7 de novembre de 2013

Cinto Rodó


El Cinto fou un ésser extraordinari. I un gran amic. Era la persona més simpàtica de la Terra, i allà on era tenia un eixam bocabadat al seu costat. Morí molt jove, massa, massa és poc, tenia 34 anys. El Cinto no existia, volava. Quan comptava amb 18 ja s'agafava el bitllet Interrail i marxava tot sol cap a Europa: se n'anava a França, Àustria, Alemanya, Txecoslovàquia, Grècia, que sé jo, després saltava a Míkonos i d'altres illes, i a finals d'agost tornava i m'ho explicava amb uns ulls com taronges. No tenia ni puta idea de parlar cap idioma que no fos el nostre però tenia més cara que esquena; marxava amb 6.000 pessetes i treballava dos dies aquí, tres allà, i anava fent. Dormia on fos: estacions de tren, restaurants on treballava, a qualsevol parc, al carrer; era una bestiota, tenia només 18 anys i ja el barri li quedava petitíssim.

Així va fer durant dos o tres estius fins que va desaparèixer. Tot d'una va marxar i li vaig perdre la pista, no hi havia mòbils aleshores, faltaven uns anys encara pel llançament mundial del Nokia 5110 —aquella sabata entranyable. Al cap de 5 o 6 anys me'l vaig trobar al bar de davant de casa i vam quedar entesos per sopar plegats i així podria explicar-me les batalles. Primer va estar 2 anys treballant a Londres de cambrer, aquí i allà, i això li serví per agafar la base de l'idioma. Després va estalviar pel trajecte i va marxar a Bangkok. Em va dir que allò era molt turístic i que va fotre el camp al nord de Tailàndia. Allà va estar vivint al mig de la jungla (sic) en una casa tipus Tom Sawyer, treballant al camp per a una família d'aspecte estrany —les fotos d'aquella estada són de traca. Al cap d'uns mesos va conèixer una holandesa que volava lleugera d'equipatge —com ell— i van trobar l'amor. Van marxar tots dos cap a Austràlia. Després de dos anys saltaren a Nova Zelanda. D'allò m'explicà que era el paradís, hi havia feina per tothom, de tot tipus, era un país per conquerir i semblava que havia trobat el lloc on volia estar-s'hi. Quan portava 2 anys allí la família el localitzà i li digué que el pare estava molt malament de salut, una gran mentida, i molt crua, però que el féu tornar; per això ens retrobàrem i per això us ho puc explicar.

Quan portava quatre mesos a Terrassa va conèixer una altra princesa –com deia ell–, la enèsima, i amb ella marxà a Menorca. Allà van tenir un fill, el Cintet, ros i guapo com ell. Es veu que allí treballava de jardiner i un matí anava cap a la feina en moto amb una màquina molt grossa penjada a l'esquena –coses del Cinto. En un revolt la màquina se li va desplaçar i el va fer caure. Un cotxe que venia de cara li va llevar la vida. La seva princesa al cap de 10 minuts va passar per aquell revolt i va veure tot de cotxes parats i les sabatilles d'esport del Cinto al mig de la carretera.

El van enterrar a Menorca i a Terrassa li van fer un funeral. La germana va sortir al faristol i va fer el discurs més sentit i més serè que he escoltat mai. Va explicar que en tota la vida del Cinto, en tots els seus viatges el va acompanyar el mateix llibre a la tauleta de nit, un llibre de contes infantil, perquè el Cinto era un nen, i tenia la mirada neta que només pot tenir un nen.

El Cinto per mi és la primera vegada. La primera moto, les primeres noies, les primeres festes, les primeres substàncies psicotròpiques, les primeres converses siderals. Em coresforço per entendre-ho: i només trobo descans pensant que els teus anys van valer el triple que els meus, és l'únic consol que trobo, cabró, fill de puta, quan penso en tu. El Cinto no era del Barça, ni de l'Espanyol, ni català, ni pijo, ni hipie, ni fatxenda, ni bocamoll, ni el més llest, el Cinto vivia al món i s'estimava a la gent, no és tan difícil. Ets l'ànima més lliure que he conegut, mal parit, i quan ric molt me'n recordo de tu. Què t'he d'explicar, ni quines llàgrimes he de vessar, ara, ets el meu amic, collons, i no hi ha dret que no hi siguis, i que encara et trobi a faltar tant.