2 de juliol del 2021

Dietari d’un home fabulós (32)

 



14.05.2021. Vespre pla i amb un descobriment abans d’acabar el dia. Arriscant molt per sobre del meu estàndard, m'he quedat despert fins a dos quarts de dues veient The Leftovers (HBO). De moment, és com Lost però sense donar-te pinso cada tres minuts. Va de les distintes maneres que tenen les persones d'entomar la pèrdua, però no cau en la cursileria (n’era el perill evident) i per tant ja ha guanyat. La música és d'aquelles que se t'arrapa a l'estómac i esdevé la teva masovera fins que acabes el capítol i més enllà. Kevin Garvey (Justin Theroux) té un guapo fàcil, que d'entrada juga en contra de la sèrie perquè et predisposa a no esperar-ne gran cosa. Els guapos massa evidents són la primera pedra de l'edifici de l'avorriment. Aquest és el primer gran error d'apreciació. Garvey, no només supera la irreverència i el mal gust de ser un noi musculat, sinó que serà el nostre home, perquè fa pinta que fallarà molt i es queixarà poc, i per tant el podem considerar mig català. 

A l'altra banda, ens hem tornat a enamorar, i ja sembla una malaltia, de Nora Durst (Carrie Coon). Ho té tot per agradar-me, és clar. D'entrada demana a crits ser salvada, una cosa determinant i em temo que requisit indispensable per cridar-me l'atenció. (Un home traient aigua d'un pou insondable no es pot sentir més home, en aquest aspecte de la predestinació de l'home sóc molt marxista però sense l'alienació. És en el fet arrencar-les de l’ombra dels seus monstres on trobo redempció. Qui sap què hi deu haver al darrere d'això des del punt de vista froidià. Potser, com que no té res a veure amb l'heroisme sinó amb les ganes de sentir-me necessari, estimat —«útil» és massa robòtic—, si seguim el fil cap enrere, intueixo que això em prové d'haver patit abandonament paternal, i per això m'he passat tota la vida sent un bon pare. Li he fet de pare a ma mare, al meu germà, a un bon grapat d'amics, als meus fills, i a totes les dones que m'han deixat entrar dins la fondària del seu dolor.) I de segon, la Carrie Coon té un guapo que creix a mesura que passa el temps, concretament cada vegada que somriu. Podria competir amb Julia Roberts i quedar segona, òbviament, però la idea que podria competir-hi ja és en si mateix alguna cosa molt valuosa. Per acabar aquesta diguem-ne ressenya poc professional, però molt artística, arribem a Romanent Culpable. És l'estrella indiscutible de la festa, de la festa de la confusió que plana pertot. Una secta on tothom vesteix de blanc, on se'ls ha prohibit parlar i on ho han d'escriure tot en una llibreta (amb el que m'agraden a mi les llibretes!), i que no paren de fumar sense cap explicació. Com no m'ha d'agradar The Leftovers, estimades lectòries!? Hauríem de muntar un Romanent Culpable a Catalunya a fi de perseguir tots els antics votants —com ara jo— de Junts pel Sí.

16.05.2021 Diumenge. Anem bé de temps i de camí a Sant Feliu de Boada fem una parada terapèutica a Calonge; no confondre amb Sant Antoni de Calonge, Sant Antoni és aquella mena de cosa mediocre que tant agrada als terrassencs per comprar-s'hi un apartament de quaranta-cinc metres quadrats amb vistes al seu veí també de Terrassa. El tema de Sant Antoni crec que ja l'he tocat en aquest dietari fabulós i em disculpareu per això i per tot el que us he fet del 2016 ençà, però és que aquest tema té molta polpa, és una cosa que demana un llibre sencer per desplegar tota la seva absurditat. Bé, som a Calonge. Al centre hi trobo un bar amb una terrassa esplèndida i un parc infantil on dropar els dos nens. Tenim sis taules (sis) al voltant i a totes xerren castellà. Em prenc el cafè en vint segons i marxo en silenci d'aquest protectorat espanyol. 

