28 de novembre de 2016

Sóc un imbècil social



Quan ets un imbècil social, com ara jo, només et queda la família i les addiccions. La literatura diguem-ne de morir per dins amb dignitat que estic escrivint darrerament no té preu, com esteu comprovant els qui teniu cert gust i afany intel·lectual. De forma gratuïta, per cert. I ho noto, noto que em dono de franc a la Ciència —que sou qui em llegiu—, que us obro el cor alegrement a canvi de res, i que, com paneroles de cuina, absorbiu els nutrients de les meves ensenyances com si això fos Xauxa. Socialment, com deia, transito la mort clínica, per bé que la gent em veu pel carrer i fins i tot podria tocar-me, o trucar-me, no hi sóc. Ni se m'espera. Només vull quedar amb mi, que sóc el qui realment té interès, des del meu punt de vista. Només vull quedar amb mi però no vull trobar-me, per ser exactes. Aquesta gent que fa esport o excursions per trobar-se a si mateixa el que troba és l'imbècil de sempre però rodejat de natura; fet que agreuja el problema, com és natural, perquè a sobre podrien relliscar amb una pedra roma i caure. Quan per desgràcia em trobo, m'agrada fer-ho rodejat de tot tipus de distraccions que desviïn l'atenció del jo cap a la cosa més propera que no sigui jo. Sóc un expert en l'art metafísic de la fugida del jo. La destrucció via consum de drogues dures seria una eixida ràpida per integrar-me, drecera força interessant quan tens vint anys, quan les cèl·lules motores les pots destruir a l'engròs, però ara em trobo en un estadi de gaudi molt superior. He aconseguit que els coneguts —diguem-ne amics, per fer-ho més transitable— prenguin consciència que sóc un imbècil social i malgrat això m'estimin, cosa que resulta estranya i només s'explica coneixent en profunditat la tara il·lustrada —o desviació il·luminada— que m'assota des que vaig néixer, és a dir: només s'explica per la misericòrdia i l'amor al proïsme. Ara que, no sense esforç, tinc aquest tresor, que com hem vist passa per no donar i rebre, per no trucar i que et truquin, per completar aquest cercle joiós, d'aïllament total, solament em manca no trobar-me gaire a mi mateix myself; que no sóc jo en realitat, sinó un altre que tot el dia em parla, intenta acollonir-me amb les pors més diverses i pretén fer-me creure que ell sóc jo, però jo sé que tan sols és un conegut que només se m'assembla força amb el to de veu.


10 de novembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol XII)



1 de novembre. Trobo a faltar el Cinto. També som els nostres morts, o més ben dit: sobretot som els nostres morts. M'agradaria fumar-me una cigarreta amb ell jaient al parc del Cementeri Vell, i parlar dels nostres amors, i dels viatges que farem, i de coses, hòstiaputa. Només una cigarreta, i després torno a deixar-lo marxar. T'ho juro.

3 de novembre. El cas d'aquest noi —noi!—, el Chimo Bayo. Lloc comú dels tocats de l'oïda i paradigma de l'economia, de l'escassetat, mentalment parlant. A còpia d'anar-lo entrevistant, es confirma que aquesta cosa amb gorra és l'únic referent que ha quedat en l'imaginari —sobretot periodístic— del que, malgrat la foscor i tristesa que pretenen vendre'ns, va suposar l'arribada de la música electrònica. És una batalla perduda. Amb l'electrònica passa com amb aquella oca; l'amo se l'estimava tant que li va donar una trufa, i l'oca se li va fotre a jugar a futbol.

Hauria de fer un documental amb la banda sonora que realment pertocaria per tal de netejar dels cervells la quantitat ingent de brossa que s'hi ha arribat a abocar amb aquest tema. Profetitzo que aquest documental induiria la meva generació a sortir al carrer amb l'escopeta carregada a l'espatlla, tot entonant Stone Roses, com es natural.

4 de novembre. Detenen l'alcaldessa de Berga per dur-la a declarar davant del jutge. Es genera una batalla per veure qui envia i qui no envia suport a l'alcaldessa, i també amb quina velocitat se li envia. En un acte de generositat metafísica mai vist, dono suport a la gent que dóna suport. Suport.

Dinar amb Garra. Amb Garra ens costa parlar de temes menors. Judaisme, Irak, Síria, ISIS i els nostres fills. Si les converses amb Garra transcendissin, ja seríem independents des de 1884 i el treballador podria dedicar-se a treballar i guanyar moltes garrofes, i l'empresari a invertir l'excedent de capital en la producció, un cercle virtuós que com bé sabeu acabaria amb tota la població rica i completament borratxa escoltant José Luis Rodríguez «El Puma» al paradís.

7 de novembre. Aquest noi, el Cristiano Ronaldo. Noi! Em fa moltíssima gràcia això que fa de posar-se ulleres de secretària quan renova contracte amb el Madrid. Ens vol fer creure que s'acaba de llegir les clàusules i que té les lleixes plenes de llibres d'història. Em diuen que a casa hi té un piano de cua. Me l'imagino en calçotets tocant la melodia del Telediario i m'ho faig a sobre. D'on ha sortit aquest saltimbanqui?

8 de novembre. Eleccions als Estats Units. Dissabte primer vaig zruscar-me un documental d'una hora sobre Ronald Reagan i tot seguit un altre de dues hores —en un canal innombrable de MovistarTV—que es deia Trump-Hillary, si no ho recordo malament. Aquest últim repassava les trajectòries dels dos candidats a presidir la Casa Blanca. En veure les imatges del pis on viu Donald Trump —a la Trump Tower—, se'm van confirmar les sospites que d'ell n'he tingut tota la vida: és un HORTERA de primera categoria. El típic hortera que es fa construir columnes de marbre a l'entrada del menjador i que s'hi fa parets tan daurades que has d'entrar a casa seva amb ulleres de sol. S'ha de ser hortera! El que més hauria de preocupar-nos de la poc probable victòria de Trump és l'estètica, si li dónes els comandaments del món a un hortera el més probable és que la moqueta torni a posar-se de moda.

Trump em recorda un narcotraficant que vaig conèixer profundament. Molt bon noi. El nano va guanyar una quantitat ingent de doblers venent farina al major i no sabia que fer-ne. Finalment va comprar en efectiu un terreny a la muntanya i s'hi va fer una casa tota de fusta. La casa era maca, tenia una bona distribució i recordo especialment un porxo enorme a la part posterior amb unes vistes sensacionals a Sant Llorenç del Munt. Però a l'hora de vestir la casa de mobles i accessoris li va sortir l'hortera que maldava per destruir Occident. El menjador era grandíssim i s'hi va fer una llar de foc petita de collons. Molt petita. En comptes de comprar un bon sofà gros, va comprar cinc sofàs individuals petits, de 6.000 € cadascun, però d'un marró espantós i que semblaven d'escai. Veure'l assegut en aquells sofàs alineats davant d'aquella llar de foc ridícula és una imatge de joventut inesborrable. Però això només és l'aperitiu. A la seva habitació s'hi va fotre un llit com el de Lluís XVI i Maria Antonieta al Palau de Versalles; però no em va tenir prou i després l'abillà amb mosquiteres com si estigués a Nova Orleans, el tio catxondo. Després es va gastar una fortuna amb uns quadres que haguessin quedat meravellosos en un apartament del West Side, però que en aquella casa tota de fusta s'hi donaven unes bufetades que se sentien per tota la vall. Fumar-se una teia en aquella casa era un viatge a un altre planeta. La banyera d'hidromassatge tipus suite Bellagio era per veure-la, no tenia rival. No tenia rival sempre que parlem d'un hortera, naturalment. En aquella banyera la selecció espanyola de waterpolo hi podria jugar un partit oficial. Com no podria ser d'una altra manera, va adquirir unes figures de jardí immenses: un parell d'àligues de metre i mig donaven la benvinguda a la finca, uns nans espantosos distribuïts per llocs estratègics, i va coronar l'obra amb unes zebres situades pel jardí com si estiguessin pasturant tranquil·lament al Serengueti. En aquell terreny inclinat del Vallès edificà un autèntic Tractat de l'Hortera. Com és ineludible que als horteres els hi acabin passant tot tipus de fatalitats, recordo amb precisió que quan vaig veure les zebres vaig decidir posar punt final a la nostra amistat; de forma brusca i en silenci, que és com es fan aquestes coses. Primer va l'estètica i després la misericòrdia.

9 de novembre. Trump guanya contra pronòstic les eleccions als Estats Units. Els que no van encertar res, ja tenen certeses del que vindrà, és acollonant. Els politòlegs són com l'energia —indestructibles— però amb un pèl menys de vergonya. A mi que un senyor de color taronja ocupi la Casa Blanca em sembla bé, però ja us avanço que aquest fotrà moqueta al sostre del Despatx Oval. Los pájaros.




26 d’octubre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capitol XI)



22 d'octubre. Trobada a Gandesa amb la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC). La finca d'estil neoclàssic de què disposa el Sr. Ruana en aquest poble no es pot explicar, s'ha de veure. Immediatament —amb un gest molt comunista però també mig de dretes— la Fundació requisa la finca i totes les terres que fins avui pertanyien a aquesta família insigne de la Terra Alta. Gandesa queda fixada com a capital de la Fundació de la Catalunya interior, és a dir: de la Catalunya bona. En acabar les diligències, dinem al restaurant Ginebrals —un nom que d'entrada inquieta però finalment resulta que tenen bona cuina. A mig dinar s'atansa a la taula un senyor que fa cara d'acabar de sortir d'un pub de Bristol i comença a parlar-nos amb molta dificultat la llengua de Paquirri. Ens fa saber —a la seva manera— que el preocupa molt tenir-nos situats a la seva esquena per una qüestió d'estratègia militar. Agafa't. Es veu que va servir a les Forces Especials de la reina d'Anglaterra i acabem pensant que aquest fet li va deixar unes seqüeles gravíssimes. La beguda sempre fa estralls en els millors. A la tarda tertúlia d'interès màxim sobre la Guerra Civil sota l'ègida d'un whisky de gran qualitat. Aportacions galàctiques —i a destemps, o al seu ritme— del senyor Llaudet, que juga en una lliga molt superior a la nostra. De tornada el Sr. Noriguis condueix el BMW a tópet. Tenint en compte que el Sr. Noriguis no veu un bou a dues passes —que literalment vol dir que si li entrés un bou al menjador de casa, seguiria escoltant Dire Straits perquè no el veuria—, a tópet vol dir que circulem pel carril dret de l'A-7 a 100 km/h. Si a sobre resulta que aquest vehicle disposa d'un motor de 230 cavalls, podríem arribar a la conclusió que circulem a una velocitat situada en la franja slow-baixa-stop. Al Sr. Noriguis no te l'estimes pels seus actes, primer te l'has d'estimar i després has de pensar que collons està fent, i no al revés. Rebuda entusiasta a casa pel fet de no veure'm arribar tort. Plors.

El Barcelona —per dir-ho honorant l'humorista més gran de tots els temps— guanya 2-3 al feu del València. El Tebas etcètera, vull dir: el Tebas sobretot que calli! Però que llencin una botella d'aigua mig plena al terreny de joc i caiguin tres tios com torres a terra em fa pensar que la botella duia metralla. Això no es tema menor, estem parlant de la vida de persones molt riques, sense la més mínima decència, però amb unes famílies que no només pateixen per la seva integritat, sinó que els necessiten.

