20 de juliol de 2014

Jo vull ser un runner



Dissabte vaig comprar-me dues samarretes tècniques per córrer Dry-Fit, de Nike. Ja només el nom tècnic em predisposa a fer esport. Per una mica més del que costa la de cotó, la tècnica em permetrà córrer i molar, tot alhora. Ara, de córrer més o de guanyar resistència, res, esclar. Però el tema que ja us hauria d'inquietar és que fa una setmana també vaig comprar-me el rellotge Garmin Forerunner 310NX per 410 dollars. Un aparell que em marca les distàncies, la posició GPS, la velocitat, el ritme, la freqüència cardíaca; que em permet fer sèries perquè pita per avisar-me de quan he de començar i pita quan he de parar, que pita si em passo de la velocitat fixada o vaig molt lent, que pita molt; que té altímetre, que és sumergible 50 metres –nedant no baixes de mig metre, però endavant; que té autonomia de 20 hores, que té una mega pantalla i molts botonets, que té bike-mode, run-mode, swim-mode, training-mode i backhome-mode, que és quadrat, que és molt gran i taronja, i que sóc imbècil.

Li tinc un peu a ser imbècil.

Jo no he volgut ser mai un nano que corre normal: jo vull ser un runner. Quan corria normal no sentia res, ara que vaig de runner em sento el batec del cor. Agafa't. Quan corria normal saludava els altres corredors que em trobava pel Parc de Vallparadís; ara ja no em cal, perquè els runners tenim una missió i no podem perdre el temps. Quan corria normal, amb aquelles samarretotes, les nenes runners no em feien gens de cas, esclar; ara, amb la pinta d'atleta que fotré, tinc la sensació que les nenes hauran d'anar a casa a canviar-se les malles a mig entrenament, perquè la síndria els brollarà tant, de veure'm, rajarà tal doll, que serà el festival de la xopa.

Acollonant, serà, és que ho noto.

La cosa central és que només hi trobo avantatges a la conversió, a l'ascens. Fins ara sortia molt d'hora a córrer perquè he d'entrar a treballar com un botiguer; però així que m'he fet runner, ja puc córrer a les dues del migdia en plena canícula i per la platja, si vull; el runner té una missió i tothom ho entén això. Abans també corria per la muntanya, era un noi que corria normal per la muntanya. Un noi que fins i tot parava a collir arboces, si les veia. Ara que tinc a la banya fer-me runner, i sobretot ara que he adquirid el Garmin Forerunner 310NX amb altímetre, sóc directament un trail runner, i les arboces les recolliran els que tinguin poca feina; és més, intueixo que passaran coses gruixudes, veig de forma clara i precisa com els isards del Cadí faran boletes de caca només de la joia que els hi produirà el fet de veure'm disfressat. Perquè vaig disfressat, no fotem, i les bèsties fan caca quan s'espanten.

I més guarnit que aniré, perquè trobo que em manquen coses. A banda de faltar-me tota l'equipació d'hivern, que ya te contaré perquè té catxondeo l'assumpte de l'hivern, em fan moltíssima falta els mitjons compressius per aquest estiu. Això sí q'és definitiu. Me la bufa molt que no se'ls hi hagi demostrat encara absolutament cap benefici, i que se't fregeixin les cames, tot això m'és igual: tu saps lo mono que estàs amb els putos mitjons? Ets un pobre gualtrap-forest sense els mitjons compressius. El tema és que vull els COMPRESSPORT, i ha de ser el model aquell amb les lletres ben grans en vertical. Són tan de superatleta, et donen una força mental tan bèstia i estàs tan corprenedor, que jo he vist a trail runners fent l'amor amb altres trail runners en mig del bosc amb els COMPRESSPORT posats, els tios; sí, dos homes, que passa! I les cabretes –els isards– mirant, pobretes.

S'ha de ser animal, allà en mig, i amb mitjons posats, per l'amor de Déu.

En canvi, de calçat vaig servit. Perquè tinc les ASICS Gel Fuji Trabuco sisplau des de fa tres anys. Heu de pensar que quan jo era un tio normal que corria per la muntanya ja molava; de fet jo molo molt, així en general, i escric de cine, però de cine, escric. Però a banda d'això, que etcètera amb el moc, el que m'he de comprar amb urgència és la motxilla de trail runner. I la motxilla ha de ser la Salomon, punto, la resta és tirar els diners. La Salomon l'ha dissenyada personalment el Kilian Jornet, al tanto: un tio que corre 48 hores seguides sense dormir, i un tio que diu que parla amb la muntanya, respect màxim ahí, màxim respecte perquè a Terrassa n'hi ha més d'un que parla sol, i el Kilian com mínim hi té un interlocutor. Bé, doncs el Kilian l'ha dissenyada i a la motxilla hi cap de tot: líquid, roba, barretes energètiques, el mòbil, les claus, una manta platejada per abrigar-te si et quedes tirat en mig del Pedraforca a les 3 de la matinada, que ja m'explicaràs; la Verge Santa hi cap.

En definitiva: vull córrer i vull molar i sóc molt bo, la rehòstia sóc, i la conversió a runner em comportarà una transformació total: a banda de follar pels descosits –inclús amb homes, que ja fa dies que la ballo, aquesta–, podré anar abillat amb un vestuari còsmic, tindré lliure horari per a córrer, no hauré de saludar a ningú i, amb la motivació extra de tot plegat, milloraré de forma substancial la meva capacitat pulmonar, d'inspiració, de manera que podré fumar amb moltíssima més intensitat, que en resum és bona part del que busco amb tota aquesta història: fotre unes calades de ca l'ampla, olímpiques, les faré.