29 de juliol de 2015

La bicicleta


A un noi de quinze anys amb els mobles justets al cap, el pitjor que li pots fer és dir-li que quan es talla els cabells ben curts et recorda Tom Cruise a Top Gun. I si t'ho diuen dues noies diferents que no es coneixen de res i cap de les dues són ta mare, pots quedar-te idiota per a la resta dels teus dies, que fou exactament el meu cas. Volen lloar-te, perquè t'estimen, però sense adonar-se et converteixen en un tarat-superficial de merda.

Per aquella època a Creixell es va muntar una festa estiuenca a casa del bombó de la urbanització Port Romà. Una tal Clara, de Reus, morena de cabells ondulats, cara pigada angelical, mona amb mala llet, d'aquell guapo que fa mal, i amb uns pares que li feien confiança i li abillaben el porxo de festa major per celebrar-hi partys teenager de tant en tant. Amb quinze jo era molt més perillós que Tom Cruise, a Tom Cruise li sobrava avió i li faltava carrer. Així s'ha quedat. Jo no tenia una caçadora farcida de pegats d'avions americans com ell, però la meva mirada efecte pantera en llibertat junt amb el meu moreno gitanner de seixanta dies seguits de platja les deixava a totes amb ganes de penjar el banyador a l'estenedor de casa meva.

Ja immers en la festa, entre pastís de la mare i pastís de la tieta, jo anava fotent-li mossegades a la Clara, la noia de Reus. Aquestes noies del sud són certament enamoradisses —exactament com les nord, però avui la cosa va d'explicar-ho tot fent-me el merdes al màxim; com sempre, de fet. Vaig sortir ben ample de la festa sota la mirada escrutadora, rabiosa i malaltissa de la resta de petits rivals que havien gosat pensar que tenien alguna possibilitat amb el bombó del Camp de Tarragona. Contra un aviador egarenc no es pot fer absolutament res, com és ben sabut. Petonet cuqui-molsut de final de festa i ja vam quedar entesos per a l'endemà, passaria a buscar-me per casa meva. A les cinc.

L'endemà a les cinc surto al jardí i contra tot pronòstic la veig venir en bicicleta.

Una bicicleta molt grossa, de passeig, una bicicleta BH. Una bicicleta com d'Iniciativa Verds però de color rosa. Va ser molt gros. Heu de comprendre que jo amb quinze anys era un imbècil profund i veure-la arribar amb una bicicleta —molt grossa i rosa i BH— va ser massa per a mi. Potser esperava que vingués caminant com les persones normals, o amb algun vehicle que fes honor a la pel·lícula que jo duia al cap des que em van dir que el Tom s'assemblava a mi; no sé, un caça F-16, per exemple. Però la nana va triar la bicicleta. Aprofitant la cara que se'm va quedar —d'espant absolut— li vaig dir que tenia mal de panxa i que ja quedaríem un altre dia. No vaig dirigir-li la paraula en tot el que quedava d'estiu. La pobra noia no va entendre res, perquè després de la meravellosa tarda d'amor que vam passar allò no es podia entendre de cap manera. Ella feia per intentar parlar amb mi, fins i tot m'enviava a les amigues, però jo només tenia la bicicleta al cap i fugia com una llúdriga.

Va passar un any. Va passar tot un any sencer i allí estàvem els meus amics i jo prenent el sol a primers de juliol. De cop i volta vam veure apropar-se una dona, perquè la Clara ja era una dona. Duia un bikini negre i fotia uns cops de maluc que els crancs van desenterrar-se de la sorra de platja i començaren a moure les pinces, de l'alegria de veure-la. Uns pits de formigó, un any enrere amagats, ara apuntaven directament a nosaltres. Va passar de llarg, sense mirar-nos, però sabia perfectament que hi érem. Bocabadats, vam veure-li aquell cul perfecte on les galtones lluitaven per esclatar fora la calça. Déu meu Senyor! La nena s'havia convertit en la dona més impressionant de la Costa Daurada.

Em va costar mitja hora concentrar el valor per atansar-m'hi. Quan em va veure arribar li va canviar la cara. —Ho-o-la Clara, q-q-que tal —li vaig dir, tremolós. Se'm va quedar mirant amb mitja ganyota, i en silenci, sense dir-me res, va posar-se els auriculars d'un walkman. No sé què més vaig dir però ella seguia amb els auriculars posats, sense contestar, sense moure una cella, fins que vaig marxar, avergonyit.

Això del walkman va recordar-me una escena de Top Gun. Maverick i Charlie —la instructora rossa— s'han emprenyat perquè volen follar i no saben com fer-s'ho. Maverick puja a la seva súper moto i Charlie s'hi apropa per intentar de parlar-hi. Maverick comença a donar cops de gas molt forts, fent molt de soroll, ¡BRUUM! ¡BRUUUUM! Mentre li va dient: —¡Cómo dices, no te oigo, NO TE OIGO, HABLA MÁS ALTO!