25 de setembre del 2019

«Aquesta copa és del Barcelona!»





L'any 1959 a Calders la cosa estava calenta. Hom era del Barça, però hi havia matisos. La correspondència entre ser del Barça i catalanista era força clara per a la majoria, però n'hi havia d'altres que eren del Barça i prou, sense sobreentesos polítics afegits. Pensem que la guerra no quedava lluny, i pel que fa a la política, vés a saber com havia caigut la moneda de les bufetades (o dels morts) a casa de cadascú. Als pobles, els greuges queden soterrats per les aparences, però romanen fortament arrelats en la vida interior.

Els diumenges, el meu avi s'enduia llurs vuit fills a fer el vermut a Cal Soldevila, únic bar del poble. Mon pare, que era dels petits, s'havia de partir el vermut amb un germà perquè el sou de secretari de l'Ajuntament del meu avi no donava per a més. Aquell diumenge de 1959 Cal Soldevila era ple, el F.C. Barcelona havia guanyat la Copa del Generalísimo feia pocs dies, i Televisión Española oferia les imatges de l'ofrena de la copa al Camp Nou. No recordem si fou Kubala o Ramallets, o potser Segarra, qui des del mig del camp aixecà el trofeu per a delit de tota l'afició congregada al flamant Camp Nou, inaugurat només un parell d'anys abans.

L'aliatge del fum espès de cigar, plumbi, i l'olor de resclosit, comestible, feien mitjana amb l'alegria del moment. En aixecar la copa, el Cacauero (així n'hi deien per la seva ocupació), barcelonista de pro, s'apropà a l'única televisió del poble per clamar —volem pensar que motivat perquè aquella copa l'havia entregat Franco en persona—: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!»

La gentada, a desgrat d'estar escalfada pel vermut, va fer silenci. El Sr. Casajoana, un armari de metre noranta, contraatacà bramant —entenem que perquè se sentia del Barça per sobre de tot i cap dictador genocida li aixafaria la guitarra—: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». La multitud entenia però no entenia què collons estava passant. El Cacauero, que a desgrat d'ésser menut, era del morro fort, s'hi tornà: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!», i Casajoana, pràcticament amb el plor instal·lat als ulls, va fer: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». De seguit va haver-hi molt renou i un intent d'agressió per part de Casajoana al Cacauero que, segons explica la llegenda, necessità la intervenció d'una dotzena de convilatans, tots barcelonistes, per tal d'evitar baixes.


A ca meva sempre hem pensat que tenien raó tots dos, però en aquella ocasió l'amor pel club va prendre un viarany impossible: aquella copa era del Barcelona i una gran merda ensems. I és així, fill meu, com tots els angles que conformen aquesta comunitat esportiva foren transmesos de l'avi al pare, del pare a mi, i jo ara te'ls llego amb tota la manyagueria de què sóc capaç, amb l'esperança que tu també puguis sentir-te blaugrana, amb joia i sense complexos. 


19 de juliol del 2019

Les converses banals



Les converses banals tenen una importància cabdal, uns condicionants que les fan esdevenir un termòmetre exacte per mesurar les qualitats personals dels interlocutors. Hi ha molt en joc. És un examen per sorpresa, no et pots valer d'haver estudiat molt per defensar-te, hauràs d'ensenyar el que tens dins teu sense cap ajuda. En algun punt és com despullar-te. D'ordinari, hom creu que per a les converses trivials hi ha una convenció internacional acceptada per totes les tribus que et permet dir qualsevol rucada per sortir del pas. Bé, és mentida. N'hi ha que som uns malalts dels detalls i en aquestes situacions que tan lleugerament ventileu us pesarem cada mot i cada gest amb deteniment, i en pagareu el preu exacte amb el nostre menyspreu, si s'escau.


