22 de febrer del 2016
«El xarnego agraït»
Arturo Puente (@apuente), que segons detalla ell mateix al Nació Digital va néixer «a la frontera de Bascònia amb les terres castellanes», avui ha publicat aquest article [Una batalla cultural contra la demanda de drets polítics]. Pots estar-hi més o menys d'acord, amb l'article; a mi m'ha fet pensar, que atès l'estol d'articulistes sus labores i mira, ara escric que tenim al país, no és poca cosa. Però aquest no és el tema. Dos minuts després que el Sr. Puente pengés l'article, ja ha saltat un dels garants de les essències catalanes, un de tants —un de tants que vull oblidar—, a compartir l'article amb un aclariment pretesament enginyós, que deia: «El típic xarnego agraït que ve a explicar-nos...». Que ve a explicar-nos —des de fora— a nosaltres els purs, suposo.
Tinc la botella de Torres 10 tremolant, amb el tema.
Hi ha aquesta expressió tan nostrada, molt de casa nostra, que per bé que és nostra no deixa de ser una autèntica deixalla mental, d'anomenar «xarnego agraït» al primer que ve de ponent i parla bé de nosaltres. Tinc un escamarlà ben erecte, de dimensions extraordinàries, per a tota aquella llagosta de marge preescolaritzada que gosi pronunciar-la davant meu. Jo sóc el rei dels xarnegos, per si encara no ho sabeu, i tota expressió que inclogui el terme «xarnego» haurà de passar pel meu reial sedàs.
La paraula «xarnego», petites defecacions de cabra que empreu l'expressió per definir a tota quanta cosa impura, ve de la Guerra del Francès, això d'entrada. Deixeu de tocar d'oïdes. Mentre els francesos van envair temporalment la nostra catalana terra, van trobar mosses catalanes que els hi picaven l'ullet, i com una cosa porta a l'altra van acabar engendrant un fill mig català i mig francès, ves per on. Aquest nadó de l'indigne invasor fou anomenat xarnego. Molt de temps després, quan la catalana terra va ser poblada d'andalusos que venien a buscar-se la vida (com el meu avi, el meu pare i els seus set germans) també van trobar a la pubilla catalana disposada a fer tractes (com la meva mare, Gumbau de Ripoll, que sé que als catalans-catalans això de Ripoll els hi agrada i quan senten Gumbau fins i tot es quadren) i van engendrar un fill (que sóc jo) que va ser coronat rei, amb el nom de César Xarnigger I «El Gran». Aquí tenim la segona classe de xarnego, ja una mica agafada amb pinces.
Això no obstant, i pel que sembla des de fa mesos, ara un xarnego ja és tot qui no es digui Sucarrats Vallpederas, vingui d'on vingui, i anomenem «puto xarnego» al primer quinqui que passa pel carrer, amb una lleugeresa lamentable. Un dia us parlaré de quinquis catalans i caureu de cul. Quant a l'afegitó «agraït», també m'agradaria reflexionar-hi. Agraït de què? Agraït de respirar el mateix aire pur que vosaltres? Agraït perquè ens veu amb bons ulls, encara que siguem mig imbècils? Xarnego agraït de què? Per a tenir una llengua amb perill d'extinció a llarg termini, em sembla que hauríem de ser més respectuosos amb les persones que fan l'esforç de parlar-la; i per al cas que ens ocupa, no ens ha d'agrair res, el Sr. Puente, en tot cas agrair-li nosaltres que faci l'esforç de parlar català (no matern) amb la senyora del taxi i que després faci l'article que li surti de l'Arc de Berà, per no allargar-me.