17.05.2021.  Anoto a la llibreta una pensada: lliçons te les pot donar qualsevol, però si ha netejat molts culs als seus fills —disculpeu el cultisme— la lliçó agafa més consistència.

19.05.2021. Avui he confós el nom de la cuidadora de mumare, li he dit Pilar en comptes de Pepi. En el meu descàrrec he de dir que és la cuidadora que fa quinze dels darrers cinc anys. 

22.05.2021. Partit a Sabadell. Nou del matí. Avui tampoc ha llençat a cistella ni ha rebut pilota de cap company. De moment no compten amb ell. La jugada amb més tremp del Roger ha estat una on «passava per allà» i ha tret de fons; ha llençat la pilota molt alta i aquesta ha picat contra la seva pròpia cistella, amb tanta desventura que la pilota ha tornat a sortir per la línia de fons i l'àrbitre, fent un gest molt contundent amb el braç estès, ha xiulat clarament un canvi de possessió en benefici del contrari. Hem passat tots uns segons molt incòmodes. El Roger m'ha mirat amb una cara plena d'incertesa, però quan li he picat l'ullet ha cregut que la jugada que ha fet ha estat positiva per a l'equip. Aquí és on es veu el potencial d'un pare.

Dinar del club de mascles depredadors avant la lettre però molt bones persones malgrat oi Yes to All Club, ara conegut com a Excursió, Justícia i mica d'Aquarel·la. Cap a migdia tots som al Gelida. Amb New-Gordo parlem de la gordor. Li comento que m'agrada la seva gordor perquè és proporcional, s'engreixa de tot arreu, que la seva gordor no enganya, és estable, te’n pots refiar, és una gordor noble —li dic. Contràriament, li comento que en deixar de fumar jo estic fabricant una gordor molt localitzada a la zona abdominal, i New-Gordo em dispara, d'una manera molt descarnada i directa, que fer només panxa és d'espanyol, que faig panxa d'espanyol. De fet, em diu que això em passa perquè sóc un espanyol i ho he estat sempre. Em diu espanyol de forma clara dues vegades i amb un testimoni. L'ofensa és tan gran que en comptes de matar-lo allà mateix traient-li els ulls amb el darrer alè de la meva espanyolitat, l'abraço i resolc deixar-lo viure uns mesos més, perquè tingui temps de veure el pacte ERC-PSOE. 

M em parla del verb «sorrejar», en castellà en dirien «zorrear», diu que té una amiga que diu sovint «avui se sorreja», catalanitzant-ho molt amb aquesta essa inicial tan bonica. Li dic, eufòric, que vull conèixer aquesta noia amb la màxima urgència, és clar, així que l'agenda ens ho permeti. 

Al vespre penso en com podria culminar la meva gordor —a hores d'ara proespanyola— agafant quinze quilos només als braços i al cul. Per a poder dir coses a Catalunya has de tenir un pes que faci pressió sobre el terreny, que et fixi a terra de les eventuals inclemències. Un prim mai podrà dir res en un país on senyoreja la por, i on per tant només es conrea l'art d'amagar-se.

Tinc moltes paraules dins meu que em podrien distingir en una tertúlia, fins i tot podria provocar en el contertulià un instint de protecció davant d'aquesta pulsió aristocràtica. Però enmig d'una conversa interessant, és a dir: quan s'han de trobar ràpidament les paraules exactes, només sóc capaç de treure'n una mostra poc representativa de la meva capacitat, per no dir mediocre. Al vespre faig com les ovelles: torno a mastegar mentalment les intervencions i ara sí que en surto molt ben parat, col·locant amb exactitud tots els verbs, adjectius i substantius conspicus que conec, com si no es veiés la tramoia de fer-ho a misses dites. Això ho dec fer perquè encara tinc ganes d'agradar, suposo, una mena d'agradar en diferit, que a la meva edat és el més elegant dels agradars, perquè no violenta a ningú. 