No és cert que parlar del temps sigui un calaix de sastre on abocar el teu nerviosisme. Els nervis davant d'una trobada amb una altra persona humana són només culpa teva, de la teva deixadesa i del teu despit davant d'una situació que jutges menor però que en realitat et supera. Et supera sempre. Es parla del temps quan el temps és notícia, no quan el temps fa acte de presència, que és sempre. No parlem pas de l'oxigen que hi ha a l'aire. El temps és un tema esplèndid, reviscolem-lo del fangar on és. Plou perquè el temps plora quan sent com l'escarnim. A Catalunya no hi cap un sobreentès més. No és cert que preguntar «què fa la mare» et deslliuri de la responsabilitat i abast que du implícita la qüestió. Si et rellisca, no li ho preguntis, si t'interessa de cor l'estat de la mare, interpel·la'l sense aquesta astènia, interroga el veí —per dir-ho a la Bauçà— fins a les últimes conseqüències, informa't realment de com està la mare, no enllacis preguntar-li per l'estat de salut de la mare amb preguntar-li de seguit si encara estiuegen a Creixell.


He estat a l'altura de les circumstàncies alguna vegada, però en moltes altres m'he unit a la festa del mediocre. La diferència —i el repòs de l'esperit— la marca que hi tinc interès, sé que darrere de la conversa banal s'hi troba l'essència dels materials amb què estem fets. L'hi tinc respecte, i últimament, a còpia d'apreciar-ne el valor, aquest respecte està mudant cap a una mena de delit.


La sublimació de la cosa la vaig trobar, com no podria ser d'una altra manera, en la situació més pedestre. Agost de l'any 2010, La Pedraia (Sardenya), vuitanta-dos habitants, tres quart de cinc de la tarda, molt per sobre dels trenta graus. Esperant a peu dret que obrissin l'únic supermercat de la zona (nord de L'Alguer). Un vianant travessa el carrer i s'atura perquè coneix el propietari de l'auto que s'aproxima. Es queden mirant uns segons de gairell. El vianant, aixeca la mà i amb estil italià fa el típic gest del país ajuntant els dits. El conductor el reconeix, abaixa la finestreta de l'auto, se'n desdiu, apuja la finestreta, i li retorna el mateix gest des de dins, amb cara tensionada. Cap paraula, tot dit. La sublimació de la trobada casual entre dos homes. Cap recança, l'estima intacta, la hipocresia derrotada.



23 de maig del 2019

Els barcelonins




N'he conegut un puny i els paràgrafs que segueixen s'alimenten exclusivament d’observacions i treballs empírics. Els barcelonins no tenen amics, «creuen» que tenen amics. El que sí que tenen són coneguts, molts coneguts, coneixen molta gent i van a molts concerts. Confonen l'amistat amb estar acompanyat, que és el mateix que confondre l’amor amb el seguiment telemàtic d’un paquet d’Amazon. Tenen molts coneguts però no pas perquè tinguin un caràcter atractiu, o unes característiques sociològiques que facilitin la cosa, són més aviat roms, sinó per mor de ser molta colla i estar situats molt junts; tenen molts coneguts per una qüestió simpàtica, de proximitat, d'aritmètica. Un barceloní ho ha tingut mai una relació profunda amb ningú, llevat d'amb si mateix, i amb «salts endavant» així que es presenta el primer dilema. Si vols veure córrer un barceloní, explica-li un problema. Uns covards de llibre. Són la cosa més elèctrica d'Europa, jo no he estat capaç de conèixer bé cap barceloní; pots fer-te'n una idea vaga, tangencial, però científicament ningú pot afirmar que en conegui cap d'una manera categòrica. La primera vegada que vaig veure dues persones fer-se un petó a l'aire va ser a Barcelona. He de reconèixer que em vaig espantar. Fins i tot es fan petons a l'aire entre familiars, entre pare i fill, entre germans, a les tietes ni les toquen amb els pòmuls, els hi fan a l'aire i deixant un perímetre de seguretat. No es toquen, només es petonegen amb gossos i lloros. Les àvies barcelonines només reben petons per mail, l'última persona que va tocar una àvia a Barcelona va ser un director de Banca Catalana; i la raó era una comissió d’obertura espaterrant, es va deixar endur per l’eufòria.

