2 de juliol del 2021

Dietari d’un home fabulós (32)

 



14.05.2021. Vespre pla i amb un descobriment abans d’acabar el dia. Arriscant molt per sobre del meu estàndard, m'he quedat despert fins a dos quarts de dues veient The Leftovers (HBO). De moment, és com Lost però sense donar-te pinso cada tres minuts. Va de les distintes maneres que tenen les persones d'entomar la pèrdua, però no cau en la cursileria (n’era el perill evident) i per tant ja ha guanyat. La música és d'aquelles que se t'arrapa a l'estómac i esdevé la teva masovera fins que acabes el capítol i més enllà. Kevin Garvey (Justin Theroux) té un guapo fàcil, que d'entrada juga en contra de la sèrie perquè et predisposa a no esperar-ne gran cosa. Els guapos massa evidents són la primera pedra de l'edifici de l'avorriment. Aquest és el primer gran error d'apreciació. Garvey, no només supera la irreverència i el mal gust de ser un noi musculat, sinó que serà el nostre home, perquè fa pinta que fallarà molt i es queixarà poc, i per tant el podem considerar mig català. 

A l'altra banda, ens hem tornat a enamorar, i ja sembla una malaltia, de Nora Durst (Carrie Coon). Ho té tot per agradar-me, és clar. D'entrada demana a crits ser salvada, una cosa determinant i em temo que requisit indispensable per cridar-me l'atenció. (Un home traient aigua d'un pou insondable no es pot sentir més home, en aquest aspecte de la predestinació de l'home sóc molt marxista però sense l'alienació. És en el fet arrencar-les de l’ombra dels seus monstres on trobo redempció. Qui sap què hi deu haver al darrere d'això des del punt de vista froidià. Potser, com que no té res a veure amb l'heroisme sinó amb les ganes de sentir-me necessari, estimat —«útil» és massa robòtic—, si seguim el fil cap enrere, intueixo que això em prové d'haver patit abandonament paternal, i per això m'he passat tota la vida sent un bon pare. Li he fet de pare a ma mare, al meu germà, a un bon grapat d'amics, als meus fills, i a totes les dones que m'han deixat entrar dins la fondària del seu dolor.) I de segon, la Carrie Coon té un guapo que creix a mesura que passa el temps, concretament cada vegada que somriu. Podria competir amb Julia Roberts i quedar segona, òbviament, però la idea que podria competir-hi ja és en si mateix alguna cosa molt valuosa. Per acabar aquesta diguem-ne ressenya poc professional, però molt artística, arribem a Romanent Culpable. És l'estrella indiscutible de la festa, de la festa de la confusió que plana pertot. Una secta on tothom vesteix de blanc, on se'ls ha prohibit parlar i on ho han d'escriure tot en una llibreta (amb el que m'agraden a mi les llibretes!), i que no paren de fumar sense cap explicació. Com no m'ha d'agradar The Leftovers, estimades lectòries!? Hauríem de muntar un Romanent Culpable a Catalunya a fi de perseguir tots els antics votants —com ara jo— de Junts pel Sí.

16.05.2021 Diumenge. Anem bé de temps i de camí a Sant Feliu de Boada fem una parada terapèutica a Calonge; no confondre amb Sant Antoni de Calonge, Sant Antoni és aquella mena de cosa mediocre que tant agrada als terrassencs per comprar-s'hi un apartament de quaranta-cinc metres quadrats amb vistes al seu veí també de Terrassa. El tema de Sant Antoni crec que ja l'he tocat en aquest dietari fabulós i em disculpareu per això i per tot el que us he fet del 2016 ençà, però és que aquest tema té molta polpa, és una cosa que demana un llibre sencer per desplegar tota la seva absurditat. Bé, som a Calonge. Al centre hi trobo un bar amb una terrassa esplèndida i un parc infantil on dropar els dos nens. Tenim sis taules (sis) al voltant i a totes xerren castellà. Em prenc el cafè en vint segons i marxo en silenci d'aquest protectorat espanyol. 

17.05.2021.  Anoto a la llibreta una pensada: lliçons te les pot donar qualsevol, però si ha netejat molts culs als seus fills —disculpeu el cultisme— la lliçó agafa més consistència.

19.05.2021. Avui he confós el nom de la cuidadora de mumare, li he dit Pilar en comptes de Pepi. En el meu descàrrec he de dir que és la cuidadora que fa quinze dels darrers cinc anys. 

22.05.2021. Partit a Sabadell. Nou del matí. Avui tampoc ha llençat a cistella ni ha rebut pilota de cap company. De moment no compten amb ell. La jugada amb més tremp del Roger ha estat una on «passava per allà» i ha tret de fons; ha llençat la pilota molt alta i aquesta ha picat contra la seva pròpia cistella, amb tanta desventura que la pilota ha tornat a sortir per la línia de fons i l'àrbitre, fent un gest molt contundent amb el braç estès, ha xiulat clarament un canvi de possessió en benefici del contrari. Hem passat tots uns segons molt incòmodes. El Roger m'ha mirat amb una cara plena d'incertesa, però quan li he picat l'ullet ha cregut que la jugada que ha fet ha estat positiva per a l'equip. Aquí és on es veu el potencial d'un pare.

