No jugo al Barça perquè mira

Les dues vegades que he estat més a prop de fitxar pel Barça són les següents —i no descarto jugar-hi la temporada vinent puix que Xavi tal a Qatar:

Primera oportunitat. Lluny de fitxar, però apuntant maneres.

Havent jugat totes les categories inferiors del Terrassa F.C. conreant-me un èxit escandalós, sense precedents, i trobant-me en pretemporada d'infantil, vaig decidir deixar l'equip dels meus amors perquè la Raquel Sucarrats em permetia inspeccionar-la profusament des de les set de la tarda fins a les deu del vespre, just a les hores d'entrenament. Pot semblar un motiu menor per deixar el futbol però no ho era, us ho ben juro. El pare del Xavi Hernández, «l'Hernández», aleshores Coordinador del Futbol Base del Terrassa, «va trucar a ma mare» per dir-li que em fes tornar a entrenar puix que jo era el «cervell» de l'equip i «el que tenia més futur» ensems. L'Hernández no va dir ni «puix» ni «ensems» perquè són de collita pròpia i ara m'ha donat per aquí però la resta és cert, i el seu fill encara no jugava al Terrassa ni el coneixia ningú perquè era un crio. No obstant això, des de l'Estadi Olímpic estant, és molt probable que Xavi Hernández comencés a somiar futbol mirant com JO li servia pilotes a l'espai al meu extrem esquerre. Ho sé perquè la toca com jo, perquè té la meva visió de joc —clavada— i perquè només té cama dreta —exactament igual que em passa a mi, curiosament. Heus aquí la primera gran connexió que vaig tenir amb el Barça, només espatllada per un detall insignificant d'espaitemps.

Segona oportunitat. Molt a prop de fitxar, tocant-hi, vaja.

La Sucarrats em va deixar per un ser lamentable —sobre el qual ja hi haurà ocasió d'entrar-hi—, i vaig tornar a entrenar. A infantil de segon any jugàvem a preferent, la categoria més alta de Catalunya; contra equiparros de la talla del Sabadell (aleshores a primera), Mercantil, Barça, Espanyol, Damm, Blanca Subur (Sitges) i per favor amb la resta, també. El Barça ens va clavar 20-1 a l'estadi Fabra i Coats i gràcies a Déu que llavors no hi havia temps afegit regulat i l'àrbitre va ser pietós. El Barça infantil l'entrenava l'Antoni Olmo, que havia estat capità del primer equip, fent un tàndem sensacional amb Migueli al centre de l'etcètera. Tampoc voldria allargar-me. Pel partit de tornada a l'Olímpic, la premissa —i tàctica única— fou no encaixar més de deu gols. Mon pare era a la grada i l'estadi presentava una entrada espectacular. Quan vam sortir al camp —primer l'equip visitant i després nosaltres, no això d'ara tan cursi de sortir plegats—, se'm va estripar la samarreta a l'alçada del pit perquè l'orgull no l'encabia. Vam començar el partit aguantant prou bé a la bèstia. En comptes del negre de metre vuitanta amb rínxols a les cuixes que em va marcar a l'anada, ara hi tenia un nano de la meva mida i la sortida de la pilota per banda dreta la teníem franca. Vaig començar a tocar-la una mica. Un tal Pujolet, ex jugador del Barça, va trobar-se a mon pare a tribuna; no es veien des que havien fet la mili. L'home ara treballava pel Barça amb la missió de cercar nanos per les categories inferiors. Al minut 15 de la primera part, amb 0-0 al marcador, li féu un comentari al meu progenitor que passarà als annals dels meus sopars de duro: —«Qui és el 8?, la remena molt bé aquest noi, me l'enduré a La Masia». Mon pare, que és un Agente retirat, li digué: —«El 8 és el meu fill i a La Masia no te l'emportes perquè m'està estudiant molt bé». M'està estudiant molt bé, PAPA, ANSÈRIU?