El petó a l'aire és la metàfora perfecta que explica el barceloní. I tota pedra fa marge, després del petó a l'aire ve un descens directe que els porta a donar la mà tova, i després, ja sense frens, ve la mort en vida. La no-relació, la relació entre morts. Els barcelonins són tots mig zombis. Aquest posat engallat, de líder de corral, capitalí, és un reflex natural de supervivència per no acabar sota terra, van tan estirats per fugir del sot. Hi ha un altre tret únic, i és la ubiqüitat. Ho he observat intentant quedar amb un barceloní. El barceloní és l'únic ser d'Occident que queda amb quatre persones distintes —i a la mateixa hora— per fer alguna cosa el cap de setmana. Les excuses que et disparen cinc minuts abans de la cita poden ser d'una potència bestial. A mi se m'han posat a plorar per dir-me que no podien venir a L'Illa Diagonal. Ploren perquè veuen que ets compassiu i que s'estan sortint amb la seva, ja ets el tercer que entabanen, creuen que acaben de tancar un tracte fabulós enmig de Manhattan, creuen que ets un negoci, un problema a resoldre, ets una probabilitat entre cent. És terrible, no tenen cap respecte per les persones. Per quedar amb el meu primer barceloní vaig necessitar set intents; ell no ho sap però al setè jo ja anava armat, si s’hagués excusat per whatsapp per setena vegada, l'hauria deixat sec a tocar del carrer Aribau.

Deu ser la pol·lució. He arribat a pensar que aquesta mania que tenen d'escurçar les paraules —Barna, finde, whats, Ate, i ferralla lèxica per l'estil— obeeix a la necessitat d'obrir la boca el menys possible per tal de no ingerir més partícules contaminants de les que ja tenen dins del cos, que en són moltes i amb una clara voluntat expansiva i destructiva; només has de guipar-los el color de pell, aquella mena de groc de fetge ferit, barrejat amb el to gris mort del cartró. Fan mal aspecte. Fan cara de fossers, d’autofossers, per ser rigorosos, fan cara d’estar-se cavant llur pròpia tomba des que es lleven. Ahir un barceloní molt conegut a Twitter, un estaquirot de primera divisió, enfitós fins a l'extrem últim de la paciència humana, un tal Xavi Nonyiquis, o Nonyoquis —ja entenc que posar-se un nom a si mateix sempre és una lluita entre l'esperança d'agradar i la paciència d'altri—, m'ha dit per whatsapp que s'està mirant una casa a «Santfe». D'entrada he pensat que parlava d'alguna població de Califòrnia, o de l'interior de Nou Mèxic, la geografia m'agrada i el cervell ha fet dues voltes de campana, però resulta que es referia a Sant Feliu del Llobregat. A «Santfe», tenen una capacitat d'estalvi que enlluerna. Són especials. Són la capital. Són la capital de la superficialitat i la punta de llança de la destrucció de les relacions humanes. 








18 de gener del 2019

Dietari d'un home fabulós (capítol 27)





Diumenge. Passar d’escoltar Massive Attack a saber-me totes les cançons d'El Pot Petit està sent un viatge fabulós cap als racons més amagats de la meva paciència.

Houellebecq. Treu «Sérotonine». Pels comentaris que desperta la notícia, em fa l'efecte que a la gentada li preocupa amb qui deu pensar el francès quan se la remena, perquè d'altra manera no s'entén que totes les crítiques duguin posada aquesta mena de sotana. Intento extreure'n de què va la novel·la i l'única cosa que en trec és que li fan pagar penitència per novel·les anteriors. De novel·les anteriors mal llegides, és clar. El Sanedrí de la Moral el va etiquetar quan publicà «Plataforma» i ja sabem que en aquest país, una vegada et posen l'etiqueta, no te la treus ni amb aigua calenta. Si hagués de fer cas al Sanedrí de la Moral, ara seria un xai a punt de matar, a punt d'aplaudir la propera intervenció de Pilar Rahola. Plataforma és un tros de novel·la, per cert; però per sota de Mapa i territori, Les partícules elementals i La possibilitat d'una illa. Les hi he llegit totes, i totes són d'un nivell supersònic. Amb Houellebecq jo no entro a valorar si ell és més o menys repulsiu, misogin, racista, o quines piruetes mentals ha de fer per aconseguir una erecció digna de ser complaguda; m’interessa veure fins a on pot arribar amb temes tabú, i en aquest sentit, el trobo un escriptor com una casa de pagès, superb.

