Dos llibres i una broma

Estiu tranquil, aquest, començo a fer-me gran. Ja no em moc de casa si no hi ha un motiu molt seriós. Només he estat pendent d'enganxar «Jo Confesso» a totes hores i dels plors —pocs, perquè m'ha sortit almogàver— del meu fill. Hi ha molt il·lustrat que critica aquesta bestiesa escrita per Cabré; «Més pa que formatge», diuen; «Hi falta veritat», reblen. Bé, ensenyi'm vostè el formatge que ha escrit, faci'm el favor. La cosa és que a mig Jo Confesso ja m'era indiferent com acabés, aquesta n'és la meva, de veritat. La veritat és que al país li sobren crítics i li falten escriptors que després de llegir dos rengles del seu invent no t'hagis de fer un cafè. Jo Confesso d'entrada foragita els curiosos que, àvids de supervendes, si els agafa dèbils s'estavellen contra el mur. Jo mateix el vaig abandonar fa tres anys —quan era tovet, nouvingut a obres de cert gruix— però finalment l'he vençut, o més ben dit: ell m'ha guanyat, ell m'ha posat sota el seu jou. Però a sobre tenen la gosadia d'acusar-lo precisament d'això: de supervendes avant la lettre i de pretensiós. No és pretensiós: és immens; tan colossal que si n'hi fas una crítica més o menys estructurada i farcida de manies, la mateixa crítica pren alçada, però per proximitat amb el gegant, per simpatia. Així de gran és aquesta novel·la. Hauríem de fer-nos geques de pell de crític, aprofitar l'excedent per abrigar-nos, ara que el cel anuncia que vénen tortes. No hi ha deixebles per a tant savi. Vint-i-vuit euros per vuit anys de feina, mil pàgines on Cabré va ordint un raïm d'històries que entronquen amb un final digne d'estudi; ens hauria de fer vergonya pagar aquest preu quan reps tant a canvi. Hauríem de posar-nos en contacte amb el Jaume i fer-li un ingrés addicional, colla de gasius. Jaume Cabré i Fabré, gràcies.

Després d'exactament 999 pàgines d'una qualitat excel·lent, t'enfrontes a què llegir sense que et caigui de les mans i et faci mal a un peu. Tibo dels títols que vaig apuntant a NOTES —a voltes Twitter et premia amb una conversa seriosa sobre algun autor fins que t'envien el gif d'un gat, o d'un imbècil que et diu YES MAN amb cara d'afectat, i ja va tot pel pedregar—, i em trobo l'anotació: «Mars del Carib», de Sergi Pons. El compro i li'n llegeixo les primeres cinquanta pàgines. Què pretens, Sergi Pons? Per què em fas això? Qui em va recomanar que et llegís? Per què, Sergi Pons? «El Tedi», s'hauria d'haver titulat aquesta funció de vedet. Vols tocar la tenebrosa condició humana però no m'has fet ni pessigolles. Aquesta col·lecció de macarres que descrius durant quaranta santes pàgines, aquests nois que pretens fer passar per homes ferms: estàs de catxondeo, oi? Q'ets de la broma? Escriu sobre l'Upper, reinventa't. Mars del Carib és la història —somorta— de quatre amics del carrer Santaló, per l'amor de Déu. Millor que ho deixi aquí, Sergi Pons, i així no hauré de parlar del preu del llibre, del preu que n'he pagat, del disgust que m'has donat. No puc valorar més aquesta mena de cosa que has escrit perquè —i molt content de fer-ho— a la pàgina cent el vaig deixar. Que és exactament el que ha de fer un home quan veu que ha entrat al bany de senyores: marxar. Adéu, Pons.

