana sobre la literatura catalana en castellà. Costa de creure però no faig broma, són els nou minuts més èpics del que portem de s. XXI. Dels deu segles d'història de Catalunya, diu Gomà, els quatre primers el castellà no el parlava ningú; ni Ramon Llull, que ho sabia tot, el parlava; del XV fins a 1870 només es parlava en castellà a la cort i en l'àmbit mercantil, però al carrer no el parlava ni el tato. No us faré un resum de la resta, dels contrapunts necessaris de Vila i Cutillas al festival de Gomà, perquè vull que l’escolteu tot, dues o tres vegades, i que el descarregueu, com he fet jo, per tal de tindre'l a mà quan de Catalunya no en quedi res. Una epifania. 

Em ve de cara de conèixer Abel Cutillas. Com que ho afirmo en tant que imbècil social, la cosa té el seu gruix. M'interessa pel fet que l'intueixo tan sanguini com jo. Quan sovint diu «i totes aquestes merdes» per resumir els sobreentesos, m'hi veig, m’hi veig del tot. Va al gra, diguem-ne. Crec que podria ser indicatiu per travar-hi una amistat ferma, que d'esdevenir, m’encarregaria de malmetre i decebre i tocar de mort per manca de temps, esclar.

Tenir dos fills va ser una gran decisió, ara et limites a veure la vida dels altres mentre tu dirigeixes una empresa de transport. The Others, podria dir-se l'empresa. 


Primers d'hivern. «La vista desde aquí. Conversaciones con Valentí Puig», de Ignacio Peyró. A mesura que la conversa entre aquests dos liberals-conservadors de gruix va solcant-me, m'assalta el record d'un paràgraf de Miquel Colomer: «Com que em considero mediocre, ataco i critico la mediocritat. Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes. Retallo una pàgina de "Culturas" de LV. És la crítica de Masoliver a una novel·la de Landero, Retrato de un hombre inmaduro. Calla, dic, aquest deus ser tu. Efectivament. Sóc enamoradís i indecís, una mena de veu sense història que ha tractat sempre, sense aconseguir-ho mai, de forjar un caràcter i pensament propis. Tot fallat. Influenciable i camaleònic, mudo de pell i de pensaments segons l'última persona amb qui hagi parlat o segons el darrer llibre que hagi llegit. No hi ha res meu. Tot és dels altres.» 

Que ha estat fent tombs dins del meu cap, professor Colomer? Com ho ha fet, amb quin permís, confessi! Pel meu gust, l'últim llibre bo que llegeixo em fa bellugar massa les certeses de què m'havia alimentat l'anterior. Per a no morir de pena amb lectures tan eclèctiques i arguments tan contraposats, penso que finalment, a llarg termini, podré ordenar-ho tot una mica i adonar-me que malgrat que hagi canviat molt de parer en aspectes fonamentals, l'important no és tant on et trobes en cada moment —l'immobilisme ideològic és fill del dogmatisme—, sinó si ets noble en defensar-ho. Si quan ho estàs defensant, hi creus.

De les converses de Peyró amb Puig en trec aquesta seguretat que desplega Valentí Puig per atacar el postmodernisme. El fill més espavilat del postmodernisme és el relativisme, entenguis espavilat només com a veloç. Quan et sobreposes als seus paladins, de Nietzsche a Agamben passant per Foucault, malgrat l’impactant foc d'artifici que suposa l'eròtica de la destrucció total i el caos —valgui assenyalar que pel que fa a Foucault l'anàlisi sobre les formes invisibles del poder és definitiu—, no deixen de ser lectures juvenils, dit amb l'accepció més junglívola del terme. Per bé que quan tens 23 anys pensis tot el contrari, sense la família i l’amistat som falgueres de sotabosc. Garlaires efectistes. Creure en l’amor a certes formes de subjecció no és opcional, és un deure moral.