Dels pocs que l'han llegit bé, Gonzalo Torné; diu que bàsicament és un conservador, i que la causa de les seves fixacions és la por. M'agrada aquesta analogia del conservadorisme amb la por («el miedo es el verdadero motorcillo del conservadurismo»), tant com les que relacionen el progressisme amb conduir sense mans. El resum és que, malgrat l'exercici sempre contingent de definir-lo, Torné també el troba un fora de sèrie. 

Valentí Puig. A punt d'acabar de llegir La bellesa del temps. «La lleugeresa ens fa amics de tothom i lleials a ningú». Li manllevo totes les parauliues i formes de què en sóc capaç. 

Colònia. La metàfora que explica un país ocupat:

«Si vols que un judici et vagi bé, és millor que parlis en castellà». 

«Al cap de 20 segons de parlar en català a un policia, canvio al castellà perquè vull que em resolgui el problema»

Dues frases que escolto a RAC 1, a propòsit de les detencions efectuades per policies nacionals als alcaldes de Verges i Celrà. A primera hora, davant dels seus fills. No se sap quin jutge ho ordena.

Estem ocupats i ho hem estat sempre, el que ha canviat és que ara hi posem la lupa i abans ho dúiem a sobre com qui porta una jaqueta de primavera. Quan el poder es normalitza —normal ve de norma— és quan t'ha entrat fins a la cuina. El vicepresident Aragonès parla de «desproporció» i demana explicacions a la Lluna. Un atac militar és un fet abrupte i genera una repulsa immediata que crida si no al contraatac, com a mínim a la defensa; trobar normal una detenció policial sense l'ordre d'un jutge és viure en una colònia i restar a l'espera que l'amo decideixi follar-te a tu aquesta nit. 

SotanaGate. Crec que els «límits de l'humor» estan situats exactament a la zona de la galta on t'impacta l'hòstia amb la mà plana que et clava qui se sent perjudicat per la broma. La resta és censura i hipocresia. 

Escriure. Escriure bé és difícil, escriure mitjanament bé per a no dir res és relativament fàcil, és com fer gimnàs. Escriure bé i alhora tenir la capacitat de transmetre la llum de les coses és un art a l'abast de quatre.

Màrius Carol, premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull l'any 2002, director de La Vanguardia. Escoltar-lo declinar el verb «assustar» en prime time la veritat és que espanta. Ernest Folch, llicenciat en filologia catalana, director del diari Sport, diu: «Hi ha un plaç i s'ha de complir el plaç». Així mateix. Per una regla de tres molt simple jo, que per que fa a la literatura vaig representar la meva escola al premi Coca-Cola, hauria de ser director del Washington Post.

Aleix Báez, enginyer aeronàutic. «Garra», per als amics. Doctor des d'avui, dia 10 de gener. Punxada d'orgull com si ho hagués assolit un dels meus nins. A l'Estat el ventall és ampli: a un extrem hi tenim doctor Pablo Casado, i a l'altre doctor Aleix Báez; el primer és doctor en estafes i captació de vot premental, el segon és capaç de construir-te un helicòpter amb dues pinces de roba i una caixa de sabates. Tu tries. Hem parlat del seu viatge a Israel. Diu que Jerusalem és espectacular, el centre del món. Fa segles que vull anar a Israel. Encara el veig entrar per la porta del Grinzing amb aquella pinta de dur un tornavís a sobre. Allà mateix ja intuí que aquest era dels bons, i no m'errava.

Instint. L'instint d'un mosquit que se sent cridat cap a la llum no varia en res de l'instint d'un home que se sent atret per unes cuixes perfectes. Pel mig hi ha la cultura i la moral, entenent això tots seríem una mica menys hipòcrites.