Abatut, amb l'Adrià Ardèvol insultant al pobre Sergi Pons dins del meu cap. Cabré abusant de la seva prosa quirúrgica contra el conte infantil de Pons, la prosa en majúscules contra la llumineta de Nadal, així torno a tibar d'arxiu. I em trobo només el nom d'un autor: Philip Roth. Sempre vaig tard però sempre arribo. M'informo una mica, i com que no tenen «Pastoral Americana» i tinc pressa, tinc molta pressa per espolsar-me la sensació de derrota —i d'estafa—, trio «El teatre d'en Sabbath». Quina mala bèstia, Philip Roth, quina cosa, la teva. Has estat tancat com un anacoreta tres quarts de vida, ho sé. Escrius dempeus perquè tens l'esquena vinclada d'estar-te tantes hores a la cova. Ets un eremita perfeccionista obsessiu i fill de puta boníssim, Philip Roth. Per fi una ment recaragolada, per fi la condició humana servida crua; per fi alguna cosa que fa mal. La dèria que necessitava llegir. Philip Roth està feliçment sonat. Com jo, de fet. No és just que Sergi Pons hagi quedat en mig d'aquestes dues bèsties; venir darrere de Cabré és una putada de les grosses però venir abans de Roth és terrible, Pons, no es pot tenir més mala sort. No sé quina és la trama d'El teatre d'en Sabbath, me la bufa la trama, me la bufa el final. Atendre en excés la trama és de padrina, és de fluixet. De Philip Roth m'ho llegiré tot, perquè d'un tarat desvergonyit amb aquesta prosa no te'n pots perdre cap paràgraf. 

La bicicleta

A un noi de quinze anys amb els mobles justets al cap, el pitjor que li pots fer és dir-li que quan es talla els cabells ben curts et recorda Tom Cruise a Top Gun. I si t'ho diuen dues noies diferents que no es coneixen de res i cap de les dues són ta mare, pots quedar-te idiota per a la resta dels teus dies, que fou exactament el meu cas. Volen lloar-te, perquè t'estimen, però sense adonar-se et converteixen en un tarat-superficial de merda.

Per aquella època a Creixell es va muntar una festa estiuenca a casa del bombó de la urbanització Port Romà. Una tal Clara, de Reus, morena de cabells ondulats, cara pigada angelical, mona amb mala llet, d'aquell guapo que fa mal, i amb uns pares que li feien confiança i li abillaben el porxo de festa major per celebrar-hi partys teenager de tant en tant. Amb quinze jo era molt més perillós que Tom Cruise, a Tom Cruise li sobrava avió i li faltava carrer. Així s'ha quedat. Jo no tenia una caçadora farcida de pegats d'avions americans com ell, però la meva mirada efecte pantera en llibertat junt amb el meu moreno gitanner de seixanta dies seguits de platja les deixava a totes amb ganes de penjar el banyador a l'estenedor de casa meva.

Ja immers en la festa, entre pastís de la mare i pastís de la tieta, jo anava fotent-li mossegades a la Clara, la noia de Reus. Aquestes noies del sud duen totes les llegendes de la seva terra inscrites a la mirada. Vaig sortir ben ample de la festa sota l'esguard escrutador, rabiós i malaltis de la resta de petits rivals que havien gosat pensar que tenien alguna possibilitat amb el bombó del Camp de Tarragona. Contra un aviador egarenc no es pot fer absolutament res, com és ben sabut. Petonet cuqui-molsut de final de festa i ja vam quedar entesos per a l'endemà, passaria a buscar-me per casa meva. A les cinc.

L'endemà a les cinc surto al jardí i contra tot pronòstic la veig venir en bicicleta.

Una bicicleta molt grossa, de passeig, una bicicleta BH. Una bicicleta com d'Iniciativa Verds però de color rosa. Va ser molt gros. Heu de comprendre que jo amb quinze anys era un imbècil profund i veure-la arribar amb una bicicleta —molt grossa i rosa i BH— va ser massa per a mi. Potser esperava que vingués caminant com les persones normals, o amb algun vehicle que fes honor a la pel·lícula que jo duia al cap des que em van dir que el Tom s'assemblava a mi; no sé, un caça F-16, per exemple. Però la nana va triar la bicicleta. Aprofitant la cara que se'm va quedar —d'espant absolut— li vaig dir que tenia mal de panxa i que ja quedaríem un altre dia. No vaig dirigir-li la paraula en tot el que quedava d'estiu. La pobra noia no va entendre res, perquè després de la meravellosa tarda d'amor que vam passar allò no es podia entendre de cap manera. Ella feia per intentar parlar amb mi, fins i tot m'enviava a les amigues, però jo només tenia la bicicleta al cap i fugia com una llúdriga.

