Nits de blau (segona part)

En veure venir els dos municipals cap a nosaltres, vam deixar en pau l'enemic quixotesc del Xavi El Loco —aquell contenidor maleït que el contraatacava— i fugírem corrent carrer Indústria amunt. Sempre m'han caigut bé els guàrdies, i la seva presència bressola les meves passejades per la ciutat, però ara no tenia temps d'explica'ls-hi que una llum blava que entrava per una espiera havia trastocat el nostre sentit del deure. De seguida van entendre que dos policies no són res contra quinze cabres imbuïdes per una poció màgica; de nou Vila-Matas: «... si en aquel momento alguien tenía la ocurrencia de, por ejemplo, dispararme al corazón, no lograría matarme, al menos no lo conseguiría en aquel momento». Fugir de l'autoritat —que tècnicament és un delicte— ens va esverar a nivell moderat-alt i ja trèiem foc pels ulls. Tres carrers més amunt vam pujar als vehicles amb un estat d'excitació ideal per conduir.

Jo sempre anava de copilot al Volkswagen Corrado del Negre, un vehicle que oferia exactament les prestacions que aquella nit precisàvem; el Negre era finíssim al volant, però encara el veig ara com obria i tancava molt els ulls per intentar concentrar-se en menar la màquina pel carril que corresponia al nostre sentit de la marxa. Tot pujant cap al mirador de Matadepera, a fumar-nos lo correspondiente, triplicant en tot moment el límit de velocitat permès, sonava l'estratosfèric Blue Lines de Massive Attack, un gran disc per matar-nos. De fet, vist en perspectiva, val més matar-se escoltant Massive que viure sabent que David Guetta pot treure un nou disc en qualsevol moment.

En arribar al mirador, en mig de Sant Llorenç del Munt, Egara i Sabadell fent llumetes en la llunyania, la comunicació entre nosaltres no va millorar en absolut, i fumar teies i beure Cutty Sark a morro amb aquell estat no va ser una gran idea per millorar-la. Les teies van multiplicar els efectes desconcertants de la dietilamida de l'àcid d-lisèrgic fins al punt de fer una rotllana a peu dret en què tothom anava dient onomatopeies indesxifrables i ja ens semblava normal. Malgrat que sigui un contrasentit: no volia que aquell viatge al·lucinogen acabés mai, el descontrol que planava en tot moment, contrastava amb la vida tan putament seriosa que m'havia tocat de viure gràcies a un pare que em va deixar quan tenia sis anys, i amb la quantitat de merda que estava processant per aquest fet des que duia pantalons curts fets per mumare, modista de rics. Ara m'ha vingut de gust recordar-ho amb quatre rengles i treure'n pit, perquè, sobretot, era en aquella muntanya perquè sóc fill d'aquelles nits i dies i anys en què vaig sentir tan pur l'abandó. Algun dia d'aquests acabaré dedicant-li un llarg i sentit article al meu progenitor nominal.

El pobre pagès que va aparèixer amb el seu Land Rover Defender pel camí on érem, encara deu fer-se creus pensant què collons significava aquell aquelarre nocturn format per una banda d'alineats en rotllana a quarts de quatre de la nit. En el transcurs de les primeres 5 hores l'àcid no et dóna treva; ens vam menjar la nit llançant udols de llibertat com bojos que haguessin escapat del centre de salut mental. Acabat el beure, vam decidir de baixar a Egara i finalitzar la festa a la Plaça 11 de Setembre, centre de les nostres reunions i feu inexpugnable.

Baixàvem amb un Volkswagen Corrado molt estable però també a lloms d'una baldufa important, revitalitzada per haver ingerit whisky de la pitjor qualitat i haver-nos-ho fumat tot. Descendint la muntanya cada cotxe va baixar per un camí diferent i ens vam separar, i ara el Negre conduïa a 150 kilòmetres per hora per la carretera de Matadepera mentre sonava Unfinished Sympathy a tota metxa, passant-nos el límit de 50 per l'Arc de Berà; cal remarcar que quan no hi havia radars sempre vam estar molt atents als senyals de trànsit, atents per triplicar el límit amb total alegria i impunitat, esclar. Un radar és la metàfora perfecta de la tristor.

Arribats a la civilització, a vint metres de la primera rotonda de la ciutat, vaig veure que venia de cara un cotxe de la Policia Nacional. Si hagués tingut només dues connexions neuronals en funcionament, només dues, la reacció normal hauria estat abaixar la música, dir-li al Negre que frenés, i passar pel costat de la patrulla fent veure que anàvem a pescar, a caçar, a cantar gòspel, a vendre al mercat de Mataró, o a qualsevol activitat que es pugui fer a les cinc de la matinada i que no donés indicis que portàvem un carnaval a sobre del quinze.