Dinar del club de mascles depredadors avant la lettre però molt bones persones malgrat oi Yes to All Club, ara conegut com a Excursió, Justícia i mica d'Aquarel·la. Cap a migdia tots som al Gelida. Amb New-Gordo parlem de la gordor. Li comento que m'agrada la seva gordor perquè és proporcional, s'engreixa de tot arreu, que la seva gordor no enganya, és estable, te’n pots refiar, és una gordor noble —li dic. Contràriament, li comento que en deixar de fumar jo estic fabricant una gordor molt localitzada a la zona abdominal, i New-Gordo em dispara, d'una manera molt descarnada i directa, que fer només panxa és d'espanyol, que faig panxa d'espanyol. De fet, em diu que això em passa perquè sóc un espanyol i ho he estat sempre. Em diu espanyol de forma clara dues vegades i amb un testimoni. L'ofensa és tan gran que en comptes de matar-lo allà mateix traient-li els ulls amb el darrer alè de la meva espanyolitat, l'abraço i resolc deixar-lo viure uns mesos més, perquè tingui temps de veure el pacte ERC-PSOE. 

M em parla del verb «sorrejar», en castellà en dirien «zorrear», diu que té una amiga que diu sovint «avui se sorreja», catalanitzant-ho molt amb aquesta essa inicial tan bonica. Li dic, eufòric, que vull conèixer aquesta noia amb la màxima urgència, és clar, així que l'agenda ens ho permeti. 

Al vespre penso en com podria culminar la meva gordor —a hores d'ara proespanyola— agafant quinze quilos només als braços i al cul. Per a poder dir coses a Catalunya has de tenir un pes que faci pressió sobre el terreny, que et fixi a terra de les eventuals inclemències. Un prim mai podrà dir res en un país on senyoreja la por, i on per tant només es conrea l'art d'amagar-se.

Tinc moltes paraules dins meu que em podrien distingir en una tertúlia, fins i tot podria provocar en el contertulià un instint de protecció davant d'aquesta pulsió aristocràtica. Però enmig d'una conversa interessant, és a dir: quan s'han de trobar ràpidament les paraules exactes, només sóc capaç de treure'n una mostra poc representativa de la meva capacitat, per no dir mediocre. Al vespre faig com les ovelles: torno a mastegar mentalment les intervencions i ara sí que en surto molt ben parat, col·locant amb exactitud tots els verbs, adjectius i substantius conspicus que conec, com si no es veiés la tramoia de fer-ho a misses dites. Això ho dec fer perquè encara tinc ganes d'agradar, suposo, una mena d'agradar en diferit, que a la meva edat és el més elegant dels agradars, perquè no violenta a ningú. 

23.05.2021. Trobo aquesta anotació a la llibreta: «Un ofici que et permetrà viure cent quinze anys. Agent d'estació de ferrocarril infantil».

24.05.2021. Després de l’esforç ingent que suposa pujar un fill durant quinze anys, tens dret a esclavitzar-lo fins als trenta-cinc anys.

25.05.2021. Positiu de Covid. Faig un tancament de vint dies que em torna a demostrar que amb poca llibertat puc viure perfectament i fins i tot content. Ho trobo un signe de catalanitat indiscutible, pensada que li transmetré a New-Gordo així que en tingui ocasió.

26.05.2021. L'aplom, la «seguretat impertorbable en les maneres», és la característica que més m'impressiona d’una persona.

13.06.2021. Qui cregui que som bolets al mig d'un bosc, qui cregui que no hi ha un tel que ens uneix amb els nostres pares, i àvies i besàvies, qui no cregui en la terra que ha trepitjat en l'adolescència, qui cregui que la llengua no determina una concreta manera de fer, i de pensar, és a dir: d'estimar, que enceti «Una família», de Toni Sala, i m'ho vingui a explicar encabat, oi.

A la veritat que rarament aconsegueix il·luminar un escriptor, si no hi pares atenció i la fas reviure uns quants dies per tal que t'escalfi l'ànima (emmirallant-t'hi), és com quan poses les mans còncaves per beure aigua d’una font: només pots retenir-la una estona, veure’n, i deixar-la escorre avall. Toni Sala, de la seva família, de la seva vall i de la seva llengua, que és una part fonamental de la veritat de la seva vida, com ho és de la teva i de la meva, en fa una cosa universal. Això és el que només sap fer un escriptor de primera divisió.

30.06.2021. A la generació X se'ns comença a desfer el món que vam conèixer, però el problema no és la pèrdua de protagonisme, o de joventut, no és un problema de vanitat; el problema és que el món que ve, vist amb els nostres ulls, té una pinta horrible.