Arran del llibre ordeixo una definició. Una conversa interessant, per definir-la enllà d'estereotips pedants, no és un desplegament de coneixements cultes al voltant d'una taula de marbre, sinó aquella conversa que és capaç de planar per sobre de clixés, tabús, prejudicis i cultura pop de masses. Es pot donar en qualsevol moment i àmbit, no es tracta de parlar sobre alta cultura, ni cal trobar-se en cap espai regi, sinó per ventura, d'abandonar la conversa havent sofert algun dany en la bastida que suporta les teves conviccions. N'he tingudes a peu dret, al carrer, absolutament sobri; i també desmanegat, força ebri, en un banc de fusta atrotinat. Una conversa interessant és la que segueix desplegant-se, amb la imaginació entotsolada, quan ja ets tot sol a casa.



Enceto «Dones que dormen», de Valentí Puig. Vaig per ell sense pietat. Una frase del dietari que interpreto com un fatalisme insalvable: «Mai no serem tan humans com el dia de la derrota.»


Nit de Nadal. El Nadal, entès des de la creença religiosa o des de l’antipatia més indiferent, és l'arma més efectiva per recordar-te que et fas vell. El ressentiment inicial que em provocava, induït per l'enveja i la nostàlgia que neix de la manca d'una família diguem-ne mig normal, aquella por cerval a reviure un any rere l'altre les misèries, les carències afectives més insospitades i els sobreentesos més feridors, ha esdevingut en una conformitat simpàtica. Acrítica. L'empenta al canvi que han jugat els meus dos fills petits, llurs il·lusions d'intensitat vietnamita pels regals, l'abocament explosiu a l'hedonisme més pur, ha estat determinant, total. 

     

Religare

Una de les coses boniques d'aquest món és descobrir l'origen i les evolucions dels mots. Etimològicament «religió» ve de «religare», que vol dir tornar a lligar-nos amb Déu, amb el nostre origen, d'allà on suposadament venim. Trobem també una segona branca emparentada, «relegere», que fa referència a rellegir els llibres (la Bíblia), a retre-hi culte. En aquesta segona teoria ja hi juga tant la reiteració com un possible principi d'obsessió cega; com diu Darío Sztajnszrajber: «Si tenés la voluntá de encontrar en la Biblia por qué Argentina perdió la final del Mundial contra Alemania, ten por seguro que lo vas a encontrar, eh».

En preguntar-me què em trobaré quan em mori, o quin va ser el principi de tot, no només de la vida —atès que les explicacions científiques satisfan la meva curiositat—, sinó del principi de l'univers, és aquí on no arribo a sadollar-me del tot. La teoria del Big Bang em deixa com després de prendre'm una Paulaner: em fa pessigolles però no em canvia la vida, diguéssim. Puc entendre que una acumulació de matèria immensa col·lapsi per física pura i esclati, el que no puc comprendre és d'on va sorgir aquesta matèria; per fer-ho senzill: no entenc el pas del no-res a la matèria, el pas del no ser al ser. I aquí és on ve la religió a entabanar-me amb la Creació novel·lada. Deixant de banda les massacres que s'han perpetrat en el seu nom —llegir a Hitchens és com una epifania atea—, és més que evident que l'ésser humà va inventar Déu (amb les variants semàntiques que vulgueu) per donar-se una explicació plausible a les preguntes existencials, però el problema d'aquesta drecera és que demana «tenir fe» en una faula. Una faula realment interessant i a estones ben trobada però faula, i escrita per l'Home. Malgrat que la metafísica de Kant —que prèviament llegí els notables esforços de Descartes i les fabuloses interpretacions de Spinoza— fa un intent treballadíssim per treure's del damunt la crosta religiosa, no és fins que arriba aquest animal, Nietzsche, aquesta pantera de la destrucció de valors preestablerts, aquest picapedrer de motllos prefabricats on eren encotillats tots els seus avantpassats, que van començar a caure les màscares dels místics, habilitant els pensadors posteriors per deconstruir els mites de soca-rel.

