9 de maig de 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XX)





5 de maig. Les perruqueries —i els establiments en general— estan canviant. A pitjor. Estan canviant com ho fa la dita nova política: pensant que substituint el nom de les coses, aquestes ja canvien de forma automàtica. Com la doble placa als carrers de Berga. Però les coses —«res» en llatí— són allà, on han estat sempre, majestàtiques, són allà els carrers, les dones, els homes i les teulades. Entro a la perruqueria de tota la vida i observo que han fet l'enèsim canvi estètic: mateixes cadires, mateixos rentacaps, les noies de sempre, però ara tot de pòsters —d'elles mateixes— et reben a l'entrada. Un passe de models visual que Narcís avui dia hauria farcit de favorits fins a fer-se sang als dits. La noia em posa una bata negra per davant i de seguit em diu: «Pasemos a la zona de aguas». Aquest comentari l'hauria tolerat —no sense inquietud— si me l'haguessin fet en un balneari. Ara els rentacaps de tota la vida són la zona de aguas i suposo que on tenen les tisores acabarà sent la zona de corte con vistas a uno mismo. Tot ve que cau.


Tot ve que cau per culpa de la modernor. Les coses modernes seran antigues la temporada vinent i les coses antigues van ser moderníssimes temps enrere. És absurd. Maldar per anar a l'última és un senyal d'immaduresa total, atès que només el pas del temps treu i dóna raons. La tendència, la tendència no és res més que la direcció que pren una cosa, i la tendència pot arribar a dir-te que surtis de casa amb pantalons curts i una canya de pescar. Modern no vol dir bo, però de cap manera: com a molt vol dir nou, sense cap altra garantia. Modern és això que hem vist aquest hivern, per exemple: els pantalons curts de camal, fent el ridícul com poques vegades s'ha vist i amb els turmells clivellats pel fred.

8 de maig. Pablo Echenique penja aquest tuit: «Aquí, fardando de mi pin de apoyo a la moción de censura (emoticona amb ulleres de sol). Hazte el tuyo en casa siguiendo las instrucciones». Aquí, pasando la tarde. Ho acompanya amb una foto d'ell mateix ben cofoi, amb una fletxa molt grossa que assenyala un pin absurd que du al pit. La revolució que està realitzant Podemos és fascinant. He tingut el fetge d'entrar al tutorial (per fer-te el pin en tu casa o en la mia, o en la clase de los delfines) que també penja Echenique. De bufetada. Podemos és de bufetada i al final em faran creure que allò de la gente —que no he sabut mai ben bé què era— era un sector de població cec, el sector que no veu més enllà de l'eslògan suat.

9 de maig. Sóc a l'Antico prenent-me el cafè que m'ha posat l'hamburguesa de porc antipàtic i entra Joan Matraca i s'asseu amb mi, com sempre que em veu. La gent diu que Joan Matraca és boig però no és cert. Fins i tot quan vaig trobar-me'l nu a la plaça del Progrés tocant la guitarra a les cinc de la matinada i vam tenir aquella conversa celestial, sempre he trobat coherència al seu relat. Aquell dia una mica al límit perquè tots dos anàvem una mica carregats. A mi em sembla un home molt enigmàtic. Al Joan li passa que les cotilles que subjecten el comportament diguem-ne estàndard se li van afluixar no sabem ben bé quan perquè ningú ha conegut «el Joan anterior». Diuen els savis de Vilatrista que tot li ve d'un viatge d'LSD; fet que ell sempre m'ha negat, perquè he tingut la valentia de preguntar-l'hi, cosa que no han fet tots els covards que se senten molt normals per contrast, però que no passen de tontets amb riure de conill. No ajuda —des del punt de vista formal, perquè a ell el configura i l'expandeix— que camini fent una mena de saltirons, que dugui barret de palla —i que se'l tregui com antany per saludar tothom amb qui es creua—, la barba grisa fins a l'estèrnum, la vestimenta tortellpoltronesca, i aquella dentadura d'un altre temps. Però és el meu Joan —i per tant és el nostre Joan— i si no hi fos, el món seria molt més tancat i definitivament més trist. S'ha assegut amb mi, deia. En fer-ho, de seguida ha entrat la Britney Spears de Ca n'Anglada amb el seu nou manolo. La vaig batejar amb aquest sobrenom —tan exacte i popular entre els meus— perquè és una senyora de cinquanta-vuit anys que creu que en té vint-i-tres, que du ulleres de sol posades dins de la cafeteria tot l'any, hiverns inclosos, unes ulleres de la mida de dos paraigües oberts, perquè vesteix unes faldilles molt curtes amb volants molt Britney que no li enganxen ni amb cola de fuster, atès que no té edat per dur-les i sobretot perquè fot un paner que quan va al cinema l'obliguen a comprar dues localitats. El nòvio, que du ronyonera, pobret, deu rondar els quaranta, se'l veu net i bon noi, una mica bullit, està completament encisat de la seva Britney, i mentre ella pren cafè amb llet de soja i dues-centes martingales més, ell se la va mirant als ulls amb una cara de babau, que n'hi ha per fotre-li un cop de garrot per veure si desperta i s'adona del ridícul espantós que fan tots dos junts. És una cosa que s'ha de veure. Bé, ha entrat la Britney Spears de barri movent els malucs com si fos el quinto de la tarde, i Joan Matraca s'ha quedat amb la boca oberta. Ha fet un bot de la cadira, i amb un moviment només a l'abast de Neymar, s'ha plantat enmig de la parella, que tot just arribava a la barra, i li ha dit: —Ets molt guapa, ets guapíssima, vas néixer el 62? La Britney, per bé que Matraca l'ha lloada a mitges (li ha dit guapa però indirectament també li ha dit que tenia una edat) s'ho ha pres amb esportivitat i amb un somriure li ha dit que no, que no era del 62. Aleshores el Joan li ha reblat que era clavada a la Demi Moore, que la Demi Moore va néixer el 62 i que per això l'hi preguntava. En tornar a la meva taula, li he dit: —Home, Joan, aquesta senyora no trobes que ha perdut una mica el nord? M'ha dit que no, «aquesta senyora juga, sap jugar amb el seu cos, i si no som capaços de veure les coses bones de la gent acabarem odiant-nos tots». El Joan troba la llum on els altres només veiem tedi, perquè ell no és normal i té regles alienes a nosaltres, que som els qui des del centre determinem qui és boig i qui no, amb unes lògiques còmodes, que ens funcionen molt bé per etiquetar la gent com si fossin productes de supermercat.