En comptes de tot això, i malgrat que anava de copilot, no se'm va ocórrer una altra cosa que fotre un cop de volant cap a la dreta del vint-i-quatre. Quan fots un cop de volant inesperat cap a la dreta anant ràpid passen dues coses: la primera és que els ocupants del vehicle —que no s'ho esperen— veuen desplaçat el seu cos completament cap a l'esquerra per la força centrifuga, i la segona és que el vehicle derrapa fent grinyolar els neumàtics que és un amor. En veure l'escena a menys de deu metres, la patrulla de la Nacional va frenar en sec, va posar la sirena, i ja tornàvem a tenir una llum blava celestial entrant per la finestra del darrere inundant les nostres vides.

El Negre, com no podia ser d'una altra manera, no em va cantar ni la canya, va limitar-se a dir-me «—Estàs sonat, fill de puta!» i va prémer gas a fons per l'Avinguda Abat Marcet direcció Rambla. Feia uns mesos que el Negre ja havia fugit d'una patrulla sortint de Can Tunis amb unes cosetes i ara no s'arronsaria, i molt menys perseguit per un Citroën BX. Un BX perseguint un Corrado és una broma. A mitja avinguda ja li havíem tret 50 metres a la merda de Citroën, però el fet de fugir de la Nacional havent tret la música i sentint les revolucions del motor del Corrado a tópet, com hi ha Déu que va tornar a encendre'ns.

Vam agafar el revolt en baixada que dóna entrada a la Rambla a 120 kilòmetres per hora —quan la velocitat recomanada per no sortir volant és de 30—, i tot enfilant-la, vam veure que pujava una altra patrulla de la Nacional amb la sirena posada i els agents amb unes cares de gos mal passejat que feia pena de veure'ls, pobrets. No sé per què s'enfaden tant. Abans no van parar i donar la volta amb el segon Citroën de merda —que s'ha de tenir mal gust per enviar-nos des de la central un altre BX— ja havíem deixat enrere el tercer blau atmosfèric de la nit i enfilat el carrer de la Rasa, cap al pàrquing del Negre.

Ja fora de perill, amb el vehicle a redós, vam caminar per carrerons del centre fins a arribar a la plaça. Tothom ja havia marxat però la Raquel s'hi estava esperant-me, dolça com ella sola; malgrat que les hi vaig fer de l'alçada d'un campanar, sempre em va esperar. Ja clarejava quan, desfets per una nit intensa com cap altra havíem viscut, caminàvem fins al nostre racó preferit del parc, sota el castell cartoixa; la Raquel —al contrari que aquella Kikí del Cafè Blaise— mai em va dir que em tirés de cap torre, va voler dur-me al banc de pedra que tantes vegades havia vist estimar-nos.

Nits de blau (primera part)

A «París no se acaba nunca» Enrique Vila-Matas defineix amb encert la sensació que l'any 74 va experimentar en provar per primera vegada l'LSD: «Poco después de notar los primeros efectos de la píldora, comencé a tener la sensación —siempre con dudas, pero creciendo de segundo en segundo— de que tal vez era inmortal, y acabé teniéndola ya con toda la fuerza cuando de pronto me llegó la casi inequívoca imprevisión de que yo estaba algo más que vivo y que si en aquel momento alguien tenía la ocurrencia de, por ejemplo, dispararme al corazón, no lograría matarme, al menos no lo conseguiría en aquel momento, pues yo notaba en mi cuerpo una energía infinita y de incontrolable potencia».

«Algo más que vivo» s'aproxima força a la sensació que jo també vaig tenir uns anys més endavant. En aquell moment Vila-Matas es trobava en el Cafè Blaise, dalt de la Torre Eiffel, en companyia de la jove Kikí, de qui n'estava perdudament enamorat. Vila-Matas, que aleshores malvivia en unes golfes mirant d'escriure la seva primera novel·la, li preguntà a Kikí si creia que tirant-se torre avall, atesa la sensació d'immortalitat que l'embargava, podria volar i aterrar tranquil·lament al sòl de París. Kikí li va respondre: «No te matarás, no morirás, sólo te irás lejos de París, pero no te mataràs. Debes ir frenando mentalmente en el aire durante tu descenso». Tot i que Vila-Matas fins aleshores sempre havia fet cas dels consells de Kikí, en l'últim moment no es va tirar avall, i aquest feliç detall li va permetre explicar-nos-ho més endavant i adonar-se que Kikí no l'estimava. Si jo hagués estat enamorat d'una noia que es digués Kikí i anés alterat d'LSD, m'hauria precipitat buscant la mort; però ho hauria fet per l'espantós nom de la noia, s'han d'haver menjat moltes llaunes de pop amb salsa americana per tindre la barra de fer-se dir Kikí.