24 d'octubre. Anit Cristiano Ronaldo va desbancar Robbie Fowler en el rànquing d'honestedat sobre un camp de futbol. A Fowler van xiular-li un penal a favor que no era i aquest va queixar-se profusament a l'àrbitre per la injustícia que acabava de cometre, però Ronaldo ahir el supera. Ronaldo es queixa —amb raó— que Morata es troba en fora de joc a l'hora de marcar el gol. És a dir, Ronaldo reclama l'anul·lació del gol, mentre que Fowler reclama un penal indegut «que podria esdevenir en gol» però que en el moment de queixar-se encara no sap si pujarà al marcador. El gest de Ronaldo aixecant la mà —fotografia que ja presideix la sala d'actes de la FVJC—, és clarament més honest que el de l'anglès, o com a mínim, si l'àrbitre li hagués fet cas, podria haver tingut unes conseqüències més funestes per al seu equip. Penya blaugrana «Ronaldo, era fuera de juego» i Creu de Sant Jordi immediata per al portuguès.

25 d'octubre. L'Espanyol guanya la Copa Catalunya, la Champions de Can Palet. El meu fill plora amb Caicedo, però no pel gol, sinó perquè s'espanta quan el veu. No és perquè sigui negre, fet que m'inquietaria profundament, també li passa amb la Rahola.

—Es un hecho real. Dígame, ¿cree que miento? (Dennis Hopper)

26 d'octubre. El cas d'aquests nois del PSC. El seu Consell Nacional confirma que votaran NO a la investidura de Mariano Rajoy-Churchill Brey. Malgrat que estimo profundament a Miquel Iceta, i que si fos independentista, ja tindríem un estat independent i la B-40 acabada, resulta entranyable de veure com el gest més agosarat que farà el PSC davant del PSOE no servirà absolutament per a RES. Una farsa darrere una altra.

Detecto que quan penso bé solc trobar-me en quatre situacions: en llevar-me de la migdiada, soltant llast per l'eixida, quan corro, o bé rentant plats; curiosament en totes sempre em trobo sol. En la resta de situacions, principalment en companyia d'altres persones humanes, penso de forma travada, graponera, sovint en contra de la meva salut mental, senyal que em convida a pensar que hauria de començar a enfilar el refugi de l'ascetisme i l'aïllament.

Siddarta Gautama, més conegut com el Buda (l'il·luminat), després de quaranta-nou dies sota un arbre va veure la llum i escrigué les claus i ensenyances per arribar al Nirvana (literalment: extinció del foc). A partir d'un raonament molt senzill: «Tot patiment prové del desig», i per tant, erradicant el desig t'alliberes del patiment. Per fi he trobat la resposta a la pregunta que formula el meu apreciadíssim David Carabén a «El temple», quan diu: «Què en farem del desig ara que hem trobat l'amor?». La resposta és RES, fer un salt endavant, David, la resposta la va donar Siddarta Gautama fa exactament 2.544 anys, quan tenia quaranta-cinc anys, pràcticament la meva edat.











20 d’octubre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol X)



15 d'octubre. La dreta catalana s'ha convertit en un vell rondinaire amb salacot que mentre abraça desesperat la socialdemocràcia tothom l'acusa de liberal. Ja no saben ni on és el centre. A banda de ser entranyable, és un fenomen que més endavant s'estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Cal exposar els glutis dels conversos a la plaça pública i assotar-los sense misericòrdia.

16 d'octubre. Diumenge. Sant Quirze Safaja. Taja larga a la fonda. Els pobles que són accessibles a peu pla no tenen gens d'interès ni cap profunditat intel·lectual. Aixecats dalt d'un turó, com és el cas de Sant Quirze Safaja, tenen tota la meva admiració i respecte. Els pobles han d'oferir una sortida ràpida i un accés dificultós de tornada; a banda de poder contemplar la comarca des d'un punt elevat per veure'n venir els enemics i els imbècils, com és natural. Pals, Begur, Cardona, Tuixent, Montclar, tots ells pobles amb una evident vertebració moral que anuncien cert misticisme ja des de la llunyania.

Enceto «Sàpiens. Una breu història de la humanitat», de Yuval Noah Hahari. Aquest home és un prodigi. No es pot explicar, s'ha de llegir. És d'aquells llibres que et connecten neurones que no es parlaven des de la Guerra del Francès. Et vénen ganes cremar totes les novel·les que tens a les lleixes. Devorades les cent primeres pàgines, ens informa —amb arguments molt sòlids— que l'Homo sàpiens caçador-recol·lector, per bé que arrossega la llufa de terrorista, era molt més savi, s'alimentava i vivia molt millor que el seu successor, el sàpiens agrícola. El caçador-recol·lector —pel fet de ser nòmada— coneixia tots els secrets de la naturalesa: diferents tipus d'aliments, amb què guarir-se, el relleu que l'envoltava, com caçar, etcètera; en canvi, quan l'home va començar a conrear certs aliments (blat, arròs, mill), a domesticar alguns animals i a establir-se en poblats, començaren a sorgir els primers «imbècils» (sic), els quals han arribat en massa i amb salut de ferro fins als nostres dies, com veiem actualment a pràcticament cada casa. L'home agrícola (preludi de l'home ploramiques) va guanyar la partida evolutiva al caçador-recol·lector perquè el fet de tenir excedent de menjar —i no haver de carregar criatures— va augmentar-ne extraordinàriament la natalitat. És a dir: el fet de conrear i establir-nos va fer que incrementéssim la població a la mateixa velocitat que fabricàvem idiotes a punta pala. Harari és el meu pastor, res em manca.

17 d'octubre. La Brigada de l'Ocurrència Jackass estrena avui davant del Born l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà». A còpia d'anar-hi pensant, Franco em resulta un personatge d'allò més esotèric i misteriós ensems. Que un subnormal amb veu aflautada, genocida analfabet, guerxo, camacurt, impotent, amb bigoti de teenager retardat, considerat fins i tot pels seus el pitjor pescador de la península Ibèrica, mig socialista, amb una punteria tan maldestra que els ànecs els disparava un altre per fer-li creure que havia estat ell; que aquesta cosa ens guanyés una guerra, que aquesta cosa volgués entrevistar-se amb Hitler a Hendaia i Hitler en baixar del tren tornés a pujar immediatament perquè va veure de forma clara i diàfana que era retardat, que aquest càntir d'eixida esberlada fes creure a l'opinió pública que els pantans els va pagar ell, que fes llegir el missatge de Nadal a la seva néta mentre ell l'hi dictava de forma descarada davant de tota Espanya sense el més mínim rubor, que aquest indigent mental congènit fill de la gran puta controlés tot un país quaranta anys i morís al llit rodejat de tota la família i cinc metges, i que a sobre mitja Espanya plorés la seva mort com si fos Mahatma Gandhi, és perquè, a banda de tot això: era un geni. Podeu seure.

18 d'octubre. Cinc anys enrere semblava que Felipe González no podria engreixar-se més però al final sí.

19 d'octubre. El Foraster rep el Premi Ondas. El Premi Ondas Tieta Conxita, li haurien de donar. Has provat de parlar a una persona gran com si no tingués tres anys, Quim? Has provat de parlar a les persones d'un poble petit com si no fossin retardats? Podries intentar-ho, i si a sobre tens la paciència d'escoltar-los una mica, potser aprendries alguna cosa, a banda d'estalviar-nos la vergonya que sentim quan te'ls fots a la butxaca abusant de la seva bona fe. Vine a Cercs i entrevista'm a mi; mentre menjo coca de Ca l'Agustí i em subjectes l'escopeta, t'explicaré de forma clara com funciona la cosa.

20 d'octubre. Anit Barça 4, Manchester City, 0. Messi no sap trenar dues frases seguides però li haurien de donar el Nobel de Literatura per haver-nos fet desenterrar adjectius que teníem totalment oblidats. Ha fet més ell per la llengua catalana que Pompeu Fabra. Pompeu va fer una feina ingent per rescatar-la, però Messi està fent una feinada per mantenir-la viva. De jove vaig jugar a futbol, en retirar-me veia tot el futbol que podia, amb Guardiola vaig passar a veure només el Barça, amb Messi només veig el Messi, i quan Messi es retiri deixaré de veure futbol; em dedicaré a pescar truites, a llegir filosofia, i a viure del dolç record d'haver-ho vist tot sobre un camp de futbol.


13 d’octubre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol IX)



8 d'octubre. Dinar a Can Vilaró amb diversos integrants de la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC), fundada el 2013 a Cambrils amb la ferma voluntat de trobar la Veritat única i inviolable, de fer Justícia arreu del territori espanyolíssim, i d'investigar sense pausa l'essència, el nucli, la base, el principi fonamental del Catxondeo. Arengades amb pa amb tomàquet, amanida de morro, arròs a la cubana, vedella, peus de porc i mandonguilles entre altres menges, avinentment regades amb un vi de la casa superb. Vint-i-cinc monedes per barba amb les postres incloses. Can Vilaró és la Sra. Draper dels restaurants: hi entraries a xuclar a qualsevol hora del dia. Aparició estelar de Garra Estelar a l'hora del cafè. Abraçada sentida i plors. Posa un científic a la teva vida i fuig dels venedors de pocions i de les dreceres. A la tarda reunió al nou local de la Fundació. Contra pronòstic: regamenta controlada, una cosa mai vista fins ara. Aquest fet —el control—, ens permet empeltar-nos de les propietats sempre favorables del J&B mantenint no només una conversa pausada, sinó pronunciar sentències que romandran permanents en el nostre imaginari. No em deixen agafar l'últim tren, i per tal de retenir-me amb ells més estona, m'abonen part de l'import traumàtic que costa el taxi fins a Egara. De tornada ploro; perquè el taxista escolta heavy de mala qualitat, i pel gest que han tingut els meus amics.

9 d'octubre. Diumenge. Només hi ha tres coses que em fan aixecar del llit en dies festius: la mala consciència, sentir Els Segadors —això em fa saltar del llit i quadrar-me— i sentir el meu fill cridant papa-papa-puta'm, que vol dir que m'estima però sobretot vol dir que el tregui del bressol immediatament. El Roger ara llueix un bony a cada banda del front i el nas nafrat, estem esperant que un gos li queixali una orella i que una àliga li faci una marca de guerra a la cara per acabar d'investir-lo Almogàver.

10 d'octubre. Des que vaig treure'm el serrell que tot fa baixada. I s'ha disparat la venda de vanos, com vam veure reflectit aquí el trenta de juliol. Ja ho digué Pere Quart en sortir del barber: «En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com treure't el serrell no hi ha res». Aquella cortina davant dels ulls em donava un aire de poeta que se n'ha fet després d'ésser abandonat per la dona  —és a dir: un aire de derrota profunda i volguda—, i eliminar-lo ha estat un encert. Un home ha d'ensenyar el front. Només duen serrell aquells qui se senten còmodes en la rereguarda, aquells qui es vanten d'herois però amb la sang vessada pels altres. Rere un serrell sempre hi ha un covard, en definitiva. Covards!

11 d'octubre. El cas d'aquest noi, el Manel Vidal. Hi ha dues coses que em fan sentir paüra: la primera és adonar-me que pel fet de ser jo el pensador conservador més destacat —i més guapo i més bona persona— del nostre país sóc un objectiu evident per a Vladímir Putin; i la segona és el Manel Vidal remenant-me tuits del 2012. És una suor freda. És fer un tuit dient que estàs totalment en contra d'Alves i al cap de trenta segons tenir un FAV del senyor Vidal a un tuit del 2014 on dius exactament tot el contrari: que Alves és meravellós. És un prodigi. Un geni del Mal. Sort que no aixeca un pam de terra, perquè si fos ben plantat, podríem estar davant del monstre més gran que ha donat Catalunya amb un mòbil a la mà.

12 d'octubre. El dia de la Hispanitat és bàsicament el dia de l'hortera. Primer l'estètica i després la pàtria, per l'amor de Déu. La metàfora és aquest cartell que llueixen: «Som y seren espanyols». Som y seren analfabets i horteres. Ja fa tres anys que d'aquest dia només n'espero sentir l'Albiol dient «perquè yo li-tin-Cadí». És capaç de dir-ho deu vegades en tres minuts. No hi ha res que m'interessi tant el dotze d'octubre com posar-me a comptar quantes vegades ho diu. Li hauríem de fer un homenatge al Berguedà, al bell mig del Túnel de Cadí. Una gran persona, un dels millors humoristes vius i un gran filòleg.