Va passar un any. Va passar tot un any sencer i allí estàvem els meus amics i jo prenent el sol a primers de juliol. De cop i volta vam veure apropar-se una dona, perquè la Clara ja era una dona. Duia un bikini negre i fotia uns cops de maluc que els crancs van desenterrar-se de la sorra de platja i començaren a moure les pinces, de l'alegria de veure-la. Uns pits de formigó, un any enrere amagats, ara apuntaven directament a nosaltres. Va passar de llarg, sense mirar-nos, però sabia perfectament que hi érem. Bocabadats, vam veure-li aquell cul perfecte on les galtones lluitaven per esclatar fora la calça. Déu meu Senyor! La nena s'havia convertit en la dona més impressionant de la Costa Daurada.

Em va costar mitja hora concentrar el valor per atansar-m'hi. Quan em va veure arribar li va canviar la cara. —Ho-o-la Clara, q-q-que tal —li vaig dir, tremolós. Se'm va quedar mirant amb mitja ganyota, i en silenci, sense dir-me res, va posar-se els auriculars d'un walkman. No sé què més vaig dir però ella seguia amb els auriculars posats, sense contestar, sense moure una cella, fins que vaig marxar, avergonyit.

Això del walkman va recordar-me una escena de Top Gun. Maverick i Charlie —la instructora rossa— s'han emprenyat perquè volen follar i no saben com fer-s'ho. Maverick puja a la seva súper moto i Charlie s'hi apropa per intentar de parlar-hi. Maverick comença a donar cops de gas molt forts, fent molt de soroll, ¡BRUUM! ¡BRUUUUM! Mentre li va dient: —¡Cómo dices, no te oigo, NO TE OIGO, HABLA MÁS ALTO!

Evangeli Anti-runner

Preàmbul

«Surto a córrer però no sóc un runner i quan arribo a casa em dutxo i callo»
Èxode 17:1-7

Art.1

Córrer t'agrada a tu, a nosaltres ens agrada que no ens expliquis quants quilòmetres corres i molt menys quant de temps t'hi estàs. Deixa viure a la gent.

Art.2

No facis estiraments abans de córrer. L'únic estirament que has de fer és pagar el vermut a la teva dona, que n'està de tu i de les teves neures no resoltes fins al monyo.

Art.3

Córrer amb moderació és un esport saludable. Més de 30-60 minuts és comprar números per fer els tuits des del cel, al costat de Sant Pere, que és allà precisament perquè feia maratons.

Art.4

Si surts a córrer per la muntanya vigila amb la música a tota castanya, el dia que d'un corriol va sortir-me un senglar no li va agradar gens. Encara corro ara amb Enjoy de Silence a tota metxa.

Art.5

Kilian Jornet no és un home, és una cabra. No el miris, no l'escoltis, no el segueixis enlloc; si el veus: dispara'l!

Art.6

Les New Balance M126v4 de 175 euros li van molt bé al runner —perquè és un imbècil confés i un terrorista—, a tu et va bé la primera merda barata que trobis.

Art.7

Samarreta Nike Dry-Fit de 45 euros Vs samarreta de cotó amb propaganda Sprite de zero euros. Correràs igual d'ofegat amb ambdues: tu tries, gualtrapa.

Art.8.

Córrer per la muntanya està molt bé; córrer per asfalt és de perico, i córrer per la cinta del gimnàs és de perico que somia amb la UEFA.

Art.9

Tot el temps que gasta un runner llegint la composició de les begudes isotòniques, tu dedica'l a recordar on són les fonts d'aigua, tros d'ase.

Art.10

Has de respirar només pel nas?

Respira pel nas, per la boca, pel forat més estret i si tens collons duu una bombona d'oxigen addicional. Després de mi —que sóc la rehòstia—, l'oxigen és el teu millor amic.

Art.11

No llegeixis revistes runners, no parlis amb runners, no facis curses, no compris gadgets de cap tipus, i sobretot no li diguis a ningú que corres.

Art.12

Córrer és un esport que serveix per fugir quan t'atraquen i per poder fumar amb més intensitat. Ja està, punt, no li donis més voltes.

Art.13

Retro Running? 

Retropollas. Dit sense cap respecte, a sobre. Es comença corrent cap enrere i s'acaba intentant de fer l'amor cap enrere, també, que ja m'explicaràs. Córrer i estimar es fa cap endavant i fixant-te en la matèria. No inventis, no facis coses rares, no facis res que jo no et digui.

Art.14

Mitjons Compressius.

No serveixen per a RES i donen una calda terrible. Només els porten els pobres d'esperit, és a dir: els runners. He vist un vídeo d'un home que ballava sardanes amb mitjons compressius posats. Us ho juro.