Malgrat els avenços —en condicions molt més adverses que les nostres— d'aquests fora de sèrie, segueixo tenint un problema. A la llum de la raó es pot allunyar la religió, però no la religiositat. La religiositat és intrínseca a l'ésser humà, és aquest «relligar-se» però de caràcter secular, entès com una disposició a voler saber qui és el pare de la cosa. La pregunta, des del meu punt de vista, segueix sense resposta. Què hi havia abans del Big Bang? Tant me fa la resposta: I abans d'això? Per què la matèria? Per què el ser i no el no-res? Per què hi ha, quan podria no haver-hi? Crec que l'ésser humà està condemnat a no trobar mai aquesta resposta; potser és aquí, en aquest misteri, on rau la gràcia d'aquest recorregut entre mamífers que parlen. Ja només crec en déus terrenals, des de Schopenhauer fins a Houellebecq, des de la meva mare fins a Messi (cognom que vol dir messies segons la càbala que resulta de multiplicar 10 per la meva fe), però prometo seguir intentant-ho, perquè la meva vida és el camí que va d'una obsessió a una altra.

Quan ens mateu el primer

Us conec, esteu fets tots del mateix patró. Us he vist de prop; en aquesta associació simpàtico-funesta que té la joventut i el perill. El risc no te'l trobes de cara per ser jove, te'l trobes de cara perquè només quan s'és jove es té aquella intuïció macabra per anar a trobar-lo. Recordo que quan vau veure que érem tants com vosaltres, només us va quedar l'opció d'aixecar-vos la samarreta perquè veiéssim l'empunyadura de la pistola. És una bona metàfora per il·lustrar de què esteu fets. Sempre cinc contra un. Com aquell dia a Rubí, que vau rebentar la gasela coixa, el més escardalenc, i ara gairebé no hi veu. Sempre heu estat uns merdes, no cal que m'allargui; sense el grup esteu perduts, i quan esteu sols sou la mateixa escòria i cagueu pel mateix forat que el vostre ramat. Quan vaig veure el vídeo on corríeu per enxampar —i colpejar per l'esquena— un pobre nano que passava per allà, aquell soroll de persiana de local, aquell cruixit que et gela la sang, allí vaig rememorar tot allò que ja tenia mig adormit. Per entendre'ns, sou els cosins dels qui van entrar al Centre Cultural Blanquerna, us oloro a tres-cents metres i conec les vostres misèries i el vostre llenguatge. Teniu la pasma mig controlada, quatre trapis de farlopa per aquí, el kie que de tant en tant encara es fot cavall per allà, el guapet del grup que encara va a lligar a les discoteques amb la Harrington fent-se passar per pijo; el menut que sempre la lia per la cara amb el primer que passa, el gualtrapon que no té ni mitja hòstia; el que va d'intel·lectual del grup perquè va llegir a quatre revisionistes de merda. El que quan la treu tots ja sabeu que la clavarà; el que té morts a l'armari. El líder. Els llepaculs de la cort. Les tardes macarra pels volts de l'estadi. Sé l'alineació de memòria.

Aviat ens matareu a algú pel sol fet de dur un llaç, o una bandera; ens matareu un adolescent, o un crio, un avi, una padrina, o un germà. I tots aquests representants polítics que calculen la distància, que compten els vots, que segueixen la directriu, que relativitzen la violència, que parlen de «enfrentamientos» i no d'atacs, d'«imatges crispades» i no d'abús, en seran còmplices. Culpables per desídia, cooperadors necessaris per negligència. Quan ens mateu el primer, quan es faci el silenci i tothom calli, encara tindreu els sants collons d'anar a l'enterrament rere una pancarta que reivindicarà la pau universal.

Catalunya, Voluntat i Representació

Arthur Schopenhauer (1788-1860), a banda de ser considerat un pessimista pregon, atès que —des del meu punt de vista, amb molta exactitud— va considerar que l'Home sempre està sotmès al desig, i que quan aquest s'assoleix, sempre en neix un altre, en una mena de cicle d'ansietat inacabable, també va aportar molta llum a la pregunta —recurrent en brillantíssims filòsofs coetanis—: «Quina és la veritable natura de la realitat?».