23.05.2021. Trobo aquesta anotació a la llibreta: «Un ofici que et permetrà viure cent quinze anys. Agent d'estació de ferrocarril infantil».

24.05.2021. Després de l’esforç ingent que suposa pujar un fill durant quinze anys, tens dret a esclavitzar-lo fins als trenta-cinc anys.

25.05.2021. Positiu de Covid. Faig un tancament de vint dies que em torna a demostrar que amb poca llibertat puc viure perfectament i fins i tot content. Ho trobo un signe de catalanitat indiscutible, pensada que li transmetré a New-Gordo així que en tingui ocasió.

26.05.2021. L'aplom, la «seguretat impertorbable en les maneres», és la característica que més m'impressiona d’una persona.

13.06.2021. Qui cregui que som bolets al mig d'un bosc, qui cregui que no hi ha un tel que ens uneix amb els nostres pares, i àvies i besàvies, qui no cregui en la terra que ha trepitjat en l'adolescència, qui cregui que la llengua no determina una concreta manera de fer, i de pensar, és a dir: d'estimar, que enceti «Una família», de Toni Sala, i m'ho vingui a explicar encabat, oi.

A la veritat que rarament aconsegueix il·luminar un escriptor, si no hi pares atenció i la fas reviure uns quants dies per tal que t'escalfi l'ànima (emmirallant-t'hi), és com quan poses les mans còncaves per beure aigua d’una font: només pots retenir-la una estona, veure’n, i deixar-la escorre avall. Toni Sala, de la seva família, de la seva vall i de la seva llengua, que és una part fonamental de la veritat de la seva vida, com ho és de la teva i de la meva, en fa una cosa universal. Això és el que només sap fer un escriptor de primera divisió.

30.06.2021. A la generació X se'ns comença a desfer el món que vam conèixer, però el problema no és la pèrdua de protagonisme, o de joventut, no és un problema de vanitat; el problema és que el món que ve, vist amb els nostres ulls, té una pinta horrible.


14 de maig del 2021

Dietari d'un home fabulós (31)

 


07.05.2021. Coneixem, sense avís previ, el Sr. Con Mucho Gusto. Sortint de l'escola dels nens anem al parc de Vallparadís, on se celebra la festa de l'aniversari del Jean-Paul, company de classe del Marc. Els pares de l'homenatjat han contractat un animador. És una mena d'home-orquestra que fa ballar els nens, fa gossets amb globus, bombolles de sabó gegants amb un gadget self made, etcètera. El barrabum que hi ha és considerable. La multiactuació de l'animador no s'acaba mai, i els pares cada cop anem més tocats per mor de la cervesa de llauna (barata i horrible), que corre a dojo. L'animador realitza diversos conats de marxar, en un d'aquests se'ns atansa per facilitar-nos una targeta de serveis, i cada vegada que respon les nostres preguntes, comença la frase amb la construcció «con mucho gusto». Diu coses així: «Con mucho gusto, pues sí que podría realizar el servicio en un domicilio particular, como no, con mucho gusto». Per bé que no sabem com es diu, entre nós comencem a anomernar-lo «Sr. Con Mucho Gusto». Per ventura, la conversa entre pares perjudicats, i cansats, ens duu a elucubrar sobre la predisposició d'alguns homes i dones a comportar-se de forma servil, amb aquesta mena de posat avant la lettre per a complaure que resulta absurd i que fereix. Se't posen a sota i t'obliguen a tu a estar jeràrquicament per sobre, cosa que no has demanat i per tant és una situació sobrevinguda i injusta. És una sensació. Però la idea central és el concepte «servil», i vull que visitem l'Alcover-Moll: «Pertanyent o relatiu al serf, a l'esclau; propi de gent sotmesa, mancada de llibertat»