Enceto la segona temporada de «Man Men, el Hombre», patrocinada per Brummel i Ponche Caballero. Ja puc afirmar que Don Draper està molt espatllat. És a dir: té la Dona a casa —que li ha manifestat manta vegades que està desitjant veure'l entrar per entregar-li la seua flor sense cap preàmbul—, una dona que és la Dona que tot mamífer sobre la Terra voldria tastar, i el noi —noi!— es dedica a arrambar el primer lloro tropical que se li posa al davant. Per què, Don Draper? Saps que la teva dona ha declinat —amb fidelitat de ferro i a esquenes teves— fins a tres ofertes de fru-fru-gim en una sola temporada? Saps que la tens fabricant-se orgasmes apropant la síndria a la rentadora en marxa? Saps que sospita que perfores a tota quanta femella en zel però no et diu res perquè coneix el teu caràcter diguem-ne una mica difícil? Saps que pateix morenes en silenci? Entens que quan dic que pateix morenes vull fer una metàfora del patiment interior que li estàs causant, o ets imbècil? Saps que sempre t'estavellaràs contra el mur del meu puritanisme —que ve de «purità» (puritan en anglès), que ve de càtar, és a dir de bon home— perquè ets un putot i una mala persona? Vols un eslògan que expliqui com se sent la teva dona, Draper? Aquí el tens: «L'amor és com bumerang: normalment no torna».


7 d’octubre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VIII)



29 de setembre. Començo Mad Men. Sempre vaig tard però sempre arribo. Man Men, s'hauria de dir, perquè més masclista no pot ser. Com més la miro més em fa pensar que al Manhathan dels anys seixanta Iniciativa per Catalunya no hi tindria res a fer; ni ara tampoc, esclar. Hauria tret zero vots, no s'hauria votat ni el candidat a si mateix, una cosa mai vista. La sèrie bàsicament gira sobre un grup de gent que fuma. Després hi ha la Sra. Draper. És una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar, està literalment per perdre el cap. Està per deixar la dona, els fills i la dignitat completament arraconada i convertir-te en un pària i un desgraciat. Un desgraciat però que ara va amb ella, naturalment. En cas d'haver estat jo Don Draper, li hauria fet tants fills, que al barri residencial on viuen haurien acabat posant-li el meu nom, de la quantitat de nens meus que correrien per allà. «Sí, recte amunt per Lopàmert i després giri a la dreta, vagi amb compte amb el cotxe perquè hi ha nens d'aquest senyor per tot arreu».

30 de setembre. Per tal que aquest Dietari respiri una mica de rigor, cada dia escric dos o tres rengles en una llibreta i hi registro la data corresponent. Trobo una anotació molt inquietant feta la nit del 29 de setembre: «Rebo insults i amenaces per part de Donatello per haver opinat d'ell en aquest dietari que el català li fa bola». És molt gros que una tortuga ninja t'amenaci. Me'n vaig a llit inquiet. L'endemà al matí hi ha una segona anotació: «Donatello esborra els tuits on m'amenaçava i munta una mena de consultori on es presenta com a Jesucrist i assegura que jo formo part d'un grup (?) que sempre l'ataca». Les herbes que va receptar-me el doctor Ravenissa són un miracle i evacuo amb puntualitat britànica.

Els savis del DIEC han decidit per l'article vint-i-tres zruscar-se bona part dels accents diacrítics. I sense consultar-me. No només penso seguir posant tots els accents diacrítics que volen suprimir, sinó que n'inventaré de nòus. D'altra banda, per generar encara més confusió, d'ara endavant sempre accentuaré la paraula «Nó». Tot i que nó nó és un accent diacrític, sinó galàctic, faré ús de la meva repercussió internacional perquè acabi esdevenint un símbol de crítica i resistència contra la —cada vegada més nombrosa— Brigada de l'Ocurrència.

1 d'octubre. El regidor Daniel Mòdol ha qualificat la Sagrada Família de «pseudoobra de Gaudí», de «gran farsa que arrosseguem fa temps», i ha reblat que li sembla «una mena de mona de Pasqua gegant». Tirem-la a terra, Mòdol, i hi aixequem un hospital per a guenyos. Una de les diferències entre els francesos i nosaltres és que ells han sabut conservar cada església, cada castell, cada pont i cada refotuda pedra del seu patrimoni cultural i nosaltres ho arrasem tot en nom de la modernitat per elevar-hi —la majoria de vegades— un moderníssim nyap. Per això l'Arieja és tan bonica i en canvi Catalunya cada dia s'assembla més a un pastís fet per un nen de quatre anys.

2 d'octubre. Anit van tallar el cap a Pedro Sánchez, al cel sigui. Totes les cartes que té ara el PSOE són espantoses i a sobre surt a jugar la partida de pòquer contra el PP amb una cosa tan creïble com una mona de fira amb ulleres de sol. («—Poker de reyes! —Y un pimiento!»). Molta sort.

El Barça perd 4-3 contra el Celta. Les vint primeres jornades de lliga són com les patates que acompanyen una mitjana de vedella: te les menges per proximitat. Cesc tenia ADN Barça i jo també, després del 3-0 m'he posat a veure Mad Men. Per bé que als deu primers minuts del capítol encara pensava en la poruga defensa del Barça, tan bon punt he vist la Sra. Draper he començat a avançar les línies.

4 d'octubre. M'assabento que la Brigada de l'Ocurrència ara també admetrà que diguem les hores a la castellana. Són les cinc menys tres quarts de sis i vint-i-set. La mesura certament innovadora fóra passar les hores a pessetes: són tres quarts menys cinc de duro, gairebé a tres rals de migjorn. Si la Brigada segueix oficialitzant l'empobriment de la llengua, acabarem tots escrivint xava i parlant com José Zaragoza.

5 d'octubre. Una hora abans d'entrar a la feina ja sóc a sota prenent cafè i sempre regalo mitja hora al despatx. Per què? Per Catalunya, naturalment. L'argentina de la cafeteria em transmet tota la tendresa i predilecció que pot cabré en l'acció de posar-te un cafè, no és un cafè normal: és un cafè que vol obrir una via a l'escullera que em protegeix dels delits carnals. Cada dia suporto la pressió d'aquells ullets, cada dia poso a prova les meves conviccions i cada dia l'escullera té els blocs de granit més rosegats, no ens enganyem.














29 de setembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VII)



25 de setembre. Dino a ca l'home que xiula. Avui va fent refilets. És una cosa que s'ha de veure per creure.

Avui Minyons de Terrassa ha aixecat el primer castell de deu que mai hagi vist Barcelona. Sempre els egarencs dalt de tot, com és natural. El lector habitual d'aquesta casa coneix la fase asexual —o postsexual, o més ben dit: lluminosa— en què em trobo, i sap que no solc emocionar-me amb els estímuls que m'envolten, però quan sento la gralla i veig aquella samarra malva elevant-se cap al cel, sempre neix en mi una força interior que em desencadena una erecció completa. Quan vegeu els Minyons enlairar un castell de deu, penseu en l'alegria que dimana del meu estri.

El cas d'aquest noi, el senyor Fina. El senyor Xavier Fina li ha dit al senyor Adrià Pujol que llegir-lo li fa bola. Això és com si hagués de preocupar-nos que a Paquirrín li fes bola llegir Eugeni d'Ors. De fet, és natural que Pujol li faci bola perquè a aquesta tropa de la Brigada del Dubte amb el català ben escrit li sol passar com a la canalla amb la mongeta tendra. L'escriuen tan malament i estan tan acostumats a llegir traduccions dolentes del castellà, que quan s'enfronten a un text autòcton els hi cau a l'estómac com si fos una llengua eslava. Привет друг, я Тарзан. Déu us aculli en el seu Regne de misericòrdia.

A les vuit connecto amb el senyor Cunit per assabentar-me de les interessantíssimes eleccions basques i gallegues. Són tan decisives que fins i tot jo diria que.

26 de setembre. No s'és pare fins que a mitjanit vols tapar el teu fill perquè penses mira-vaig-a-tapar-lo-angelet-que-sempre-es-destapa i te'l trobes nedant en un basal de vòmit de dos dits de gruix i setanta centímetres de diàmetre, on hi ha restes de croquetes i d'altres satèl·lits estranys que no solament fan esclatar unes bombolles d'ebullició diabòliques, sinó que també emanen una pudor infernal que t'obliga a canviar tot el llit, a dutxar el nen mentre plora amb els ulls tancats pensant que vols assassinar-lo, a tirar-te dues hores de rellotge per adormir-lo de nou perquè du una mala jeia de cal Déu, a netejar a mà el vòmit de la roba a la pica, a posar una rentadora perquè si esperes a l'endemà hauràs de llençar-ho tot perquè els sucs gàstrics fent xup-xup tota la nit el més probable és que carbonitzin la roba, i a tirar-te dues hores més, ara per adormir-te tu, fins que se't fan les quatre de la matinada. Aquest és el bateig oficial.

«Només és teu el que has donat» —digué Francesc Garriga amb gran encert.

Hi ha una mena de clients que quan surten de casa ja els veig a venir. Per tal de no pagar-te, et diuen que «no han rebut la carta on els informaves del venciment», però contra pronòstic, en la mateixa conversa et deixen anar que mai llegeixen res del que els hi envies. «Ah, no, si no em llegeixo res». És una cosa digna d'estudi. Au-va-calli, calli! 

Santi Vila ens interessa molt perquè arrossega cap al nostre corral el vot de la gent que du una empanada mental fora mida. En comptes d'escarnir-lo per la seva posició criptoindependentista radical però dins d'Espanya —una cosa mai vista—, hem d'estimar-lo i d'esperonar-lo perquè segueixi en aquesta línia, puix que ningú millor que ell recollirà el vot del borni intel·lectual.

27 de setembre. Ara la CUP demana retirar l'estàtua a Colom. La CUP és com la Policia Nacional: sembla que no hi sigui però no deixa mai d'investigar. I de pensar. Un dels principals maldecaps que té ara la societat catalana és que quan veu el monument pensa de seguida en les atrocitats que van perpetrar els espanyols en el continent americà i no pas en el trànsit que hi sol haver en aquella sinistra plaça turbo-grisa de merda. És gros, eh. Posats a compensar les maldats que van realitzar els nostres cosins contra els Asteques, Maies, Inques i un llarg etcètera de precolombins espantats, hauríem de treure a Colom i redimir-nos alçant-hi un sud-americà il·lustre. Jo hi posaria Messi marcant el gol aquell amb la mà i un periquito a sota queixant-se molt fort a l'àrbitre.

29 de setembre. Toquen a morts per la caiguda del PSOE. Déu els aculli amb un petó al front i un sugus de pinya.

Malgrat que sempre fa la sensació que vingui d'aparcar un Lada Niva, el president Puigdemont sembla que s'entén millor amb el Komintern de l'Ocurrència. Ahir va declarar davant del Parlament de Catalunya que hi haurà referèndum «Sí o sí». Ara només manca de convèncer els votants de Ciutadans, PPC, CSQEP i PSC d'anar a votar aquest referèndum unilateral. Aquesta gent que als nostres ulls vota tan estrany, certament són ben estranys però no són tan rucs de caure en un parany tan evident que fa llums de discoteca. «Vingui a votar i legitimi'ns, per favor!». Veurem com evoluciona l'unionisme davant d'aquesta crida a la trampa. Si m'erro i la cosa va bé, demanaré perdó de genolls per la meva ceguesa i em posaré al servei dels ideòlegs d'aquesta inquietant nova estratègia, com és preceptiu entre cavallers.



