18 de novembre de 2017

La família



Hi ha infinits prismes des d’on mirar-t’ho, el meu epítom és que quan formes una família pròpia (la dels pares i tiets et ve donada) hi ha una mena de columna jònica —entenguis com a cosa resistent i vetusta— que comença a vertebrar-te l’esperit. També neix un motiu claríssim per partir-te la cara amb qui gosi tocar-te-la un pèl, metafòricament i literal: en certa manera et tornes més primitiu —amb tota la grandesa i alarma del terme— i (més) conservador; a canvi, pagues el preu de la immensa feinada, i el d’haver d’aplacar de forma constant la necessitat de viure, la necessitat diguem-ne d’explorar el rebuf de la teva joventut; val més que quan formis aquesta família tinguis la certesa d’haver viscut folgadament el que et corresponia, perquè, si no és el cas, no deixarà d’importunar-te una sensació d’ansietat constant. Has de sentir-te en pau mentre el veí s’enrola en les més variades peripècies; tu ja vas jugar aquell partit, i no sabràs mai del cert si el vas guanyar o el vas perdre, però el vas jugar; mira-t’ho amb distància, deixa que corrin els runners i les primaveres nervioses, deixa-ho passar amb la mateixa indiferència que deixes passar els cotxes quan ets a un bar de carretera. Alliberar-te d’aquesta pruïja pel «viure» —si ho fas de forma natural— no pot més que elevar-te; i ben mirat, no ha de ser menys plaent que tot allò que deixes enrere, sempre que no tinguis ànima d’artista del rock poc aficionat a la lectura, aleshores no hi ha tria ni dilema que valgui, ni cal que perdis el temps en mirar d’elevar-te una mica: fuma-t’ho tot i mor, que també deu tenir el seu què. No hi ha beatitud revivint les coses més simples a través d’un nen que creix? Que no li veus els ulls, tros de sabata? Que no t’hi veus tu, en aquests ulls? Jo sento que sí, i pago de bon grat el preu de quedar-me a casa mentre veig el veí com s’empolaina per sortit dissabte al vespre, i no és perquè sigui cap mesell, ni cap capellà, sinó perquè vaig rebentar-ho tot quan tocava. No sóc cap prodigi: simplement faig trampa; has de fer el que et digui el cor, no el que et digui jo, i el meu cor em diu que la nit és mentida, que amb els nens a coll faig metre vuitanta, i que aquesta biografia de Churchill que tinc entre mans és sensacional.