Hem d'esmolar l'enginy i triar amb cura els qualificatius per mantenir la conversa i que el tuf imperialista-català no se situï al centre de la cosa. L'oportunitat que ens ofereix Con Mucho Gusto per tocar un tema tan delicat, i aquell ànim guspirejant, fill de la birra més barata de la comarca, habilita clarament la possibilitat de, tot estirant aquella veta, creuar la ratlla i caure en l'acudit fàcil. Cosa que acaba passant, esclar, perquè estem fets de grandesa però també de carn, i recreem situacions fictícies on Con Mucho Gusto accepta realitzar-nos tota mena de serveis per deu euros al dia; serveis absurds, però, on respira millor l'humor sinó en l'absurditat? No voldria, de cap manera, emmascarar la baixesa moral que va planar sobre el final d'aquella conversa entre pares de família catalans a propòsit del Sr. Con Mucho Gusto, qui va acabar marxant, molt a desgrat seu.


08.05.2021. Viladecavalls. Gent ferma i de poques paraules. El casal de tota la vida, enfront del qual hi trobem el bar amb terrassa que li fa la competència, i un pavelló amb camp de futbol adossat que només pot ser fruit de la mà de ferro d'un cacic. Enorme, fabulós, vorejant la presumptuositat. Segon embat de la carrera esportiva del Roger. Tornada del partit contra l'E.B. Rosella. Li he promès al Roger que quan faci la primera cistella li compraré un nino que cobeja per sobre de tots els altres errors d'infantesa. Un que val disset euros, de la família dels Goo Jit Zu, fonamentalment una estafa que pagaré con mucho gusto. El partit resulta més equilibrat que el que vam jugar a casa, atès que el Rosella treu l'equip B. Pel que fa a l'actuació del Roger, la jugada més destacada ha estat una on ha lluitat molt una pilota dividida, i l'àrbitre li ha xiulat falta en contra. Hem de veure com evoluciona la cosa.


09.05.2021. Diumenge. Barcelona, una ciutat idiota, una ciutat de franquícia de pela amb deu. Els barcelonins, pobrets, ja fan cara de coulant industrial. L'home que xiula ha arranjat i decorat (aquí rau la inquietud) el terrat de la seva Comunitat. L'ha pintat, i en un pany de paret hi ha penjat com una mena de haima d'estil nòmada del Sahel, però tanmateix a primer cop d'ull la instal·lació evoca una situació castrense, com de cau terrorista islàmic. Dita tensió només es veu alleugerida per una taula i unes cadires sinistres, que indiquen que no hi poden haver terroristes a prop perquè cap líder tribal admetria aquesta catàstrofe estètica. L'home que xiula és capaç de tot, hi ha coses que no les escric per no infligir-me un dolor tan personal, tan punxegut. El soci ha continuat debanant-se el cervell i ha col·locat estratègicament unes plantes de plàstic espantoses. No hi ha dret, aquell terrat està demanant a crits uns parterres amb una vegetació soferta però lleugera, alguna cosa refrescant. De tot el conjunt, potser les plantes de plàstic és el que més m'ha afectat interiorment, un mal que a hores d'ara encara em fa forat. Segueix l'acció amb «uns quadres» clavats a la rereguarda de la haima, uns quadres que segons manifesta, ha arreplegat d'uns contenidors. Aprofitar és un honor, però, per què hi ha aquesta cultura d'agafar tot allò que no necessites només pel fet que és de franc? Hi ha penjats, en total, i sense cap idea de proporcionalitat, quatre quadres. Quatre quadres tristos. El primer és un quadre a l'oli pintat per un senyor (o senyora) dement, on es veu un gos arraulit a la sorra d'una platja, gos que també escup a la cara de la proporcionalitat perquè l'alçada és incoherent; i el color li juga en contra, d'un vermellós inversemblant, com de mocassí acabat d'enllustrar. Aquest primer quadre no pot generar cap debat seriós. Després hi ha dos quadres a la zona septentrional que tenen un mateix «aire de família». Corresponen a dos bodegons, també a l'oli, que desprenen un tuf d'abandonament, i que corresponen a una categoria molt anterior al vintage, al seu costat, la categoria vintage és la modernitat. Al darrer quadre, el marc ocupa el vuitanta-cinc per cent de la superfície, és una cosa digna de veure, i al mig d'això, com defugint de protagonismes, hi descobrim una litografia que representa un senyor oriental a la gatzoneta. I així tot, estimat lector. Has d'haver esmorzat unes bones penques per pujar a aquest terrat. Per acabar d'amanir el concert, ha col·locat una corrua de llums d'aquestes que es carreguen amb la llum solar, una tirallonga ben llarga de llums, un bon repicó de llums, de tal manera que, si puges al vespre, allà només hi falta un bou embolat. 