26 de setembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VI)


20 de setembre. Angelina Jolie i Brad Pitt s'han cansat de veure's la part de baix i estan fent números. De cara a la galeria semblava que tot anava bé però no, exactament com passa als matrimonis catalans. La senyora Jolie no m'ha fet mai gràcia però el senyor Pitt que no se'm posi tonto perquè encara creuaré la línia i després tot seran plors etcètera. La Vanguardia assaboreix la ferida amb un periodisme d'investigació profund, de gran calat: «La intérprete no soportaba la forma como la madre de Pitt vestía a Shiloh, con vestidos de hadas y princesas que sacaban a la actriz de sus casillas». Fa molta ràbia que et guarneixin el nen amb segons què i en aquest sentit la ruptura la trobo justificada. Hi ha una altra línia d'investigació que furga en el fet que Brad Pitt podria haver estat olorant la Marion Cotillard. Olorant la meva Marion, concretament. Ets un Fill de la Gran Barjaula, Brad Pitt, i no tinguis cap dubte que la bufera de Déu et farà caure de la moto.

Vesprada fresca, s'ensuma la tardor i la tristesa, valgui la redundància. El senyor Cunit diu que han detectat que el conservant de què està compost el Dalsy es veu que no sé què. El que més em preocupa del Dalsy és no tenir-ne, com és natural. Quan un medicament és mano de santo no es fan preguntes. Les xeringues de plàstic curulles d'aquest miracle seguiran corrent per casa com l'aigua.

21 de setembre. Quarts de nou. L'argentina que cada matí em posa el cafè està per jugar a metges quatre hores seguides; i a sobre em tira unes mirades de garbell que parlen tres idiomes. Són tan potents com les del Clint Eastwood però en comptes de buscar el combat, busquen bastir un niu d'amor. D'altra banda, aquell cul és la representació exacta de tota la luxúria d'aquest món, és l'esca que malda perquè cometis un pecat. Servida en dues meitats exactes. Sort que aquesta situació m'agafa en plena fase post-sexual i amb tota la llenya cremada perquè, si em troba quan l'escamarlà encara era viu del tot, començaria a explicar-li la meva visió del món i cauria com va caure Cardona, però sense setge.

22 de setembre. Confirmat. El meu fill gasta com un Lamborghini Diablo. Ara suma guarderia, roba, bates, sabates, bolquers, crema hidratant per al cos, crema hidratant per a la cara, crema hidratant per al culet, xampús, sabons, pediatres, vitamines, medicines, joguines, llet, fruita, tall, contes, tiquets per als cavallitus que fan voltes i voltes, piruletes i bicicletes i després véns a preguntar-me per què no li donem un germanet.

El Dia Mundial sense Cotxes és un dia on es perjudica la gent que va a treballar a Barcelona per intentar que pensin en un canvi de model que no tenen gens clar i que, en qualsevol cas, no hi hauria diners per canviar. Retòrica municipal de columbari. El que hauríem de fer amb urgència, Morena de la serra, és tirar endavant d'una recontraputa vegada la B-40 i poder anar a Girona o Tarragona sense passar per Àfrica, que és exactament el que hem de fer ara les persones respectables, és a dir: les d'interior. Ho asfalti. Després d'una B-40 sense límit de velocitat i escandalosament ampla, necessitem una C-58 amb dotze carrils, sis cap allà i sis cap aquí, i ampliar aquella rampa celestial del BUS-VAO des de Meridiana fins a Dr. Fleming. Vull volar per sobre de l'Eixample i estacionar l'auto al bell mig del CINESA Diagonal.

Veus tot això, fill? Asfalta-m'ho.

23 de setembre. Escriure és explicar una cosa, escriure bé és explicar una cosa fent-la entenedora, i fer l'imbècil és escriure coses poc interessants farcint-les d'un vocabulari ampul·lós que no fa res més que il·luminar l'engrut que viu rere la vanitat. Podeu seure.

Aquest matí he assistit a un espectacle semblant a aquell del pícnic enmig de l'asfalt. Un altre episodi que no oblidaré mai. Tinc un client, el Sr. Romero, que deu tenir uns setanta anys, des d'avui ídol indiscutible del despatx, a qui li gestiono de fa molts anys el patrimoni. Tenia hora a les nou per parlar amb mi d'un llogater que vol rescindir un contracte en vigor. Quan ha entrat he vist que duia una mena de maleta però no hi he parat atenció. L'he fet passar a la sala de juntes, i aleshores he pogut comprovar que la maleta que duia era un coixí de ratlles verdes i blanques amb una nansa de roba. S'ha presentat a veure'm amb un coixí de jardí transportable, una cosa mai vista. Ha posat el coixí damunt la cadira i s'ha deixat caure amb el seu cul de grans dimensions: Flop! Té un paner que deu fer metre vint. No m'ho podia creure.

—Hombre, señor Romero, veo que viene usted preparao —li he deixat anar.
—Sí, hijo, voy con él a todas partes.

Quan ha acabat la consulta, ha tibat de la nansa i s'ha endut el gadget amb una naturalitat feridora. Com que sóc un professional, no he volgut tafanejar els motius pels quals du sempre aquest estri. Però n'he pagat el preu: m'he passat tota la migdiada pensant quines forces de la naturalesa poden induir-te a transportar alegrement un fenomenal coixí amb nansa. Per què hi ha al mercat coixins amb nansa? Quina mena de furóncol malvat el deu està atacant? I si fos el cas: De quina mida estem parlant? Quin aspecte podria tenir? A quina zona exacta del turbo-pàner hi ha trobat la llar? Té ramificacions? És fibril·lar, o sebaci? Què en pensen els seus fills del coixí transportable i quins traumes arrosseguen? Què en pensa la senyora Romero d'aquest assumpte, va comprar-li ella, l'accessori? N'està en contra i és raó de disputes, o bé hi està a favor i l'esperona cada matí amb un petó al front? Són tantes les incògnites, Sr. Romero, és tanta l'admiració que em provoca la seva llibertat d'esperit, la seva total desconnexió a les regles més bàsiques d'estètica i comportament que aquesta societat ha bastit a cop de prejudicis. L'estimo, Sr. Romero, per dir-ho ras i curt, vingui a veure'm aviat.




19 de setembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol V)



14 de setembre. De bon matí m'informen que ahir va deixar Twitter una sabata. La transcendència de la notícia em recorda aquella escena en què al príncipe de Zamunda el fan empleat del mes a l'hamburgueseria del seu sogre. En fi. Ho trec perquè mesos enrere aquesta cosa va insultar-me i escarnir-me en públic —des d'un compte B, esclar— amb una violència fora mida i de manera diria que turbo-gratuïta, atès que, com solc actuar amb les andròmines que no tenen gens d'interès, mai de la vida li havia dit ni ase. Sempre estaré a favor de l'insult merescut a la cara per l'homenia que du implícita, però no tindré pietat amb cap integrant de la Brigada Esquena. Que la ira de Déu caigui sobre vosaltres. Les mostres de condol a Twitter per la baixa i les rèpliques d'agraïment que realitza el difunt des del más allá són per llogar-hi cadires, d'una impostura inaudita. Sembla que s'hagi mort un pare de la física, quan la realitat és que una requincalla que calumnia d'amagat ha deixat una estona Twitter, fet que a tots hauria d'alleujar-nos. Mentre duri la pantomima, embolcallem-la amb una mortalla i que descansi en pau. Reflectiré puntualment en aquest dietari el seu adveniment, que es farà efectiu exactament d'avui en quatre, doncs és el temps que solen aguantar lluny dels flaixos aquestes vedets de supermercat Alcampo.

L'esdeveniment luctuós provoca que a la tarda vagi al despatx de negre rigorós.

15 de setembre. Ferran Caballero és el meu conservador preferit. D'ara i de l'any vinent i del que vindrà després, m'aventuro a predir. Quan acabes de llegir-lo a ell les lectures posteriors totes fan pujada. Sembla que els textos quequegin, i he de deixar un marge de dues hores per aconseguir acabar un altre article. Deu ser l'únic filòsof que escriu tan planer i separa tant el gra de la palla que a mesura que vaig llegint-lo provoca que se'm connectin neurones que tenia completament mortes. Que aquest home no escrigui en un diari de prestigi dóna la mesura exacta del prestigi dels nostres diaris. Llarga vida a tu i a l'Ignació Peyró, que té el bon gust de publicar-te al seu digital.

Aquesta tarda hem pogut constatar que la alcaldesa que ahora no evita el deshaucio a la vecina es la misma que antes decía que el alcalde deshauciaba al vecino del alcalde; fins aquí el tema està prou clar, però: ¿No es verdad ángel de amor, que no es lo mismo acusar al alcalde del vecino desde el tendido y disfrutando de un cóptel —con pe— de gambas, que no poder detener el deshaucio de la vecina cuando tú, querida alcaldesa, bajas a la arena y te encuentras con la vecina hijo en brazos que maldice no sólo a su suerte, sino a todos los alcaldes que, con vecinos o no, pero siempre sin las competencias necesarias, ahora se han dado cuenta que gobernar es terriblemente más incomodo que COGER UN MEGÁFONO encara que per dissimular ara es dediquin a fer TUITS POPULISTES DE CAL DÉU?  

(cops al teclat)
xsdj¬¬&/   (/¬¬€¬¬()/)  QTWE$!!//&

(hòstia a la pantalla)
PAM!

16 de Setembre. Em fan saber que finalment «erradicar» serà normatiu i no haurem de dir «eradicar». Ara que feia cinc dies que ho havia après. Obro el calaix de la tauleta i faig un petit glop de Macallan Amber per celebrar aital simfonia de la confusió.

Si em paguessin per les hores que escolto RAC1 tindria una casa al camí de ronda entre Aigua Blava i la Platja Fonda amb una hamaca i un nano per ventar-me vint-i-quatre hores al dia. A finals de juliol l'Albert Om va donar una entrevista per explicar les claus del nou programa que ha estrenat aquests dies. Deia que faria un programa «Molt fresc i diferent que crec que sorprendrà molta gent». La que certament està gratament sorpresa és la meva tieta Conxita, Albert, diu que és una meravella de programa. Aneu fent números. Què estàs fent, Albert? No facis coses «fresques», creu-me, fresc només t'hauria d'agradar el rap, el lluç i la Paulaner, Albert Om.

18 de setembre. La sabata torna a Twitter avui, exactament quatre dies després de pronosticar en aquest dietari que tornaria en quatre dies. Que hagi tornat exactament en quatre dies confirma dues coses: la primera és que sóc un tio fabulós; i la segona és que ara ja sabem el temps màxim que aguanta una sabata sense donar la brasa.

19 de setembre. A un quart de set del matí llegeixo que aquest estiu el Manchester City va voler fitxar Messi i Neymar. Sense èxit, com és natural. Jo també vull fitxar Marion Cotillard per veure-la passejar en calcetes per casa cada matí però al final no. Aquesta tropa que s'indigna perquè Guardiola vulgui fitxar jugadors del Barça són els mateixos que volen independitzar-se d'Espanya amb somriures. Cada dia tinc més clar que el perill no rau en les ideologies sinó en l'estultícia.

Francesc Homs, el Tigre d'Osona, declara avui davant el Tribunal Constitucional pels fets del 9N. Les mostres d'afecte —i sobretot d'afectació— de la tribu han omplert de sucre el carrer. La Generalitat ha muntat un dispositiu especial per llevar d'edulcorant les principals vies del Principat. A jutjar per les mostres d'admiració i suport, podria semblar que en comptes d'una declaració davant d'un tribunal obsolet, el Tigre d'Osona hagués completat amb èxit una missió per alliberar Raqqa. No farem pas re.


12 de setembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol IV)



5 de setembreDe bon matí quedem per dinar amb l'Òscar. Un amic de veritat —en aquest cas, completament homosexual— és aquell amb qui passen tres mesos sense dir-te ni ase i quan li truques tens aquesta conversa:

—Hola. El senyor Maricón?

