25 d’abril del 2016

Los pájaros



L'Ernest —casat i amb una filla— actualment ja vagareja per l'estable fase post-sexual però va ser un autèntic engalipador professional. No era agraciat físicament, ni de bon tros: gras, cara-rodó, galtaplè, lleugerament camacurt i amb una més que discutible elegància per vestir-se; però Déu, amb el seu incontestable sentit de l'equilibri, el va dotar per contar històries amb tanta gràcia, que les dones li queien als braços per esgotament. Se l'emportaven al llit per simpatia, com a continuació natural de la nit, perquè no parés de contar aquelles històries tan hipnòtiques. Vet aquí que un estiu a Palamós l'Ernest anava molt calent. Va estar mitja nit mentint als quatre vents a una noia castellana que estava com un préssec de vinya. Li va posar l'orella com un tomàquet. La noia, completament atordida, va accedir a fer l'última copa al nostre apartament. En arribar al tercer pis amb vistes al mar, nosaltres —la resta de borratxos— vam continuar la festa fins que la matinada va vèncer la nit, mentre l'Ernest seguia contant històries a la castellana. Puix que la noia va accedir a pujar a casa, l'Ernest es veia triomfador, tenia la victòria coll avall i l'escamarlà li deia coses. Quan la música va parar i es va fer present el cotitzat silenci, des de la nostra habitació estant, vam poder sentir aquesta conversa, que passà automàticament als annals de la història de la nostra colla:

(l'Ernest i la mossa recolzats a l'ampit de la finestra)

—Oye, Carmen, si quieres puedes quedarte a dormir conmigo.
—Silencio!
(se sentien uns ocells piulant: pi-pirrrri-pi-pi)
—Cómo dices?
—Silencio, Ernest... los pájaros.
—Me refiero a que si quieres...
—Los pájaros, Ernest, los pájaros.
(pirrrri-rrri-pip-pi-pi-pi-pio-pio-riiii)



4 d’abril del 2016

Urtasun i els pobres


Ernest Urtasun declarà que «a casa no som gent de pela» i del seu pare en va dir que «té una petita empresa de transports». Bé, sembla que l'avi fou condecorat per Falange i premiat amb una pensió vitalícia, que el pare fou director general de Banesto a Catalunya —mecenes del Liceu ensems— i que la petita empresa de transports era una multinacional que facturava 115 milions d'euros l'any. Això a banda, l'Urtasun que ens ocupa, l'ínclit diputat d'Iniciativa, estudià al Liceu Francès i vivia al barri de Sant Gervasi.

No interessaria gens —i en cap cas ell en seria corresponsable— el llinatge del Sr. Urtasun si no hagués intentat aigualir-lo, si no el volgués amagar. No som responsables de qui són o deixen de ser els pares perquè Nostre Senyor, amb la seva coneguda grandesa, ens pot fer néixer fills d'un dèspota del Congo, d'un xaman de l'Amazones, o d'un informàtic de Terrassa, i en cap cas la seva arbitrarietat ens converteix en dèspotes, en xamans, o en informàtics.

El problema del Sr. Urtasun no rau en el fet que son pare fos ric, el problema és que sembla que per defensar els pobres se n'hagi de ser, de pobre, i que menteixi quan aigualeix els orígens. Defensar els pobres no és cosa de rics o de pobres, no defensar-los és senzillament immoral. I fer-se el pobre quan no ho ets, també. No cal. Això, que és tan simple, és sistemàticament pervertit en virtut d'uns mantres arreladíssims en «la gente» i cal recordar-ho.