12.05.2021. Mentre em dutxo sento un anunci que diu així: «Kia: descobreix el que t’inspira». Has de descobrir el que t'inspira a través d'un Kia. Fixeu-vos com han canviat les coses. Abans, quan tenies una necessitat, estalviaves, entraves a una botiga i t'ho compraves. Ara, les grans empreses, com saben que no ho necessites, com saben que el motoret de fons que et mou és el de la vanitat, o l'avarícia, o senzillament el pur capritx, el que volen és que entris al seu concessionari i que, una vegada dins, «t'inspiris per veure si compres alguna cosa que no necessites». Som molt imbècils però us veiem els trucs, que diria l'Antoni.


 






7 de maig del 2021

Dietari d'un home fabulós (30)

 


01.05.2021. Més de sis mesos sense fumar. Quan feia un mes que no em nicotinejava, en un acte desesperat per la carència, vaig disposar la família en fila —en especial a un nen de tres anys i a un altre de sis— i els vaig fer encarar una excursió de cinc hores per la muntanya. Amunt i avall. Podríem afirmar que, enllà d'atenuants cosins germans de l'excusa, vaig estar a punt de matar-los de cansament per tal d'esbargir-me. 

Quan deixes de fumar has de pensar moltes coses, i d'aquesta necessitat en va germinar l'excursionisme, perquè pensar i caminar són dos sinònims confirmats. A tots els qui em comenten el tema de l'estalvi econòmic que suposa deixar-ho, a banda de pensar que ja torno a ser davant de la cara previsible, avorrida i flegmàtica del món, els dic que de moment no tinc problemes econòmics, que el que tinc són moltes ganes de fumar. I reblo que, si la intenció fos la d'estalviar, sobretot la d'estalviar-me haver de sentir ocurrències gastades per manca de sang a les venes, el que hauria de fer és no tornar a parlar amb ells mai més. 

Hi ha casos molt clars on hauríem de sancionar els amics —i els coneguts— retirant-los la paraula. Anunciant-los a la cara, in pectore, una retirada de la parla de tants dies: de quinze dies, per exemple; retirades temporals i graduals —com al waterpolo— en funció de la gravetat de la rucada gratuïta que t'hagi disparat. La relaxació en les converses banals és insultant.

De moment, ateses totes les implicacions sentimentals (en especial una tristesa molt pregona), físiques (la millora no passa de «lleugerament perceptible») i fisiològiques (aspecte que demana capítol a part de probiòtics i laxants naturals), recomanar a algú que deixi de fumar em sembla rampellut.


02.05.2021. Sant Cugat. Els rics de Sant Cugat han aconseguit una cosa extraordinària: que els seus fills, quan van amb la colla, se'ls vegi a tots contents. Tots molt contents i d'una manera esclatant, centrífuga, cap a fora, com si haguessin trobat l'alquímia per transformar els béns dels pares en benaurança. Són molts anys passejant per Sant Cugat, molts anys d'observació. Només de pensar-hi ja m'entren calfreds, però si per desventura hagués de tornar a ser un noi jove, un noi d'aquests que queda amb els amics a les tres de la tarda, m'agradaria ser un noi de Sant Cugat. I tenir les dents tan blanques com ells. I les vambes, voldria tenir unes vambes i unes dents tan blanques i que em fessin tant joc com a ells. 


