27 de gener de 2016

Nits de blau (primera part)



A «París no se acaba nunca» Enrique Vila-Matas defineix amb encert la sensació que l'any 74 va experimentar en provar per primera vegada l'LSD: «Poco después de notar los primeros efectos de la píldora, comencé a tener la sensación —siempre con dudas, pero creciendo de segundo en segundo— de que tal vez era inmortal, y acabé teniéndola ya con toda la fuerza cuando de pronto me llegó la casi inequívoca imprevisión de que yo estaba algo más que vivo y que si en aquel momento alguien tenía la ocurrencia de, por ejemplo, dispararme al corazón, no lograría matarme, al menos no lo conseguiría en aquel momento, pues yo notaba en mi cuerpo una energía infinita y de incontrolable potencia».

«Algo más que vivo» s'aproxima força a la sensació que jo també vaig tenir uns anys més endavant. En aquell moment Vila-Matas es trobava en el Cafè Blaise, dalt de la Torre Eiffel, en companyia de la jove Kikí, de qui n'estava perdudament enamorat. Vila-Matas, que aleshores malvivia en unes golfes mirant d'escriure la seva primera novel·la, li preguntà a Kikí si creia que tirant-se torre avall, atesa la sensació d'immortalitat que l'embargava, podria volar i aterrar tranquil·lament al sòl de París. Kikí li va respondre: «No te matarás, no morirás, sólo te irás lejos de París, pero no te mataràs. Debes ir frenando mentalmente en el aire durante tu descenso». Tot i que Vila-Matas fins aleshores sempre havia fet cas dels consells de Kikí, en l'últim moment no es va tirar avall, i aquest feliç detall li va permetre explicar-nos-ho més endavant i adonar-se que Kikí no l'estimava. Si jo hagués estat enamorat d'una noia que es digués Kikí i anés alterat d'LSD, m'hauria precipitat buscant la mort; però ho hagués fet per l'espantós nom de la noia, s'han d'haver menjat moltes llaunes de pop amb salsa americana per tindre la barra de fer-se dir Kikí.

Miraré de confegir la meva epifania amb el producte turbopsicotròpic, fem un salt endavant fins al 1991. Estrenava majoria d'edat. El record és vague, però tinc certes imatges molt presents. Vespre de dissabte al Reina Victòria, un pub avantguardista-futurista curull de personatges forjats en la nit alcaloide i amb objectes i decoració diguem-ne que sorprenents. També com Vila-Matas el meu cos va començar a notar petites descàrregues elèctriques i el meu cap a sentir-se omniscient pels efectes del primer LSD. Descàrregues que més tard vaig saber que són produïdes per l'eliminació de centenars de milers de cèl·lules motores que l'àcid s'encarrega de fulminar i que el cos tarda anys en poder regenerar. El local futurista disposava d'elements certament inquietants: a sobre d'un moble hi havia una esfera de cristall que quan hi posaves la mà a sobre sortien raigs blancs des de les puntes dels dits fins al centre de la bola. Amb tanta cosa rara, la imaginació amarada d'àcid va trobar camp per córrer. Per celebrar-ho, el Xavi «El Loco» i jo vam demanar uns combinats refrescants i fou en aquell moment, amb el combinat a la mà, quan vam veure un terrari. Dins del terrari hi havia una boa constrictor de tons groguencs completament quieta fitant a tres centímetres una pobra granota que s'estava dalt d'una pedra-illa envoltada d'aigua esperant el seu final imminent. La serp treia i amagava la seva llengua bífida però no atacava. La granota la mirava fixament però tampoc es movia. Mentre observàvem el documental salvatge que les bèsties ens oferien, al Xavi i a mi se'ns disparà un riure com molt imbècil, una barreja de la incipient castanya mental que començàvem a notar, amb la paüra que feia intuir el viatge sideral que hauríem de transitar a lloms d'aquell àcid d-lisèrgic.

