Los pájaros

L'Ernest —casat i amb una filla— actualment ja vagareja per l'estable fase post-sexual però va ser un autèntic engalipador professional. No era agraciat físicament, ni de bon tros: gras, cara-rodó, galtaplè, lleugerament camacurt i amb una més que discutible elegància per vestir-se; però Déu, amb el seu incontestable sentit de l'equilibri, el va dotar per contar històries amb tanta gràcia, que les dones li queien als braços per esgotament. Se l'emportaven al llit per simpatia, com a continuació natural de la nit, perquè no parés de contar aquelles històries tan hipnòtiques. Vet aquí que un estiu a Palamós l'Ernest anava molt calent. Va estar mitja nit mentint als quatre vents a una noia castellana que estava com un préssec de vinya. Li va posar l'orella com un tomàquet. La noia, completament atordida, va accedir a fer l'última copa al nostre apartament. En arribar al tercer pis amb vistes al mar, nosaltres —la resta de borratxos— vam continuar la festa fins que la matinada va vèncer la nit, mentre l'Ernest seguia contant històries a la castellana. Puix que la noia va accedir a pujar a casa, l'Ernest es veia triomfador, tenia la victòria coll avall i l'escamarlà li deia coses. Quan la música va parar i es va fer present el cotitzat silenci, des de la nostra habitació estant, vam poder sentir aquesta conversa, que passà automàticament als annals de la història de la nostra colla:

(l'Ernest i la mossa recolzats a l'ampit de la finestra)

—Oye, Carmen, si quieres puedes quedarte a dormir conmigo.
—Silencio!
(se sentien uns ocells piulant: pi-pirrrri-pi-pi)
—Cómo dices?
—Silencio, Ernest... los pájaros.
—Me refiero a que si quieres...
—Los pájaros, Ernest, los pájaros.
(pirrrri-rrri-pip-pi-pi-pi-pio-pio-riiii)