—Filldeputa.
—On sempre?
—A dos de dues?
—Nyi.
(fi de la conversa)

El grau d'amistat amb algú el mesuro per la quantitat de formalismes i compromisos que puc estalviar-me de manera natural.

El Món a RAC1 estrena temporada. Ada Colau ara ens diu que és sobiranista i confederal. Puix que això ho diu una senyora d'esquerres en comptes d'un aragonès calb de dretes que baixa pel riu amb quatre troncs lligats, l'independentisme més abocat al somriure i a la gralla ja s'ha afanyat a rebre-ho com un senyal positiu. No és el cas del nostre turbo-patriota Mark Serra, que anuncia que llençarà ous i improperis a tot aquell qui vingui a la Diada i no sigui de raça ària. Sempre m'ha fet molta por la «k» que du el senyor Serra al nom, podria tractar-se d'alguna referència oculta al Ku Klux Klan i mitja família meva és negra del tot i l'altra meitat turbo-xarnigger, que és una variant poc comuna d'encreuament entre xarnego de Ripoll i mulata del Cantàbric. Tinc un fusell al poble esperant-te, Mark. 

Pel que fa al meu criteri, sempre expert i savi, que Podem confirmi la seva assistència a la Diada crec que porta intrínseca una mena d'estafa monumental —o tara— que ara mateix no sóc capaç d'escatir. Suposo que —com diu Garra Estelar— «volen pujar al tren per mirar de fer baixar la màxima gent possible». Garra Estelar no du «Estelar» al nom perquè mira, sinó que al darrere hi ha una mirada zenital de les coses molt propera als estels.


«Quan la Rahola vol guanyar 6-0 normalment crida tant que empata». Aquest tuit meu és el que ha triat Nacho de Sanahuja per estrenar secció a can Basté. L'ha triat per simpatia, per proximitat, per estima, perquè ja ens uneixen no poques batalles, suposo, perquè el tuit és ben mediocre. Encara hi ha llagostes de marge que s'enfaden amb l'Ignasi pel personatge que desplega a RAC1. Malgrat que es declara franquista-independentista, en trobareu de més independentistes —amb tota la reserva que el terme comporta— , però no de més genuïnament catalans, puix que Catalunya és ell.


De tornada a casa penso que l'emprenyada monumental de José Montilla amb Sala i Martín va ser perquè realment no se sabia la lletra del Virolai. No la sabies, José, no la sabies —com jo— i te m'haguessis fotut a butxaca si li haguessis dit que no sabies de què t'estava parlant en comptes d'enfadar-te com un nen petit.



7 de setembre. Surto a córrer pel parc a les sis. Quan surts a córrer normal tot l'any, sense rellotges, sense fer sèries, ni curses, sense guarnir-te, en definitiva: sense ser un runner motivat, al setembre no tens agulletes ni res que se li assembli. Tornes a engegar normal perquè ets un tio que corre normal. Surts a córrer, penses, arribes a casa i et dutxes.

Apple ha tret l'iPhone 7. El que més m'interessa saber de l'iPhone 7 és a quin preu queda l'iPhone 6, per no allargar-me amb el tema. És molt important que l'iPhone 7 sigui resistent a l'aigua perquè jo només el faig servir quan em dutxo. Que la bateria se t'acabi al migdia no és important, suposo. Steve Jobs deu ser al cel mirant-s'ho i a punt de morir-se una altra vegada.


8 de setembre. La llengua catalana és inexpugnable i una toca-boles de primera categoria. Avui aprenc que la forma correcte és «eradicar» i no pas «erradicar». Eradicar, quins collons. No defalliré i no et fallaré però dóna'm temps, cabroneta.

11 de setembre. Diada de Catalunya. «El resum és que som prous per liar-la pardíssima i encara no sé què rehòsties esperem des de fa cinc anys». Després de fer aquest tuit, que és fill de l'esveramenta que sempre acabo tenint quan veig la tribu agrupada, ha sortit un savi a dir-me que «liar-la» i «pardíssima» són castellanismes i que hauria d'haver dit «fer-la grossa». L'he blocat automàticament per dos motius: el primer i més important és per creure que jo no sé que són castellanismes i que els dic perquè em surt de l'escamarlà; el segon motiu és perquè «fer-la grossa» em sembla l'alternativa més fleuma i impotent que podia haver-me proposat. Cal dir basta al corrector de pa sucat amb oli.

4 de setembre de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol III)



30 d'agost. Després de l'èxit internacional que ha tingut el llançament mundial dels dos primers capítols d'aquest Dietari d'un home fabulós, penso que hauria de reescriure'l en forma de llibre i fer-me milionari. És ben sabut que tots els autors catalans que treuen llibre acaben tenint iot i que es passen el dia tocant-se el theremin; només cal veure com viu el Miquel Bonet, per posar un exemple paradigmàtic. La cultura catalana té una salut de ferro i doblers a punta pala.

Quan tregui el llibre i sigui escandalosament ric, només em faré amb escriptors que visquin a la mar amb la seva embarcació i beuré Blanc de Pacs vint-i-quatre hores al dia. Si mai aneu a Formentera, fixeu-vos en els iots que hi ha entre la platja de ses Illetes i S'Espalmador, són tots propietat de joves escriptors catalans.

El segon llibre serà un altre dietari, en aquesta ocasió es dirà Dietari d'un home immensament ric, i em dedicaré a visitar —amb xofer— icones vives d'aquest país per escarnir-les al llibre sense pietat, una darrere l'altra. Faré com Vila-Matas quan començava a Fotogramas, diré que han dit el que a mi em sembli i fins i tot inventaré entrevistes que mai han succeït. Ser milionari no ha de servir exclusivament per tindre la llibertat de dir el que un vol, sinó que també ha de servir per posar en boca dels altres el que a tu et convingui.


31 d'agost. Madurar és posar les modes en quarantena crònica. Absolutament totes, cada dia que passa ho tinc més clar.

Mon fill ja comença a dir les primeres paraules de forma clara. Diu papa, mama, teta (que vol sabateta), teta (que vol dir tieta), teta (que vol dir piloteta) i puta'm (que vol dir puja'm).


1 de setembre. Engego a treballar al despatx. Sense somicar. Aquesta mena de xavalla de coure que es queixa tot l'any dels dilluns —com si fossin tan diferents dels dimarts i no n'haguessin viscut abans tres-cents mil— són els qui quan acaben les vacances miren d'encomanar-nos de la seva fingida recança, que no és res més que una ganduleria molt treballada.

Els clients que em diuen «Gràcies 'de tot'» quan he mirat de resoldre'ls un problema, diria que són els que més m'estimo, molt a prop dels que diuen «Sigüent». Després hi ha aquella senyora que en comptes de «coeficiente» diu «deficiente» (—¿Cuánto tengo que pagar con mi deficiente?) i que, com és natural, juga a una altra lliga molt superior pel que fa a la meva estima. Mai l'he corregida i jo també li dic «deficiente» perquè vull que se senti com a casa.

Es confirma el no a Rajoy en primera volta d'investidura. Rajoy em sembla el millor estadista que ha tingut Castella des de Ferran el Catòlic. Això no obstant, si no hi ha un gir espectacular de guió, Ciutadans haurà batut el rècord mundial de pactar documents de compromís que acaben amb resultat càmping.


2 de setembre. De bon matí em fa mal la cara de ser tan guapo. He trucat a Agrupació Mútua per demanar hora amb un metge que només atengui guapos.

Al migdia dino amb Garra Estelar. Si els partits polítics independentistes escoltessin les nostres converses, ja seríem independents.

La fruiteria Germans Guerrero d'avinguda Jacquard ha tancat, com és natural, l'amo es jugava mitja caixa diària a les màquines escurabutxaques. CIRSA ha arruïnat moltes vides a Terrassa. Creure que podràs guanyar la màquina a base d'enginy és com creure que li menjaràs les profunditats a Beyoncé perquè t'ha picat l'ullet en un concert. En treure CIRSA la primera màquina, una de petita que descansava sobre una mena de pedestal, a Terrassa la gent feia cua per jugar-hi amb els sobres taronges de la nòmina a la mà. Oferir duros a quatre peles i acabar-ne pagant dos va ser la fórmula encertadíssima per pescar fluixets, i d'entrada va procurar a la família Lao una mansió a Les Pedritxes amb heliport i una rèplica antinuclear subterrània de la casa. Als anys vuitanta estava molt de moda entre els milionaris fer-se refugis per si Fidel Castro es posava a jugar a marcianitus i al rus de torn li donava per prémer el botonet. Quan ja no puguin fotre'm a la presó pel fet de ser escandalosament famós, us parlaré de les aventures d'un dels fills del Manel Lao.

Al capvespre segona volta per investir a Rajoy que acaba càmping.


3 de setembre. Em llevo pensant que hi ha dos tipus de catalans: els que diuen «de bell antuvi» i els que no.

Anit vaig veure «All good things», del Ryan Gosling i la Kirsten Dunst. Ryan Gosling crec que té el posat seriós més inextricable de la història del cine. Quant a Kirsten Dunst, la trobo una actriu que té un punt misteriós i quan somriu m'entren ganes de passar unes vacances en aquells incisius superiors lleugerament inclinats cap endavant.

Al migdia La Sexta connecta amb Gonzalo Bernardos, que s'està a Salou. A Salou, el catxondo, quina barra. El veig en plena forma i observo que també destrossa el castellà sense cap misericòrdia. És un gran destrossador a discreció i una gran persona. I l'estimo.


4 de setembre. Tinc una teoria en fase inicial que provarà que com més gros tens el telèfon, més temps fa que no truques a ta mare.

He tornat a tenir el malson recurrent d'haver estat fitxat per un diari nacional —és a dir: català— que m'obliga per contracte a escriure una columna diària de política. A mesura que vaig bregant amb les primeres columnes, m'adono que sóc tan obvi i tan pilota amb l'amo del diari que se m'està posant cara de Carlos Pérez de Rozas. És un somni espantós.

A les quatre de la tarda he aconseguit que el metge que només atén guapos em vingui a casa, i en diumenge. Li comento que em fa mal cara i em diu que amb aquesta cara és normal i que no m'amoïni però que no havia vist mai una cosa igual en quaranta anys de professió.


31 d’agost de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol II)



11 d'agost. Pugem als Estanys de la Pera. Kilian Jornet es va criar molt a prop d'aquí, al Refugi de Cap de Reg. Em cau bé, el senyor Jornet, una vegada vaig escriure d'ell que estava a un nivell de comunicació molt per sobre dels bojos de ciutat. Vaig fer notar que els bojos urbans parlen sols i que ell com a mínim parla amb la muntanya —un interlocutor tan vàlid com un altre, reblava—, i el nano s'ho va prendre bé, fins i tot en va compartir l'article. El senyor Jornet es lleva amb trenta-cinc pulsacions per minut, és a dir: està clínicament mort, però té sentit de l'humor, i això, venint d'un mort és d'agrair.

A mitja tarda ha plovisquejat una mica a gairebé tot el Principat i les temperatures han baixat vuit graus de mitjana. I no falla: ja han sortit els paladins de la tristor sospirant per l'arribada de la tardor. No hi ha un sol entusiasta del fred que sigui guapo, són tots més lletjos que una gibrella, pobrets; un símptoma curiosíssim que avala sense cap mena de dubte la meva teoria: volen que vingui el fred per poder tancar-se a casa i que no els vegi ningú, com és natural. Aquestes manifestacions luctuoses, fetes amb una melangia calculada i postissa, lluny d'entristir-me, les veig com un senyal: quan començo a veure lletjos recloure's pujo a Peguera a collir els primers ceps.