04.05.21. Aragonès anuncia la conformitat catalana al final del toc de queda, però tot seguit ens recorda que «hem de seguir lluitant contra la Covid-19». Ho diu amb aquella tensió, amb aquella importància, sembla que la seva circumspecció neixi del fet d'aguantar el pes de totes les tensions d'Orient Mitjà. No el trobeu graciós? A mi el Sr. Aragonès em fa pixar de riure. Sobretot quan es posa solemne, però definitivament quan intenta posar-se vehement, quan fa veure que està molt enfadat, si aleshores no et surt un somriure, és perquè cobres del partit. 

05.05.2021. No la vull conèixer, ni en el sentit convencional del terme, ni molt menys en el sentit bíblic. Una persona adulta sap quan el perill el sotja, sap perfectament que l'amor comença amb un somriure, i que quan s'inicia aquest enorme dispositiu totalitari, el terreny on es dirimeix la inevitable carnisseria sentimental és el de l'adolescència.

Esdevenir més savi passa per una lluita constant contra el fet de voler agradar. ¿No le parece a usted?


30 d’abril del 2021

Dietari d'un home fabulós (29)



24.04.2021Podria escriure un assaig sobre per què la gent no veu mai el moment de posar el drap de cuina a rentar, i a partir d’aquesta idea central, desenvolupar per què els catalans no aconseguirem mai la independència. En algun punt ambdues indecisions beuen de la mateixa font: la font de l'encara podria ser pitjor.

Dia importantíssim. El meu fill gran, el Roger, malgrat que només ha entrenat dos dies comptats, debuta amb el Club Bàsquet Sant Pere. A casa. Ens visita l'E.B. Rosella, de Viladecavalls. Són massa alts, aquests nois. A Viladecavalls sempre s'han fet bones mitjanes de vedella i en fi, fins avui no n'havia vist el profit. Ha esdevingut una massacre. Sort que pel fet de ser mainada els punts no els fan pujar al marcador; i fan bé, així eviten depressions prematures. Pel cap baix ens han fet vint cistelles abans no hem fet nosaltres la primera. Pel que fa al Roger, la jugada més emocionant ha sigut aquella on ha estat a punt de rebre una pilota. Hem de veure com evoluciona la cosa, que diria el pediatre. Veure'l corrent d'una banda a l'altra, sense saber ben bé què havia de fer, relacionant-se amb la cistella com si fos l'home del sac, marcant els contraris i els propis com si volgués complir un pla quinquennal soviètic, equivocant-se en tot, sense queixar-se, sense saber-se cap regla, sense tocar una sola pilota en tot el partit. Amb aquella voluntat de ferro orientada cap al no-res. He sentit per ell un amor molt definit, molt present, he hagut de reprimir l'impuls de saltar a la pista i menjar-me'l a petons.


25.04.2021. Avui faig quaranta-nou anys i sembla que fou ahir quan, per dir-m'ho amb un to amable, era un imbècil integral de vint anys. Tots els qui m'han felicitat, bo i recordant-me que l'any que ve faré mig segle, els tinc apuntats en una petita llibreta de tapes negres. Fa feredat comprovar que moltes de les frases gastades que diu la gent gran, tipus «la vida passa volant», etcètera, són absolutament certes. Anar-ho comprovant és endinsar-se a poc a poc en un llac d'aigües estantisses. Gairebé cada vespre se'm gelen els peus sense cap motiu, o no en veig cap altre que la mort, penso, que em sotja. Pot haver-hi més desencant en el fet de fer-te vell massa aviat i a sobre veure't protagonista d'una frase feta que fa mil anys que corre i que per desventura és certa? Morir-te és una puta merda. Sóc una mena de ser molt complex i únic, o sóc només un producte de cadena de muntatge amb un algoritme que indica dia i hora de la mort? Sóc les dues coses? 

What are you gonna do?, que diria Tony Soprano.

