5 de maig de 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIX)



17 d'abril. El Bernat Dedéu, home cultivat. Il·lustre assot nacional de glandllèpols, un dels pocs qui sempre posa nom i cognom als culs llogats, amb certa homenia, afirmo, i sempre vestint-ho amb un idioma que s'assembla força a allò que fou el català, per a major glòria de la parròquia. Malgrat que costa un disgust arrencar-li una lloança dirigida al veí —o precisament per aquest motiu—, em dedica un tuit que, després de rellegir-lo quatre vegades, em toca la vanitat fins al punt que acabo «emprendiendo un vertiginoso descenso hacia la tontería pura» —per dir-ho a la Torné. El Bernat em diu que si jo mateix em prengués més seriosament, podríem guanyar un bon escriptor i dietarista. La frase du implícit un afalac, cosa que ja de ben petit sempre m'ha debilitat, però també du una advertència o desig: prengui's més seriosament. I aquí m'aturo a pensar. Què vol dir prendre'm més seriosament? Potser hauria de pensar a publicar alguna cosa i deixar de fer la cabra? Potser vol dir que deixi d'amargar-me sota l'ègida humorística que desprenen els escrits? Que deixi d'escriure com un desvagat i m'ho prengui seriosament? Què en faré de l'atàvica por escènica que se'm menja quan he hagut de posar-me davant del món? Tota la barra desinhibida que desplego al blog no és res més que una por immensa a sortir de la cova, un joc de miralls per ocultar-me. És impactant de veure com una crítica que et toqui el moll de l'os pot crucificar-te a preguntes. En començar aquest dietari, de seguida em vaig trobar còmode amb el format, sobretot perquè em permet escriure una entrada en els vint minuts de què solc disposar en període laborable. Escriure m'ha dut al dietari de forma natural perquè em costa molt desplegar els relats llargs, assaig ni parlar-ne, i per tant podríem dir que em permet fer-ho tan curt com vulgui i canviar de terç amb certa acceptació formal, amb simpatia. M'hi ha dut perquè les carències d'un sempre estan en bona disposició d'amagar-se. Potser he tingut el talent per escriure una dotzena de paràgrafs bons en cinc anys, però sempre roman en mi la sensació de quedar-me en la superfície; com més llegeixo els que en saben, més convençut estic d'aquesta mancança. Parlo d'escriure amb un cert gruix, s'entengui, a fer-ho lleuger, a cada volta en sóc més destre. Temps enrere, tant la Marina Porras com l'Adrià Pujol van coincidir a dir-me que si fos capaç d'introduir un fil conductor, una mena d'esca que mantingués la tensió del lector, aquest mateix dietari podria ser d'interès. Cap judici és més benèvol que el que et fan des de l'estima. He passat també consulta amb l'Aleix Báez, oracle lucidíssim, em manifesta que treballi una mica els escrits, que deixi de pensar i que calli. Em diu el que em diria jo si em veiés allunyat i pensés que sóc un altre. Una eixida possible, de doble via, seria deixar de llegir els bons i deixar de treballar ensems; la primera per no contaminar-me de fites on no arribaré mai, i la segona per no escriure sempre amb presses, encara que hagi de viure una temporada llarga de la nutritiva composició de l'aire. Hi aniré rumiant, ja en són uns quants a qui respecto els qui han mostrat sana inquietud per aquest assumpte, i no hauria de despatxar-ho a la lleugera.

25 d'abril. Avui faig quaranta-cinc anys, amb pinta de trenta-tres. El 25 d'abril de 1972 nevava a Terrassa, agafa't. Sempre he pensat que per això sóc tan moreno, perquè he vingut al món per fer mitjana amb un entorn tan gris, i tan fred, i tan trist. Això de l'edat ja no sé si mirar-m'ho per baix o per dalt. Vist per baix em sembla desastrós abandonar la fase més idiota —perquè ser idiota és la culminació de la felicitat per la via de l'omissió— i vist per dalt em veig molt jove per ser un vell. Sóc l'enveja de la segona edat, mirem-ho per aquí. La idea a hores d'ara és fer el ridícul el menys possible. A mesura que vas fent anys —si vas més o menys recte—, la sensació de fer el ridícul —situació indestriable de la condició humana— cada vegada em fa més por; per tant, aquesta sensació d'alarma que em neix de forma natural hem de saludar-la amb esperança, res fa més basarda que un home granadet sense vergonya.

Enyoro C.

He decidit de fer un esforç misericordiós amb l'hamburguesa de porc que em posa el cafè en substitució de C. Me l'estic mirant des de tots els angles possibles per veure si li veig un sol gram de bonhomia. De moment res. Ni mirant-la amb la mirada més neta, més justa, més cristiana, sóc capaç de canviar el que ja sabia des del primer dia.

26 d'abril. Li he ensenyat al Roger a dir «Calli, senyor!» i ens fotem uns farts de riure amplis i despreocupats. L'hi diu a tot el que belluga. Estem creant un argot indestructible i personalíssim. L'argot és una eina —i un art— d'una vàlua enorme per fer sentir únics a dos que s'estimen.