Les quinze cabres de què estava formava la colla ens havíem menjat l'àcid alhora i començàvem a estar força descontrolades. Balbucejàvem frases inconnexes entre nosaltres, ens colpejàvem sense saber per què ho fèiem, rèiem sense venir a tomb, i no vam ser capaços de comportar-nos com persones humanes en cap moment. Aquell viatge iniciàtic col·lectiu era molt potent i l'hauríem de fer sols. No podíem comunicar-nos entre nosaltres mateixos i molt menys amb altres éssers vius normals i ara tocava marxar.

Així com Vila-Matas estava bojament enamorat de la Kikí, jo ho estava de la Raquel, una de les quinze cabres nervioses de la colla que viatjava aquell vespre amb nosaltres. Mentre esperàvem al passadís que vinguessin a obrir-nos la porta tancada amb clau del Reina Victòria, ens vam quedar mirant un moment amb la Raquel i, a banda dels calfreds habituals que em produïa la seva presència i dels calfreds afegits de l'àcid, vaig començar a veure-la deformar-se, a ella i als altres, i al terrari amb la constrictor i la petita granota, i a l'amo de cabells blancs, i als personatges de la nit que allí habitaven, tot es desfeia tremolós i al cap d'un segon es tornava a refer. La Raquel em mirava manyaga i reia, però de cop i volta tot es va tenyir de blau, la Raquel ara era blava, i el Xavi era blau, i la resta de la colla. Tot era blau. Jo creia que era cosa meva i em vaig espantar, però de sobte la Raquel em va dir «—Estàs blau, nen!», i el Xavi li va dir a ella: «—Estàs blava, Raquel!». Tothom deia als altres que eren blaus. La paranoia col·lectiva estava servida.

Mentre jo fugia de l'esguard de tota persona humana, avergonyit, orfe de qualsevol intel·ligència que pogués ordir una explicació plausible al fenomen, el Xavi El Loco —que no li dèiem El Loco perquè mira, sinó perquè efectivament de l'aixeta no en rajava res des que va néixer— fou qui va assenyalar l'espiera de la porta, una espiera rectangular i generosa, de pam per tres pams: —El blau ve del carrer, la llum ve del carrer! —va dir. I així era, un doll de llum provinent entenc que d'un altre planeta entrava franc per l'espiera, banyant totes les coses d'un blau espiritual, com una anunciació.

—Obre'ns la porta! —va cridar algú, verbalitzant les ganes de fugir que ja teníem tots: —Deixa'ns sortir, fill de puta! —exclamàvem en corrua amb un riure dement. Aquells dos minuts d'espera en comunitat sota els primers efectes d'aquella refotuda substància em van semblar la cosa més bèstia que m'havia passat a la vida. Ben bé semblàvem persones adultes aprenent a parlar per primera vegada, amb dificultats evidents fins i tot per comunicar-nos amb els signes més elementals. Volíem saber per què tot era blau i ara ja ens obrien la vetusta porta del Reina Victòria. En sortir al carrer esverats, vam veure com passava lentament per davant nostre un cotxe de la policia municipal que duia connectades les llums blavíssimes, i com no duia posada la sirena, dos minuts abans res feia pensar que aquest era el motiu de la nostra paranoia.

En veure l'explicació tan prosaica que tenia la cosa, el Xavi El Loco va embogir, i sense dir ni ase va travessar el carrer i començà a patejar el contenidor d'escombraries que hi havia just davant del Reina Victòria, sota la mirada atònita dels vianants. Estàvem tan excitats i fora de control que crèiem que el contenidor s'estava tornant contra el Xavi; s'ha d'estar molt perjudicat per creure que un contenidor s'hi està tornant. Convertits en uns autèntics untermensch, vam travessar el carrer per ajudar al Xavi a derrotar definitivament el seu enemic. Trenta metres més endavant, el cotxe de policia donava la volta per vindre a detenir-nos, com és natural. La nit més sideral de la meva curta vida tot just començava.