22 de gener del 2022

Dietari d'un home fabulós (33)

 


2022
 

 

A mitjan gener. Fred rigorós, gràvid. He adquirit un abric que el combat amb banyes de cérvol, gairebé puc observar d’una manera física com el fred s’arronsa en veure’l. D'altra banda, l’abric és tan bonic que, l’altre dia, una noia va caure a terra admirada pel retall de la meva silueta. Sóc el millor dietarista de Catalunya. Sobretot quan Ferran Sáez Mateu dorm.

 

*

 

La imatge pública de Terrassa l’han clos dins d’un femer infecte. La gent de cor balb el que vol són etiquetes fàcils i directes a fi de comprendre les coses de forma immediata. Al seu disc hi han gravat «Terrassa té un problema amb la immigració». I d’aquella etiqueta passem a la genèrica: «Terrassa és una ciutat conflictiva». Terrassa cosida, casada a la força amb una mena de problemàtica latent. Bé, tothom sap que això és rotundament fals. Pinso per a gallines de granja intensiva. Però l’objecte d’aquests rengles és palesar que aquesta imatge estereotipada i espúria s’està conreant amb una alegria insòlita també des d’un mitjà de la ciutat. De la collonada dels robatoris al pessebre de la Plaça Vella, ara m’enduc el nen Jesús, i ara un bou, i ara els torno, una collonada que no passa de rotet enmig d’una conversa entre comares, el Diari de Terrassa n’ha fet una aventura apassionant. Només a tall d’exemple, l’1 de desembre, l’animosa reportera M. Torras ens informa que «El dia després (sic) de la seva inauguració, el pessebre va despertar sense el nen Jesús i aquest dimecres ha despertat sense mula». Els pessebres ara es desperten. Espantats, suposo. Més avall, ens informa d’un fet insòlit, quan ens diu: «Ja és el segon altercat que pateix el pessebre oficial de la Plaça Vella». El segon altercat. La Sra. Torras hauria de saber que per tal que puguem parlar d’«altercat» ha de produir-se per força una disputa. Cap mula de cartó pedra ni cap nen Jesús de polipropilè ha disputat mai res contra ningú, per molt injustos que hagin estat els greuges. Per tant, hem de concloure que parlar d’altercat no és res més que una altra contribució a la significació estúpida de la mateixa ciutat de Terrassa amb una mena de conflicte perpetu. Un no-conflicte que arrosseguem com una penitència ençà del 1999, quan esclatà una manifestació xenòfoba al barri de ca n’Anglada, inflamada fonamentalment per skins ultres vinguts de Sabadell i Barcelona; però aquest detall no té gens d’importància, la gent el que vol és que li validin els llocs comuns i dormir la sesta dels caramots.

 

*

 

M’infecto de Covid-19 per segona vegada en vuit mesos. El doctor Basté ja ho sabia. Anit vaig fer febrícula i avui tinc un malestar amb nom i cognom. No obstant això, tot plegat amb una potència semblant a la que ERC està exercint a la taula de diàleg per a la Segona Victòria Tardofranquista.

 

Ara no recordo com, a través de quin mecanisme, el meu interès —diguem-ne— obsessiu va aturar-se en Ferran Sáez Mateu, així i tot brindo per aquella conjunció. M’hi vaig enamorar llegint-li «Els bons salvatges», és clar. En acabar-lo ja em tenia al sac. Pel fons i per la forma. La forma del doctor Sáez sempre és la mateixa: intel·ligible; i tractant-se dissertacions filosòfiques sobre assumptes de certa complexitat, no és poca cosa. He continuat cruspint-me dues entrevistes amb motiu d’un parell de llibres seus, he seguit devorant una conferència brillant sobre Montaigne, zruscant-me una altra sobre Stuart Mill, y lo que te rondaré morena. Ara estic immers en el dietari «La vida aèria», fet que està empenyent el meu enamorament cap a terrenys que ja fan paret amb la bogeria. Abans de conèixer l’obra escrita i contada de Ferran Sáez jo era un petit gipsy-idiota, és a dir: un idiota nòmada, un perill dinàmic. Tenia intuïcions vagues sobre algun tema, però després de Ferran Sáez les meves intuïcions han estat encimbellades fins al Pollegó Superior del Pedraforca, i en aquell indret tan regi, han estat ordenades i classificades d’una forma divina, fins a esdevenir conviccions inalterables.