Art.15

No et preguntis per què corres, pregunta't com pots deixar de fer el ridícul per la Diagonal corrent amb malles llargues a plena primavera.

Art.16

Les malles li queden molt bé a les ballarines i a les nenes mones. Un home surt a córrer preferiblement nu. Sota zero surt amb pantalons curts i samarreta de tirants. Punto.

Art.17

Vols fer exercicis de musculació i estalviar-te 45 euros al mes? Fes dominades i flexions als gronxadors dels parcs, deixa de pagar la quota de 50 euros del gimnàs i ingressa'm 5 euros cada mes. 

[En aquest compte: 0081.0016.07.0000000238]

Art.18

Motxilla Salomon.

Per a què la vols, a on vols anar, al Kilimanjaro? Oi que no? Dóna-li la motxilla al teu fill, fes-li un petó al front i oblida què t'ha costat.

Art.19

Tema genolls. 

No corris mai més d'una hora. Esmorza sempre entrepà de truita, beu exclusivament Coca-Cola i fuma nivell moderat-alt. No m'han fet mal els genolls en ma vida.

Art.20

Sèries. 

Fer sèries d'esprints és de runner i de mala persona, valgui la redundància. L'única sèrie que has de veure és Homeland o House of cards i els esprints els deixes per a quan t'atraquin.

Art.21

Se surt a córrer sol i en silenci. Córrer en grup explicant-te la vida és de runner, de biker i de venedor de descalcificadores ensems.

Art.22

Barretes energètiques. 

Quan se surt a córrer ni es menja, ni es parla, ni es canta. A sobre donen unes cagarrines terrorífiques. Denuncia'ls.

Art.23

Salutació. 

Les persones normals que sortim a córrer diem bon dia; els runners: no, ells tenen una missió i no poden perdre ni un segon. Fote'ls una nata al clatell sense dir-los ni ase.

Art.24

Tallavents.

Peça fonamental, aquesta. L'únic avenç remarcable en el món córrer des de 1884. Evita colors fluorescents, fa de runner. Si vols que et vegin aixeca un braç i fes senyals. Pensa una mica, fill meu.

Art.25

Ronyonera.

Treu-te això! La ronyonera és un penal pitat en mig del camp, una cosa inexplicable, una coma misteriosament posada entre el subjecte i el verb. Les claus a la butxaca del pantaló i fent el màxim de soroll possible, això espanta els senglars. El mòbil no el necessites per a RES, no ets una teleoperadora, ets un home que surt a córrer normal.

Art. 26

Córrer amb samarretes de futbol.

Córrer amb la samarreta del Barça és igual de tronat que anar a missa amb la samarreta del Madrid o anar a un casament amb la de l'Sporting. Fes el favor.

Art. 27

Córrer amb gorro ASICS Winter.

Tenim clima mediterrani i no treballes a Pescanova. Vés-te'n al port i li regales al primer pescador que vegis, matat.

Art. 28

Curses.

Pagar per córrer és tan intel·ligent com pagar per respirar o pagar per banyar-te al mar. Si busques prestigi, surt a córrer sol i en silenci. Aquí està el prestigi.

Art. 29

Càmera d'aire o de gel? 

Per sortir a córrer mitja hora pots fer-ho amb les Nordikas d'estar per casa. Deixa de llegir revistes, sisplau.

Art. 30

Revistes Runner. 

El número de gener et dirà que facis estiraments, el de febrer et dirà que sobretot no en facis perquè no-sé-què, el de març et parlarà del PaleoTraining i el mes d'abril ja ets al traumatòleg.

Art. 31

Ulleres de sol.

Ja t'he dit que deixis de llegir revistes i coses estranyes. Les ulleres de sol te les poses per fer el merdes a Granvalira amb tota aquella colla d'esgarrapacristos inverterbrats bufacaldos afamats de macarrons a la bolonyesa i mig coixos que van abillats d'astronauta.

Art.32

Tèrmica.

La tèrmica t'anirà de cine per quan facis un creuer pels fiords noruegs amb la teva tieta Conxita; i si veus un pescador de balenes, aprofita per donar-li el gorro de l'article 27.

Art.33

Endorfines.