Per respondre-la (en endavant citaré de forma insolent el llibre de Nigel Warburton sobre filosofia), va afirmar que la realitat té dos aspectes: existeix com a Voluntat i com a Representació; dos aspectes que tenen una substanciació senzilla. La més propera a la natura de la realitat és la Voluntat. La Voluntat vindria a ser la força cega que fa créixer les plantes, que un imant marqui el nord, la d'una reacció química, la força que forma un cristall de gel, la que empeny les nostres accions, el nostre moviment. «La Voluntat és la força única, unificada i sense direcció, present darrere de tot allò que existeix». L'altre aspecte, el món com a Representació, és el món tal com l'experimentem, la nostra construcció mental de la realitat. Quan mires per la finestra i hi veus un arbre, un vehicle que passa davant teu, el món que estàs experimentant mitjançant els sentits és el Món com a Representació. Més allunyat de la veritable natura de la realitat.

No experimentem el món com a Voluntat directament, però ens hi apropem molt quan realitzem «accions deliberades, quan volem dur a terme accions corporals i fem que passin». Per això va triar la paraula «Voluntat» per descriure la veritable natura de la realitat. Per poder accedir a aquesta realitat més profunda que existeix més enllà de les nostres experiències, Schopenhauer creia que a banda les accions «deliberades» que fem, com per exemple els moviments, una manera d'acostar-nos-hi força és a través de l'art. I la música és la millor forma d'art per aconseguir-ho; i per una estona, poder deslliurar-nos de l'interminable cicle d'esforç i desig. Segons Schopenhauer això es dóna perquè la música «és una còpia de la Voluntat mateixa». I això explicaria per què el seu poder ens commou tan profundament. Si escoltes una simfonia de Beethoven amb l'estat d'ànim adient, no només estàs sent estimulat emocionalment: «estàs albirant com és veritablement la realitat».

Traslladem el rutilant raonament de Schopenhauer a casa nostra, i apliquem-lo concretament a la sort de la nostra tribu. Centrem-nos en la no-República catalana. Quina realitat tenim? En quina mesura hi juga la Voluntat (força cega) i la Representació (construcció mental)?

La força de fons, soterrada, la veritable i intangible Voluntat, és Espanya i les seves institucions. La nostra realitat és que som espanyols. Pel que fa a la Representació a què som sotmesos és molt variable. La percepció de més de dos milions de catalans ens diu que els governants catalans «estan fent coses», sembla que es moguin, pensem que hi ha un «pensament de conjunt» que malda per aconseguir quelcom. La realitat de la República és que no sortim d'una representació en bucle de tots els papers de l'auca; d'una concatenació d'actors que parlen a desdir, que ordeixen estratègies amb potes de fang, que s'expressen en declaracions solemnes, que signen papers, que aproven lleis que no defensen. Aquesta representació és a anys llum de la realitat. Si el geni alemany fos viu, hauria exposat el nostre cas com a metàfora per explicar la seva lluminosa teoria. En aquesta república «representada» orfe de voluntat, de moment només ens queda el desig etern de l'Home de què parla Schopenhauer. I la bona música.

Dues cartes

Entre els segles XI i XIII van viure a Occitània (de forma principal al Llenguadoc però també a la Provença) una mena de cristians purs, anomenats càtars —també dits Bons Homes—, que abjuraven de les elits catòliques, per corruptes i podrides. Aquests monjos humils eren molt estimats pel poble ras, atès que —malgrat ser monjos cristians— treballaven en oficis artesans per guanyar-se el pa com qualsevol altre, eren bons metges, ensenyaven al poble el missatge de Crist en la seva mateixa llengua planera (vernacle), apostaven per la igualtat entre home-dona, no acceptaven béns ni prebendes, i finalment —una característica extinta actualment al Principat—, els estava completament prohibit de mentir; de fet, no s'ha trobat —mil anys després— cap prova que indiqui que cap Perfecte o Perfecta (nom que rebien els capellans càtars) ho fes mai.