12 d'agost. De bon matí he sortit a córrer pel Pedret i he tornat a veure la noia del nas vermell, la que va topar amb la dutxa. Li ha fet tanta vergonya de veure'm que ha sortit de la pista de terra per evitar-me i a punt ha estat de caure al Llobregat. Cada vegada tinc més clar que sóc fabulós.

Al migdia dino a Palamós amb uns amics. Quan tens una criatura petita estàs tan enganxat a ella que així que tens un dia per a tu sol sembla que vagis a la discoteca per primera volta; però si t'oblides més de dotze hores del bolet, en caure el sol sembla que t'hagin tallat una cama, sents que l'has abandonat. Té pebrots, la cosa.

Passo un dia magnífic malgrat. De tornada a Berga penso en Jordi Pujol.


14 d'agost. Ahir quan m'aixecava de jeure, jeia. Em prenc el dia per descansar del descans. Descansar és cansadíssim perquè el descans es nodreix bàsicament de pensaments malaltissos —sovint de caràcter sexual— que poden espatllar-te el cap en dues tardes.


15 d'agost. Avui el savi ens ve a dir que qui beu vi blanc no és prou home —agafa't. Ens llença aquesta sorprenent invectiva sobre el vi i els homes qui ha estat vist en públic perforant amb el seu gland un préssec de vinya darrere d'un contenidor de deixalles orgàniques. És gros, eh! Molt probablement qui avui ens alliçona sobre homenia no s'ha menjat bé una síndria en sa puta vida, perquè, com hem vist tres rengles enrere, és pràcticament invident.


17 d'agost. A la nit poso TV3. Vull veure «Cop d'efecte», del Clint Eastwood. D'entrada m'agradaria fer-li un equip de futbol a l'Amy Adams, tots amb aquella carona, un darrere l'altre, sis nenes i cinc nens. A mitja pinícula Clint Eastwood s'enfada molt amb un senyor i li diu «I això a què treu cap?» en comptes de dir-li «Però que polles m'estàs dient, fill de la Gran Puta?», que és el que ha vingut a dir en anglès, suposo. Què ens està passant? A què treu cap aquesta interpretació de les expressions del nostre Home, tros de sabata? El Clint Eastwood de TV3 —que no és ell— només paga la pena quan s'està callat —amb aquell rictus de vidu amb pistola— o quan escup.


19 d'agost. Se sol tenir una imatge paorosament esbiaixada de la gent de poble pel sol fet que s'expressen amb menys paraules —gairebé sempre més sàvies— que aquests intel·lectuals de ciutat amb pantalons rosa palo. No tenen cotxes gaire esportius però tenen la nevera que fa goig; un fet que, si teniu dos dits de front, és el que us hauria d'impressionar. Les energies les fan servir per allò que toca i amb trenta anys ja han cremat tota la llenya que havien de cremar, no els hi vinguis amb sopars de duro. Aquest matí per primera vegada en tot l'estiu parlo de política amb un vell amic meu de Pont de Rebentí. Hem parlat poc.

—Què farem amb tot això nostre, Ramir?
—Ree no farem, no farem pas re.

Per arribar a aquesta conclusió, les ràdios de la capital catalana duen quatre mil tres-centes trenta tertúlies i encara no hi han arribat.


21 d'agost. La cosa va a més amb l'home que xiula. Ara xiula també a l'interior del vehicle però de forma irregular, talment com escaïna una gallina. Aquesta nova manera de fer —aquesta discontinuïtat— fa que la tensió en tot el meu cos sigui constant. Xiular és absolutament grotesc, de pobre que ja li està bé, una invasió en tota regla a les llibertats individuals, una coma misteriosa entre el subjecte i el verb.


25 d'agost. Al matí surto a caminar per la carretera vella de Cercs. En arribar-hi, enfilo camí amunt cap al tancat de cabres tocant de cal Conill. La meva cabreta, la Maria Lluïsa —la blanca amb taques negres—, està més magra que l'estiu passat, i menys xerraire, trobo. Està mal vist parlar amb les cabres però parlar amb els gossos, neteja'ls-hi el cul i dona'ls-hi petons als morros s'ha acceptat amb una alegria que és per arrencar a córrer.


26 d'agost. Veig que hi ha polèmica amb el tema del burkini. Una passa endavant i tres enrere. És un tema interessant exclusivament per situar els nivells de bonisme i demagògia a màxims històrics. Fins i tot veig feministes defensant-lo. Una feminista defensant el burkini és com un vegetarià donant lliçons mentre es menja una mitjana de bou de tres quarts de quilo. El burkini no s'ha de prohibir, a les dones que porten burkini se'ls hi ha de donar de franc un ventilador de taxi a càrrec dels impostos dels contribuents. I en silenci, sense entrar en polèmiques.


27 d'agost. Últim dia a Berga. A la tarda anem a fer un volt per la riera de Merlès i assistim a un espectacle extraordinari, a un panorama que no havíem vist mai. Riera amunt, cap al Cobert de Puigcercós, veig un cotxe amb les portes obertes aturat al voral de la carretera i una família a terra. De lluny crec que estan canviant una roda però en aproximar-m'hi descobreixo que estan fent pícnic enmig de l'asfalt. Tal com t'ho explico. Fan cara d'acabar d'arribar directes del Perú, però no per la cara, que la fan ben bé d'Ullastrell, sinó pel desconcert amb què em miren. He de treure de la calçada dues rodes del meu vehicle per poder passar perquè resulta que han parat un hule gegantí sobre l'asfalt i al mig hi tenen un meló de la mida d'una pilota de rugby reglamentaria, un Sprite de dos litres i un pa de pagès —els molt catxondos. Em quedo mirant la nena, i després al pare, i després a la mare, i torno a mirar la nena petita i decideixo no esbroncar al pare ni escarnir la mare davant d'ella perquè prouta pena tenen menjant meló amb pa de pagès i bevent Sprite enmig d'una carretera asfaltada. S'estan exactament a quaranta metres de la riera més maca de Catalunya, per l'amor de Déu. És el berenar-sopar més diabòlic que he vist en ma vida.


28 d'agost. Deixo enrere l'home que xiula i enfilem cap a Àfrica. Pujo les maletes i els tres-cents trenta-set gadgets del meu fill i vaig a comprar pa per dinar.

—Dues barres de pa.
—Per endur?
—No, me les menjo aquí a peu dret.

Ja torno a ser a ciutat.



29 d’agost de 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol I)



2016



29 de juliol. Últim matí al despatx abans d'agafar vacances. Una persona que hagi pujat mig dreta —és a dir: que no tingui constantment la sensació de tenir llenya per cremar— no treballa com un boig el darrer matí abans de plegar perquè ja la té feta, la feina, i de fa dies; aquest darrer matí el destina a atendre clients desorganitzats —molt probablement votants de Lluís Rabell, amb tota l'alarma que això comporta— que pretenen llegar-te el seu neguit d'última hora, adjudicar-te'l a cost zero. Els tinc a tots apuntats en una llibreta.

Migdia. Enceto vacances.

En baixar el sol surto cap a la llibreria La Temerària, a veure l'Àlvar. La darrera tarda a Àfrica sempre la dedico a proveir-me de llibres. Hi ha tres tipus d'homes: els que llegeixen, els que no llegeixen i els que només llegeixen diaris esportius; els primers tenen alguna oportunitat de sobreviure un temps i de morir havent-se fet abans alguna pregunta interessant, fins i tot poden arribar a escriure tres rengles de profit; els segons són immensament feliços i arriben tots a fer cent anys, malgrat que no sàpiguen ni on pixen; i els tercers —els pitjors— saben què costa exactament cada jugador del Barça però creuen que Gallina Pelada és un davanter del San Lorenzo de Almagro, en comptes d'un cim d'Ensija. A aquesta mena de gent de la tercera categoria també els hi solen agradar els entrepans de xoriço.

L'Àlvar em proposa «Allò que vaig estimar», de Siri Hustvedt. Diu que la Siri Hustvedt és la dona del Paul Auster i la llesta de la casa. He llegit tot Paul Auster, em sembla un narrador excel·lent. Paul Auster té detractors, com els té Jaume Cabré, normalment savis de Vilatrista. Cap al tard pujo a Berga.


30-31 de juliol. Berga. Dissabte, dia de mercat. Estic tan guapo amb el nou tall de cabells que la gent quan em veu agafa el vano. El Passeig de la Indústria en va ple. Hauria d'haver previngut la població abans de pujar, aquesta temperatura combinada amb el meu atractiu blega fins i tot l'arbre més fort. A més d'una l'han hagut d'atendre, pobreta. Sóc un home increïble, i ho noto.

Els gitanos de les parades del mercat d'aquí dalt són més catalans que la Mare de Déu de Queralt. I uns catxondos: —«Ho tinc tot d'oferta, senyora, i per què ho tinc tot d'oferta? Perquè em dóna la gana, senyora!»

Diumenge. Es confirma que hauré de conviure un mes amb un home que xiula. Dormo inquiet pensant en aquesta desgràcia.


1-4 d'agost. Enfilem cap al sud de França, a l'Ariège. Em sento molt preparat per entendre'm amb aquesta gent, sé dir: oui, bonjour, Renault, Citröen, croissant i Peugeot. Aquest tros de terra que ens van fotre per l'article vint-i-tres l'hauríem d'haver lluitat més, és fabulós. L'Alta Cerdanya és tan maca com la nostra però sense Ricardos, Álvaros i Carlotas que la confisquin temporalment.

Tot és tan bonic que no tiro cap foto, no puc perdre el temps. Això em fa pensar en una parella que conec. Han fet vacances tres dies a Osca, quatre a l'Empordà i vint-i-tres a Instagram. Després m'han volgut fer creure que s'ho van passar molt bé. En fi.

Foix i Carla-Bayle són per caure de cul. Aquí de forma general la gent diu bon dia i bona tarda i no fan soroll, no criden enlloc, no hi ha un paper a terra i tots els poblets són plens de jardineres curulles de flors embellint els carrers principals. Tot plegat és una cosa tan ordenada i tan turbo-cuqui que no em poso a plorar ara mateix perquè sóc un home increïble. Un home molt fort. Hauríem d'envair-los però per endur-nos la gent i introduir-la a Catalunya, per mirar d'empeltar-nos una mica de seva la manera de fer.

Vull ser francès, però aquest sentiment no té cap fonament sòlid perquè quan vaig ser a Anglaterra també volia ser anglès i quan vaig ser a Escòcia volia ser escocès, per no parlar de quan vaig ser a Sardenya, que no solament volia ser sard, sinó que m'hi volia quedar i vaig estar a punt de perdre l'avió. Crec que aquest sentiment recurrent obeeix a una personalitat poc consolidada, o bé a un instint subconscient de deixar de ser català una bona temporada, que seria certament reparador.

Mentre sóc aquí no em trec del cap que els quatre càtars que van deslliurar-se de la foguera catòlica fossin acollits a Queralt per amagar-los d'aquella colla de piròmans. Aquest fet m'omple de joia, ves quina cosa.

Tot baixant de camí a casa, parem als Banys romans de Dorres. La lleugera pudor de sulfur de les aigües termals em recorda que Iniciativa per Catalunya vol controlar les nostres vides i que cal estar despert.


5 d'agost. Torno a ser a Berga. L'home que xiula segueix xiulant i no s'albira cap canvi en aquest sentit.


6 d'agost. Al matí pugem a la piscina de Sant Jordi de Cercs. La piscina de Sant Jordi és la més bonica de la comarca —amb unes vistes al Catllaràs sensacionals— però Sant Jordi és el poble més lleig de Catalunya, és una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar. I mira que hi tinc amics i me'ls estimo i que és ben cert que llegiran aquest Dietari d'un home fabulós i pensaran: aquest tio és fabulós però també és una mica filldeputa, però noi: jo no puc mentir al meu lector i Sant Jordi és lleig amb mala llet i s'ha acabat.