Aquesta energia positiva que sents quan acabes l'has de canalitzar cap a un sol objectiu: no penjar cap missatge enlloc. No diguis res al Facebook, no facis cap tuit explicant la teva felicitat, no truquis a ningú. Oblida enviar missatges com «SOU MOLT GRANS!» per sempre més. Quan arribis a casa fes-li un peto al teu fill —o a la teva àvia— sense dir-li absolutament res, en silenci. Tu et sents bé però la gent té problemes —en general— i només els falta haver d'aguantar-te.

Art.34

Quan surto a córrer?

Se surt a córrer sempre de matinada, sobretot que sigui ben fosc perquè no et vegi ningú, recorda que vas nu i no és un espectacle gaire edificant. Creiem en l'estil oriental. Bruce Lee sempre corria pel matí i ja vau veure com es movia; sense paraules, ens va deixar. Sortir a córrer al migdia o al vespre és de runner histèric, i si surts a córrer al migdia i per la platja, acabaràs parlant sol pels carrers del teu poble. Allò tan bonic de veure.

Epíleg

Desinstal·la el Runtastic de tots els teus dispositius. Surt a córrer com una persona normal, dutxa't, paga el vermut i calla.

--------------------------------------------

Articles relacionats: Jo vull ser un runner

Naixença

Davant del dolor extrem les dones són lleones. I els homes cadells que van plorant la mare perquè fa molta pupa. I després, en comunió amical entre nós anem escampant que les bledes són elles, quina cara més dura, la nostra. La lleona va estar catorze hores tenint contraccions cada cinc minuts i tot seguit posa't a fer força perquè li va la vida a la criatura, que s'ofegava. Puto monitor de pulsacions. No va plorar ni d'impotència. Increïble. Jo hagués avisat el RACC —i a un capellà— a la mitja hora i xisclant com si em matessin.

Després d'aquesta bestiesa veus sortir el teu fill. Mira que son pare en sap, d'escriure, m'haurien de donar un premi en acabar cada rengle, m'haurien de pagar en efectiu i sense retenció cada vegada que premo la tecla de l'space; Ramon Llull em trucava quan tenia dubtes en algun paràgraf, normalment no li agafava el telèfon però a voltes sí que li'n feia algun, de comentari, els passatges més reeixits són meus, de fet; però vet aquí que no puc trobar les paraules per explicar-vos el naixement del meu fill amb l'esmolat adjectiu que pertocaria, senzillament perquè veure néixer un fill escapa de la raó i no sé com escriure-ho. Potser podria intentar-ho fent-vos veure la imatge ensangonada del seu primer glop d'aire, bracets i cametes que surten enganxades al cos i malden per fer-se espai per primera vegada fora del bressol de sa mare. Potser explicant-vos que el cordó umbilical és una mànega transparent on transcorren fluids blavosos, grocs i vermells que no havia vist en ma vida. Quina meravella. Potser podria dir-vos que se't glaça la sang en veure relaxar la cara de la bestioleta per primera vegada en mig d'aquell cristo. Veure com és, veure què heu fet. Potser assabentar-te que la mare tot just de parir agafa febre per poder escalfar a la criatura contra el seu pit. Potser només em cal donar gràcies a Déu i callar. El meu fill té vuit dies i ara ja sé que rehòsties he vingut a fer en aquest món: estimar-lo fins que em mori. Carn de la meva carn, amor en majúscules.

La nit s'acaba

La nit. Sovint promesa. Sovint l'esca del pecat. Sovint l'excusa. Sé que només puc culpar-te d'estar feta de silenci, de vestir fosca i esdevenir abric amable de l'excés, que sempre ha estat meu. La nit se m'acaba. El desig d'agradar-te, se m'acaba. El teu clam i el teu dolç engany em pesa. Podria seguir provant-te, podries seguir oferint-me somni, podria seguir creient-m'ho. Però la nit ja no és meva, i el cos se'm queixa. T'agraeixo la música, la brisa, t'agraeixo el silenci quan m'asseia a la freda escala de pedra. T'agraeixo aquesta il·lusió tan ben servida. Et deixo. I ja només viuràs en mi per explicar-te, només seràs record on fer valdre les victòries. N'amagaré presumit les derrotes, que també hi foren. La nit s'acaba, i vindré a veure't només per enganyar-te, darrere l'espiera; tan pagada de la teva joventut, tan distreta i enlluernada amb llums de colors, segur que no t'adonaràs que ja m'he fet gran per a tu.