Davant del poder (en forma d'estima) que els càtars tenien sobre el poble d'aquestes contrades (les esglésies catòliques eren totalment buides de fidels), el papa Innocenci III ordenà una croada contra ells. El llegat del papa entregà una carta al comte de Tolosa, Ramon VI, protector dels càtars, que deia literalment el següent: «Si acceptes les nostres condicions, fill meu, després d'abjurar de l'heretgia i de sotmetre't a la nostra obediència, respectarem el teu honor. També ens cuidarem d'impedir que se't causi qualque dany, sempre que ja siguis un pecador penedit.»

En llegir la carta, i espantat com estava per les tropes que sotjaven Tolosa, Ramon VI entregà la seva i sis fortaleses més.

El que desconeixia Ramon VI és que el llegat papal duia a sobre una altra carta molt diferent de l'anterior, en què s'ordenava el següent: «... Pel que fa al comte de Tolosa, de res li valdrà que ofereixi les reparacions obligades a nós i a l'Església, esteu obligats a fer-lo patir el jou de la penitència. Feu-lo fora de les propietats, i feu el mateix amb llurs còmplices...»

El 18 de juny de 1209, Ramon VI s'entregà al sacrifici. Amb el tors nu, espellifat, descalç, amb un llaç al coll i un ciri encès a la mà, el dugueren al temple catòlic de Saint-Guilles; allí l'esperaven tres arquebisbes, vint bisbes i més de cent soldats catòlics, a banda de multitud de súbdits.

El llegat Milton, començà a assotar-lo amb la mà esquerra, mentre amb la dreta l'absolia ensems. Va rebre trenta cops molt durs a l'esquena i el coll que el deixaren ben ensangonat. Malgrat que no va gemegar, si jurà que a partir d'aquell moment seria fidel a l'Església Catòlica Romana. Fou tan profund el penediment, que el comte de Tolosa encara va afegir: «—Eminències, desitjo que m'accepteu com a croat en la vostra empresa contra els heretges.»

A partir d'aquell moment, els càtars van ser cremats en immenses fogueres, anihilats completament d'Occitània; van quedar-ne quatre que foren acollits al santuari de Queralt i a Solsona.

L'estat espanyol també té escrites dues cartes, sempre ha tingut escrites dues cartes. I totes dues romanen escrites des del principi.

Dietari d'un home fabulós (Capítol 22)

14 de gener. Cas Palau. Amb els meus diners es van pagar viatges a la Polinèsia Francesa i això els honra, aquí van tenir bon gust. Amb la cara d'Artur Mas pots asfaltar la C-16 des de Barcelona fins a Sallent i encara te'n sobra per apedaçar el Túnel del Cadí. Aquest senyor pensa, de forma íntima i profunda, que la gent és imbècil. «Un segon pas al costat», va dir-nos, fent un somriure manyac. Quin fàstic.

15 de gener. Fer-se gran és veure que el vehicle del davant posa l'intermitent a la dreta i esperar que giri a l'esquerra.

Ahir el grup Furgoneta i Amistat (abans Felices los Cuatro) va celebrar un dinar a Les Grands Buffets, a Narbona, a desgrat de la meva absència. Quina barra. No he pogut assistir-hi perquè el meu fill vol que sigui present quan fa anar el tren que li he muntat a la seva habitació. És molt gros, vol que hi sigui sempre! O aprèn a jugar sol o començaré a veure la finestra del menjador com una porta i em llençaré avall. La plètora de talent concentrat a Furgoneta i Amistat és d'un abús i superioritat totals; l'escreix és de tal magnitud que tot va per la borda. Ni un euro de caixa. És bonic així: quan el talent es comença a remunerar, la llibertat de pensament s'estima més agradar al nou amo que no pas expandir-se.