El twerking, també dit «perreo», és una manifestació explícita i crec demana a crits una verbalització directa i poc hipòcrita. Si el cul exposat en pantalla està bé, vas quedant-te idiotitzat fins a assolir un estat vegetal, paralitzant, i a sobre amb una erecció incòmoda, perquè no estaves preparat, i per tant absurda. És com veure un cul dins d'una rentadora. Hipnòtic però idiota. Un ball que pretén activar-te sexualment però sense deixar clara la finalitat. T'interpel·la, però d'una manera categòrica, massa aspre: aquí hi ha aquest cul que t'agrada i te'l moc i tu voldries penetrar-lo, o menjar-te'l, perquè una cosa que t'agrada i es belluga vols aturar-la d'alguna manera. Només puc entendre el twerking com a part d'una trama —diguem-ne alegre— d'una pel·lícula pornogràfica. Ras i curt: són dues pilotes de bàsquet en moviment simultani que et convoquen a una trampa.

   

26.04.2021. Sabeu per què el castellà guanya sempre al català al pati de l'escola (és a dir: a la vida)? Perquè el català ha confós sempre fer una cosa tan normal com parlar la seva llengua amb mala educació. I el que no farà mai un català en públic és passar per mal educat. Acabarem amb la nostra pròpia llengua per desídia, però farem valdre la frase, tan catalana, que «amb educació pots anar a tot arreu», fins i tot pots anar-te'n a la merda.

Al vespre videjo «A star is born», amb Bradley Cooper i Lady Gaga. La idea era veure una pinícula romàntica, és a dir: fàcil (no en coneixia ni la trama ni qui l'interpretava), però la cosa s'ha anat complicant. Cooper interpreta una estrella del country, Jackson Maine, alcohòlic, drogoaddicte, guapo de morir-te mirant-lo en silenci, guapo de no deixar-te dormir, i per tant un guapo que em jugava en contra. La segona complicació és que aquest Jackson, fent valer el guapo intens i una veu de cassalla que escruix, aconsegueix conquerir l'Ally (Lady Gaga), i a partir d'aquest moment Jackson ens transmet una tensió que de seguida em va recordar la que planava sobre Leaving Las Vegas; per a mi la millor pinícula que s'ha fet mai sobre el tema de l'alcoholisme. En resum, volia passar una estona distesa i al final m'he trobat concernit per una bellesa radiant i per unes actuacions creïbles, que no m'han convocat narcosi, sinó neguit.


29.04.2021. Les cremes que fa la Lorena, tant la de carabassó, com la vichyssoise, per a no parlar de la de carabassa, si les presentés en un plat fondo, d'aquests amb molta ala i poc headquarter al mig, podria vendre-les a 27 € cadascuna en un restaurant pretensiós. La qualitat de les cremes, marca definitivament la temperatura moral d'una casa. Una casa on no es cuinen cremes, o sopes, és com un refugi de muntanya sense llar de foc; sobrevius, però passes fred.



23 d’abril del 2021

Dietari d'un home fabulós (28)

 



21.04.2021. He entrat a escriure al dietari perquè: sí, tot passa, però primer t'atropella, i alguna cosa haurem de dir. Un senyor psicològicament dinàmic i que escriu molt bé em va dir que, si trobés un fil conductor per aquest dietari, una mena d'història de fons, podria publicar-lo sense ruboritzar-me. No coneix cap dels meus monstres.

No creuríeu el que puc arribar a pensar, com transformo les cases, les coses i les persones que fa trenta-tres anys que veig de casa a la feina i de la feina a casa. És un passeig molt agradable, però que he de transformar en un joc per a no morir-me de pena. Vull pensar que el veí —per dir-ho a la Bauçà— també té, com ara jo, una mena de públic que escolta com parlen les distintes veus del seu cap mentre camina.

Excursionisme, amistat i llibertat. Quan dic «llibertat» no puc deixar de pensar en la Sra. Díaz Ayuso. Sembla que l'hagi inventat ella. És com una mena de Joana d'Arc però amb la psicomotricitat perjudicada, ensopegant i caient al Loira, deixant el control d'Orleans als anglesos fins avui dia.