Bé, entro a la piscina amb el banyador nou i agafant el meu fill com puc —perquè el tema del meu fill vol article exclusiu— i una noia moreneta que anava caminant no parava de mirar-me i no parava de mirar-me i vinga a mirar-me fins que ha topat contra la nova dutxa de maons i li ha quedat el nas ben vermell. L'ha atesa diligentment el noi de les hamaques.


10 d'agost. Aquests dies no he fet gaire cas de les notícies però em cau a les mans una Vanguardia i veig que Ciutadans ara vol pactar amb el Partit Popular la investidura de Rajoy i que el PSOE va tocant l'arpa. Això de signar acords que no sumen al Congrés situa Ciutadans en una esfera totalment esotèrica de gran interès per al món de la màgia i del Tarot. Aquests espanyols són entranyables i cada dia em sap més greu haver de fer les maletes.


19 de juliol de 2016

La justa mesura


Potser l'he vista tres o quatre vegades. Sempre de passada, mai amb la pausa que una cosa tan bonica demanaria; aquest migdia he tornat a veure-la, de segur que ja en feia un parell d'anys. No és una admiració recíproca, ni tan sols sé si mai m'ha mirat, no és cap sentiment cursi, ni cap esperança, és una veneració que viatja en sentit únic. I així vull que continuï, no vull parlar-hi, no vull saber quin to de veu té, ni el seu nom, no vull veure si sóc capaç de fer-la somriure, no vull que res desmanegui la imatge que he bastit d'ella amb cap altre matèria més que amb la imaginació. És perfecta. És perfecta perquè en res és desmesurada. No és massa alta ni massa menuda, no té un guapo de llibre —que són els que duren una tarda—, no és extravagant, és un guapo d'una normalitat que espanta. És fina, la faldilla d'avui no era ni curta ni llarga, la camisa precisa, les sabates amb el taló suficient per dominar-les. Un caminar que sura, un vestir que l'acompanya. Cap moviment en ella és forçat, o equívoc. Res en ella és vulgar. Els cabells li brillen, la cara sempre du un rictus agradable, sembla que estigui conforme amb aquest món, que faci mitjana amb tota quanta desgràcia, que descongestioni l'aire. Ni massa morena ni massa esblanqueïda. No és desig, el que sento, en tot cas és un desig metafísic: m'agrada tant que la vull lluny. Només desitjo veure-la passar, i que el temps s'aturi uns instants, com aquest migdia; només veure-la de tant en tant, perquè la impaciència del cor no m'empenyi a voler moure-la d'allà on ha de ser, que és lluny de mi i dels meus maldecaps. És la justa mesura en tot, només abusa de classe, que és allò que cap giny pot mesurar i que cap voluntat de tenir-la te la dóna. No té nom i no és d'aquest món, però alhora sé que és una veritat de plom, absoluta, perquè quan la veig sóc conscient que tot s'atura i sento que m'encongeixo.

14 de juny de 2016

La millor escena de cine de tots els temps


Dediqueu cinc minuts a aquesta escena, no us demano gaire.





«... sé que usted sabe dónde están, así que dígamelo, antes de que le haga sufrir, porque de morir no se libra»

Davant d'aquesta oferta de Walken, Hopper entén que morirà, i el director —just quan Hopper demana una última cigarreta— arrenca amb una melodia de piano trista, que anirà creixent de bracet amb l'anècdota sobre l'origen dels sicilians que Hopper escull per acomiadar-se de la vida, música que esdevé total quan s'hi afegeix aquesta veu senzillament celestial. Aquesta escena ens parla de morir amb grandesa; Hopper està sol davant dels seus botxins, ni tan sols té una plaça curulla de tafaners a qui poder dedicar unes últimes paraules dignes que el puguin reconfortar: es troba sol en una caseta prefabricada amb tres gàngsters sicilians. Hi he pensat de forma recurrent, en aquesta escena, des que vaig veure «Amor a quemarropa» (True Romance), potser el 1995. Seria capaç d'escarnir a qui es disposa a matar-me sense pixar-me a sobre? Es pot treure valentia davant la paüra? Es pot treure un sentit de l'humor refinat en un moment com aquest? Pots enriure't de la mort quan la tens al davant? D'on pot sortir aquesta força, quins mecanismes poden posar-la al teu servei?

He estat molts anys arribant a la conclusió que només estava davant d'una pel·lícula de cinema, on el director pot haver pensat l'escena ajagut còmodament en la seva segona residència de Hampton Bays, aliè a preguntes existencials, amb l'únic propòsit que el de resultar efectiu. Ho resolia amb la sortida fàcil i econòmica: només és una pel·lícula, un director pot fer volar els actors aixecant un braç, si vol, els protagonistes estan superbs, l'escena és rodona, fi de la història.

Així vaig funcionar any rere any, fins que finalment he trobat la resposta.

Cap persona cabal reaccionaria com Hopper davant d'una mort imminent: així només pot reaccionar un pare que canvia la seva vida per la del seu fill. La resposta és que amb aquesta actitud és al seu fill a qui salva la vida —o li allarga—, no delatar-lo li permet asserenar-se fins al punt d'arribar a insultar Walken a la cara amb tota la tranquil·litat d'aquest món, perquè té un motiu molt més gran que la seva miserable vida. D'aquí surt tota la força de Hopper. Ho he entès des que la vaig tornar a veure havent tingut un fill a qui protegir, aquest és el fet que m'ha permès entendre-ho. Hi ha una veritat de plom en aquesta escena, la veritat inqüestionable de l'amor que sents per un fill.

«—Es un hecho real... Dígame: ¿Cree que miento?»


25 d’abril de 2016

Los pájaros



L'Ernest —casat i amb una filla— actualment ja vagareja per l'estable fase post-sexual però va ser un autèntic engalipador professional. No era agraciat físicament, ni de bon tros: gras, cara-rodó, galtaplè, lleugerament camacurt i amb una més que discutible elegància per vestir-se; però Déu, amb el seu incontestable sentit de l'equilibri, el va dotar per contar històries amb tanta gràcia, que les dones li queien als braços per esgotament. Se l'emportaven al llit per simpatia, com a continuació natural de la nit, perquè no parés de contar aquelles històries tan hipnòtiques. Vet aquí que un estiu a Palamós l'Ernest anava molt calent. Va estar mitja nit mentint als quatre vents a una noia castellana que estava com un préssec de vinya. Li va posar l'orella com un tomàquet. La noia, completament atordida, va accedir a fer l'última copa al nostre apartament. En arribar al tercer pis amb vistes al mar, nosaltres —la resta de borratxos— vam continuar la festa fins que la matinada va vèncer la nit, mentre l'Ernest seguia contant històries a la castellana. Puix que la noia va accedir a pujar a casa, l'Ernest es veia triomfador, tenia la victòria coll avall i l'escamarlà ben amunt. Quan la música va parar i es va fer present el cotitzat silenci, des de la nostra habitació estant, vam poder sentir aquesta conversa, que passà automàticament als annals de la història de la nostra colla:

(l'Ernest i la mossa recolzats a l'ampit de la finestra)

—Oye, Carmen, si quieres puedes quedarte a dormir conmigo.
—Silencio!
(se sentien uns ocells piulant: pi-pirrrri-pi-pi)
—Cómo dices?
—Silencio, Ernest... los pájaros.
—Me refiero a que si quieres...
—Los pájaros, Ernest, los pájaros.
(pirrrri-rrri-pip-pi-pi-pi-pio-pio-riiii)



4 d’abril de 2016

Urtasun i els pobres


Ernest Urtasun declarà que «a casa no som gent de pela» i del seu pare en va dir que «té una petita empresa de transports». Bé, sembla que l'avi fou condecorat per Falange i premiat amb una pensió vitalícia, que el pare fou director general de Banesto a Catalunya —mecenes del Liceu ensems— i que la petita empresa de transports era una multinacional que facturava 115 milions d'euros l'any. Això a banda, l'Urtasun que ens ocupa, l'ínclit diputat d'Iniciativa, estudià al Liceu Francès i vivia al barri de Sant Gervasi.

No interessaria gens —i en cap cas ell en seria corresponsable— el llinatge del Sr. Urtasun si no hagués intentat aigualir-lo, si no el volgués amagar. No som responsables de qui són o deixen de ser els pares perquè Nostre Senyor, amb la seva coneguda grandesa, ens pot fer néixer fills d'un dèspota del Congo, d'un xaman de l'Amazones, o d'un informàtic de Terrassa, i en cap cas la seva arbitrarietat ens converteix en dèspotes, en xamans, o en informàtics.

El problema del Sr. Urtasun no rau en el fet que son pare fos ric, el problema és que sembla que per defensar els pobres se n'hagi de ser, de pobre, i que menteixi quan aigualeix els orígens. Defensar els pobres no és cosa de rics o de pobres, no defensar-los és senzillament immoral. I fer-se el pobre quan no ho ets, també. No cal. Això, que és tan simple, és sistemàticament pervertit en virtut d'uns mantres arreladíssims en «la gente» i cal recordar-ho.

21 de març de 2016

Oda al menú infantil



Escolta'm, savi de restaurant, escolta'm bé: ahir em vaig menjar a casa meva uns ous ferrats amb patates per 1,35 euros que vaig haver de llevar-me a quarts de tres de la matinada a tocar-me l'api perquè somiava que m'ho feia amb dues sirenetes de Palamós alhora, mira si eren bons els ous; i si això encara no t'agrada prou, te'n diré una altra: me'ls vaig menjar sol, els ous ferrats amb patates, no hi havia ningú a taula, ningú que m'estigués lloant totes i cadascuna de les mossegades que feia a no sé quina menja, ningú que em donés la tabarra amb una cosa tan prosaica com menjar.

Deixa de fer fotos dels plats, deixa de lloar restaurants, deixa de valorar-los, deixa de donar-me la teva opinió. Jo només surto de casa per menjar menús infantils. Vols saber on es menja que no t'ho creus per 15 euros? Sí? Doncs no t'ho diré, perquè el menú infantil m'agrada només a mi i al meu fill, i no penso traspassar-te les meves neures ni penso fer-te partícip dels meus coneixements. No m'agraden els restaurants on vas, no m'agraden els comentaris que en fas, no vull veure ni saber què menges, no vull saber res de tu, en definitiva; l'única cosa que m'interessa saber de tu és quan tanques el blog, t'ho dic des del respecte més absolut, però amb fermesa.

Més macarrons i menys menús de temporada. Els productes de temporada jo els cullo de l'arbre, que és l'únic element certament fiable. La temporada als restaurants coincideix amb la temporada del robatori. No vull jornades de la carxofa, no vull menús del bolet, no vull olives líquides, les vull sòlides; no vull res cruixent que no sigui pa, no vull «tenir sensacions» a cap altre lloc que no sigui un llit. Les teves sensacions són els meus malsons, plom. Vull espaguetis amb formatge ratllat, vull llomillo de dos colors, vull patates amb ous ferrats i tomàquet de pot Mas Ferrer, vull mitjanes de bou a la brasa, vull que l'arròs a la cubana sobresurti del plat com si fos el Montcau, vull esmorzar una torrada gegant amb mantega Cadí i melmelada de figues, vull que em deixis viure tranquil.

Esferificar i la tòfona negra no té res a veure amb el luxe, el luxe són els meus consells i esferificar és el que fa Messi amb les nostres vides, amic meu, la resta són martingales. Deixa de pontificar i escolta'm: celebra la vida a casa teva o a casa dels teus amics, no vagis a cap restaurant, a cap; i si hi vas, no parlis amb la boca plena, no facis soroll amb els coberts, no toquis el mòbil, aguanta els companys de viatge com bonament puguis, i quan acabis de fer el mec: paga, i sobretot no ho expliquis a ningú.


14 de març de 2016

Paga, fill de puta!



