És sorprenent veure l'associació a no sé quantes bondats que de l'arribada del fred n'ordeixen tota una sèrie d'intel·lectuals del ponxo.
Aquests usuaris de ponxo peruà i cama prima ens diuen que el fred ens disposa a l'ordre. I ho diuen amb aquestes pintes i amb aquestes cames. Ens asseguren que gaudeixen del tacte de la llana, del caixmir, de la bufanda rònega que el segle passat els hi teixí l'àvia amb tot l'amor del món; de la caiguda de les fulles dels arbres, de la foscor a quarts de sis. Tot això està molt bé, molt bé per a vosaltres, desgràcies, que teniu el cor glaçat de tanta novel·la barata i l'ànima de vacances.
Vosaltres no gaudiu del fred, vosaltres sou lletjos.
Del fred no n'ha gaudit mai ningú. Voleu que faci fred per a no sortir de casa i així evitar que la gent normal us vegi. Amagar-se però, em sembla una reacció lògica, poc valenta però lògica. Però jo us animo a sortir al carrer, ben tapats, amb gorra de safari, ulleres de sol ben grans i amb una geca fins als peus. Vull que sortiu, però no per veure-us la cara de gos mal passejat, que no en tenim cap ganes, vull que sortiu per veure si rellisqueu amb aquestes fulles mullades que tant us omplen de joia i us trenqueu el lligament lateral intern del genoll bo. El de la cama forta, vull dir.
Us agrada molt el fred però teniu la casa a 25º, llúdrigues de marge, i pagueu hòsties de 230 euros de calefacció perquè mira, oi. Si tant us plagués, romandríeu a casa a 9º i faríeu anar esclops per anar del llit al bany, i sense mitjons, com els homes. El problema és que no us agrada i us tanqueu perquè que sou lletjos de collons, aquest és el problema.
L'única cosa bona de l'hivern és que quan arriba al final anuncia la promesa de la primavera, si no de què. La primera mesura que prendré quan sigui el cap d'Estat és abolir l'hivern, i els seus adoradors —estafadors— els enviaré a Fargo, Dakota del Nord, a cavar rases de tres metres de profunditat —i llargada indeterminada— per fer-hi passar els conductes de la companyia del gas. Allà hi tindran fred i neu a punta pala i gent lletja a matar, com ells. La segona mesura que prendré serà posar un termòstat a l'entrada de cada poble per regular la temperatura de la tardor a 22º dia i nit; vull anar en banyador, camisa florejada, avarques i un granissat de llimona a celebrar la Castanyada a casa de la meva tieta Conxita. I que em faci una sopa freda de meló amb encenalls de pernil. Per refrescar-me.
En fi. Atès el dia plujós, gèlid i fastigós que em turmenta i m'envaeix de la més inquietant paüra mentre escric aquesta meravella de les lletres catalanes, trobo encertadíssim dedicar un petit poema de tardor als amants del fred i tota quanta mentida l'embolcalla.
La pluja i tu
És quan plou que a voltes et recordo en aquell carrer,
tanmateix lleugera, somrient,
amb la xona xopa de veure'm arribar;
però ara em venç la tristesa,
el cos contrafet sobre el llit,
la pluja cau parsimoniosa sobre el meu cor,
mullant-lo del teu record,
després penso en les banyes que em vas posar,
que puta q'ets, Maria del Mar.
♥︎