L'exploració del territori muntanyenc m'ha fet veure que Catalunya és als camins. Barcelona és un borinot que té absolutament imbecil·litzats tots els seus habitants, alimentats d'una vanitat inexplicable. Són tan rucs que se senten especials per poder sobreviure als preus, al fum i a la falsedat innata que suposa tenir només coneguts. A Barcelona no existeix l'amistat, coneixen molta gent i n'estimen molt poca. Quan arribo a Barcelona, fet que allargo el màxim possible, em cauen les llàgrimes, pel fum de les motos i per veure tan de prop l'engany.

Hi ha més veritat en la canal més fressada d'una cinglera qualsevol de Sant Llorenç del Munt que al carrer Numància. Feu l'exercici d'aturar-vos mitja hora al carrer Numància amb Diagonal. Veureu de què són capaços els barcelonins. Al carrer Numància el que hi ha és més trànsit, més mort, més fum i més desconcert. Catalunya, per tant, és als camins. Fora dels camins, dels masos i dels corriols, només hi ha senyors i senyorones de Barcelona a punt de morir per qualque de les catorze causes de mort que els empaiten des que es lleven. Barcelona, sobretot de fa vuitanta anys ençà, és l'arma secreta d'Espanya per acabar amb nosaltres, és a dir: amb la llengua, és a dir: per acabar amb la nació.

De Barcelona no en vull parlar mai més.


22.04.2021. He dinat amb el Pere, un senyor savi. Aprenc més dinant un dia amb el Pere que veient TV3 quinze anys. Aquest país s'aguanta de miracle, s'aguanta per persones com el Pere i una dotzena més. Avui m'ha fet veure les sigles de Tarrasa Información (i la història que hi ha al darrere) presents a la façana de l'antic edifici de Diari Terrassa. Quaranta anys passant-hi per davant sense veure-les, i en podien haver passat quaranta més si no fos pel Pere.

Tinc una visió altament sofisticada de l'actualitat, sóc el teu MC i vinc sempre despullat. D'una setmana ençà que torno a escoltar velles glòries del rap. Els gangsta-falsos i escoltadors de trap de camal curt d'avui dia no poden ni imaginar-se la potència que va tenir el beef entre KASE.O i Metro, explicitat a la cançó «Mierda». 1998. Ai sí, gracias señoro por el dato aportado, diran els jovencivinívols, però jo us dic que això és canell, colla de matats.


Sant Jordi. Hauríeu de llegir «La masa enfurecida», de Douglas Murray. Si totes les frases les comencem amb «com a néta d'andalusos», «com a negre crec», «com a dona crec», acabarem col·lectivitzant el pensament, la responsabilitat i els interessos dels individus en el grup, i al final no podrem sortir de casa sense un megàfon. És pesadíssim. Però a banda de pesat és contraproduent per a defensar aquestes causes generals de les minories. Jo sóc nét d'andalusos, fill de catalans, heterosexual (de moment) i de pell blanca (fins que arribi el juliol), i dec viure a Occident, però aquestes diguem-ne característiques no em defineixen per si soles tant com perquè el meu món giri al voltant d'elles. El món trobo que és un lloc força raonat i raonable on viure, amb defectes com castells que tothom veu i que la majoria volen reparar, i per tant la motivació principal de les persones intel·ligents ha de ser transcendir de les seves circumstàncies personals per a millorar, deixant el camí amb menys pedres de les que s'han trobat. Fer causa general contra col·lectius que tal vegada estan integrats per tantes minories com còdols hi ha a les platges és un joc infantil, pervers i inútil.

Avui parlava amb l'Antoni, últim vestigi del món d'ahir, de com una logística mal entesa pot destruir l'amor d'una família. La logística, importantíssima, no es pot posar mai al centre d'una família. Si la poses al centre, el valor de cada membre de la família es cotitza per com serveix a aquesta logística. No vull que m'estimin perquè he recordat que faltava paper de cuina. No vull una família que aspiri a funcionar com Amazon. Al centre d'una família hi ha d'haver l'amor.