Surto cap al despatx amb una hora de marge, com sempre que puc. Segueixo amb devoció l'ensenyança «si tens pressa, lleva't més d'hora» que va impartir-me el pare del Sergi. De pressa no en vull cap, no tenim pressa. A desgrat d'haver-me de llevar a les sis, en pago el preu amb comoditat, em sembla un bon tracte. En sortir de casa, se m'atansa un senyor d'uns seixanta anys. L'aspecte és normal tenint en compte la crisi. No prenc mesures de seguretat però no obstant això he de mantenir la musculatura relaxada a dretcient; no m'agrada que els homes se m'atansin pel carrer, no solen dur-te ventura. De forma educada em pregunta «¿Son las ocho de mañana o de la noche, es que acabo de salir de urgencias?». De la mañana, de la mañana, acaba de amanecer —li responc. Com a bon cristià del segle I hauria d'haver-li preguntat si li passava alguna cosa, si necessitava quelcom, com podia ajudar-lo. No ho faig. Em sembla un cas molt inquietant però la seva vida no sembla que corri perill, i el meu subconscient sap que és més important llegir una estona abans d'entrar a la feina que no pas atendre un senyor que no sap si és de dia o de nit. L'home marxa amb una normalitat que no s'avé amb la pregunta que m'acaba de fer. Li he respost en castellà perquè l'home fa la sensació que acabi d'aterrar de Medina del Campo amb una maleta de fusta. No deixo de cometre aquest error, estic segur que va néixer a la província de Valladolid però potser fa quaranta anys que viu a Catalunya. La colonització i el complex és total, he intentat de lluitar-hi però no hi ha res a fer: segueix semblant-me que faig un acte bondadós i el que faig és paternalisme, abaixar el llistó, perpetrar la colònia, enfonsar una mica més les arrels de l'enemic a la nostra terra.

Capvespre. El to de Montserrat Tura, aquesta atmosfera plúmbica que l’envolta, aquesta veritat irrefutable de cementiri. Com em cansa Catalunya.

17 de gener. La família Turpin, amb tretze fills. De moment tot és un misteri. «Se ha descartado la enfermedad mental de los padres y la pertenencia a algún tipo de secta», diu, El Mundo. Qui ha descartat la malaltia mental? Ara només ens manca saber de quina secta és el periodista que dóna aquesta notícia tan categòrica. Ho volem saber tot, dels Turpin. Volem que Truman Capote es traslladi immediatament a Perris (California) i ens disseccioni la situació; volem la lletra petita de la història; volem una anàlisi que arrenqui vint anys abans dels fets i que expliqui el que ara mateix és inexplicable. I sobretot no volem que ens ho expliqui cap picatecles que no sàpiga veure que aquí hi ha el cas —i la novel·la— del segle.

Tenim nou president del Parlament. La derrota de l'independentisme ha estat doble: en vots i en programa. Tot just abans de les eleccions vaig confessar a Furgoneta i Amistat que l'única manera d'escurçar el camí era una derrota dels tres partits independentistes i la desfilada cap a casa de tots els honorables senyors i senyores de Junts pel Sí. La mascarada de l'octubre ha estat ratificada per les urnes. Com a bons demòcrates, només ens queda acceptar que aquesta victòria perpetua la plorera: l'independentisme bíblic.

El vent. Infame transportista del fred. Taxista de les més variades penúries. Despentinador oficial de guapos. Està fent un hivern terrible, terrible.

Dietari d'un home fabulós (Capítol 21)

