4 de febrer del 2022

Dietari d'un home fabulós (34)

 


Els pectorals de Putin són el Montsec quan vas cap a l'Alt Pirineu: la primera barrera que et trobes per entendre el seu cervell. És ben sabut que el caràcter de Putin té molts plecs, i l'indret natural per accedir-hi és pel congost de Mont-rebei. Després tenim uns ulls petits engiponats en aquella carota oriental d'Ulan Bator. Putin és una barreja entre Genguis Kan i un poni del Caucas. De fet, quan munta aquell cavall blanc estepari, és metafísicament un poni muntant un cavall, una cosa que només es pot veure en les fires més especialitzades. Això no obstant, el fet rellevant a ca nostra és que la terregada torna a estar molt animada, disparant a tort i a dret uns judicis baratíssims sobre el conflicte Ucraïna-Rússia. Abans d'il·luminar-nos amb les seves espelmes sinistres, farien bé de posar al cercador «Holodomor». Allí podran entendre una mica què significa Rússia per a un ucraïnès.

Si un règim totalitari i genocida hagués matat milions de catalans, ja sia de gana, ja sia per mor d'una enginyeria social destinada a anorrear-nos definitivament —tractant-se de l'URSS no ho sabrem mai perquè a l'URSS dos i dos feien trenta-cinc si així ho determinava el Partit—, potser una bona part de la població catalana també hauria llençat flors al pas dels tancs del segon exèrcit genocida que empaitava al primer. El genocida que m'ajuda a desfer-me del genocida del meu poble: també és un genocida, però amb un matís evident.

*

Em pregunto si aquesta fal·lera pel llegir m'està fent més savi. No tinc ben bé aquesta sensació. En algun punt, llegir el que em fa és engreixar-me les manies, fer que prenguin cos. Acaben agradant-me els autors que me les validen, autors que tenen les mateixes manies que jo, però que saben atorga'ls-hi patent de cors, que tenen la traça de fer-les passar per excentricitats d'erudit.

L'altra incidència del llegir, molt més perillosa, és la intensificació de la indolència. Llegir il·lumina el mecanisme que fa operar les relacions humanes i em provoca repulsa, m'empeny a distanciar-me'n. Com més veig la tramoia del teatre, menys m'agrada l'espectacle. Llegir m'està aïllant, per dir-ho ràpid i planer, fet que patrocina fer-me més amic de mi mateix. A l'últim, direm que llegir és condició indispensable per tal de caminar per la vida posant nom a les coses. Així i tot, els danys col·laterals referits he de vigilar-los molt, perquè puc tornar-me un perfecte psicòpata.

 

Tots els temes que, en aquests temps de desmai intel·lectual, s'eleven a discussió pública, em semblen de nyigui-nyogui, però d'alguna cosa haurem de dir-ne per tal d'aparellar aquest dietari amb una actualitat concreta. Si Kilian Jornet està en contra dels Jocs d’Hivern al Principat, estem en contra dels Jocs d’Hivern. Punt. Un punt ben rodanxó. Cal recordar que el Kilian és l’única persona al món que parla amb les muntanyes i, per tant, és l’únic que sap què pensen les muntanyes.

*

Els mitjans de Catalunya haurien de deixar de convidar gent a la ràdio-tele que s'emocioni, que expliqui dificultats, que ens faci pensar en el cantó costerut de l'existència. Catalunya en general ha de deixar de mercadejar amb els sentiments, ha de deixar de crear una societat sentimental, tova, dèbil i narcotitzada. Catalunya ha d'obrir les finestres i ventilar tots els cervells botits dels catalans que tractant d'informar-se, només troben clergues darrere un micròfon oferint fals consol en horari de màxima audiència.

Fa tants anys que el sentimentalisme barat senyoreja que ja no es tracta d'una dinàmica, sinó d'una mentalitat, que és una cosa molt més pregona. Les mentalitats necessiten dècades per canviar el rumb. Catalunya ha de deixar de ser la més solidària i ha de començar a pensar a ser més forta. Si no canviem la mentalitat, quan esdevingui un problema gros de veritat, en comptes d'agafar l'escopeta i defensar la casa des de l'empit de la finestra, buscarem desesperadament un analgèsic i ens tancarem a resar al soterrani.

Això que ha quedat dit, en aquest ultradecadent «procés cap al no-res» —per dir-ho com el famós antivacunes Capità Noctas-Reynolds de Albal— ho ha pogut veure tothom que no tingui pa a l'ull.

*

A Twitter hi sóc per una barreja d'amistat (per acomboiar vells amics en la seva soledat) i d'enyorança de la meva vanitat «elèctrica» de 2014. Una combinació sense gaire sentit que em recorda el moviment beat psicodèlic dels 60, però travessant els Pallars amb un Ford Fiesta 1.1. Sento una punxada molt fina de vergonya en pensar com sortia «a agradar» al bell mig de la plaça pública.

Surto a córrer molt entrada la fosca. El parc desert. Un fred amb nom i cognom, que vol fer-se present tota l'estona, com l'Administració Aragonès. Veig una noia gronxant-se al Pla de Cal Guardiola a tres quarts de deu del vespre. Absolutament sola, només il·luminada amb les besllums d'un fanal mig boirós. Té una edat en què ningú sol gronxar-se i aquí rau la cosa. M'agrada molt l'escena, és una imatge de llibertat pura. Pujo una marxa i avanço fins a l'Horta dels Frares, força content.