21 de novembre del 2014

El Nadal


El Nadal, aquesta cosa.

Quan regni —per fi— en totes les terres catalanes, en tots els comtats, la primera mesura que prendré és abolir el Nadal. El Nadal i l'hivern, però això del fred ho deixaré pel proper article, i us asseguro que aquests enamorats de l'abric i la tardor, la manta i les fulles que cauen parsimonioses, i tota quanta mandanga afectada defensen aquests personatges tan grisos, la desmuntaré amb tres rengles.

Quan tens la família trencada des que tens ús de raó, el Nadal és com un martell que s'encarrega de recordar-te les misèries que t'han perseguit tota la vida. Any rere any. No recordo un Nadal amb el pare a casa, per exemple, i de cues de pansa n'he menjat tota la vida. Deu ser que no hi era.

El Nadal és el mirall de la derrota, i la resta és literatura i galets.

Del Nadal el que m'agrada és que s'acabi; i també m'agraden les llumetes de colors que pengen pel centre, sobretot perquè em serveixen de guia per a què torni a casa tot i la baldufa històrica que agafo cada any per oblidar-lo. Jo vaig fent veure que plou fins que surt l'anunci aquest tan galdós de la loteria espanyola; els fills de puta te l'insereixen al cervell a principis de novembre fins a reis, amb l'excusa del sorteig del nen. El nen, la nena, i sa puta mare. Per tant, estàs dos mesos i mig sotmès a la seva cançoneta. La típica història ensucrada a matar de fer-se ric sense rascar-la, una història per ingressar als diabètics, com a mínim, i que tant agrada a les iaies que fan mitja.

No m'estranya que el fet de tocar-te la loteria espanyolota aquesta sigui un somni, esclar que ho és, perquè no toca ni de conya, i quan et despertes estàs al despatx mirant quant t'has gastat amb la Visa fent regals per quedar bé, perquè tot déu té de tot. Del tema dels torrons i del noi amb cara de votar socialista que torna a casa ja ni us en parlo. Apa que no es veu que és un actor, socialista havia de ser.

El dia de Nadal l'hauríem de matar amb deu minuts de conferència per Skype, i fins l'any que ve. Arreando.

Perquè, en definitiva celebrem el naixement de Jesús, oi?, i mira que m'arriba a caure bé, el nano; però Jesús ens va transmetre la fe en l'amor, va dir que ens estiméssim, i per aquesta regla de tres podria adonar-se de com em fa patir el seu aniversari, podria veure-hi els mercaders del Temple en tota la litúrgia que arrossega aquest festival de la venta, aquest comprar desbocat, aquesta manera de menjar quatre plats i tres postres tan bàrbar. Jesús no voldria que hagués d'aguantar cada any a la meva tieta Conxita, la que vota NO-SÍ, la que porta un catxondeo mental còsmic, i no calla ni quan agafa el taxi. Jesús estaria amb mi, m'entendria, Jesús llençaria les parades a terra en un acte d'alliberació, de revolta, tal i com féu quan veié el negociet que havien muntat aquella colla de botiguers a ell coetanis. A Jesús, tot bondat, tot humilitat, ja li estaria bé celebrar-ho cada centenari, fet que ens permetria patir com a molt un Nadal a la vida, i amb una mica de sort, cap.

Però jo us desitjo un bon Nadal, cabres meves, ho dic de cor, sobretot als que com a mi us surt urticària, us desitjo que el patiu poc, per entendre'ns; i als que us agrada poca importància tindrà que jo us enviï desitjos de joia, doncs ja el gaudireu acompanyats de la vostra família; l'únic amor incondicional que hi ha, aquells que tingueu la sort de tenir-la unida.