Miraré de confegir la meva epifania amb el producte turbopsicotròpic, fem un salt endavant fins al 1991. Estrenava majoria d'edat. El record és vague, però tinc certes imatges molt presents. Vespre de dissabte al Reina Victòria, un pub avantguardista-futurista curull de personatges forjats en la nit alcaloide i amb objectes i decoració diguem-ne que sorprenents. També com Vila-Matas el meu cos va començar a notar petites descàrregues elèctriques i el meu cap a sentir-se omniscient pels efectes del primer LSD. Descàrregues que més tard vaig saber que són produïdes per l'eliminació de centenars de milers de cèl·lules motores que l'àcid s'encarrega de fulminar i que el cos tarda anys en poder regenerar. El local futurista disposava d'elements certament inquietants: a sobre d'un moble hi havia una esfera de cristall que quan hi posaves la mà a sobre sortien raigs blancs des de les puntes dels dits fins al centre de la bola. Amb tanta cosa rara, la imaginació amarada d'àcid va trobar camp per córrer. Per celebrar-ho, el Xavi «El Loco» i jo vam demanar uns combinats refrescants i fou en aquell moment, amb el combinat a la mà, quan vam veure un terrari. Dins del terrari hi havia una boa constrictor de tons groguencs completament quieta fitant a tres centímetres una pobra granota que s'estava dalt d'una pedra-illa envoltada d'aigua esperant el seu final imminent. La serp treia i amagava la seva llengua bífida però no atacava. La granota la mirava fixament però tampoc es movia. Mentre observàvem el documental salvatge que les bèsties ens oferien, al Xavi i a mi se'ns disparà un riure com molt imbècil, una barreja de la incipient castanya mental que començàvem a notar, amb la paüra que feia intuir el viatge sideral que hauríem de transitar a lloms d'aquell àcid d-lisèrgic.

Les quinze cabres de què estava formava la colla ens havíem menjat l'àcid alhora i començàvem a estar força descontrolades. Balbucejàvem frases inconnexes entre nosaltres, ens colpejàvem sense saber per què ho fèiem, rèiem sense venir a tomb, i no vam ser capaços de comportar-nos com persones humanes en cap moment. Aquell viatge iniciàtic col·lectiu era molt potent i l'hauríem de fer sols. No podíem comunicar-nos entre nosaltres mateixos i molt menys amb altres éssers vius normals i ara tocava marxar.

Així com Vila-Matas estava bojament enamorat de la Kikí, jo ho estava de la Raquel, una de les quinze cabres nervioses de la colla que viatjava aquell vespre amb nosaltres. Mentre esperàvem al passadís que vinguessin a obrir-nos la porta tancada amb clau del Reina Victòria, ens vam quedar mirant un moment amb la Raquel i, a banda dels calfreds habituals que em produïa la seva presència i dels calfreds afegits de l'àcid, vaig començar a veure-la deformar-se, a ella i als altres, i al terrari amb la constrictor i la petita granota, i a l'amo de cabells blancs, i als personatges de la nit que allí habitaven, tot es desfeia tremolós i al cap d'un segon es tornava a refer. La Raquel em mirava manyaga i reia, però de cop i volta tot es va tenyir de blau, la Raquel ara era blava, i el Xavi era blau, i la resta de la colla. Tot era blau. Jo creia que era cosa meva i em vaig espantar, però de sobte la Raquel em va dir «—Estàs blau, nen!», i el Xavi li va dir a ella: «—Estàs blava, Raquel!». Tothom deia als altres que eren blaus. La paranoia col·lectiva estava servida.

Mentre jo fugia de l'esguard de tota persona humana, avergonyit, orfe de qualsevol intel·ligència que pogués ordir una explicació plausible al fenomen, el Xavi El Loco —que no li dèiem El Loco perquè mira, sinó perquè efectivament de l'aixeta no en rajava res des que va néixer— fou qui va assenyalar l'espiera de la porta, una espiera rectangular i generosa, de pam per tres pams: —El blau ve del carrer, la llum ve del carrer! —va dir. I així era, un doll de llum provinent entenc que d'un altre planeta entrava franc per l'espiera, banyant totes les coses d'un blau espiritual, com una anunciació.

—Obre'ns la porta! —va cridar algú, verbalitzant les ganes de fugir que ja teníem tots: —Deixa'ns sortir, fill de puta! —exclamàvem en corrua amb un riure dement. Aquells dos minuts d'espera en comunitat sota els primers efectes d'aquella refotuda substància em van semblar la cosa més bèstia que m'havia passat a la vida. Ben bé semblàvem persones adultes aprenent a parlar per primera vegada, amb dificultats evidents fins i tot per comunicar-nos amb els signes més elementals. Volíem saber per què tot era blau i ara ja ens obrien la vetusta porta del Reina Victòria. En sortir al carrer esverats, vam veure com passava lentament per davant nostre un cotxe de la policia municipal que duia connectades les llums blavíssimes, i com no duia posada la sirena, dos minuts abans res feia pensar que aquest era el motiu de la nostra paranoia.

En veure l'explicació tan prosaica que tenia la cosa, el Xavi El Loco va embogir, i sense dir ni ase va travessar el carrer i començà a patejar el contenidor d'escombraries que hi havia just davant del Reina Victòria, sota la mirada atònita dels vianants. Estàvem tan excitats i fora de control que crèiem que el contenidor s'estava tornant contra el Xavi; s'ha d'estar molt perjudicat per creure que un contenidor s'hi està tornant. Convertits en uns autèntics untermensch, vam travessar el carrer per ajudar al Xavi a derrotar definitivament el seu enemic. Trenta metres més endavant, el cotxe de policia donava la volta per vindre a detenir-nos, com és natural. La nit més sideral de la meva curta vida tot just començava.