 

*

 

Josep Pla, parlant de democràcia: «Catalunya és infinitament més democràtica que Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia. Aquí no hi ha ningú important, tothom és igual, per això els catalans som tan grollers». Josep Pla sempre ha dit millor tot allò que tu puguis dir, és com una mena d’app del s. XX que et retorna els pensaments millorats, fent-te adonar que si vols escriure alguna cosa, sempre, qualsevol rengle, paràgraf o plana que consideris ben dita, habitarà per sota del seu esguard sorneguer.

Ara que estic descobrint la geografia del Principat i del nord del país que ens van manllevar al Tractat-Robatori dels Pirineus (1649), i en algun punt aprenent a odiar amb fonament tota la xavalla que circula impunement pels camins amb aparells destructius: cotxes 4x4, ranxeres Ford Raptor, furgonetes, autocaravanes, motos de trial, d’enduro, de motocròs, bicicletes de muntanya, bicicletes elèctriques, bicicletes elèctriques amb aparells de música adossats, etcètera, Josep Pla m’ho diu millor del que jo m’ho he dit a mi mateix dotzenes de vegades: «L’única manera de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota la calma. Fora d’això, tot són il·lusions de l’esperit d’una intranscendència total».

Crec que en bona part escrivia tan bé perquè caminava molt. Deia que fumar l’ajudava a trobar l’adjectiu, i a fe de Déu que hi ajuda, però caminar t’habilita la idea, que és prèvia i condició necessària perquè seguidament puguin néixer els adjectius.

Trescar el territori tenint cura de posar nom a la geografia rius, cims i colls, t’ordena. El que t’ordena és saber on ets, i no les deixalles postmodernes que deriven del «trobar-te a tu mateix» (sic). A tu et vas descobrir pels volts del mig any de vida, tanoca de les dents, que és quan comences a desenvolupar consciència de tu mateix. Actualment, ets un lluç de trenta-cinc anys que viatja a propulsió pensant que descobrirà alguna cosa profunda de si mateix, i l’única cosa que estàs fent és aplegar una col·lecció de selfies que certament t’expliquen, expliquen com n’arribes a estar, de perdut, galundro.

 

*

 

Surto a córrer a zero graus, ho sé perquè si a casa hi marca dos graus, al parc n’hi ha dos menys. Això es produeix pel fet d’estar enclotat i perquè hi passa un torrent. He vist un senyor fent una mena de taitxí al parc i he recordat que totes les aproximacions místiques orientals, en realitat, amaguen unes ganes molt pregones de dormir.

Entro al despatx fent unes passes fortes a dretcient, i l’espetec del parquet fa aixecar una cella a S., que em mira i riu. Li pregunten — crec que a Catalunya Ràdio— a Maria Carme Junyent, aquesta dona tan intel·ligible, què és una llengua? I diu aquesta cosa tan bonica i, per tant, veritable: «Una llengua és una manera d’explicar la realitat i una connexió amb els teus avantpassats»

Un puny d’aforismes que em cremen a la llibreta:


  • Conec molts antiracistes fins que han de llogar casa seva.
  • Envellir és el procés d'entendre sense emmalaltir com la gent té estómac per fer la majoria de coses que fa.
  • Ser perfeccionista no vol dir que no cometis errors, vol dir que quan comets errors ho perceps com una traïció a tot el que creus que ets.
  • La felicitat té a veure amb l’absència de por, però l’absència total de por és impossible en l’ésser humà.
  • Les desgràcies són els nutrients preferits dels demagogs i dels hipòcrites.
  • Catalunya és un lloc —estranyíssim— on els adaptats s'adapten als inadaptats.


Rebaixes. La jugada més impressionant del capitalisme ha estat aconseguir que passem d’anar a una tenda quan necessitem quelcom, a anar a una tenda per veure si se’ns acut què necessitem. Aquest canvi de paradigma l’han dissenyat una caterva de genis que, avorrits de vendre’ns els productes a un preu més o menys ajustat al cost de producció més el guany comercial, van decidir col·locar-nos-els a qualsevol preu, fins i tot perdent-hi dobbés, i d’aquesta manera l’engany sembla que sigui compartit, fet que li dóna un aire familiar.