2018

1 de gener. El 25 de desembre se celebra el naixement del meu ídol, Jesús de Natzaret, inventor del comunisme ideal, que només és el teòric, i un revolucionari total des del vessant estoic pur. Els comunistes del s. XX no van entendre pas res de Crist, i les elits eclesiàstiques, de l'edat mitjana ençà, només l'han utilitzat de pretext per anar eixamplant l'hortet que hi ha darrere la sagristia. Als cristians purs com jo, els del segle I, els qui hem llegit a Jacques Duquesne, les esglésies i els bisbes no ens impressionen. Ens impressiona no poder dormir per remordiments; i per resoldre-ho no ens calen intermediaris, sinó esmenar-ho i ser perdonats per aquell a qui hem causat greuge. Hauria de reescriure tota la filosofia des del meu punt de vista. Bé, aquests dies de festa i joia cristiana m'agrada passejar per la ciutat tot recordant el naixement de qui va pagar la festa que actualment encara s'està celebrant. Fent el circuit que mon fill gran i jo anomenem «de cavallitus», que significa sortir de casa fins a la Rambla i pujar-lo a tots —tots!— els cavallitus que ens trobem pel camí, vam atansar-nos amb curiositat al pessebre que han instal·lat davant l'Ajuntament. De primer em va preguntar qui era aquell senyor i li vaig dir que Josep, després em preguntà per la senyora i vaig informar-lo que Maria, i finalment va veure a Jesús i em va preguntar per què, si feia tan fred, anava despullat. El tio és un linx. Li vaig contestar que certament era una vergonya tenir-lo nu a ple mes de desembre i em va preguntar que volia dir «vergonya»; vergonya hauria de ser la sensació que et queda quan fas una cosa mal feta, fill; i finalment, quan jo ja creia que havia guanyat la partida, va fer una passada llarga a l'extrem etzibant-me un «per què?». L'excusa oficial dels mercaders del Temple és que Jesús va mig nu perquè s'escalfa amb els dos bous que hi ha al darrere. Volen que els cristians de bona fe ens empassem aquest argument tan peregrí però jo tinc esmenes a fer. Després d'un estudi que he realitzat sobre totes les establies representades a Catalunya, fent una regla de tres molt simple em surt que la mitjana d’espai útil és d'uns 40 metres quadrats; amb aquesta folgada superfície fins i tot dos bous de mida superlativa tremolarien de fred, com a mínim n’hi hauries de col·locar una dotzena, això per començar. Després tenim el tema de la façana principal de l'establia, que també, segons indica aquest estudi, totes són obertes de bat a bat. Totes. No hi ha una sola establia tancada, o amb un doll d'aire calent tipus botiga de roba que barri el pas del fred, recordem que estem just al començament del segle I. Per tant, amb aquesta segona dada de l'estudi, hem de concloure que un 25 de desembre a Betlem (Judea), mitjanit, suposant que bufés lleugerament de llevant, sense cap paret que tanqui la façana principal, calculo una temperatura de 4 graus positius i una sensació de -1 grau. Atès que l'estudi finalitza senyalant que el 17% de pessebres mostren a Jesús amb un llençolet, i un catastròfic 83% el presenta completament nu, la pregunta del meu fill no només és pertinent, sinó que a tots els pessebristes de Catalunya els duré un parell de bous a casa i els arrancaré la calefacció fins que reconeguin que estan dificultant el normal aprenentatge del meu fill de forma totalment gratuïta i selvàtica.

No he fet mai una llista de propòsits per l'any que comença, és absolutament ridícul. Mantenint les quatre rutines bàsiques per dur el plat a taula, el lliure albir és la base de la llibertat, és a dir: de l'amor. Les fites són ganes de trucar a la porta del perill. M'estimo més destinar les forces a conservar el que ja tinc i mirar de bastir sistemes de seguretat per a no perdre-les. Jo no vull millorar, vull mantenir-me exactament com ara, en tot cas l'empresa, el propòsit que jo tinc, és el de no canviar. Canvi és sinònim de progrés però també de problema, aquí cal filar molt prim. Llista de propòsits: en principi no.

Aquesta gent que diu «en principi» no hauria d'ocupar cap lloc de responsabilitat. No es pot conjugar una frase més dèbil, més falta de convicció, més condemnada al fracàs, que la començada per «en principi». En principi: calli.

M'han regalat uns guants de punt —està fent un hivern terrible, terrible, avui 17 graus— amb un material tècnic a les puntes dels dits que et permet fer anar el mòbil. La meva família comença a entendre'm, ja no volen canviar-me, sinó que intenten adaptar-se a mi. A còpia de molt esforç, m'estic edificant un entorn força benigne.