El meu primer préstec bancari el vaig sol·licitar per comprar-me un fenomenal equip HI-FI AIWA que va ser l'enveja dels meus amics, el malson de mumare, i per extensió, el malson de tot l'edifici. Primer, joves llagostes de marge a qui em dirigeixo, com que ja tinc molts hiverns de merda a la retina, comprava la música en vinil: Metallica, ACDC, Iron Maiden, ACCEPT, Dire Straits, Depeche Mode i la tieta Conxita. Després va venir el CD, encara sense internet, i la subscripció a Discoplay que va incitar-me a comprar música compulsivament amb criteris tan acurats com «perquè m'agradava la portada», o perquè algun amic amb evidents problemes d'oïda m'havia dit la primera ocurrència que li vingué al cap sobre algun grup lamentable. Tinc CDs molt bons, d'altres de normals, i després en tinc algun de Jean Michel Jarre.

Quan va començar la música electrònica, a banda de tornar-me completament boig amb el tema, vaig invertir una petita fortuna en CDs terribles, recordo gastar-me 32 euros perquè m'agrada «un tema», i la resta del disc era un atac per sorpresa al bon gust. Amb l'arribada d'internet, i concretament de Napster, s'obrí la possibilitat de descarregar tota la música que el teu cervell fos capaç de concretar. La meva moral de tieta luterana que pren cafè al porxo amb rebequeta, els meus ferms principis, cisellats de la mateixa pedra en què Moisès rebé les taules del Senyor, em van fer percebre l'invent que facilitava el robatori als artistes amb malfiança. Em sentia fastigosament brut, ves quina cosa, la meva.

Jo sé què costa escriure un article mitjanament decent de dues pàgines, i no vull ni imaginar-me que costa escriure un llibre, o compondre un disc. Per poder adormir la consciència, em descarregava un disc, l'escoltava, i si m'agradava, entrava a Gong Discos o a l'FNAC i me'l comprava. Fou el més just que podia fer aleshores; de fet, Salomó encara em truca quan té dubtes. Amb el naixement d'iTunes i Beatport, ambdós amb la novetat d'escoltar prèviament part de la cançó, quan de tant en tant trobo un tema que m'agrada, premo el botonet del telèfon i pago. L'única cosa que es pot robar sense perdre la dignitat és pa per als teus fills si passen gana, i no estem pas parlant d'això, oi que no? Paga la música, paga els llibres, paga la feina dels altres, fill de puta.




22 de febrer de 2016

«El xarnego agraït»


Arturo Puente (@apuente), que segons detalla ell mateix al Nació Digital va néixer «a la frontera de Bascònia amb les terres castellanes», avui ha publicat aquest article [Una batalla cultural contra la demanda de drets polítics]. Pots estar-hi més o menys d'acord, amb l'article; a mi m'ha fet pensar, que atès l'estol d'articulistes sus labores i mira, ara escric que tenim al país, no és poca cosa. Però aquest no és el tema. Dos minuts després que el Sr. Puente pengés l'article, ja ha saltat un dels garants de les essències catalanes, un de tants —un de tants que vull oblidar—, a compartir l'article amb un aclariment pretesament enginyós, que deia: «El típic xarnego agraït que ve a explicar-nos...». Que ve a explicar-nos —des de fora— a nosaltres els purs, suposo.

Tinc la botella de Torres 10 tremolant, amb el tema.

Hi ha aquesta expressió tan nostrada, molt de casa nostra, que per bé que és nostra no deixa de ser una autèntica deixalla mental, d'anomenar «xarnego agraït» al primer que ve de ponent i parla bé de nosaltres. Tinc un escamarlà ben erecte, de dimensions extraordinàries, per a tota aquella llagosta de marge preescolaritzada que gosi pronunciar-la davant meu. Jo sóc el rei dels xarnegos, per si encara no ho sabeu, i tota expressió que inclogui el terme «xarnego» haurà de passar pel meu reial sedàs.

La paraula «xarnego», petites defecacions de cabra que empreu l'expressió per definir a tota quanta cosa impura, ve de la Guerra del Francès, això d'entrada. Deixeu de tocar d'oïdes. Mentre els francesos van envair temporalment la nostra catalana terra, van trobar mosses catalanes que els hi picaven l'ullet, i com una cosa porta a l'altra van acabar engendrant un fill mig català i mig francès, ves per on. Aquest nadó de l'indigne invasor fou anomenat xarnego. Molt de temps després, quan la catalana terra va ser poblada d'andalusos que venien a buscar-se la vida (com el meu avi, el meu pare i els seus set germans) també van trobar a la pubilla catalana disposada a fer tractes (com la meva mare, Gumbau de Ripoll, que sé que als catalans-catalans això de Ripoll els hi agrada i quan senten Gumbau fins i tot es quadren) i van engendrar un fill (que sóc jo) que va ser coronat rei, amb el nom de César Xarnigger I «El Gran». Aquí tenim la segona classe de xarnego, ja una mica agafada amb pinces.

Això no obstant, i pel que sembla des de fa mesos, ara un xarnego ja és tot qui no es digui Sucarrats Vallpederas, vingui d'on vingui, i anomenem «puto xarnego» al primer quinqui que passa pel carrer, amb una lleugeresa lamentable. Un dia us parlaré de quinquis catalans i caureu de cul. Quant a l'afegitó «agraït», també m'agradaria reflexionar-hi. Agraït de què? Agraït de respirar el mateix aire pur que vosaltres? Agraït perquè ens veu amb bons ulls, encara que siguem mig imbècils? Xarnego agraït de què? Per a tenir una llengua amb perill d'extinció a llarg termini, em sembla que hauríem de ser més respectuosos amb les persones que fan l'esforç de parlar-la; i per al cas que ens ocupa, no ens ha d'agrair res, el Sr. Puente, en tot cas agrair-li nosaltres que faci l'esforç de parlar català (no matern) amb la senyora del taxi i que després faci l'article que li surti de l'Arc de Berà, per no allargar-me.

5 de febrer de 2016

Carta resposta a La Sotana





Estimats amics de La Sotana i fills de puta en general, valgui la redundància:

Anit —com sempre que hi ha programa— vaig poder escoltar en directe el vostre fabulós espai radiofònic mentre cuidava del meu fill enfebrat. La dada que aporto sobre l’estat de salut del meu fill no és menor, com veureu de seguit. En la secció del Sr. Joel Díaz, es va referir a la meva persona humana traslladant a l’audiència una opinió personal sobre Neymar i les seves cabrioles, saltirons, balls de ionqui precolombí, bicicletes i altres humiliacions al contrari i merdes estèrils amb què ens fa passar vergonya cada setmana. Aquesta opinió la va traslladar fent una veu —que volia imitar la meva— d’autèntic subnormal. [Aquí teniu el tall, a partir del minut 15]. Sobre aquest col·laborador saltimbanqui i miserable que teniu, el Sr. Díaz, voldria deixar clares dues coses:

La primera és —com va dir ell en antena— que no em coneix personalment. Si hagués pretès fer una imitació de la meva veu mitjanament ajustada a la realitat, podia haver-me trucat per sentir-la, o podia haver-se posat en contacte amb el Sr. Manel Vidal —que curiosament estava a Baqueira un puto dijous, que s'ha de tenir barra— i preguntar-li quina veu faig, atès que el Joel sap perfectament que el Manel em coneix. En comptes d’això, va llegir uns tuits meus posant veu de subnormal, mentre la resta del vostre equip i un tal Barquín —que suposo que deu ser propietari d’alguna mena de barqueta— quèieu a terra de riure. I dic que vau caure a terra perquè ho vaig veure en directe a través de la càmera zenital aquesta de merda que teniu instal·lada a l’estudi, mentre bressolava el meu fill malalt.

La segona consideració —no menor— és informar-vos que el Sr. Joel Díaz va posar-se en contacte amb mi dues hores abans del programa, mentre jo era a la feina fins al coll de problemes que no vénen al cas, per informar-me que aquell vespre parlaria de mi, i que si volia, podia intervenir en directe per Skype —que no sé ni què és, per cert, ni m’interessa. Jo li vaig dir que tenia el meu fill malalt amb bronquitis i febre molt alta, pràcticament a les portes de la mort, i que em seria impossible entrar en antena ni via Skype, ni via Conxita García, perquè la vida del meu petit fill d’onze mesos corria perill i això seria la meva prioritat vital en les pròximes hores. El fill de la gran contrareputa del Sr. Díaz, que com acabeu de veure era coneixedor d’aquests fets, després d’imitar-me com si fos un pobre subnormal, després d’humiliar-me en antena fent veure que jo era un tribunero de merda contrari a tota quanta bellesa en el joc del futbol, va dir: ¡CÉSAR, TENS EL TELÈFON OBERT (no tenen telèfon) PER SI VOLS TRUCAR!

¿A quin telèfon truco, fill de puta? 

I jo pregunto a la mentalment perjudicada audiència de La Sotana: ¿Es pot ser més miserable?

Finalment, i havent deixat clara la forma, del tot desproporcionada i que ha violat fins a tres articles del Codi Penal contra la meva persona, m’agradaria també entrar al fons de l’assumpte. A Neymar el trobo puta-boníssim, un adjectiu que he creat —com tants d’altres neologismes— per a ell exclusivament. Els dos jugadors més ràpids i desequilibrants del món són Messi i Neymar, per aquest ordre. Per donar un argument que expliqui el meu punt de vista sobre què no m’agrada de Neymar, posaré dos exemples del partit contra el València. El primer és el penal. A l’única persona humana que li he vist llençar un penal sense agafar carrera fou al subnormal que teníem al barri, l’Antonio «Nofefe», el tontet de Vallparadís, que va morir en estranyes circumstàncies. L’Antonio, tenia unes dificultats motrius molt acusades i per evitar d’haver de córrer una sola passa —i seguir fent el ridícul—, llençava els penals en estàtic. I els fallava absolutament TOTS, com és natural. No va marcar mai cap gol de penal sense haver pres carrera. Com Neymar, curiosament.

El segon exemple és una jugada que Neymar va fer quan el resultat reflectia un folgat 7-0 al marcador. Escorat a la banda, va fer un seguit de bicicletes acompanyades d’uns moviments de braços sorprenents, que no venien a tomb de res i que a banda d’humiliar als jugadors del València, aquest hematoma mental congènit perenne li va fer perdre la pilota. Fou aquest motiu —i no cap altre— el que va incitar-me a escriure el ja famós tuit que el Sr. Joel Díaz va llegir com si jo fos un miserable periquito amb dificultats evidents en la parla del nostre estimat idioma. Per no allargar-me amb la tesi, finalitzo aclarint conceptes: sotanes: sí; passades de taló que siguin efectives: també; 25 gols al contrari: per descomptat; no abaixar el ritme ni anant 6-0: només faltaria; balls a la banda de brasiler prealfabetitzat que ronaldocristaneja i que et comportaran perdre la pilota, que et trenquin les cames, una baixa de sis mesos i donar una imatge de madridista ionqui de Coslada: doncs no. No i no.   

Com a oient habitualíssim i col·laborador esporàdic del blog de La Sotana, un últim prec. M’agradaria que aquesta carta, que pretén exclusivament restablir el meu honor i que la veritat il·lumini la vostra contrafeta ànima, sigui llegida en antena fent una veu normal, i amb la dicció que la qualitat altíssima dels meus escrits demana.

Cordialment, i sense cap abraçada, ni petó, ni qualsevol altra mostra d'afecte, us saluda.

César López-Pasca M.



-----------------------------------
(Nota: S'avisa a tots els Neymar —aka justets— de la sala, que aquesta carta és de catxondeo —de fet està escrita amb dificultats per mantenir l'estabilitat—, i que adoro sense matís i sense plecs La Sotana, i a tots els seus col·laboradors, en especial al Sr. Joel Díaz)