22 de maig del 2018
Quan ens mateu el primer
Us conec, esteu fets tots del mateix patró. Us he vist de prop; en aquesta associació simpàtico-funesta que té la joventut i el perill. El risc no te'l trobes de cara per ser jove, te'l trobes de cara perquè només quan s'és jove es té aquella intuïció macabra per anar a trobar-lo. Recordo que quan vau veure que érem tants com vosaltres, només us va quedar l'opció d'aixecar-vos la samarreta perquè veiéssim l'empunyadura de la pistola. És una bona metàfora per il·lustrar de què esteu fets. Sempre cinc contra un. Com aquell dia a Rubí, que vau rebentar la gasela coixa, el més escardalenc, i ara gairebé no hi veu. Sempre heu estat uns merdes, no cal que m'allargui; sense el grup esteu perduts, i quan esteu sols sou la mateixa escòria i cagueu pel mateix forat que el vostre ramat. Quan vaig veure el vídeo on corríeu per enxampar —i colpejar per l'esquena— un pobre nano que passava per allà, aquell soroll de persiana de local, aquell cruixit que et gela la sang, allí vaig rememorar tot allò que ja tenia mig adormit. Per entendre'ns, sou els cosins dels qui van entrar al Centre Cultural Blanquerna, us oloro a tres-cents metres i conec les vostres misèries i el vostre llenguatge. Teniu la pasma mig controlada, quatre trapis de farlopa per aquí, el kie que de tant en tant encara es fot cavall per allà, el guapet del grup que encara va a lligar a les discoteques amb la Harrington fent-se passar per pijo; el menut que sempre la lia per la cara amb el primer que passa, el gualtrapon que no té ni mitja hòstia; el que va d'intel·lectual del grup perquè va llegir a quatre revisionistes de merda. El que quan la treu tots ja sabeu que la clavarà; el que té morts a l'armari. El líder. Els llepaculs de la cort. Les tardes macarra pels volts de l'estadi. Sé l'alineació de memòria.
Aviat ens matareu a algú pel sol fet de dur un llaç, o una bandera; ens matareu un adolescent, o un crio, un avi, una padrina, o un germà. I tots aquests representants polítics que calculen la distància, que compten els vots, que segueixen la directriu, que relativitzen la violència, que parlen de «enfrentamientos» i no d'atacs, d'«imatges crispades» i no d'abús, en seran còmplices. Culpables per desídia, cooperadors necessaris per negligència. Quan ens mateu el primer, quan es faci el silenci i tothom calli, encara tindreu els sants collons d'anar a l'enterrament rere una pancarta que reivindicarà la pau universal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)