3 de gener. Amb els llibres bons em passa que mentre els llegeixo em tenen obsedit, però al cap d'un any d'haver-lo acabat, si ha estat certament un llibre boníssim, em quedaran a foc com a molt tres idees, no gaires més. Mentre hi sóc immers, si et trobo pel carrer, no passaran més de dos minuts que intentaré parlar-te d'alguna cosa que he retingut del llibre, encara que no tingui cap relació amb el que estem parlant, m'és igual, jo vull parlar del meu llibre. Tot just acabar-lo crec que romandran per sempre tots els paràgrafs subratllats, però és com aquell infant que ja ha fet els vuit anys i sotja els pares quan col·loquen els regals dels reis sota l'arbre; malgrat que veu el llautó, vol que continuï la comèdia de l'autoengany. Si tingués la capacitat —que no tinc— de retenir-ho tot, seria un monstre, un pedant d'allò més simpàtic, un predicador generós i didàctic, un tòtem a qui pagaria la pena fer cua per tal d'abraçar-lo, un ídol que, en tocar-me, els fidels creurien englotir per uns instants tot el Coneixement, una lliçó mestra adquirida electrònicament, talment com a Matrix.

Obsedit. La transportabilitat del Kindle em permet llegir pertot. M'he vist llegint amb la mà dreta mentre donava el biberó al Marc —el meu petit— amb la mà esquerra; l'essència de la tragèdia és que no em vaig veure estrany, sinó natural. Els pares de criatures fem miracles que la resta de mortals no creurien, juxtaposicions intergalàctiques del temps amb resultats tan tangibles que Chistopher Nolan és d'on beu per treure les idees de llurs pinícules. Beu de mi donant biberó amb una mà, llegint amb l'altra, i ma mare pel mans lliures explicant-me que li ha caigut un suc de taronja al portàtil i ara no li funciona, tot alhora, així va projectar Interstellar.
A tall d'exemple aquest llibràs d'Antony Beevor, La Guerra Civil Española, que a banda d'obsedir-me en aquests moments, m'ha fet entendre la majoria de rancúnies i pors de què estem fets els catalans —i els espanyols—. Ara ho entenc tot. Aquest llibre l'he llegit molt tard. Un home ha de saber primer la història de casa seva, després la del seu poble, després la de la seva terra, i finalment la del món, per aquest ordre. Bé, doncs jo sé més història de l’Àfrica subsahariana que de Terrassa. Sempre vaig tard però arribo a tot arreu. Si t'ho mires des d'un punt de vista no-ortodox: sóc un geni.

4 de gener. Dietari de la derrota: «Junqueras ha defendido su apuesta por la "negociación, bilateralidad y acuerdo" para conseguir su proyecto político. Después de acabar su alegato, un furgón policial le ha devuelto de nuevo a la cárcel donde esperará a conocer la decisión de los tres magistrados». Després de llegir això, faig una deposició sincera. Catalunya corre avall.

6 de gener. Contra pronòstic els reis em porten un rellotge molt bonic. Ho estic fent molt bé.

7 de gener. Amb el brogit diabòlic de les incomptables joguines que retrunyen per casa, intentem de veure Irrational man, de Woody Allen (2015). La pinícula intenta fer-nos pensar sobre si és moral matar un jutge corrupte quan saps que matant-lo ajudaràs una pobra dona que està a punt de perdre els seus fills. Allen t’ho posa difícil perquè has de lluitar contra l’assassí que et cau bé (Joaquin Phoenix és un professor de filosofia borratxo que ha tocat fons i el projecte d’assassinat el treu del pou) i sobretot contra Emma Stone, perquè a banda de lluitar contra les ganes de fer-li una dotzena de fills, cosa que et distreu amb una força interior feréstec, també acabes comprant-li la seva visió, contraposada a la de Phoenix. Atacaré amb urgència Crim i càstig de Dostoievski per reblar el clau. Allen m’agrada molt, és un gran filldeputa.