Estiu tranquil, aquest, començo a fer-me gran. Ja no em moc de casa si no hi ha un motiu molt seriós. Només he estat pendent d'enganxar «Jo Confesso» a totes hores i dels plors —pocs, perquè m'ha sortit almogàver— del meu fill. Hi ha molt il·lustrat que critica aquesta bestiesa escrita per Cabré; «Més pa que formatge», diuen; «Hi falta veritat», reblen. Bé, ensenyi'm vostè el formatge que ha escrit, faci'm el favor. La cosa és que a mig Jo Confesso ja m'era indiferent com acabés, aquesta n'és la meva, de veritat. La veritat és que al país li sobren crítics i li falten escriptors que després de llegir dos rengles del seu invent no t'hagis de fer un cafè. Jo Confesso d'entrada foragita els curiosos que, àvids de supervendes, si els agafa dèbils s'estavellen contra el mur. Jo mateix el vaig abandonar fa tres anys —quan era tovet, nouvingut a obres de cert gruix— però finalment l'he vençut, o més ben dit: ell m'ha guanyat, ell m'ha posat sota el seu jou. Però a sobre tenen la gosadia d'acusar-lo precisament d'això: de supervendes avant la lettre i de pretensiós. No és pretensiós: és immens; tan colossal que si n'hi fas una crítica més o menys estructurada i farcida de manies, la mateixa crítica pren alçada, però per proximitat amb el gegant, per simpatia. Així de gran és aquesta novel·la. Hauríem de fer-nos geques de pell de crític, aprofitar l'excedent per abrigar-nos, ara que el cel anuncia que vénen tortes. No hi ha deixebles per a tant savi. Vint-i-vuit euros per vuit anys de feina, mil pàgines on Cabré va ordint un raïm d'històries que entronquen amb un final digne d'estudi; ens hauria de fer vergonya pagar aquest preu quan reps tant a canvi. Hauríem de posar-nos en contacte amb el Jaume i fer-li un ingrés addicional, colla de gasius. Jaume Cabré i Fabré, gràcies.
Després d'exactament 999 pàgines d'una qualitat excel·lent, t'enfrontes a què llegir sense que et caigui de les mans i et faci mal a un peu. Tibo dels títols que vaig apuntant a NOTES —a voltes Twitter et premia amb una conversa seriosa sobre algun autor fins que t'envien el gif d'un gat, o d'un imbècil que et diu YES MAN amb cara d'afectat, i ja va tot pel pedregar—, i em trobo l'anotació: «Mars del Carib», de Sergi Pons. El compro i li'n llegeixo les primeres cinquanta pàgines. Què pretens, Sergi Pons? Per què em fas això? Qui em va recomanar que et llegís? Per què, Sergi Pons? «El Tedi», s'hauria d'haver titulat aquesta funció de vedet. Vols tocar la tenebrosa condició humana però no m'has fet ni pessigolles. Aquesta col·lecció de macarres que descrius durant quaranta santes pàgines, aquests nois que pretens fer passar per homes ferms: estàs de catxondeo, oi? Q'ets de la broma? Escriu sobre l'Upper, reinventa't. Mars del Carib és la història —somorta— de quatre amics del carrer Santaló, per l'amor de Déu. Millor que ho deixi aquí, Sergi Pons, i així no hauré de parlar del preu del llibre, del preu que n'he pagat, del disgust que m'has donat. No puc valorar més aquesta mena de cosa que has escrit perquè —i molt content de fer-ho— a la pàgina cent el vaig deixar. Que és exactament el que ha de fer un home quan veu que ha entrat al bany de senyores: marxar. Adéu, Pons.
Abatut, amb l'Adrià Ardèvol insultant al pobre Sergi Pons dins del meu cap. Cabré abusant de la seva prosa quirúrgica contra el conte infantil de Pons, la prosa en majúscules contra la llumineta de Nadal, així torno a tibar d'arxiu. I em trobo només el nom d'un autor: Philip Roth. Sempre vaig tard però sempre arribo. M'informo una mica, i com que no tenen «Pastoral Americana» i tinc pressa, tinc molta pressa per espolsar-me la sensació de derrota —i d'estafa—, trio «El teatre d'en Sabbath». Quina mala bèstia, Philip Roth, quina cosa, la teva. Has estat tancat com un anacoreta tres quarts de vida, ho sé. Escrius dempeus perquè tens l'esquena vinclada d'estar-te tantes hores a la cova. Ets un eremita perfeccionista obsessiu i fill de puta boníssim, Philip Roth. Per fi una ment recaragolada, per fi la condició humana servida crua; per fi alguna cosa que fa mal. La dèria que necessitava llegir. Philip Roth està feliçment sonat. Com jo, de fet. No és just que Sergi Pons hagi quedat en mig d'aquestes dues bèsties; venir darrere de Cabré és una putada de les grosses però venir abans de Roth és terrible, Pons, no es pot tenir més mala sort. No sé quina és la trama d'El teatre d'en Sabbath, me la bufa la trama, me la bufa el final. Atendre en excés la trama és de padrina, és de fluixet. De Philip Roth m'ho llegiré tot, perquè d'un tarat desvergonyit amb aquesta prosa no te'n pots perdre cap paràgraf.